divendres, 20 de gener de 2017

Retrats de butxaca



Continuem amb ressenyes de llibres de Josep Igual, escrites fa anys. Aquesta es va publicar a Passadís. Quadern de Lletres, núm. 26 (2006), p. 124-126.

Josep Igual, Retrats de butxaca 
Benicarló, Onada Edicions, 2006 (“Narratives”, 3).


Josep Igual, poeta i narrador benicarlando de primer ordre que mereixeria ser més conegut fora de l’àmbit comarcal, de fa temps sembla haver centrat la seua producció en la prosa literària no novel·lística. Com escriu en aquest nou llibre, a propòsit de Lluís Meseguer: “La vida no és una novel·la rematada en cua de peix. És un devessall de meandres simultanis, rics, complexos, i copsar-los si més no una mica és tasca d’esperits atents.” Igual, en els darrers llibres que ens ha oferit (L’any de la fi del món, El rastre dels dies, Torn de nit), evita la novel·la i es mostra interessat per aquesta relació de la literatura amb la vida, i per això ha temptejat el dietari, gènere que li permet escriure sense allunyar-se ni de la realitat ni de la literatura.

Amb aquests Retrats de butxaca, obre un nou camí però en la mateixa direcció. Es tracta d’un conjunt de “retrats” —anomenem-los així, seguint el títol, tot i que no tots ho són estrictament parlant—, trenta-nou en total, breus, de dues o tres pàgines a tot estirar. Es tracta de semblances de personalitats destacades en negociats molt diversos, des de la literatura (òbviament) fins a la política, passant pel periodisme, la música o la religió, entre d’altres. Molts d’ells, gairebé una tercera part, són originaris del Baix Maestrat, però amb un nom reconegut (Carles Santos, Joan Brusca, Manel Garcia Grau). L’autor no cau en el localisme fàcil i estret de mires ni tampoc en l’esnobisme obtús de mirar només lluny de casa.

El tractament que reben els personatges és divers. En alguns casos, són retratats amb el coneixement de causa que dóna una relació assaonada amb molts anys de coneixença (cas de Josep Manuel San Abdon). En d’altres, parteix d’una anècdota, d’una trobada puntual i personal, per a passar a parlar del perfil públic de l’home o la dona retratats (casos de Vicent Andrés Estellés o Joan Francesc Mira). En cap cas es tracta d’entrades enciclopèdiques que vulguen explicar qui és aquesta o aquella patum al públic general. Igual parteix d’un cert nivell de complicitat amb el lector, que ha de saber alguna cosa del personatge per tal que el joc que proposa funcione. Així, en el retrat dedicat a Alfred Giner Sorolla, per exemple, quan escriu que “avui, nou de febrer, sí que les flames crepitants de la vida porten dol”, el lector hi ha de reconéixer el títol d’un poemari de l’escriptor retratat.

Cal dir que, en la selecció de personalitats, Igual ha mirat de trobar-se còmode: ha retratat qui li venia de gust retratar. El resultat és un nivell prou elevat de simpatia per les trenta-nou persones que han estat objecte de la seua mirada. Malgrat la citació de Fuster que encapçala el llibre reivindicant “el gust d’anar judicant els altres”, els judicis de Retrats de butxaca no són sumaríssims, excepte en algun cas molt aïllat (Joan Ignasi Pla, Joan Brossa). O, en tot cas, són judicis amb absolució; els que mereixerien condemna ja ni hi apareixen, cal suposar.

Aquesta selecció a què em refereixo permet que, triant i remenant en el cistell, hom en puga extraure un llistat de noms que permeten fer una autèntica radiografia del país. Moltes personalitats són gent extraordinària que, en una normalitat que no hem assolit, haurien de resplendir d’una altra manera. Implícits, hi ha el plany i la reflexió per les deficiències culturals, polítiques i socials d’un país impossible. I, també, una certa mirada enrere per constatar les il·lusions i els treballs perduts de tots els que han lluitat per una normalitat que cada cop està més lluny.

Amb l’estil de prosa que li és tan propi —potser aquest cop una mica més contingut que en altres llibres, sense deixar de ser suggeridor al màxim—, Igual assaja un gènere, el de retrat o semblança, pròxim al periodisme, que no ha tingut gaires conreadors sistemàtics a casa nostra. Potser la referència ineludible són els Homenots de Josep Pla, un autor evidentment admirat per Igual i tingut en compte en aquest llibre. Això sí, l’autor benicarlando té prou personalitat per imprimir als seus particulars “homenots” i “donasses” un segell diferencial i característic. Tot plegat ens deixa, en acabar el llibre, amb el bon gust d’haver tastat una prosa excel·lent i una literatura de primera, i amb el desig que Igual no deixe d’explorar camins prosístics.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada