diumenge, 17 de gener de 2016

Patrimoni immaterial a l'aire lliure

Article publicat al llibre Festa i Fira de Sant Antoni Abat Benicarló 2016



Fa poc vaig tenir l’oportunitat de visitar la Casa del Marqués, gràcies precisament a una exmajorala de Sant Antoni. A la vista d’aquella magnificència, de la manifestació de l’opulència d’una família que ara ja formava part d’un passat, amb aquella sensació decadent que tenim davant de les coses antigues en procés de degradació, algú va fer una reflexió: “Es una llàstima com deixem perdre les coses”. Sempre tenim la sensació, bastant encertada, que no sabem mantindre el nostre patrimoni: edificis enderrocats, paisatges destruïts, oficis oblidats, pobles abandonats.
La festa de Sant Antoni, en canvi, és un exemple just del contrari, una mostra que, quan volem, els benicarlandos som capaços de fer perviure el patrimoni cultural a través del temps. Tota la festa és el testimoni d’una concepció cultural, de tota una forma de vida ancestral, que un cop a l’any torna a prendre vida pels carrers de Benicarló. Per un dia, el poble viu una festa com es vivien abans, en una mena de recreació antropològica a l’aire lliure.
Els carros i els animals surten al carrer i donen voltes al poble, com quan vivíem tots del camp i érem llauradors que treien allò més valuós que tenien, els animals ben ornamentats. Es fan fogueres al carrer amb les restes vegetals de la poda. Es mengen coques fetes amb els ingredients més bàsics i essencials de la cultura gastronòmica popular. En resum: elaborem una festa amb els elements amb què feien festa els nostres avantpassats, elements tots ells provinents d’una cultura agrícola, preindustrial. La festa de Sant Antoni és, d’aquesta manera, un autèntic homenatge als nostres orígens.



No hi ha cap altra festa en el nostre calendari com aquesta. No són ni millors ni pitjors, però ni per Sant Bartomeu, ni per Sant Gregori, ni encara menys per falles posem en joc tants elements i tan arrelats a la nostra tradició més autèntica, en alguns casos perquè els hem deixat perdre. A Sant Antoni, però, els hem mantingut. Sortim al carrer i anem darrere els carros, encenem focs, ens agrupem al voltant, mengem junts en colla prop del foc, que és la manera més ancestral de fer festa. Ens oblidem dels menjars més elaborats de pastisseria actuals, i ens sentim feliços de devorar les senzilles i humils coques, fetes de manera tradicional i antiga, amb un simple paper que les embolica. Per una vegada a l’any, amb les lloes tornem a conrear la literatura oral i popular, la més atàvica de les maneres de fer literatura i crítica social, i els xiquets segueixen escrivint lloes en l’era dels xats i els whatsapps.
Si ens parem a pensar-ho bé, el dia de Sant Antoni fem una festa com les d’abans, amb ingredients culturals arrelats en el passat que s’han mantingut amb poques variacions. Composem una espècie de museu a l’aire lliure, que manté el patrimoni cultural festiu dels nostres avantpassats. I ho hem aconseguit, no obstant això, fent evolucionar la festa, cosa encara més complicada, però sense fer-la renunciar a la seua essència.
Ara que es parla tant del patrimoni immaterial de la humanitat, potser convé que prenguem consciència que, efectivament, la festa de Sant Antoni de Benicarló és una mostra de patrimoni immaterial, que hem sabut conservar, però no de manera arqueològica, sinó viva i viscuda. Esperem que siguem capaços com a poble de seguir en la mateixa línia.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada