Cinema i bons sentiments

Crec que va ser un novel·lista francés del segle XX, André Gide (que, per cert, va publicar una novel·la amb el mateix títol que aquesta secció, Els aliments terrestres), qui va dir que amb els bons sentiments es feia literatura dolenta. La frase té la seua gràcia, i és molt adequada per a Gide, que era una mica cínic. Certament, cal ser molt bon escriptor per a fer literatura amb bons sentiments sense caure en la sensibleria. Però n’hi ha casos, i de molt il·lustres. Amb el cinema passa una mica igual. En aquestes darreres setmanes he vist dues pel·lícules que giren a l’entorn de bons sentiments, amb resultats bastant satisfactoris.

La primera pel·lícula és una que, de ben segur, ja haureu vist tots, o gairebé tots, si hem de jutjar per les xifres de taquilla: Lo imposible, dirigida per Juan Antonio Bayona. Com molts sabeu, explica la història verídica d’una família espanyola que va sobreviure al tsunami que hi va haver al sud-est asiàtic el desembre de 2004. Després de l’impacte de l’onada gegant que ho va destrossar tot, els cinc membres de la família queden separats, i la pel·lícula explica el procés que van seguir per a sobreviure i retrobar-se.

Es tracta d’un film angoixant, especialment durant la primera mitja hora, perquè la recreació del tsunami és tècnicament espectacular. Fa patir molt, fins al punt que un es pregunta per què dimonis ha anat a veure-la. A partir de mitja pel·lícula, però, va prenent força l’autèntic tema o missatge: l’esperit de superació i supervivència dels humans, la voluntat de retrobar les persones estimades i de tirar endavant per elles.

Lo imposible és molt emocionant, certament, tot i que cap al final m’ha paregut que abusava una mica de la llagrimeta. No passa el mateix amb l’altra pel·lícula de què avui volia parlar, la francesa Intocable (d’Eric Toledano i Olivier Nakache). No cau en la llàgrima fàcil, no vol forçar l’espectador a emocionar-se. Ho aconsegueix de manera més subtil, i més convincent. És una pel·lícula repleta d’humanitat narrada en clau de comèdia, la qual cosa té encara més mèrit.

Intocable explica com un ric i culte home tetraplègic contracta com a cuidador un jove negre dels suburbis que acaba de sortir de la presó. El jove el tracta de manera desinhibida i alhora humana, i li fa recuperar el desig de viure. El contrast entre ells dos és enorme, i per això es complementen. És una pel·lícula sobre persones, molt divertida i alhora molt tendra sense ser embafosa, que enfoca el tema de la minusvalidesa amb valentia i sense complexos. Molt i molt recomanable.

Dos exemples d'enguany mateix que, contràriament al que deia Gide, amb bons sentiments no només es pot fer bona literatura sinó també bon cinema.

Article publicat a La Font, núm. 63 (desembre 2012)

Sarcasmes

Dibuix d'Ortifus

Desnonaments

Ara el PP i el PSOE, en una ostentació d'humanitat sense límits, han decidit que sí, que van a canviar la llei dels desnonaments, per a evitar casos tan dramàtics com els que s'han viscut en les darreres setmanes. Fan una mica tard per a les més de 300.000 famílies que han estat desnonades en els darrers anys a l'estat espanyol. Però bé, és de ben nascuts ser agraïts. Evidentment, no els tindrem en compte que en dues o tres ocasions han votat en contra de les iniciatives presentades al Congrés per altres partits. No. Una vegada més, PSOE i PP han demostrat que saben estar a l'alçada de les circumstàncies. Sempre pensant en els ciutadans. I no en els interessos dels bancs, Déu me'n guard de tenir la temptació de pensar això.


Atur

És curiós com està resultant d'efectiva la reforma laboral del govern. No paren de crear-se llocs de treball, és impressionant com ha baixat l'atur en els darrers mesos. Perdoneu, però avui estic sarcàstic.

Iguals?

Una companya i amiga, declaradament socialista, s'enfada molt quan li diuen que el PSOE i el PP són iguals.  Allò que en determinats àmbits anomenen PPSOE. En el fons, persona honesta com sé que és, allò que la molesta és no tenir prou arguments per a desmentir-ho. Emprenyar-se contra els altres és una manera d'emprenyar-se contra els seus.

Il·legalitats

Des de l'Espanya profunda s'omplen la boca últimament amb com és d'inadmissible que el president Mas puga saltar-se la legalitat convocant un referèndum. De tota manera, la legalitat és un concepte ben relatiu: allò que és il·legal passa fàcilment a ser legal canviant la llei, i de lleis en canvien tots els dies. A més, moltes coses només canvien, desgraciadament, gràcies a uns pocs valents que gosen ser il·legals: el servei militar obligatori va desaparéixer gràcies als "il·legals" insubmissos; fins i tot la democràcia va arribar gràcies a l'existència d'uns partits polítics que eren "il·legals", segons la legalitat franquista. I és que això de les legalitats trobo que és d'allò més flexible.


Publicat a La Veu de Benicarló, núm. 859 (16 de novembre de 2012)

Article a 'Serra d'Or'

Imatge de l'inici de l'article

Aquest mes de novembre ha aparegut un article meu a la revista Serra d'Or (núm. 635, pàg. 19-21). L'article tracta sobre Incerta glòria, la principal obra de Joan Sales. Enguany escau el centenari del naixement d'aquest escriptor i editor, i la revista ha decidit dedicar-li un dossier integrat pel meu article i un altre de Montserrat Casals centrat en la seua tasca editorial.

No cal que us diga com en sento de satisfet per l'aparició d'aquest article, i per això volia compartir-ho, tot i que de moment no es puga llegir en la xarxa, només en la revista en format paper.

Una nova veu literària

Adrià Garcia
Dues o tres coses que mai no sé d'ella
Barcelona, Llibres de l'Índex, 2012

Benicarló és una ciutat que durant la dècada dels vuitanta i noranta va veure una notable florida d'escriptors en català. Alguns han creat una obra sòlida fruit d'una trajectòria constant i contrastada, com Josep Igual o el desaparegut Manel Garcia i Grau. D'altres, després de publicar diversos llibres premiats i reconeguts, resten en silenci pel que fa a obra de creació, com Joan Gregori o Vicent Coll. En tot cas, després d'aquella generació d'escriptors nascuts als seixanta, generació sorprenent tant per quantitat com per qualitat, es va obrir un període sense que aparegueren nous escriptors.

Aquest període s'ha tancat ara amb l'aparició d'un nou autor de Benicarló, nascut el 1981, que enguany ha publicat el seu primer volum, amb el suggerent títol Dues o tres coses que mai no sé d'ella. De fet, ja s'havia donat a conéixer en els volums col·lectius Un riu de crims (2010) i Tren de 
Val de Zafán (2011); i amb el pseudònim Andreu Palatsí, a través d'un bloc literari, "Aïllat i llunyà", que segueix mantenint. Garcia pertany, efectivament, al nombrós grup d'escriptors que actualment es donen a conéixer per internet, i ha demostrat també en la promoció del seu llibre saber treure un bon ús de les xarxes socials.

Dues o tres coses que mai no sé d'ella és un llibre breu, però farcit de realitats. L'autor ha optat per una tècnica fragmentària i miscel·lània, ja que aplega trenta-nou narracions breus i poemes. Una barreja de gèneres al servei d'un fil conductor, prim però visible: els actes, causes, detalls i efectes col·laterals diversos que es donen en les relacions sentimentals. D'una manera que recorda El poema de la rosa als llavis de Salvat-Papasseit, Garcia sembla voler presentar el volum com fragments calidoscòpics d'una història d'amor, tot i que en realitat cada peça del conjunt té prou entitat pròpia, i la lectura unificada no és en absolut obligada.

El llibre parla, per tant, des de la poesia o la prosa, de sentiments amorosos i d'erotisme. Res, però, de literatura rosa, no us enganyeu: és literatura a l'entorn de les contradiccions i els conflictes més crus que l'amor pot fer viure a les persones. Fins a la crueltat o la duresa, o l'expressió descarnada de l'erotisme. Hi predomina l'ús de la primera persona, però no un to de confessió o sinceritat, per sort, sinó de consciència de creació literària. De vegades el lector hi percep la ironia o el sarcasme, o la morbositat. Són potser les línies de força d'alguns dels contes que més m'han agradat, com "Sang".

El conjunt de tot plegat és un llibre molt remarcable, que revela una nova veu literària al Baix Maestrat potent, amb personalitat i amb una gran diversitat de registres. És engrescador veure la quantitat de potencialitats creatives que existeixen en aquest petit llibre, i ens fa confiar en una trajectòria ascendent i de llarg recorregut d'Adrià Garcia.

Publicat a La Veu de Benicarló, núm. 856 (26 d'octubre de 2012)

Adéu a Jordi Castellanos

Divendres dia 19 d'octubre, a la matinada, va morir Jordi Castellanos i Vila, als seixanta-sis anys. Som molts els que, des d'aquell dia, ens sentim en un estat de commoció, d'estranya orfandat. Castellanos ha estat en les darreres tres o quatre dècades un referent indiscutible en els estudis de literatura catalana del segle XX. Hereu de Joaquim Molas, va ser un dels fundadors de la revista Els Marges, entre moltes altres coses. Se'l considera unànimement com un dels principals estudiosos sobre el modernisme català (en l'àmbit del qual les seues aportacions són una referència absoluta) i en general sobre la novel·la catalana contemporània.

També ha estat catedràtic de literatura catalana a la Universitat Autònoma de Barcelona. Ha estat en aquest àmbit docent on ha exercit una influència profunda en centenars de filòlegs que ara són professors de literatura arreu dels Països Catalans. Va exercir de veritable mestre intel·lectual per a diverses promocions d'estudiants, molts dels quals són ara al seu torn dels més destacats professors, crítics i investigadors de la nostra literatura contemporània.

Vaig conéixer el Jordi el 1992, durant el primer any que vaig estudiar a l'Autònoma. Venia d'estudiar a la Jaume I dos anys, i no sabia gairebé res de literatura catalana. Les classes de Castellanos em van resultar abrumadores, d'un rigor absolut, d'una exhaustivitat esbalaïdora. Primer, com tothom, em sentia desbordat pel devessall d'elements contextuals que aportava. A mesura que passaven les setmanes, m'anava adonant de com m'havia fet percebre la immensa complexitat del fet literari, que ell explicava com un producte de factors culturals i socials sense els quals no se'l podia entendre en tot el seu abast. Per la densitat arribàvem a la comprensió profunda de les obres que comentàvem. Quan, després d'una allau immensa de dades (que acabava sepultant pel camí alguns dels meus companys), arribava l'hora de comentar els llibres, es produïa l'eclosió, la revelació. Encara recordo com un moment intensíssim algunes classes. Com la que va dedicar a Bearn, de Llorenç Villalonga. M'esborrono en recordar la manera com Castellanos va obrir davant els nostres ulls atònits tot el sentit d'aquell llibre, que d'incomprensible va passar a ser immens, de sobte, per l'enlluernadora capacitat interpretativa del professor.

Jordi Castellanos era un erudit immens, però amb una enorme capacitat per entendre els textos literaris, i per explicar-los. I ho feia amb passió, una passió que aconseguia encomanar. Passió d'estudiós, passió per la plenitud que suposa comprendre una obra literària. Hi ha llibres sobre els quals, després d'assitir a tal o qual classe de Castellanos, o després de llegir algun dels seus articles, em fa l'efecte (irreal, ja ho sé) que ja no se'n pot dir res més, que estan explicats en la seua totalitat. Els sots feréstecs, de Raimon Casellas, per exemple. I això era per la profunditat de les seues anàlisis i la manera com les vehiculava.

Intento dir amb això que no era un intel·lectual fred, com alguns el volien veure. Implicat en el compromís polític, entenia aquest concepte d'"intel·lectual" com el devia entendre Joan Fuster, és a dir, indissoluble d'una implicació cívica i ideològica. També en això era un mestre. Alhora, sabia conjugar el rigor amb la proximitat humana, i amb la implicació personal que mostrava en tot allò que emprenia. També amb els seus deixebles, per als que sovint era gairebé "com un pare". Rigorós i al mateix temps afable i comprensiu.

Durant els tres anys que vaig estudiar Filologia Catalana a la UAB, sempre vaig fer l'assignatura que impartia "el Caste". Després, vaig treballar durant una temporada al Servei d'Informació Bibliogràfica que ell havia creat, que amb el temps esdevindria la base de dades TRACES, una de les més completes i útils per a la recerca bibliogràfica de llengua i literatura catalanes. Posteriorment em va animar a iniciar els estudis de doctorat, i es va oferir (ell, la gran eminència, que jo reverenciava) a dirigir-me la tesi doctoral. Vam encetar un camí junts que va culminar en la lectura de la meua tesi el desembre de 2009.

Pensar que ja no hi és em resulta una pèrdua dolorosíssima que encara no he assimilat del tot. Des de divendres passat, em sento una mica orfe. M'hi sento com a persona que estima la cultura catalana, per la gran pèrdua que la seua mort, en plena producció intel·lectual, suposa. Però també m'hi sento a nivell personal. Jordi Castellanos ha estat una de les persones que han marcat més la meua vida. Descanse en pau.

Un 9 d'octubre fusterià

Cartell de l'acte

Aquest vespre, l'associació Rodonors Invictes ha oferit, a l'Auditori de Vinaròs, un espectacle impagable i emocionant: "Nosaltres, els fusterians". Olga Suàrez i Lluís Batalla han dit textos de Joan Fuster extrets, sobretot, de la seua correspondència. Era el seu particular homenatge a l'escriptor de Sueca, en aquest any que se'n celebra una triple efemèride: vint anys de la mort, noranta del naixement i cinquanta de la publicació de Nosaltres els valencians.

No cal fer ara el panegíric dels valors literaris, estilístics, ideològics i nacionals de Fuster. Ja són ben coneguts. Crec que escau, en canvi, remarcar la feina duta a terme per Rodonors. Sé que els he lloat en anteriors ocasions (ací, ací i encara ací), i tot i tenir certa recança a esdevenir empalagós i llagoter, crec que es mereixen que algú proclame públicament, encara que siga des d'una tribuna tan modesta i amb tan poc auditori com aquesta, els seus encerts.

És difícil, a partir de textos epistolars i amb el sol suport de la paraula, no només mantenir l'atenció del públic, sinó fins i tot emocionar-lo. Olga i Lluís ho aconsegueixen, gràcies a la seua dicció esplèndida, al sentiment amb el qual saben llegir els textos, als petits gestos teatrals que cada cop més introdueixen en els recitals. I també, evidentment, gràcies a un treball acurat sobre els textos, a una selecció molt encertada, a la relació i lligam que estableixen entre textos diferents: passaven de les cartes de Fuster a poemes d'Estellés, o a articles de la premsa, o a aforismes, i tot plegat ajudava en el seu diàleg a crear el sentit global de la lectura. Realment, per treure's el barret.

Evidentment, treballen amb un material de primera. Cartes entre Fuster i Josep Pla, Vicenç Riera Llorca, Raimon, Carles Riba, i d'altres: una veritable immersió en el túnel dels anys cinquanta i seixanta, sobretot. Fins arribar a la vivència dels atemptats que Fuster va patir en els anys de la suposadament modèlica transició. Tot un recorregut intens, emotiu i interessant. Els textos fusterians, com han dit ells mateixos, demostren una gran actualitat. Una actualitat, segons com, preocupant.

Primavera, estiu, etcètera

Un dels desavantatges de ser un lector crític, en vies de tenir cert criteri propi, és que cada cop és més difícil trobar llibres que t'arrosseguen, que t'abduïsquen, que t'anul·len la voluntat i t'obliguen a devorar pàgines i pàgines sense cap reflexió. Eixa sensació agradable i alhora tan poc pràctica. Aquest estiu m'ha passat amb una novel·la, la primera publicada per una autora fins fa no res desconeguda, Marta Rojals. Es titula Primavera, estiu, etcètera, i el va editar La Magrana el gener de 2011. El meu exemplar és de febrer de 2012 i és la sisena edició. Tot un èxit, i més en català.

Un cop el llegeixes, les raons d'aquest èxit esdevenen diàfanes. Des dels primers capítols, la narració se t'endú com una ventada, i acabes llegint les 363 pàgines a un ritme frenètic. I en realitat, ara i adés et preguntes per què has llegit amb tanta avidesa. Perquè, ben mirat, la història narrada té poca cosa de particular. L'Èlia, que té trenta-quatre anys i porta vivint des dels divuit a Barcelona, torna al poble d'on és originària durant el pont de Tots Sants i les vacances de Nadal. El company l'ha deixada i la feina d'arquitecta li trontolla, i el retrobament amb el poble la porta a recorda la seua infància i adolescència. I també a tornar a plantejar-se la relació amb persones amb qui feia anys que no es veia, com el Bernat, un amor irrealitzat d'adolescència que acabà amb la seua millor amiga.

Explicat així, res de particular, fins i tot sembla banal. No us enganyeu. L'autora té una traça enorme en l'ús de la llengua (el parlar de la Palma d'Ebre, d'on és l'autora) que parlen els personatges: és per tant molt rica des del punt de vista dialectal, i per això ens resulta també pròxima. Però no és només una qüestió lingüística: es tracta d'una immensa habilitat en la construcció d'uns diàlegs vius, brillants, agilíssims. Les intervencions de la narradora protagonista són plenes de vivacitat, d'humor i d'ironia. El resultat és una lectura engrescadora, fluïda, amb un encert total en el to.

He parlat de proximitat per l'ús dialectal de la llengua. Però Primavera, estiu, etcètera no ens resulta només pròxima als que compartim (tot i els matisos) el parlar de les terres de l'Ebre. També per la realitat que descriu. Tots els que tenim més de trenta anys, som de poble i hem crescut en un entorn rural gaudirem de la lectura de les peripècies d'Èlia. Ens hi sentirem plenament identificats, hi reconeixerem escenes, situacions i personatges que formen part del nostre bagatge més profund i que mai havíem vist explicats en una novel·la, i menys encara tan ben fet. Impagable, immens, el capítol que l'Èlia va a plegar "aulives" amb son pare. Per posar només un exemple.

En resum, una de les lectures a nivell personal més gratificants dels darrers temps. I m'alegro que siga precisament una novel·la de la nostra literatura i a més d'una autora ebrenca. Una de les descobertes més esclatants i fresques de la literatura catalana dels darrers anys.

Article publicat a La Veu de Benicarló, núm. 853 (5 d'octubre de 2012)

La veu d'un gran home

El diumenge 16 de setembre, el suplement Ara Tu del diari Ara duia una entrevista que Toni Soler havia fet al bisbe Pere Casaldàliga. Com és sabut, Casaldàliga és bisbe a Sao Felix do Araguaia, al Brasil, des d'on hja destacat des de fa anys per la lluita a favor dels més desafavorits i dels indígenes. És un dels grans homes de l'Església catòlica actual, i la seua veu és un exemple esperançador d'allò que pot oferir el cristianisme avui en dia. Llàstima que cada cop aquestes veus provenen de gent de més edat, i cada cop semblen més revolucionàries.

De l'entrevista, he volgut triar-ne alguns fragment que motiven a la reflexió. Per anar paladejant-los.

"Crec fermament en el macroecumenisme, és a dir, en el diàleg no només amb les altres Esglésies cristianes, sinó amb totes les religions."

"No accepto la simple divisió entre creients i no creients, el contrari de la fe no és el dubte sinó la por."

"Totes les institucions tenen la mateixa dinàmica negativa: tendeixen a fer-se lleis i normes que, al capdavall, les tanquen en elles mateixes. Passa amb tot, fins i tot amb la poesia..."

"El Vaticà ha de deixar de ser un estat, el Papa no pot ser cap d'estat. Roma ha de reconèixer la diversitat de l'Església, ha d'escoltar el poble: la veu del poble és la veu de Déu."

"Jo dic sempre, mig en broma, que a les esquerres i a l'Evangeli els toca ser oposició."

"Continuo creient que l'ideal de l'esquerra es basa en la lluita per la justícia. I continuo pensant, també, que no hi haurà pau mentre no se socialitzi la riquesa."

"La mort només és un últim detall de la vida; menys que això: la mort, els morts no existeixen. Només hi ha vius o ressuscitats."

"La diferència entre creients i no creients es va diluint: tots busquem, tots esperem."

No ho sembla, però Pere Casaldàliga té 84 anys.

I si Catalunya se n'anara?

Dibuix: Alfons López

 
Molts valencians hem vist amb admiració, certa sorpresa i, per part de sectors nacionalistes, una dosi de sana enveja, com centenars de milers de catalans van proclamar el passat 11 de setembre la seua voluntat d'independència. El catalanisme del Principat ha evolucionat en els darrers temps cap a un independentisme que, per primera vegada en la història, ha esdevingut tan majoritari que fa pensar en la possibilitat, encara que siga remota, que efectivament això pot anar endavant. És un canvi recent. De fet, els independistes clàssics ho veien tan cru que sempre incloïen els Països Catalans en la seua reivindicació. "Sense València no hi ha independència", deien. Bé, tothom sabia que això eren brindis al sol. Un cop la independència té certes traces de ser possible o plantejable de debò, es quedarà, com és lògic, en l'àmbit de Catalunya. No els ho critico: si ens havien d'esperar a nosaltres, anaven apanyats.

Des del País Valencià, hi ha dues postures. La majoritària, evidentment, és la del discurs espanyolista dominant: és que aquests catalans, són uns pesats, uns insolidaris insuportables i prepotents, que se'n vagen ja... però sense deixar-los anar-se'n. L'altra, minoritària, és la dels valencians que sempre han estat independentistes o els que ara, davant el que es veu a Catalunya, se n'adonen que s'hi estan tornant, o que pensen cada cop més que els agradaria poder ser independentistes, però topen amb la realitat, crua, de la societat valenciana, immersa en l'autoodi i la negació de la pròpia identitat.

Però, què ens passaria, als valencians, si Catalunya s'independitzara? Acceptem la hipòtesi de partida. Pot ser divertit (o no) imaginar-nos l'escenari: en quina situació quedaríem? Em fa l'efecte que tot se'ns tornaria molt difícil. Espanya no acceptaria un territori amb vel·leïtats de tenir qualsevol cosa en comú amb els catalans traïdors i desafectes. La voluntat de convertir-nos en una "regió" amb certes "peculiaritats" inofensives, voluntat que existeix des de fa cinc segles, s'intensificaria amb força. El valencià quedaria diferenciat del català ràpidament (com el gallec del portugués, ves), i per tant convertit en una coseta d'anar per casa sense força identitària. Els catalanistes serien gairebé terroristes, i la uniformització de l'estat, que fins ara tenia el fre dels catalans, s'acceleraria, com un mecanisme de defensa.

O no. Llegia l'altre dia un article al diari Ara que plantejava que, possiblement, s'estendria la imitació de Catalunya. En veure que als del nord els hi aniria tan bé independents, els valencians també voldríem ser-ho, perquè Espanya deixaria de ser una realitat intocable i immutable. Francament, em va semblar una mica ingenu. Veient els sentiments i la ideologia dominant del meus "compatriotes" valencians, a hores d'ara aquest canvi sembla molt difícil. Crec més versemblant l'opció que es produiria un rearmament de l'anticatalanisme i l'espanyolisme dels valencians que, ara sí, ens deixaria vistos per a sentència.

Però bé, tot això encara és política-ficció. I, evidentment, el que ens passaria als valencians no ha d'influir (ni influirà) en absolut en allò que facen els catalans. Només faltaria. Nosaltres ja tenim allò que ens mereixem.

Article publicat a La Veu de Benicarló, núm. 851 (21 de setembre de 2012)

Una història del mal a Europa

Jaume Cabré, Jo confesso, Barcelona, Proa, 2011 ("A Tot Vent", 559). Premi de la Crítica espanyola 2011. Premi de la Crítica Serra d'Or 2011. Premi Crexells 2011.

Monumental i ambiciosa, colossal, enorme i amb voluntat de totalitat, una veritable "catedral narrativa" (com ha dit el crític Joan Josep Isern): així és Jo confesso, una de les novel·les més importants aparegudes en català recentment. I així ho han reconegut els lectors (vuit edicions en menys d'un any), els prestigiosos premis que ha rebut i les traduccions que ja n'han aparegut.

El narrador, Adrià Ardèvol, explica la seua vida des de la infantesa, ara que té vora seixanta anys, en forma d'una llarga carta a la seua estimada, Sara Voltes-Epstein. Des de la infantesa de nen prodigi en una família sense amor, fill d'un pare col·leccionista de passat obscur obsessionat amb els objectes de valor provinents del passat; fins als seus estudis a Alemanya, la vida posterior a Barcelona, la relació amb l'amic Bernat Plensa i amb la mateixa Sara, filla d'una família que té molt present la persecució nazi contra els jueus.

Aquesta seria la novel·la, diguem-ne, a un primer nivell narratiu, però seria poca cosa si es limités a això. El narrador intercala de manera intermitent altres històries que abracen diversos moments i països de la història d'Europa, des de la Girona del segle XIV fins a Auschwitz en el segle XX i encara la Barcelona de postguerra i actual. Des de la Inquisició al nazisme passant per l'islamisme intransigent; des del darrer monjo del monestir pirinenc de Sant Pere del Burgal al segle XV fins un petit hospital africà als anys 1970 on un metge alemany mor assassinat. De manera fragmentària, se'ns ofereixen una sèrie d'històries que van configurant un panorama de la violenta història d'Europa.

Això s'aconsegueix amb una tècnica tan agosarada com brillantment resolta. Sovint salta d'una trama a l'altra sense cap transició, sense introducció ni motivació aparent, i en diverses ocasions fins i tot barreja dos diàlegs separats potser per segles en el temps. Especialment remarcable és el capítol en què les paraules d’un inquisidor català es barregen amb les d’un dirigent nazi, tot situant-los en un pla d’igualtat. Una complexitat estructural que Cabré resol molt bé, teixint una narració compacta i ben travada que tot i els diversos plans i salts temporals no deixa fissures.

El fil que uneix les diverses històries és un objecte: un violí storioni, el primer d'aquest lutier del segle XVII, que Adrià va rebre del seu pare. Aquest violí és ben bé l'altre gran protagonista de la novel·la. El narrador, a partir de records o indicis reconstrueix la història d'aquest instrument que enfonsa les arrels en diversos llocs i moment d'Europa. I és una història de mort, de crims: del mal, en definitiva. Un mal al qual dedicarà les reflexions el protagonista sobretot durant les darreres parts de la novel·la. És precisament la persistència del mal en la història de la humanitat i de la consciència europea (amb especial insistència en el nazisme) el tema central de Jo confesso.

En resum, una gran novel·la, la culminació de la trajectòria d'un autor que ja havia donat mostres remarcables de talent en llibres anteriors. Un d'aquell llibres que mereix una relectura. Una de les primeres grans novel·les catalanes del segle, per ambició i resultats.

Publicat a La Veu de Benicarló, núm. 850 (14 de setembre de 2012)