divendres, 7 de febrer del 2020

'La innocència'

 Hi ha dues pel·lícules en La innocència, la primera obra de Lucía Alemany, rodada a Traiguera i que ha estat una de les revelacions de la temporada. I l'espectador -o almenys aquest que us escriu- passa de l'una a l'altra a mesura que avança el visionat. I totes dues valen molt la pena.

El primer que ens atrapa és la proximitat, l'íntim plaer de retrobar en pantalla gran els parlars, els costums, les maneres de viure de la nostra comarca. La identificació és total. Aquelles dones assegudes a la porta de la casa de la veïna, en una de les primeres escenes, que es veu clar que no són professionals, i parlen i actuen amb total naturalitat, parlant com tantes dones de poble que coneixem. Sentir en una pel·lícula frases com "I ja festeges?" és un goig. S'ha fet una aposta evident a la pel·lícula per conservar el parlar popular del Maestrat, amb castellanismes inclosos, i un actoràs com Sergi López fa un esforç bastant reeixit per adoptar-lo. També és cert que la protagonista, Carmen Arrufat, és de Castelló i se li nota, però amb tot el resultat és molt atractiu. I insòlit: no hi estem gens acostumats.

No es tracta només de la llengua, tanmateix. El món en què se situa és la dels pobles de l'interior del Maestrat, i és fàcilment reconeixible. Les festes i les orquestres, els bous amb els cadafals a la plaça, les colles de joves que fan botellón, la discoteca de poble, el pare autoritari, les sortides amb el cotxe entre camps d'oliveres i garrofers. La pel·lícula destil·la Maestrat pur. Tot un homenatge a la comarca, gens idealitzada, també s'ha de dir.

Durant els primers trams de La innocència, em trobava enganxat pel que la pel·lícula tenia de plasmació cinematogràfica del nostre entorn, amb tot el que suposa això de sorpresa i identificació, en alguns moments molt gratificant. Em recordava la sensació que vaig tenir llegint Primavera, estiu, etcètera, de Marta Rojals. A poc a poc, però, la trama s'imposava: és la "segona" pel·lícula. Se'ns hi narra l'estiu d'una adolescent de quinze anys -impressionant la jove actriu protagonista, l'esmentada Carmen Arrufat; cal no perdre-la de vista- que es veu amb un xicot que és tot allò que el poble no li pot donar, mentre ella somia anar a Barcelona a estudiar en una escola de circ, davant la incomprensió d'un pare tirànic. El passeig on the wild side de la xica acaba amb un embaràs que suposa el conflicte central del film.

Al capdavall, un retrat dur de l'adolescència i el trànsit a la vida adulta, en què entren en joc unes complicades relacions familiars, un entorn controlador, els conflictes amb el grup d'amics. La contradicció (aparent) entre la voluntat de trencar, de volar, i una innocència profunda que resta en el fons. Extraordinària l'escena final entre la mare (una altra interpretació magnífica, Laia Marull) i la filla, que dona sentit al títol al meu entendre.

El somriure de l'espectador davant el parlar i les situacions costumistes ha anat desapareixent, i queda la duresa d'unes situacions perfectament interpretades, però sense carregar tampoc les tintes en el dramatisme. El conjunt, molt recomanable. El Maestrat entra per la porta gran al cinema.

Article publicat a La Veu de Benicarló, núm. 1219 (7 de febrer de 2020)

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada