Un experiment que ell mateix va expressar el prefaci que va escriure al conjunt del quartet. Després de dir que «el grup de quatre novel·les està pensat perquè es llegeixi com una sola novel·la», expressa quin era el pla: «En intentar elaborar la meva forma, vaig adoptar, com a analogia aproximada, la proposta de la relativitat. Els tres primers llibres es relacionaven de manera intercalada, ja que eren "germans" els uns dels altres i no pas "seqüeles"; només la darrera novel·la pretenia ser una veritable seqüela i desencadenar la dimensió temporal. El conjunt estava pensat com un desafiament a la progressió formal de la novel·la convencional: la novel·la saturada de temps de l'època» (p. 7).
Ja veiem que es tracta d'un projecte ambiciós en la intenció. Però que ningú s'espante davant les obscures referències de Durrell a la física teòrica. Tot plegat es concreta en tres novel·les que giren, aproximadament, al voltant dels mateixos fets, personatges i període de temps, però des de perspectives diferents, amb elements nous que en canvien la percepció. Per contra, la quarta novel·la se situa, efectivament, uns anys després en el temps, i ens mostra l'evolució posterior dels personatges.
El conjunt és una obra magna que dona per a anàlisis extenses i profundes. Jo em limitaré a oferir ací les notes de lectura que m'ha suscitat aquest estiu a Alexandria.
Justine
 |
| Lawrence Durrell |
Ja des de ben prompte, se'ns posa en boca de Justine el que podria ser la intenció programàtica del Quartet:
Justine és el centre indiscutible d'aquesta primera novel·la. Un personatge sensual, ambigu, captivador, torturat, que contínuament se'ns escapa, com al mateix narrador. Però allò que sobta més el lector és la manera de presentar la narració, que dinamita el concepte de temps narratiu. Els fets no ens són presentats en ordre cronològic, sinó de manera desordenada i fragmentària, anant endavant i endarrere, i sense especificacions temporals concretes que permeten situar el lector. El mateix narrador afirma: «Sobretot, el que haig de fer és anotar experiències, no pas en l'ordre en què van tenir lloc —perquè això és història—, sinó en l'ordre en què van esdevenir significatives per a mi.» (p. 115).
Aquesta peculiar manera de presentar la narració fa que la lectura presente al principi una certa dificultat, ja que el lector ha d'unir aspectes de la trama que han anat apareixent ara i adés. No estem parlant d'un fragmentarisme tan experimental com podria ser el de Joyce, perquè la veu narrativa és més convencional, menys trencadora, però l'exigència hi és. D'igual manera, els diversos personatges no ens són «presentats», sinó que apareixen sense explicar-nos qui són ni la relació que tenen entre ells, de manera que el lector ha d'anar recollint indicis. D'altra banda, el tempo narratiu és lent i poètic, recorda en alguns aspectes Proust: importen més les sensacions que els fets, i durant bona part de la novel·la sembla que no hi ha acció; de fet, bona part d'aquesta es concentra en els darrers capítols.
Al capdavall, el tema d'aquesta novel·la és l'enigmàtica Justine, sobre la qual va girant el narrador, obsessionat per la relació que hi va mantenir. Però també la mateixa ciutat d'Alexandria, potser l'autèntica protagonista: «la ciutat que ens va utilitzar com si fóssim la seva flora, i ens va precipitar en conflictes que eren seus i que nosaltres, erròniament, crèiem nostres: estimada Alexandria!» (p. 13). D'ací que la descripció dels ambients siga tan important, i se'ns transmeten de manera vívida i eficaç la sensualitat i la sensorialitat de la ciutat, la seua bigarrada diversitat.
Els personatges que hi van apareixent, alguns dels quals es mantindran al llarg de tot el Quartet, semblen emanacions de la ciutat. Hi trobem el metge Balthazar, ànima d'Alexandria, aficionat a la càbala; el diplomàtic francés Pombal, faldiller i entranyable; el vell oficial de policia Scobie, personatge grotesc que sovint ofereix un contrapunt còmic a la narració; l'escriptor Pursewarden, paradoxal, burleta i provocador; la fràgil i malalta Melissa, la ballarina amant de Darley.
Dos elements, per acabar sobre Justine, que retrobarem al llarg de tot la tetralogia. Primer, la presència de narradors dins de la narració principal, la intertextualitat: moltes pàgines d'aquesta novel·la són la transcripció d'una novel·la fictícia titulada Moeurs, escrita pel primer marit de Justine, que és una investigació a penes encoberta sobre ella; també apareixen fragments dels diaris de la mateixa Justine. Segon, la importància de la sexualitat, com una força obscura, complexa, que domina els éssers humans; hi apareix en totes les seues diverses variants, sense ser explícita en els actes però sí present de manera directa. Vaig saber després que Durrell era amic personal de Henry Miller, amb qui té en comú aquest interés per la sexualitat.
 |
Lawrence Durrell i Henry Miller el 1963 |
Balthazar
Amb la segona novel·la, Durrell comença el joc de perspectives a partir d'allò que ens ha presentat a la primera. Darley, que torna a ser el narrador, ha passat al seu amic Balthazar els fulls que tenia escrits —la novel·la Justine— i aquest el visita a l'illa on s'està i li deixa un extens comentari sobre allò que havia escrit. Són les noves aportacions de Balthazar allò que estructura tota aquesta segona part. No ens trobem, per tant, amb una seqüela, sinó més aviat una ampliació o matisació de la història exposada al primer llibre. És a dir, que la proposta que Durrell fa no és canviar el narrador per a oferir una nova perspectiva sobre els fets (un recurs al qual ens ha acostumat una part de les noves tendències de la narrativa contemporània), sinó tornar als mateixos fets per a afegir elements nous que, en algun cas, obliguen a reformular allò que coneixíem.
Durrell posa en la veu del personatge de Balthazar una mena de definició d'allò que ell està fent al Quartet:
«"Suposo —escriu en Balthazar—, que si ara volguessis incorporar d'alguna manera tot el que t'estic explicant al teu manuscrit sobre la Justine, et trobaries amb una mena de llibre força curiós. Tot s'explicarà, per dir-ho així, en capes. Sense voler, pot ser que t'hagi proporcionat una manera de fer una mica particular! No gaire diferent de la idea d'en Pursewarden d'una sèrie de novel·les amb 'panells lliscants', com ell ho anomenava. O bé, potser, com algun palimpsest medieval, on diferents tipus de veritats es dipositen l'una sobre l'altra per tal d'anul·lar-se o, potser, complementar-se entre elles."» (p. 414)
L'inici de Balthazar m'ha semblat especialment fascinant per dos aspectes. D'una banda, l'aparició de Balthazar, que ha llegit el llibre anterior, permet una autoconsciència dels personatges que els fa transitar entre la realitat i la ficció, de manera semblant com passa a l'inici de la segona part del Quixot: «Al cap i a la fi, què et proposaves, descriure'ns com a persones reals o com a personatges? [...] Tots som gent real —va afirmar—. Tant és el que intentis fer amb nosaltres: som gent que encara som vius.» (p. 257-258)
El segon element que m'ha captivat de l'inici de Balthazar és la reflexió sobre què és la veritat, i si té sentit pensar que n'hi ha o que podem arribar a saber-la. Una idea que, de fet, subjau en la reinterpretació constant dels fets que planteja el Quartet.
«"Vivim —escriu en Pursewarden en alguna banda— vides basades en ficcions seleccionades. La nostra visió de la realitat està condicionada per la nostra posició en l'espai i en el temps, no pas per les nostres personalitats, tal com ens agrada d'imaginar. Cada interpretació de la realitat es fonamenta, doncs, en una posició única. Dues passes cap a l'est o cap a l'oest i tota la imatge canvia." Una cosa així, més o menys, diu...» (p. 253)
En conjunt, Balthazar és més lleuger que Justine, inclou més diàleg i hi ha fins i tot algun passatge humorístic, com per exemple les escenes protagonitzades pel grotesc Scobie. Apareixen personatges nous que tindran molta importància en la trama més endavant: especialment Narouz, el germà de Nessim, i Leila, la mare de tots dos.
L'estructura d'aquesta segona novel·la és semblant a la de la primera, en el sentit que centra el clímax final en una mort violenta. Si a Justine aquesta es produïa durant una cacera organitzada per Nessim, ara té lloc en el context del carnaval d'Alexandria, que és descrit en el capítols finals amb una excepcional vivesa, en unes pàgines certament magistrals. Només per escenes com aquesta, junt amb algunes descripcions dels barris populars d'Alexandria, Durrell ja s'eleva a la primera divisió dels novel·listes.
Per cert, i com a curiositat: el nom del narrador —Durley— apareix esmentat per primer cop, i de passada en un diàleg, al capítol X de Balthazar (p. 437).
 |
| La Corniche d'Alexandria al primer terç del segle XX |
Mountolive
En el tercer llibre del Quartet, Lawrence Durrell opta per primer i únic cop per un narrador extern a la història. De fet, és la novel·la narrativament més convencional: impera l'ordre cronològic, i la narració estricta, la trama, hi té més pes. No debades inclou un epígraf inicial de Stendhal: «Il faut que le roman raconte.» (p. 482). Contem, doncs. I el narrador omniscient es focalitza en un personatge que només havia aparegut fugisserament a Balthazar, el diplomàtic anglés Mountolive, i es disposa a contar. I comença per uns anys abans dels fets de les novel·les anteriors, durant la primera estada del protagonista a Egipte, quan va conéixer la família Hosnani, i especialment la mare, Leila, amb la qual va establir una relació amorosa.
Aquesta novel·la és la més diferent de la resta de les que conformen el conjunt, i no només per ser l'única que recorre a un narrador omniscient. Hi ha un canvi de to molt evident, i fins i tot per primer cop apareixen escenaris de fora d'Egipte (Moscou, Berlín, Londres), justificats pel fet que anem resseguint la carrera diplomàtica de Mountolive, fins que torna anys després a Alexandria en qualitat d'ambaixador. I llavors ens retrobem amb l'època narrada als dos llibres anteriors, i s'aplica la següent capa del palimpsest. Personatges que eren secundaris adquireixen entitat en aquesta novel·la: el mateix Mountolive, que esdevé protagonista, o personatges com Narouz, Pursewarden o Darley que adquireixen noves dimensions. Per primer cop veiem a Darley «des de fora», i la visió que en tenim és molt diferent a la que n'havíem extret de les seues narracions, ja que ara és a través de Pursewarden, un personatge que definitivament adquireix un paper més i més rellevant en el conjunt.
Mountolive és potser la novel·la més aclaridora del Quartet, en introduir la visió diguem-ne política dels fets. Descobrim que bona part de les accions del matrimoni Hosnani s'explicaven per una intriga dels coptes egipcis a favor dels interessos jueus a Palestina (recordem que Nessim i Justine són copte i jueva, respectivament, i que ens trobem en els anys previs a la Segona Guerra Mundial), enfrontant-se als anglesos els interessos dels quals representa Mountolive, qui es trobarà en un conflicte entre el deure i l'amistat. Aquella trama que narrada per Darley era sentimental i poètica, esdevé ara un intriga d'abast internacional, amb tràfic d'armes inclòs.
De nou, aquesta novel·la es tanca amb una mort. I, de nou, hi ha una excel·lent, bigarrada, excessiva i magistral narració d'una escena col·lectiva, el vetlatori sobre el personatge mort en una mansió al desert, que referma l'extraordinària capacitat de Durrell per a descriure les escenes d'ambient. Però abans haurem assistit a una caiguda als inferns de Mountolive, que suposa un desengany absolut d'Egipte per a ell.
Clea
La darrera novel·la del Quartet reprén el paper de Darley com a narrador, ara amb una veu renovada pel temps i l'experiència. Com hem dit a l'inici, és l'única que té en compte el factor temporal (almenys en teoria, ja que Mountolive també el tenia en retrocedir uns anys abans en l'acció), i té lloc uns anys després del fets centrals de les novel·les anteriors, ja que se situa durant la guerra mundial. De fet, la narració de Darley, a diferència del que ocorria a Justine i Balthazar, sí que segueix ací un ordre cronològic, la qual cosa fa que siga més convencional. I també apareix el seu nom de manera més explícita.
Anys després, Darley torna a Alexandria i comença una relació amb Clea, una pintora que havia anat apareixent a totes les novel·les anteriors com amiga i confident dels diversos personatges. Ens trobem de nou amb el cas d'un personatge secundari que rep un major desenvolupament posterior. Se'ns hi va mostrant el destí dels personatges anys després: el pas del temps té un paper central en aquesta novel·la que no tenia en les anteriors.
Aquella intertextualitat a què féiem referència més amunt i que és comú a tot el Quartet, té en aquesta novel·la una manifestació destacada. Tot el tercer capítol és la transcripció del quadern de notes de Pursewarden, que du per títol «Les meves converses amb el Germà Ase». El Germà Ase en qüestió és el mateix Darley, al qual Pursewarden ridiculitza però alhora s'hi adreça. Tots dos personatges escriptors, de fet, semblen tenir elements que fan pensar que són alter ego del mateix Durrell, com si aquest es desdoblés en tots dos. Aquest capítol és una mena de torrent en què s'expandeixen en totes direccions les divagacions artístiques i pseudofilosòfiques de l'extravagant i lúcid Pursewarden, una espècie de deliri que em recorda en certa manera Joyce pel desordre —però també el Soleràs de Joan Sales, val a dir-ho.
Pursewarden acaba convertint-se així en un dels protagonistes del conjunt de novel·les, si no en el personatge més destacat. En part un misteri per a la resta de personatges, un enigma que entre tots ajuden a desvetlar. La seua germana Liza, que ja havia aparegut a Mountolive, pren ací major entitat i revela aspectes de Pursewarden que ens mostren encara altres cares d'aquesta polièdrica i complexa figura.
S'ha dit sovint que Clea és la novel·la que suposa el tancament del Quartet, i així és. El final és positiu i esperançat: diversos personatges abandonen Alexandria, pot ser per sempre; es tanca així el «temps d'Alexandria» i sembla obrir-se el «temps de París», com una nova etapa de futur. Però al mateix temps fa la sensació que el cicle de novel·les podria no acabar ací, que podria allargar-se indefinidament; les notes de feina (p. 1087) que tanquen el volum semblen indicar-ho així.
Aquesta observació es vincula també amb la relació o semblança que, de manera insistent i creixent, he observat entre El quartet d'Alexandria i Incerta glòria, de Joan Sales. La insistència a tornar una vegada i una altra sobre els mateixos fets i personatges, quasi de manera obsessiva; el fet que cada part del llibre aporta noves dades sobre les relacions entre els personatges i sobre la trama; fins i tot cap al final la preminència que pren el personatge de Pursewarden i l'atracció que exerceix sobre la resta, a la manera del Soleràs de Sales; tot això no pareix que puguen ser influències directes, ja que no em consta que Sales conegués l'obra de Durrell (a més, Incerta glòria és com a mínim contemporània d'aquesta, i anterior en part), però m'han cridat fortament l'atenció les coincidències. Al cap i a la fi, l'obra de Sales també sembla un palimpsest, un etern retorn sobre la mateixa trama, dipositant-hi nous sediments, com passa en el Quartet.
Què podem dir, per a concloure? El quartet d'Alexandria és certament una obra prolixa, difícil, que exigeix un lector atent i pacient, però també majestuosa i imponent. Les descripcions d'ambients (a Clea encara n'hi ha un altra que m'ha impactat: la de la processó), el protagonisme de la ciutat d'Alexandria, tan magníficament posada en primer pla, tan sensual, tan complexa i rica; un estil barroc i líric, amb imatges impactants; l'abundància de fragments dignes de destacar, alguns com aforismes brillants, altres com a reflexions suggerents (vegeu les poques mostres que incloc ací baix al final); tot això la fan una obra complexa, difícil d'abraçar i explicar amb concisió. Els seus grans temes? Potser l'amor, o més aviat el sexe, com a pulsió humana inevitable. També l'art i la creació, com a expressions supremes de la vida. I el temps. I la incapacitat d'arribar al coneixement absolut de la realitat.
------
«Ens utilitzem els uns als altres com destrals per tallar els que estimem de veritat.» (p. 111)
«Tots percacem raons racionals per creure en l'absurd.» (p. 91)
«Ara reconeixia que l'odi no és més que un amor fracassat» (p. 203)
«Com podria ser cap altra cosa, el coneixement, sinó imperfecte? No em puc imaginar que la realitat mantingui mai una semblança de debò amb la veritat humana [...]. A mi m'agradaria acontentar-me amb el simbolisme poètic que presenta, la mateixa forma de la natura.» (p. 920-921)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada