dimarts, 31 de desembre de 2019

'El cel no és per a tothom'

Marta Rojals, El cel no és per a tothom
Barcelona, Anagrama, 2018

Marta Rojals, que ens va enlluernar fa uns anys amb Primavera, estiu, etcètera, i va confirmar les seues capacitats amb L'altra, fa un salt endavant en ambició amb la seua tercera novel·la, El cel no és per a tothom. En aquest cas, el protagonisme no se centra en una sola figura, com en les altres, sinó que es bifurca en tres germans: l'Eva i la Sara Costa, bessones, distanciades des de fa anys, i el Pep, punt d'intersecció entre les dues. D'altra banda, el marc temporal s'eixampla considerablement i abraça quatre dècades. Com veiem, un objectiu ampli: la història d'una família des de finals dels anys seixanta a través de tres germans.

El fet d'arrencada és una crisi familiar: l'Ona, la filla de l'Eva, ha marxat de casa, presumptament embarassada. La mare decideix convocar els dos germans per tal que l'ajuden a contactar amb la filla, tot i que amb la Sara, la germana bessona, fa anys que no es relaciona. La narració d'aquest "present", situat en uns pocs dies de 2007, es dilata al llarg de tota la novel·la, ja que es va alternant amb múltiples retrospeccions, mirades cap enrere, que ens expliquen el passat d'aquests personatges i les seues relacions. Això fa que es dosifiquen amb molta habilitat els elements per entendre la trama i els protagonistes, una de les virtuts que Rojals ja havia demostrat en els llibres precedents.

La novel·la aconsegueix mostrar-nos un dibuix psicològic precís i finíssim dels tres germans. L'Eva, que ha construït el seu projecte de vida al voltant de la família i l'arrelament al mateix poble on van nàixer. La Sara, el seu contrari, ha volgut viure una vida lliure, sense vincles que la limiten, i la seua dedicació professional a l'aviació esdevé simbòlica. El Pep ha estat un jove erràtic que acaba de ser pare sense estar-ne del tot convençut: un punt mitjà entre les dues germanes. Tots ells representen actituds amb les quals el lector s'identifica en un moment o altre: la dualitat entre llibertat i lligams familiars, sobretot, és un dels grans temes plantejats. L'autora demostra una traça especial a arrodonir els caràcters, a mostrar-nos-en tots els matisos i aconseguir que per un o altre tret ens hi puguem sentir pròxims. Aconseguir aquesta empatia o identificació del lector és un dels trets constants, admirables, de la narrativa de Rojals.

Una altra constant de l'autora que retrobem en El cel no és per a tothom és una extraordinària capacitat lingüística que li permet crear uns diàlegs vivíssims, versemblants, dins d'unes situacions que demostren una gran capacitat d'observació i captació de la realitat: és una mestra d'una mena de "costumisme contemporani" (i no empro el mot "costumisme" amb intenció pejorativa). La tècnica emprada li permet la construcció contínua d'"escenes", molt cinematogràfiques, en la construcció de les quals excel·leix. Tècnicament, la novel·la és perfecta, i l'autora té un control absolut dels elements que constitueixen la història, tot i que els salts cap al passat no són pas en ordre cronològic. El reflex de la família dels Costa se'ns dona a través d'un "mirall trencat" que el lector ha d'anar recomponent contínuament.

Tanmateix, a tots els mèrits descrits, cal afegir un però: la sobreabundància d'escenes, la redundància dels detalls sobre el passat dels personatges, en definitiva una llargària excessiva de la novel·la. Alguna de les virtuts són dutes a cert excés: el lector pot acabar cansant-se de la morositat de la narració, que no avança, interrompuda pels flash-back constants que en moltes ocasions ja no afegeixen novetats al dibuix. Hom té la sensació que sobren unes quantes pàgines, tot i que l'habilitat narrativa de Rojals fa que això no siga un llast insalvable.

En definitiva, i malgrat aquesta darrera apreciació, ens trobem davant de la confirmació que el talent de Rojals no era un miratge, sinó que es consolida. El cel no és per a tothom és una novel·la que supera amb nota un plantejament ambiciós, i ens demostra un cop més que l'autora és una de les millors analistes de les inquietuds i els dubtes contradictoris que somouen les persones que, millor o pitjor, i malgrat tot, avancen cap a la maduresa humana i vital.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada