'Gegants de gel': la frontera vital

Joan Benesiu, Gegants de gel
Barcelona, Edicions del Periscopi
Premi Llibreter 2015

La narrativa valenciana es troba en un moment molt dolç, per la diversitat i la qualitat dels seus autors. A les generacions més consagrades de Joan F. Mira o Ferran Torrent, s'han afegit novel·listes que van adquirint gruix i importància, com Martí Domínguez o Vicent Usó. En els darrers anys han aparegut noves veus, com Xavier Aliaga o Manuel Baixauli, que a més han sumat una bona recepció de públic i crítica; és l'anomenat "efecte Baixauli", en la línia del qual cal afegir ara Joan Benesiu.

Gegants de gel és una novel·la que aplega diverses narracions breus al voltant d'un fil argumental comú. Cinc persones provinents de diverses parts del món passen els darrers dies de l'any a la ciutat argentina d'Ushuaia, l'extrem austral del món, i es troben en el bar Katowice, regentat per una propietària d'origen polonés. En aquest ambient expliquen les respectives històries de com han arribat en aquest lloc tan peculiar en uns dies tan significatius.

Així, ens trobem amb diverses narracions que totes inclouen, d'una manera o una altra, la vivència de la frontera vital, del límit existencial. La crisi familiar i laboral del francés Guillaume Housseras té un caràcter força íntim; l'anglés Peter Borum explica la història del seu fill adolescent que xatejava amb desconeguts, amb conseqüències imprevisibles; el mexicà Nemesio Coro trasllada una narració en l'àmbit convuls del narcotràfic; la polonesa Dominika recorda el periple del seu pare durant la Segona Guerra Mundial. Tots els personatges, en certa forma, han estat abocats per la seua experiència a tastar la frontera a Ushuaia.

Entremesclades amb les històries principals, o en els interludis, el narrador aprofita per introduir trames secundàries basades en fets reals: la matança de 1968 a la Plaça de les Tres Cultures a Mèxic; la guerra de les Malvines; la història de l'anarquista Simón Radowitzky; la presència de Witold Gombrowicz a Buenos Aires. Benesiu barreja així la ficció amb la realitat, augmentant la complexitat de la novel·la, que presenta un joc d'intertextualitat molt interessant. Això és reforçat per l'abundància de referències culturals i cinematogràfiques explícites (potser massa explícites). Aquesta complexitat textual podria haver abocat la novel·la a la confusió i a la dificultat lectora, però no és així. Benesiu aconsegueix fer un relat coherent, exigent i alhora amé, amb els ingredients molt ben equilibrats.

L'excusa del marc comú per aplegar narracions no és original, ni de bon tros (des del Decameró fins tants altres), però en aquest cas, a través de la figura del narrador, aquest marc pren una mica més d'entitat, i passa a primer pla. I és aquest context allò que ajuda a atorgar coherència i lligam a les diverses històries. La ciutat d'Ushuaia i els seus voltants, descrits amb una gran capacitat per a la creació d'ambients, assoleixen un sentit simbòlic sobre la frontera existencial. El cosmopolitisme, motivat per la procedència diversa dels personatges, propicia una reflexió sobre la influència dels orígens en cadascú de nosaltres. Tot, a més, a través d'un estil que en molts moments assoleix un grau considerable de lirisme.

Estem d'enhorabona, doncs. Joan Benesiu (pseudònim de Josep Martínez Sanchis) se'ns apareix com una de les veus narratives més personals, complexes i hàbils que han aparegut en la literatura catalana en general. I es mostra capaç d'assolir quelcom tan difícil com unir exigència i profunditat amb amenitat.

Article publicat a La Veu de Benicarló, núm. 1016 (15 de gener de 2015)