dimarts, 24 de gener de 2017

'Poemes escollits (1987-2007)', de Josep Igual


Per tancar aquesta sèrie d'escrits recuperats sobre Josep Igual, publico ací el text de la presentació del seu llibre Poemes escollits (1987-2007) (Benicarló, Onada, 2007). Va tenir lloc el 16 de febrer de 2007 a Benicarló, i el 2 de març a la Ràpita. Curiosament me'n recordo de la segona però no guardo cap imatge a la meua memòria de la primera, tot i que tinc la dedicatòria de l'autor al volum amb aquesta data.



Bona nit i benvinguts.
  
Som aquí per presentar un nou llibre de Josep Igual,  pulcrament editat per Onada Edicions, i titulat Poemes escollits (1987-2007). En aquest cas, el títol és claríssim: es tracta d’una selecció de vint anys de poesia, selecció que ha estat feta pel mateix autor. Igual, com tots ací sabem, ha estat (és) sobretot un poeta, tot i la dedicació a la prosa (siga narrativa o no) que ha sovintejat durant els darrers deu anys aproximadament. Com a escriptor és, originalment, vull dir en origen, un poeta, i de fet quan escriu prosa se li nota el component poètic. Ell mateix, a la “nota preliminar” del volum que avui presentem, parla del “caràcter d’eix central, llegit i escrit, que suposa per a mi el pensament destil·lat poèticament” (p.8).

“Eix central”, diu. De fet, i per a confirmar-ho, només cal mirar l’època que abraça aquesta antologia: vint anys d’escriptor que han sigut vint anys de poesia. Poesia sense pauses: des de l’inaugural Treva d’hivern de 1987 fins a Rebotiga del brocanter, de 1999, el temps passat entre un poemari i l’altre no va superar mai els quatre anys (1987, 1988, 1990, 1990, 1994, 1994, 1997, 1999). Cal dir que la producció o almenys la publicació poètica ha minvat els darrers  anys, probablement per la dedicació d’Igual a la prosa. Però la poesia segueix present: ho veiem als breus poemes que acompanyen les imatges del llibre Benicarló. Un passeig silent, 2005, i també a l’apartat titulat “Garbell d’inèdits” en què recull tretze poemes dels darrers set anys que no havien estat publicats.

Igual és generós en la tria: no deixa fora cap llibre, tots hi són representats, com a mínim, amb quatre o cinc poemes. Els llibres més representats en la tria són Lector d’esperes (1990) amb 12 poemes i Rebotiga del brocanter (1999), amb 10. Personalment, a aquest lector que els parla són també els que més li han agradat. Fins i tot aplega un apartat de “Poemes esparsos” publicats en revistes prestigioses de poesia entre 1989 i 1992, però que fins ara no estaven disponibles en volum.

Si haguérem de parlar de la poesia d’Igual (i jo en faré una temptativa d’aprenent neòfit), crec que hauríem de dir que és una poesia d’un fort simbolisme, d’un simbolisme dur, radical, que arriba a ser hermètic en molts casos. Tanmateix, aquesta característica se suavitza en els poemaris a mesura que passen els anys. Aquest simbolisme, que mai abandona, és creador d’imatges molt poderoses. Al meu gust, algunes de les més aconseguides donen forma a un dels temes que m’han semblat més persistents i en el qual em centraré: la dualitat entre esperança i desesperança, el vaivé del jo poètic entre la plenitud i el buit, l’oscil·lació entre l’ideal i la realitat. Agafant un vers del poema “Dóna’m la mà” (53 CS): “Es confon el respir del verd i la mort. / La vida s’explica a còpia de paradoxes.” El poeta viu en aquesta paradoxa.

El jo poètic sembla navegar esmaperdut, de vegades totalment pres de la desesperança i el buit: “Pels tinells de l’horitzó / els peus cansats, sense certeses, / els peus nus del caminant errabund.” (47 DE). I encara, a un altre poema: “El matí va endurint-se i els déus serveixen el café / sempre massa calent i amb l’afegitó de la sal / de tantes ferides mal tancades.” (31 LE). Sembla que no hi haja res a fer, i tot esforç siga inútil en la vida, en la realitat: “Tota la sal / en aquest camp perdut. // No creixerà el foc / que ens és necessari / d’aquestes branques / verdoses, cegades de pors. (..) Sacrificis inútils, / els nostres fills perduts, / la vida esgotada / en uns quants miratges, / miratges del vi enverinat, / del vi del buit cosmètic.” (35 LE). I encara: “En la mà la torxa sense quitrà / que sembra més tenebra en el front confús.” (76 RB) El llibre és ple d’imatges que expressen negativitat, pessimisme si voleu. 

Però, contradictori, de vegades el jo s’obre a una esperança, com qui espera la pluja: “Amunt i avall el serpent / del meu somni, pel tronc arrugat / del xiprer malalt que tanca el consens / de l’esperança, els palmells que esperen la pluja. (…) Aviat hi haurà saó per refermar // la teua collita descalça / que no deixa rastres significatius en l’arena / però que t’ajuda a passar casa i somni.” (75 RB) Una pluja assaonadora que, en algun moment, és el mateix jo poètic: “jo sóc també / la pluja de l’avenir, el poar cec / d’una vetlla obstinada” (62 RCT). També a 78 RB: “De vegades, en l’entranya de l’asfalt trobes / la pell llarga i cadenciosa d’un dens violoncel.”

Aquesta esperança d’un futur positiu (“pluja de l’avenir”) es lliga sovint amb un mot clau, “somni” (“tramunto carenes, / ombres del somni abandonat”, 47 DE) . És la set, el desig de l’ideal, sovint inconcret. Però aquest somni, en molts poemes, pren la forma del compromís cívic per un país i una cultura, per una col·lectivitat: “Encara somnio una inicial pàtria / de terrissa renovada, i provo d’oblidar / tants naufragis sense bandera ni resposta.” (101 GI). Aquesta “pàtria inicial” és, o ha de ser, un “país sense gebre”: “Els muscles i la murtra d’aquest perviure obstinat / anuncien la rosa groga de l’horitzó pressentit del consol: / el plural trencadís d’un país obert, sense gebre del buit / en els sembrats del futur valent i inajornable.” (33 LE)

En aquesta recerca de l’esperança volguda però no sempre possible (el títol Lector d’esperes d’un dels poemaris és eloqüent), del futur i el somni desmentit per la realitat, la poesia, l’ofici i la tasca poètiques, són necessaris per sobreviure: “Juguesques d’ofecs. / Taulells fràgils contra un darrer naufragi.” (51, CS) Però, com es veu, no es fa il·lusions sobre el paper de la poesia: és fràgil, és inútil: “No sempre enganyes la fera / amb el foc diàfan de les paraules” (25 35P); i en un altre lloc: “Sabem que els mots no tramuntaran l’obscur pou, / que ningú no ha de venir a parar-nos taula per al somni.” (48 DE). Però en aquest mateix poema, titulat “Sobre mullat”, apareix l’esperança: “Llesca les argiles. Clivella els límits. Espera la llum no usada.” I en algun moment (val a dir-ho, no els més freqüents) l’esperança esdevé confiança, i el poeta se sent gairebé diria messiànic: “Eleva el fang (…) dignifica el somni contra el temps a l’abocador, // treu espurnes del fustam, frega pacient el llautó, / si aprens l’ofici llegiràs el demà, la revolada, / i encapçalaràs la fervent i humana caminada.” (74 RB). I a 35 poemes: “Encenc aqueixa mar indiferent / i acullo l’arriscat somni fraternal.” (25)

Més temes hi ha: la contemplació i l’enyor del passat (poemes 65, 66 de Tríptic, 31 LE, 36 LE), la memòria com a base del futur (61 RCT), la soledat (“Heus ací ta flama arnada: / un present cantellut i fugaç i una tria difícil / per malviure’l tot sol”, 23 35P, 43 DE, 93 GI -“La darrera solitud”). Però els haurem de deixar per a un altre dia.

Tot això Igual ho encabeix en un bosc intricat de símbols i metàfores, com deia, en la línia del postsimbolisme poètic que beu de vegades del procediment de creació d’imatges de les avantguardes: m’ha semblat sentir ressons d’alguns versos i metàfores de Bartomeu Rosselló-Pòrcel (14, 34, 56), i també de vegades un imaginari simbòlic que em recordava la poesia de J.V. Foix, especialment els poemes en prosa de Gertrudis o de Les irreals omegues (100 GI). Això deixant de banda homenatges puntuals: a Carles Riba (a qui féu un homenatge en un poema de Treva d’hivern, 15), Joan Oliver (111 GI, 47 DE), Joan Vinyoli (38 LE). Parlo d’influències esparses i puntuals que no expliquen, ni molt menys, el conjunt. No tinc en absolut l’ambició d’escatir-ho: tot plegat hi ha al darrera molta poesia llegida i digerida; potser tota.

Formalment, és clar, absència de rima, versificació lliure. Això sí, una predilecció: el sonet, composició que ja apareix al primer llibre i a la qual dedica tot un llibre, Rebotiga del brocanter. I estructures circulars: finals de poema que reprenen imatges esparses pel poema.

És impossible esgotar en deu minuts, i amb tan poca capacitat com la meua, tot el que expressa un autor —i aquest encara menys— en els seus poemes. De fet, no sé si l’única, però sí la millor manera d’entendre’l, és llegir-lo. Per això jo he cedit la paraula tot sovint als seus versos: és la forma més destil·lada de dir allò que volen dir. I després de cedir-li la veu sobre el paper, li la cedeixo en persona.


Les xifres entre parèntesis fan referència a la pàgina del volum Poemes escollits (1987-2007), i les sigles corresponen als llibres dels quals provenen els poemes, que són:
35P: 35 poemes (1988)
CS: Closed for sale (1993)
DE: Diari espiritual (1990)
GI: Garbell d’inèdits (2001-2007)
LE: Lector d’esperes (1990)
RB: Rebotiga del brocanter (1999)
RCT: Refugi contra la tempesta (1994)

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada