I si Catalunya se n'anara?

Dibuix: Alfons López

 
Molts valencians hem vist amb admiració, certa sorpresa i, per part de sectors nacionalistes, una dosi de sana enveja, com centenars de milers de catalans van proclamar el passat 11 de setembre la seua voluntat d'independència. El catalanisme del Principat ha evolucionat en els darrers temps cap a un independentisme que, per primera vegada en la història, ha esdevingut tan majoritari que fa pensar en la possibilitat, encara que siga remota, que efectivament això pot anar endavant. És un canvi recent. De fet, els independistes clàssics ho veien tan cru que sempre incloïen els Països Catalans en la seua reivindicació. "Sense València no hi ha independència", deien. Bé, tothom sabia que això eren brindis al sol. Un cop la independència té certes traces de ser possible o plantejable de debò, es quedarà, com és lògic, en l'àmbit de Catalunya. No els ho critico: si ens havien d'esperar a nosaltres, anaven apanyats.

Des del País Valencià, hi ha dues postures. La majoritària, evidentment, és la del discurs espanyolista dominant: és que aquests catalans, són uns pesats, uns insolidaris insuportables i prepotents, que se'n vagen ja... però sense deixar-los anar-se'n. L'altra, minoritària, és la dels valencians que sempre han estat independentistes o els que ara, davant el que es veu a Catalunya, se n'adonen que s'hi estan tornant, o que pensen cada cop més que els agradaria poder ser independentistes, però topen amb la realitat, crua, de la societat valenciana, immersa en l'autoodi i la negació de la pròpia identitat.

Però, què ens passaria, als valencians, si Catalunya s'independitzara? Acceptem la hipòtesi de partida. Pot ser divertit (o no) imaginar-nos l'escenari: en quina situació quedaríem? Em fa l'efecte que tot se'ns tornaria molt difícil. Espanya no acceptaria un territori amb vel·leïtats de tenir qualsevol cosa en comú amb els catalans traïdors i desafectes. La voluntat de convertir-nos en una "regió" amb certes "peculiaritats" inofensives, voluntat que existeix des de fa cinc segles, s'intensificaria amb força. El valencià quedaria diferenciat del català ràpidament (com el gallec del portugués, ves), i per tant convertit en una coseta d'anar per casa sense força identitària. Els catalanistes serien gairebé terroristes, i la uniformització de l'estat, que fins ara tenia el fre dels catalans, s'acceleraria, com un mecanisme de defensa.

O no. Llegia l'altre dia un article al diari Ara que plantejava que, possiblement, s'estendria la imitació de Catalunya. En veure que als del nord els hi aniria tan bé independents, els valencians també voldríem ser-ho, perquè Espanya deixaria de ser una realitat intocable i immutable. Francament, em va semblar una mica ingenu. Veient els sentiments i la ideologia dominant del meus "compatriotes" valencians, a hores d'ara aquest canvi sembla molt difícil. Crec més versemblant l'opció que es produiria un rearmament de l'anticatalanisme i l'espanyolisme dels valencians que, ara sí, ens deixaria vistos per a sentència.

Però bé, tot això encara és política-ficció. I, evidentment, el que ens passaria als valencians no ha d'influir (ni influirà) en absolut en allò que facen els catalans. Només faltaria. Nosaltres ja tenim allò que ens mereixem.

Article publicat a La Veu de Benicarló, núm. 851 (21 de setembre de 2012)

Una història del mal a Europa

Jaume Cabré, Jo confesso, Barcelona, Proa, 2011 ("A Tot Vent", 559). Premi de la Crítica espanyola 2011. Premi de la Crítica Serra d'Or 2011. Premi Crexells 2011.

Monumental i ambiciosa, colossal, enorme i amb voluntat de totalitat, una veritable "catedral narrativa" (com ha dit el crític Joan Josep Isern): així és Jo confesso, una de les novel·les més importants aparegudes en català recentment. I així ho han reconegut els lectors (vuit edicions en menys d'un any), els prestigiosos premis que ha rebut i les traduccions que ja n'han aparegut.

El narrador, Adrià Ardèvol, explica la seua vida des de la infantesa, ara que té vora seixanta anys, en forma d'una llarga carta a la seua estimada, Sara Voltes-Epstein. Des de la infantesa de nen prodigi en una família sense amor, fill d'un pare col·leccionista de passat obscur obsessionat amb els objectes de valor provinents del passat; fins als seus estudis a Alemanya, la vida posterior a Barcelona, la relació amb l'amic Bernat Plensa i amb la mateixa Sara, filla d'una família que té molt present la persecució nazi contra els jueus.

Aquesta seria la novel·la, diguem-ne, a un primer nivell narratiu, però seria poca cosa si es limités a això. El narrador intercala de manera intermitent altres històries que abracen diversos moments i països de la història d'Europa, des de la Girona del segle XIV fins a Auschwitz en el segle XX i encara la Barcelona de postguerra i actual. Des de la Inquisició al nazisme passant per l'islamisme intransigent; des del darrer monjo del monestir pirinenc de Sant Pere del Burgal al segle XV fins un petit hospital africà als anys 1970 on un metge alemany mor assassinat. De manera fragmentària, se'ns ofereixen una sèrie d'històries que van configurant un panorama de la violenta història d'Europa.

Això s'aconsegueix amb una tècnica tan agosarada com brillantment resolta. Sovint salta d'una trama a l'altra sense cap transició, sense introducció ni motivació aparent, i en diverses ocasions fins i tot barreja dos diàlegs separats potser per segles en el temps. Especialment remarcable és el capítol en què les paraules d’un inquisidor català es barregen amb les d’un dirigent nazi, tot situant-los en un pla d’igualtat. Una complexitat estructural que Cabré resol molt bé, teixint una narració compacta i ben travada que tot i els diversos plans i salts temporals no deixa fissures.

El fil que uneix les diverses històries és un objecte: un violí storioni, el primer d'aquest lutier del segle XVII, que Adrià va rebre del seu pare. Aquest violí és ben bé l'altre gran protagonista de la novel·la. El narrador, a partir de records o indicis reconstrueix la història d'aquest instrument que enfonsa les arrels en diversos llocs i moment d'Europa. I és una història de mort, de crims: del mal, en definitiva. Un mal al qual dedicarà les reflexions el protagonista sobretot durant les darreres parts de la novel·la. És precisament la persistència del mal en la història de la humanitat i de la consciència europea (amb especial insistència en el nazisme) el tema central de Jo confesso.

En resum, una gran novel·la, la culminació de la trajectòria d'un autor que ja havia donat mostres remarcables de talent en llibres anteriors. Un d'aquell llibres que mereix una relectura. Una de les primeres grans novel·les catalanes del segle, per ambició i resultats.

Publicat a La Veu de Benicarló, núm. 850 (14 de setembre de 2012)

Esport i nacions

Quin fart amb els esports i les nacions, aquests dies d’olimpíades. Guanya un atleta, de seguida amb la bandereta. Li donen una medalla a un altre, i l’himne nacional. Els mitjans, mirant només els esportistes del propi país, i en quin lloc del medaller “quedarem”. I que si Espanya, i que si els esportistes espanyols, i que gira i que tomba. M’ha quedat més clar que mai: avui dia, els esports són una forma d’exaltació dels sentiments nacionals.

Els polítics ho aprofiten, i ho promouen, i Rajoy (i abans els altres) fa discursos posant els esportistes d’exemples. En un estat o país (o el que siga) de confusa construcció identitària com és Espanya, la millor manera d’afermar la consciència unitària de nació són els esports. Només cal veure quan la selecció espanyola guanya l’Eurocopa, també aquest estiu, o allò del Mundial de fa dos anys. Mai de la vida s’han vist tantes banderes espanyoles. “Yo soy español, español...!”. L’esport és utilitzat per a refermar el nacionalisme, l’espanyol i també tots els altres.

Per això m’indigna que algun amic i conegut, quan jo em mostro crític amb aquestes manifestacions d’espanyolitat, em diga: “Home, que això és només esport, no ho tragues de context.” Amb tots els respectes, ¿com volen que crega que és només esport si tot va lligat amb banderes, himnes i exaltació nacional? En l’actual món sense ideologies ni sentiments col•lectius, l’esport és la gran eina de cohesió pàtria.

I encara tenen les penques de titllar “els altres” de nacionalistes. ¿Tu vols més nacionalisme que tot això de la selecció espanyola, de comptar quantes medalles tenen els espanyols? Com deia Joan Francesc Mira fa ja un grapat d’anys, tothom és nacionalista, perquè el sentiment de pertànyer a una nació és la forma més natural d’integrar-se col•lectivament en el món. Perquè, què és el nacionalisme, sinó sentir-se formant part d’una nació? Siga la que siga.

Però, què passa, si algun esportista diu que competeix en la selecció espanyola perquè no pot fer-ho amb cap altra? Perquè no pots obligar ningú a ser d’una nació determinada. O sí? La nacionalitat, és de naixement o de sentiment? Ve imposada o es tria? Ui, això donaria per a un altre article. O un llibre.


Article publicat a La Veu de Benicarló, núm. 846 (17 d’agost de 2012)

Capellans, anarquistes i vampirs

Sebastià Alzamora, Crim de sang, Barcelona, Proa, 2012 ("A Tot Vent", 569). Premi Sant Jordi 2011.

Primers mesos de la guerra civil. És el moment més cru de la persecució religiosa a Barcelona. Apareix mort un sacerdot marista que vivia d'incògnit amb altres companys en una pensió, amb signes de violència extrema. La policia comença a investigar el cas, però hi ha peces que no encaixen. No sembla que es tracte d'un assassinat com els altres de sacerdots que s'estan produint. Mentrestant, els membres de la congregació marista tracten d'arribar a un acord amb els dirigents anarquistes per fugir del país.

Amb aquesta arrencada, Crim de sang, el més recent premi Sant Jordi, sembla situar-se dins del gènere híbrid de la novel·la històrica amb elements de novel·la negra. Una variant que compta amb molts i reeixits exemples. Però Alzamora fa una passa més enllà i hi barreja recursos de la novel·la gòtica: hi llegim intercalats els escrits o monòlegs d'un misteriós personatge, un suposat vampir que sembla el responsable de les morts. D'altra banda, el metge i el jutge encarregats del cas de l'assassinat treballen a donar vida a un ésser inanimat.

De l'encaix de peces tan diverses en resulta una narració atractiva, que fa ficció sobre fets històrics saltant-se desacomplexadament la fidelitat històrica. Cosa que li dóna un aire de frescor i de novetat al tractament d'uns temes i una època molt visitats ja en la nostra literatura: la guerra civil, convertida en un marc on situar una història entre fantàstica i policíaca. O fins i tot terrorífica. L'autor sap extreure partit imaginatiu d'una realitat històrica, les terribles matances de religiosos de la reraguarda durant els primers mesos de guerra, creant escenes d'un gran impacte, sovint cinematogràfiques. Com la magnífica escena final en el claustre de les caputxines de Sarrià, plena de tensió i emoció.

No hem de considerar, tampoc, la novel·la com un simple entreteniment producte de la mescla de gèneres. Al capdavall, duu implícita una reflexió sobre la violència, i fins a quin grau l'ésser humà pot arribar a uns extrems de maldat i crueldat que el converteixen en un monstre. Per això el paper del "vampir" va perdent protagonisme al llarg de la novel·la enfront d'altres personatges, suposadament "humans", que es comporten com a veritables éssers sense ànima. Val a dir que l'autor no podria haver trobar una època de la nostra història recent més propícia per a situar aquesta reflexió.

Crim de sang és, en conclusió, una novel·la hàbil, molt ben estructura i narrada, que pot complaure a un ventall molt ampli de lectors sense ser, tanmateix, un producte de baixa exigència. Una prova que es pot fer novel·la de gènere amb originalitat i qualitat.

Article publicat a La Veu de Benicarló, núm. 842 (20 de juliol de 2012)

Literatura de butxaca / 8

"Vaig reflexionar en com els règims polítics, siguen del signe que siguen, en com les injustícies més denigrants, en com els exèrcits més poderosos, no estaven facultats per derrotar els homes que disposaven de l'arma devastadora de la integritat moral."

Ferran Torrent, Bulevard dels Francesos (2010), pàg. 404.

Estiu

Article publicat a La Veu de Benicarló, núm. 841 (13 de juliol de 2012)

NOTA: Aquest article va ser escrit abans de saber-se la nova onada de retalls, la pujada de l'IVA, etc. Potser si l'escrigués avui tindria un to més radical.

Ha arribat l'estiu, i fins i tot per als que no treballen en el món educatiu, es respiren vacances. Els xiquets marquen, sense saber-ho, el pols col·lectiu, i el fet que ells no vagen a classe ens duu a relaxar el ritme, buscar alternatives d'oci, desconnectar-nos. També a mirar cada vegada menys les notícies. Diuen que el proper divendres (el dia que surt aquest número de La Veu) el govern Rajoy anunciarà noves i contundents mesures "d'ajustament", com en diuen eufemísticament. Però ens agafarà amb la guàrdia baixa, amb el cervell i la capacitat d'indignació mig de vacances.

O potser no són només les vacances. Hi ha un desànim tan profund, una desesperança tan instal·lada en la consciència cívica del país, que ja no queden ganes de reacció, desigs de revolta. És sorprenent que amb les coses que han estat passant els darrers mesos, la societat en el seu conjunt haja reaccionat de manera tan tímida. Sí, hi ha hagut alguna manifestació, sobretot de funcionaris de l'ensenyament i la sanitat; les farmàcies pengen cartells, els miners fan marxes. Però no es percep cap força social prou potent que puga canviar la direcció perversa que prenen els esdeveniments.

Fem l'efecte d'una societat anestesiada. Només es reacciona a impulsos futbolístics, banals. Es retalla en educació, sanitat, s'apugen els impostos, i els carrers només s'omplin si guanya "la Roja". Ens han inculcat una mena de determinisme: les coses són així perquè no hi ha més remei. No s'hi pot fer res, tot obeeix a un designi suprem que, tot i la seua maldat, estem abocats a acatar. Encara més: l'hem d'acatar com una mena de penitència per uns pecats comesos en el passat. Vam viure "per damunt de les nostres possibilitats", se'ns diu, i ens emmotllen al cervell una mala consciència que ens fa acotar el cap sota el jou. Obediència, submissió, penediment. L'opi del poble és el discurs econòmic oficial, com si fos una nova religió.

Però és estiu, sí. Si l'ambient no propicia la revolta (tot i que moltes grans revolucions han sigut a l'estiu), potser sí que el temps lliure pot afavorir la reflexió. Cada cop sembla més clar que el poder vol una societat sense criteri, adotzenada, sense opinió. Per això no els sap greu retallar en educació, la peça clau d'un futur digne. Volen un país de cambrers, de porters de casino, que només pensen a tenir un bon smartphone o que el seu equip de futbol guanye. La intel·ligència i la lucidesa són, com ho han estat sempre, revolucionàries i subversives. Aquest estiu, doncs, almenys, llegiu, penseu, escriviu. Estareu preparant la llavor del canvi social i moral que vindrà. Que ha de vindre.

Epistolari de Serrahima i Pedrolo (amb pròleg meu)

Fa poques setmanes, durant l'atrafegat mes de juny que em va tocar viure, va aparéixer un llibre en el qual hi tinc alguna cosa a veure. Es tracta de Crítica literària i debat religiós. Epistolari, de Manuel de Pedrolo i Maurici Serrahima. L'edició és de Pagès Editors de Lleida, i ha anat a càrrec de Josep Poca. Dic que hi tinc alguna cosa a veure perquè sóc l'autor d'un dels dos pròlegs que obren el volum.

Josep Poca, editor de diversos textos de Serrahima, va decidir ja fa temps dedicar els seus esforços a publicar les cartes que van creuar el mateix Maurici Serrahima i el novel·lista Manuel de Pedrolo entre 1954 i 1978. Com que l'epistolari, molt reflexiu i dens, se centra sobretot en qüestions literàries i religioses, Poca va buscar dues persones que feren sengles pròlegs sobre cadascun d'aquests aspectes. Josep Gil va encarregar-se de comentar el diàleg filosòfico-religiós entre tots dos escriptors. Jo vaig analitzar-ne el debat literari, en un pròleg que es titula "El novel·lista i el crític. El debat literari entre Serrahima i Pedrolo".

Bé, el mèrit del llibre és de l'incansable Josep Poca, i de Serrahima i Pedrolo, òbviament. Però sempre fa goig veure aparéixer un llibre en el qual s'ha tingut alguna responsabilitat, encara que en aquest cas siga secundària. Tot i ser un treball força acadèmic, es tracta d'un llibre recomanable, al marge de la meua intervenció, especialment per als lectors interessats en la cultura catalana de postguerra i en concret en l'obra de Pedrolo i Serrahima.

Paraules amb saó / 8 : quera

El DIEC (Diccionari de l'Institut d'Estudis Catalans) ho recull: una quera és un "corc". Però en canvi no recull l'ús figurat amb què jo sempre l'he sentit, en l'expressió que em deia ma mare, i que jo ara dic als meus fills: "És que eres una quera consumidora!". O siga, que no para de burxar, que es fa molest. Quantes vegades no he sentit mares (no sé per què els pares no ho deien tant) dir això als xiquets!

Però, com sol passar, l'Alcover-Moll sí que deixa constància d'aquest sentit, evidentment derivat del primer: "Persona que insisteix molestosament, que mai calla, que es queixa o gemega sempre". I afegeix on s'usa aquesta expressió: Gandesa, Tortosa, Alcanar, Morella. És a dir, la nostra terreta, la nostra petita pàtria lingüística, encara que no esmente Benicarló em sento identificat del tot amb eixos noms, que és on van recollir el mot els enquestadors. L'Alcover-Moll és un diccionari enorme.

Per cert, que l'etimologia de quera és la mateixa que la de la paraula càries: del llatí CARIES. O siga, que suposo que càries és un cultisme (mot agafat directament del llatí), i quera la paraula que de manera natural ha evolucionat en la nostra llengua. Anant més enllà: podem anar a curar-nos una "quera" al dentista?

Una curiositat. Quan vivia a Barcelona hi havia una llibreria especialitzada en excursionisme, al carrer de Petritxol a tocar de la Plaça del Pi, que es deia La Quera. Si no ho recordo malament, i sembla que encara existeix. I la quera que li dóna nom, és el corc de la fusta? En aquest sentit limitat a l'animal s'empra a tot el nord-occidental (de fet, hi ha una revista satírica apareguda fa poc a Lleida que es diu precisament La Quera). O és la nostra quera humanitzada, emprenyadora i tortosina?

Ací la llibreria

I ací, el més recent número de la revista

Llegir Fuster, vint anys després

Avui fa vint anys que va morir Joan Fuster. Una data significativa per partida doble, o triple, perquè enguany és el noranté aniversari del seu naixement i també fa quaranta anys que va publicar la seua obra més coneguda i emblemàtica, Nosaltres, els valencians. És complicat en un apunt breu i improvisat dir res sobre Fuster que no s'haja dit en infinitat d'ocasions. Alhora, hom creu que ha de fer referència a l'aniversari. Perquè Fuster no ha estat un escriptor com tants d'altres, sinó que ha marcat profundament la manera de pensar-nos. El Fuster cívic i polític és potser el més recordat, per a bé i per a mal.

Amb tot, jo veig Fuster com un gran escriptor i un gran pensador, independentment de la importància i la validesa de les seues idees nacionals. Els seus escrits expressen les idees que vol transmetre amb claredat i amenitat, i amb profunditat. Dit en altres paraules: llegir Joan Fuster és un plaer. Un plaer estètic. I també un plaer intel·lectual. És gairebé impossible no estar d'acord amb el que diu en els seus assaigs, perquè es fonamenta en un raonament implacable. Probablement, per això el van denostar els seus oponents: perquè no eren capaços de contraargumentar al mateix nivell.

Hi ha un altre Fuster menys conegut pel gran públic. Es tracta de l'historiador de la literatura. Els textos que va dedicar a Ausiàs March són, en aquest sentit, il·lustratius. Aconsegueix interpretar el poeta medieval amb un enorme sentit divulgatiu no exempt de rigor: els seus textos són encara de referència en àmbits acadèmics, tot i el seu to precisament poc acadèmic.

Joan Fuster va ser un dels millors escriptors en català del segle XX, i també una de les ments més lúcides i més ben amoblades de la nostra cultura contemporània. I el millor homenatge que se li pot fer és llegir-lo, i no només anomenar-lo. Podeu començar pels seus aforismes, per anar fent boca.

"Reivindiqueu sempre el dret a canviar d'opinió: és el primer que us negaran els vostres enemics."

Un pont de narracions

El Pont Cooperativa de Lletres, Un pont sobre el meridià, Benicarló, Onada Edicions, 2012 ("Narratives", 18).

El Pont Cooperativa de Lletres és una entitat nascuda fa ara gairebé dos anys amb la voluntat d'aglutinar els escriptors en català de les comarques del nord valencià, de la Plana en amunt. Després d'un període constituent, fan la seua presentació amb un volum col·lectiu de narracions que du per títol Un pont sobre el meridià, editat per l'editorial benicarlanda Onada. Compte, el llibre no aplega tots els autors d'El Pont: només els narradors, i tampoc tots. Però ja és un primer fruit de la voluntat dels membres de l'associació d'aplegar-se en aventures creatives compartides.

Com sol afirmar-se de manera tòpica en aquests casos, es tracta d'un recull molt divers. I això malgrat la consigna comuna que els tretze autors que han participar en l'aventura s'han autoimposat: centrar-se en les comarques castellonenques i abordar problemàtiques de tipus social i territorial. Però és que -i no podia ser altrament- cada escriptor ha donat una visió i un enfocament ben diferent del peu forçat que els limitava o inspirava. Aquesta és precisament la gràcia d'aquesta mena de jocs literaris.

En Un pont sobre el meridià, la majoria dels autors han optat per la crítica social més directa i actual. És el cas de Joan B. Campos, Joan Pla o Vicent Sanz, implacables en les seues estampes (ben diverses entre elles, d'altra banda) sobre la decadència política, social i econòmica del nostre país. Aquesta mateixa visió comporta sovint una perspectiva irònica, que percebem clarament en algunes de les narracions esmentades abans i en les de Jordi Colonques, Albert Garcia Pascual o Joan Andrés Sorribes. Es tracta d'un humorisme més o menys sorneguer o corrosiu, depenent dels casos. Hi ha una certa coindidència en un bon grup de narracions a considerar que la realitat social del territori dóna per a un riure amarg. Un riure per no plorar.

D'altres autors deriven cap a vessants més intimistes, com Rosabel Gumbau (que tampoc s'està de fer una mirada sobre l'especulació urbanística, però amb un to nostàlgic), o Vicent Almela i F. Mezquita Broch, que prefereixen parlar de les respectives crisis vitals dels protagonistes. D'altres opten per oferir-nos mirades sobre el passat (la guerra, en el cas de Nel·lo Navarro; la postguerra, en el de Vicent Pallarés) o sobre el present, amb un to entre costumista, humorístic i irònic (Pasqual Mas, Antoni Pitarch).

En conclusió, un mostrari ben variat i miscel·lani de temes i de maneres de narrar. Un èxit, per tant, perquè d'això es tractava: fer d'aquest llibre un aparador que visualitzara la insòlita vitalitat de la literatura escrita en català a les comarques de Castelló. La realitat literària que treu el cap en aquest recull és realment encoratjadora, i posa de manifest l'existència i la consistència d'un nodrit grup d'escriptors al territori que mostren una més que contrastada solvència. Els observadors atents ja sabien d'aquesta creixent vitalitat castellonenca. Però és obvi que el fet d'haver-se aplegat en una associació i d'oferir projectes comuns com Un pont sobre el meridià els dóna una presència pública molt més notòria, i els permet superar el mur d'invisibilitat a què els té sotmesos, sovint, una cultura amb massa centres i massa perifèries. Llarga vida, per tant, a El Pont.

Article publicat a La Veu de Benicarló, núm. 837 (15 de juny de 2012)