dissabte, 15 d’octubre de 2016

Llull, el fantàstic



 
Fèlix surt de casa amb l’encàrrec de veure món, i el primer que es troba és una pastoreta molt valenta. Fèlix li pregunta si no té por d’estar tota sola al mig del bosc, i ella li respon que no, ja que confia que Déu la protegirà. Fèlix se’n va, tot meravellat d’aquella dona, i quan està una mica lluny sent uns crits, es gira enrere i veu com un llop ataca les ovelles de la pastora. Ella, en comptes de fugir, encalça el llop. Aquest solta l’ovella que tenia a la boca, es regira cap a la pastora, i la devora. Impactat per allò que ha vist, Fèlix entra en crisi: deu ser que Déu no existeix, si aquella pastora que tant hi confiava ha acabat així?

Així comença el primer episodi de Fèlix o Llibre de meravelles, del mallorquí Ramon Llull, del qual enguany se celebren —poca broma— set-cents anys de la mort. La historieta sol fer riure els meus alumnes quan els l’explico, i és realment il·lustrativa d’una de les coses que fan Llull atractiu: la frescor i la gràcia dels centenars d’històries que inclouen els seus llibres. Un altre efecte que sol tenir la història de la “pastoressa” (com diu Llull) és el de sorpresa. Sorpresa perquè, al cap i a la fi, aquest autor tan antic planteja el dubte de fe del personatge d’una manera molt actual, comprensible per a qualsevol lector avui dia. Sorprén la “modernitat” del plantejament, prenent el terme “modernitat” amb moltes prevencions, perquè Llull és radicalment medieval.

Gràcia i sorpresa són, efectivament, dos dels efectes que produeix aquest autor excepcional i tan poc conegut. La primera sorpresa, però, que frega l’astorament, és comprovar la immensitat del corpus lul·lià: gairebé tres-centes obres, algunes de llargària i complexitat enciclopèdica; una obra plurilingüe escrita en català, llatí, occità; un sistema propi de pensament, l’Art, amb el qual pretenia explicar la realitat sencera i donar raó de la fe cristiana. Es tracta d’un fenomen només explicable perquè Llull era un prodigi de la natura, un ésser excepcional.

Però Llull no és un clàssic, recuperable encara, per l’enormitat de la seua producció, sinó per la seua capacitat d’interessar-nos en les seues històries. Era un mestre de l’exemple, aquell gènere medieval que consistia en la narració d’una història per a explicar o il·lustrar una idea, generalment moral. És ben cert, però, que per a valorar com a lectors actuals una obra com la de Llull, hem de tenir una doble actitud. D’una banda, hem d’entendre que és fill d’una època i un entorn cultural, i contextualitzar-lo adequadament. En el cas del beat mallorquí, cal tenir clar que escrivia literatura amb un únic propòsit, que era la difusió de la fe cristiana. Per un altre costat,  cal llegir-lo amb bona disposició i sense prejudicis ni apriorismes, sense penjar-li etiquetes com “important”, “avorrit”, “dens”.

Set-cents anys de Llull, efectivament, i sembla que això es commemorarà com l’ocasió es mereix. El que no tinc tan clar és que tinga la repercussió que caldria, vull dir fora dels àmbits lletraferits o acadèmics. Caldria apropar-se a Llull de manera menys reverencial. Sense que això vulga dir simplificar-lo en excés: en aquest sentit, seria de desitjar que aparegueren edicions divulgatives de la seua obra que no es limitaren al Llibre de les bèsties. Només mostrant-lo com era aconseguirem que siga valorat.

Article publicat a La Veu de Benicarló, núm. 1054 (14 d’octubre de 2016)

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada