Premi Crítica Serra d'Or

Ahir va ser un dia important en la meua trajectòria personal i de treball. El meu llibre Novel·la catalana i novel·la catòlica: Sales, Benguerel, Bonet, que va aparéixer el mes de desembre passat com ja vaig comentar ací, va ser distingit amb el premi Crítica Serra d'Or, en la categoria d'estudis literaris. Això vol dir que, a criteri del jurat compost per Àlex Broch, Lluïs Julià, Marta Nadal, Vinyet Panyella i Josep M. Ripoll, el llibre és l'estudi sobre literatura més destacat entre els apareguts durant l'any 2014.

Es tracta d'un premi sense dotació econòmica però amb un prestigi que la gent del món de les lletres coneixem molt bé. El fet que els premiats no s'hi presenten, sinó que siguen triats pel jurat entre tots els llibres publicats durant l'any anterior, augmenta la sorpresa i l'alegria de ser-hi guardonat. El concedeix la coneguda revista Serra d'Or, editada per les Publicacions de l'Abadia de Montserrat.

L'acte va tenir lloc al Palau Moja de Barcelona, i va comptar amb la presència del president de la Diputació de Barcelona, l'abat de Montserrat i la directora de la Institució de les Lletres Catalanes, Laura Borràs, entre d'altres personalitats. Els premiats en les diverses categories vam rebre la preuada "serreta", la joia en què consisteix el guardó, de mans del director de les Publicacions de l'Abadia de Montserrat, Josep Massot i Muntaner.

S'han fet ressò dels premis Crítica Serra d'Or d'enguany els mitjans Ara, Vilaweb, El Punt-Avui, El Temps, Diari de Girona, El País, La Vanguardia, El Periódico, L'Illa dels Llibres.

Els llibres premiats a l'entrada del saló noble del Palau Moja

En les breus paraules que vaig pronunciar en rebre el premi, vaig dedicar-lo a Jordi Castellanos, traspassat fa dos anys i mig, que va ser el meu director de tesi i per tant l'impulsor del treball que ha originat el llibre.

Imatges de tots els premiats amb autoritats

 

Amb els altres premiats de literatura i assaig, membres del jurat i Josep Massot

 

La serreta

Saó, quatre-cents números

Fa uns dies em va arribar el número de gener de la revista Saó, que està dedicat al fet d'haver arribat al número 400. Quatre-cents números i gairebé trenta-nou anys que la converteixen en la revista valenciana amb més trajectòria actualment. I en valencià, i des d'un posicionament ideològic, cultural i religiós que la fa absolutament única.

Saó és una publicació que, des de sempre, ha fet bandera d'un irrenunciable compromís amb la llengua i el país; d'un cristianisme evangèlic hereu directe de l'obertura conciliar; i d'una ideologia esquerrana i compromesa, malgrat tots els atacs. Valencianisme, cristianisme i progressisme. Per a alguns, aquest és un còctel impossible, absurd, una contradicció en els termes, potser perquè no respon a la seua visió limitada de blancs i negres sense matisos. Per a d'altres, aquesta triada els converteix en portaveus de tota una manera d'entendre el país i d'entendre el cristianisme, i per tant en una revista absolutament necessària. Es pot ser valencianista i cristià i d'esquerres al País Valencià actual, i Saó ho demostra número a número.

No és una posició fàcil ni majoritària, la de Saó, això està clar. Per això aquests trenta-nou anys no han estat exempts de dificultats, i especialment en els darrers anys, en què el govern valencià els ha marginat de manera descarada en negar-los fins i tot publicitat institucional. Tampoc no han estat una veu complaent amb la jerarquia eclesiàstica valenciana, i per això tampoc han gaudit de les benediccions eclesials que els haurien pogut obrir moltes portes. Però s'han mantingut fidels al seu projecte, i ara es poden sentir plenament orgullosos i satisfets d'haver dut a terme tot aquest camí sense renúncies.

El número 400, amb una preciosa portada d'Antoni Miró, dedica el seu quadern central a analitzar el que han representat tots aquests anys. Però no es dediquen a mirar-se el melic, sinó que de nou posen en pràctica la generositat que ha distingit la revista, el seu servei al país. Així, analitzen quins canvis ha patit la societat valenciana, en àmbits com la política, el periodisme, la llengua i l'Església. Tot això al costat dels articles habituals, sempre de profunditat, que alterna amb naturalitat la cultura amb la política, l'àmbit eclesial amb el social.

Saó és una revista que, si no existís, caldria inventar. Hi ha poques revistes amb les quals em senta tan identificat. És un miracle, un més, dels que ens ofereix el País Valencià, aquest país eternament agònic capaç, tanmateix, encara, d'aquestes grans gestes que semblen insignificants però no ho són. Endavant, Saó, us necessitem per a sentir que existim, que no estem sols.

Article publicat a La Veu de Benicarló, núm. 970 (6 de febrer de 2015)

El desert dels Tàrtars

 

Ja en una altra ocasió vaig parlar del narrador italià Dino Buzzati, però fins aleshores només havia llegit els seus contes. Ara, recentment, em vaig fer amb la seua novel·la més coneguda, El desert dels Tàrtars, en la traducció de Rosa M. Pujol i Mercè Senabre reeditada el 2009 amb motiu del vint-i-cinquè aniversari de l'editorial Empúries. Hi he retrobat coses del Buzzati contista i hi he descobert elements nous, i tot plegat segueix seduint-me tant o més que abans.

El tinent Giovanni Drogo rep la primera destinació a la Fortalesa Bastiani, un enclavament militar situat a la frontera del nord. L'espai és imprecís, i malgrat que els noms són italians és obvi que la realitat física descrita és inconcreta, així com el temps històric. Tot i que la impressió de Drogo en arribar és desoladora i decideix marxar, per una raó o una altra acaba allargant la seua estada. La Fortalesa té la funció de vigilar, cap al nord, l'espai que dóna nom a la novel·la, el desert dels Tàrtars: un lloc per on suposadament, en algun passat remot, hi havia un perill invasor. Tanmateix, ningú no recorda haver-hi vist mai ningú, i fins i tot la idea que es dóna dels veïns del nord que viuen enllà del desert és més aviat llunyana, gairebé mítica. Però les rutines militars es mantenen estrictes i inalterables a la Fortalesa, els habitants de la qual viuen una situació de monotonia sense sentit. Tanmateix, hi ha l'esperança inefable, tàcita, d'una glòria militar futura. I passen els anys.

Aquest és quasi (però no del tot) tot l'argument de la novel·la, en el qual compta més, crec, el sentit profund que el literal. Fascinant i hipnòtica, en algun moment quasi al·lucinant, en eixa fortalesa es respira una atmosfera irreal: mai no saps per què ni qui t'hi ha destinat. ni quan marxes, ni tan sols si vols marxar. Buzzati es mostra aquí com un Kafka més poètic, més líric, amb imatges d'una bellesa captivadora, inexplicable: la visió del mateix desert, inhòspit i misteriós; el cavall que un dia arriba fins a les muralles, en un capítol enigmàtic...

A mi m'ha semblat una novel·la magnífica, carregada de simbolisme, quasi al·legòrica, en la qual la Fortalesa representa un estat espiritual: l'estada en ella es refereix a les (inútils?) esperances humanes d'acció, de realització vital, d'alguna cosa important que done sentit a l'espera. L'espera, que és la mateixa vida. I així, esperant, anem passant els anys, i és que el pas del temps és un dels temes més destacats de la novel·la, i Buzzati aconsegueix donar-nos-en la sensació. Com, sense adonar-nos, hem passat la vida esperant alguna cosa que no arribarà mai. O, si arriba, no ens trobarà en condicions d'aprofitar-la.

Saó

Avui he rebut el número 400 de la revista Saó. Pensant que volia escriure un article sobre això, he recordat que havia escrit en alguna ocasió sobre aquesta magnífica publicació. La meua sorpresa ha estat veure que l'article ja tenia quasi sis anys: es va publicar a La Veu de Benicarló el 27 de març de 2009. Mentre no n'escric un altre, que ho faré, ací el teniu, rescatat.

SAÓ

La situació de la nostra llengua i la nostra cultura, minoritzada socialment i a més perseguida per determinats poders polítics, ens obliga a anar d’un ensurt a un altre, i un de vegades té la sensació d’estar afonant-se i agafar-se a uns taulons que no tenen prou resistència per a ajudar-lo a surar. El desembre passat, la revista Saó ens va demanar als subscriptors un ajut extraordinari de suport per a evitar la desaparició. El motiu: el govern valencià havia cancel·lat les subscripcions dels centres educatius i biblioteques a la revista.

Saó és una revista admirable per molts conceptes. Per començar, apareix mensualment, i en valencià, des de 1976. Només això hauria de ser prou per a tenir-la en un lloc d’honor de la cultura valenciana. Es tracta d’una revista d’inspiració cristiana, nascuda a l’escalf del Concili Vaticà II, que tracta tota mena de temes: culturals, socials, religiosos i d’actualitat.

És una revista única, una rara avis magnífica la simple existència de la qual és un motiu d’esperança, i cada dia més: feta al País Valencià, en valencià, cristiana i progressista. Amb els temps que corren, és una prova concreta que les coses no són només blanques o negres, com uns i altres ens volen fer creure. Saó és el triomf viu dels matisos, de la llibertat en definitiva.

Cada mes dediquen un quadern central a un tema determinat, per al qual demanen articles a signatures autoritzades. El quadern del número de febrer estava dedicat precisament al Baix Maestrat. Hi col·laboraven Joan Ferreres, Josep San Abdón, Agustí Cerdà, Ramon París i Miquel Àngel Pradilla. En el mateix número podíem llegir articles sobre Josep Lluís Bausset, un nacionalista valencià històric; una crítica a aquell bisbe que ha negat l’holocaust; una entrevista a Joan Sifre, de CCOO; un comentari sobre el cinema de David Lean. I més. Tot un luxe.

Amb humilitat i constància, Saó s’ha entossudit durant trenta-dos anys a demostrar que ser cristià i valencià i progressista no està renyit. De moment, gràcies als subscriptors, que tenim clar el que la revista representa, sembla que s’ha salvat. Aquest mes de març ha estat guardonada amb el X Premi Vicent Ventura que s’atorga a persones o col·lectius distingits per la “trajectòria cívica, democràtica i de compromís pel País Valencià”. Enhorabona a la gent de Saó: aquest premi estava fet per a ells.

La necessitat de l'altra

Marta Rojals
L'altra
Barcelona, RBA La Magrana, 2014

La primera novel·la de Marta Rojals, Primavera, estiu, etcètera, va tenir un efecte esclatant: tots els que la llegíem acabàvem recomanant-la, i es va convertir en un dels fenòmens dels darrers anys, que a més va posar d'acord a públic i crítica. El repte de superar les comparacions era complicat, i l'autora se n'ha sortit amb L'altra, que és alhora diferent i semblant, i especialment semblant en el fet que mostra la frescor i el talent de Rojals.

Per començar, en aquest cas l'ambientació és radicalment diferent: passem a una novel·la urbana, barcelonina en concret, en la qual les noves maneres de comunicar-se prenen un paper destacat: whatsapp, facebook, xats, permeten al lector identificar-se, un altre cop, fàcilment amb els personatges. També el seu moment vital permet la identificació generacional: l'Anna, la protagonista, es troba a prop dels quaranta; el seu company, el Nel, acaba de perdre la feina al periòdic, i en la mateixa situació d'atur es troben alguns amics, que ja tenen nens petits. EROs, preferents, precarietat laboral, tots els caires de la crisi apareixen retratats de manera directa: Rojals ha volgut fer una novel·la ben actual.

Però si pensàvem que era una novel·la sobre la situació de la generació dels trenta-quaranta en la crisi econòmica, ens quedàvem curts, perquè la personalitat de l'Anna es va desplegant i carregant de matisos, cada cop més, fins a esdevenir un personatge perfectament dibuixat, complexíssim, el centre absolut de la novel·la, amb totes les seues contradiccions. L'Anna és una dona amb molts problemes de sociabilitat i comunicació, que aviat coneix el Teo, un jovenet de vint-i-un anys amb el qual establirà una relació amagada.

Vet aquí, diria algú: crisi matrimonial dels quaranta. Una mica més que això, però, més subtil i menys obvi. A mesura que anem avançant, se'ns van descobrint les ferides obertes, ocultes, de l'Anna, la dona de poques paraules però molt de dolor soterrat, a través de diversos flaixos de passat molt ben lligats dins de la narració. L'Anna, com diria Estellés, és un "animal de records", i encara que els evite la marquen profundament, i d'aquí la necessitat d'una "altra" Anna que és la que té una relació amb el Teo, i és la que permet sobreviure a l'Anna primera. La clau d'aquesta idea, a les dues primeres pàgines.

Però si pel contingut la novel·la ja satisfà molts tipus de paladars lectors, pel que fa a l'estil i la forma torna a ser enlluernadora. Uns diàlegs magistrals, autèntics trossos de realitat gens encotillats, amb una frescor que poques vegades hem pogut llegir en la literatura catalana. I una manera de narrar no del tot lineal, metafòrica, plena de complicitats textuals, que requereix una mica d'atenció per part del lector sense ser, però, un obstacle de pes.

Marta Rojals, en definitiva, es confirma com una d'aquelles (escasses) escriptores que creen addicció sense fer concessions a la galeria, i que et deixen convençut del fet que, quan escriguen un altre llibre, te'l llegiràs.

Article aparegut a La Veu de Benicarló, núm. 967 (16 de gener de 2015)

Botifarra, el cant de les arrels

Magnífic el documental que va emetre anit el Canal 33 sobre Pep Gimeno, "Botifarra". Ja molts coneixem el valor que té la tasca que du a terme aquest cantador valencià, i la solidesa de la seua veu, i la potència del seu directe. La gent que mínimament ens estimem la nostra cultura ja ho sabíem. Però el documental anava més enllà. Era una exploració del vessant més humà de la feina de recuperació musical que el Botifarra ha dut a terme. Coneixíem les dones del poble que han cantat les cançons tradicionals, les sentíem, fins i tot sentíem gravacions antigues recopilades per ell que posaven els pèls de punta.

El documental no era només sobre Pep Gimeno. Era sobre tota una part de la cultura, de la realitat valenciana més profunda i autèntica, en la qual ens sentim reconeguts. Fins i tot algunes imatges les sentíem vinculades a la nostra experiència profunda de la gent del poble de tota la vida: aquella ràdio vella en un magatzem amb hortalisses, aquelles caixes dalt del remolc davant la porta de casa.

Pep Gimeno "Botifarra": el cant de les arrels tenia moments de profunda emoció. Fins i tot la gent que no sent afició pel cant tradicional valencià s'hi podia sentir interpel·lada, perquè era un documental, en el fons, sobre trets identitaris valencians molt profunds, encara que no es digués. De veritat, feia sentir orgull de ser valencià.

Si no l'heu vist, no us el pergueu. Clicant damunt d'aquest enllaç el podeu veure:

Pep Gimeno, 'Botifarra', el cant de les arrels

Un llibre meu: Novel·la catalana i novel·la catòlica

 

Aquests darrers dies de l'any m'han portat una gran notícia: ha aparegut publicat un nou llibre meu, el segon, que du per títol Novel·la catalana i novel·la catòlica: Sales, Benguerel, Bonet. Es tracta d'un volum que recull, si fa o no fa, dues terceres parts de la meua tesi doctoral sobre la novel·la catòlica catalana, que vaig llegir fa ara cinc anys, sota la direcció de Jordi Castellanos. L'han publicat les Publicacions de l'Abadia de Montserrat, una editorial de referència pel que fa als estudis de literatura catalana.

Com us podeu imaginar, la meua satisfacció és enorme. No només pel gust intel·lectual de veure a la llum un llibre escrit per mi, sinó per la significació vital que aquest té per a mi. Realitzar la tesi doctoral em va suposar molts anys de dedicació, primer a través d'una beca, i després a base d'anar robant hores a les vacances i a la família. Fins i tot vaig estar nou mesos d'excedència sense sou per a poder-la acabar. Tot això abraça uns anys, del 1996 al 2009, durant el quals també em vaig casar, vaig aprovar unes oposicions, i vaig tenir dos fills. És a dir, que sento tot el que hi ha en aquest llibre com molt vinculat a la meua vida.

Es tracta d'un llibre de recerca i crítica literària, en el qual analitzo l'obra de tres novel·listes catalans de postguerra: Joan Sales, Xavier Benguerel i Blai Bonet, i algun altre de manera secundària. Els estudio des de la vinculació que les seus novel·les presentaven amb un corrent que, tot i que ara és molt poc conegut, va tenir molta repercussió durant els anys cinquanta a tot Europa: la novel·la catòlica. Per a situar-ho millor, la primera part del llibre fa una descripció d'aquest corrent. Després, s'hi dedica un capítol a cada autor.

Educar-se el gust

Durant les darreres setmanes he estat llegint la novel·la L'avi de 100 anys que va saltar per la finestra,  de Jonas Jonasson, en la versió en castellà. Havia sentit a parlar relativament bé del llibre, com a literatura d'entreteniment de certa qualitat, divertida. No m'esperava, per tant, haver de fer tants esforços per acabar-me-la. És possible que tinga poc sentit de l'humor (no ho descarto en absolut), però em va avorrir i fins i tot en algun moment em va irritar.

Pocs dies després d'acabar aquesta novel·la, vaig veure una pel·lícula considerada unànimement com una de les millors dels últims anys: Amor, de Michael Haneke. No em va agradar molt, francament. Tractava temes que, a priori, podien haver configurat una obra que m'emocionara i em fera vibrar sentimentalment: la vellesa, la decrepitud, els sentiments d'una parella d'ancians davant la malaltia, la certitud de la mort. Però em va paréixer freda i distant, no em va arribar a involucrar en absolut, la vaig trobar excessivament llarga, i amb unes imatges metafòriques que no vaig arribar a copsar. No goso dir, evidentment, que siga una mala pel·lícula; només que no em va agradar.

El fet que coincidís en el temps la lectura de L'avi i el visionat d'Amor, em va fer reflexionar. En tots dos casos m'havia apartat del parer més generalitzat. Eren casos diferents, és clar. En el del llibre, l'opinió majoritària no era necessàriament d'experts literaris, sinó de la massa lectora. La pel·lícula, en canvi, no era un èxit de públic, sinó més aviat de la crítica minoritària. Vaig pensar, però, com de difícil és gestionar i treballar el gust propi.

M'explicaré. Quan era encara més jove, em neguitejava no estar d'acord amb l'opinió de la crítica al voltant d'un llibre o una pel·lícula. Si la gent que hi entenia més que jo (els estudiosos de la literatura, els crítics de cinema) consideraven que allò era una obra "bona", jo havia de ser capaç de veure-li els mèrits. I m'esforçava a llegir i entendre'n els arguments. Vist amb perspectiva, aquesta actitud, de poca personalitat si voleu, em va ajudar a ser humil en els judicis culturals, i a educar-me el gust.

Amb els anys, m'adono que tinc el gust molt més treballat. No em va preocupar massa que no m'agradés un llibre que era considerat per mig món com una lectura recomable i sumament divertida. Fa anys que considero que tinc el paladar literari prou personalitzat per a fiar-me de les meues percepcions, encara que discrepen de l'opinió majoritària, fins i tot de la crítica especialitzada. És clar que he fet de la literatura part de la meua feina, i això ha fet que em puga fiar molt del meu gust.

En el cinema, però, i en la música, encara no em puc permetre la mateixa actitud. Sóc encara com aquell jove de vint anys que s'esforçava a educar-se el gust, i m'adono que encara em queda camí per recorrer, tot i haver avançat molt. Però tinc menys, diguem-ne, "vergonya intel·lectual", si se'n pot dir així. No em fa res proclamar que no m'ha agradat una pel·lícula teòricament excel·lent. Espero, tanmateix, no haver arribat a creure que ja no puc educar-me, que ja no puc aprendre. Espero seguir aprenent a entendre i valorar una obra artística, perquè aquesta voluntat de voler anar més enllà m'ha fet més sensible i més capaç de valorar belleses que abans no entenia.

Actuar o no actuar

Se sol dir que un dels mèrits dels clàssics és que, amb cada nova lectura, t'aporten nous motius de gaudi. Això (algú ho havia de dir) no passa sempre, però sí en algun cas enlluernador. Imparteixo, a segon de batxillerat, l'assignatura de Literatura Universal, i tot i que és el sisé any consecutiu que ho faig, hi ha dos llibres dels que llegim en els quals segueixo trobant matisos i interpel·lacions: un és Madame Bovary; l'altre, el que estem llegint ara, Hamlet, de William Shakespeare.

No tinc la intenció de descobrir res sobre Hamlet, un llibre que ha generat tants comentaris i interpretacions, sinó de comentar lliurement un dels aspectes que m'ha fet reflexionar. Una de les coses que més sobta en acabar-lo és comprovar com Shakespeare va aconseguir fer una obra dramàtica al voltant d'un tema ben poc "dramatitzable" com aquest: per què els homes sovint no actuem, no fem allò que veiem que és just i necessari. Com fer teatre al voltant d'una cosa tan abstracta? Hamlet és la demostració pràctica d'un geni.

Des del principi, el protagonista mostra una actitud de disgust amb la vida: "que gastats, avorrits, insípids i superflus em són tots els assumptes d'aquest món!", exclama a l'acte I. No n'hi ha per a menys: son pare ha mort fa poc i sa mare s'ha casat amb el germà del difunt, ara rei. Aquesta percepció de la vida empitjorarà quan sàpiga que, de fet, el seu oncle i padrastre Claudi va assassinar l'anterior rei i pare de Hamlet. Per a aquest, el món "és un jardí de males herbes", "un promontori estèril" i tant Dinamarca com el món són "una gran presó plena de cel·les, galeries i masmorres" (acte II).

El món no és un lloc ideal, per tant; és ple d'enganys, mentides i ambició, i uns i altres s'aprofiten dels altres. Una de les víctimes d'això és Ofèlia, personatge pur i innocent, que acaba embogint i morint ofegada: no hi ha lloc per a la puresa en aquest món corromput. Què cal fer, doncs? Actuar, pensa Hamlet, i concreta aquesta acció en la venjança: vol assassinar Claudi, el rei assassí, usurpador del regne i de la reina. Però aquesta venjança, els repeteixo als meus alumnes, és només un exemple de quelcom més ampli: l'acció, el compromís, allò que creiem que cal fer per a obtenir un món millor i més just.

Però Hamlet és un home reflexiu, i demora l'acció contínuament. Perquè "pensar amb excessiva exactitud sobre les conseqüències" (acte IV) fa que no fem res, que no actuem. Com diu en el celebèrrim monòleg que comença amb les paraules "Ser o no ser": "la consciència ens fa covards a tots" i "els projectes més alts i de més importància" per culpa del pensament excessiu "perden fins i tot el nom d'acció" (acte III). Cal actuar ràpid i no pensar massa, sembla dir Shakespeare. Si no, ens passa com a Hamlet, que actua tard i malament, deixant més morts pel camí dels que caldria.

La gràcia dels clàssics, repeteixo, és la seua capacitat d'interpel·lar-nos. Quan llegeixo Hamlet, m'assalta una pregunta: ja actuem quan considerem necessari? O ens deixem dur per l'apatia? Davant de l'aparent triomf de la injustícia, l'engany i l'abús de poder en el món actual (com en l'època de Shakespeare), tenim dues opcions: pensar ja ho faré més endavant, ja ho farà un altre; o calçar-nos i emprendre la tasca d'intentar canviar el que estiga a les nostres mans. Actuar o no actuar, aquesta és la qüestió. Ser o no ser, en definitiva.

Article publicat a La Veu de Benicarló, núm. 963 (12 de desembre de 2014)

Cinema i crisi

La crisi econòmica en què ens trobem és, sobretot, una crisi de valors. Posar l’economia, i sobretot la macroeconomia, per davant de les persones, ha conduït al desastre global en què vivim immersos des de fa sis anys. Creure que els diners fàcils són justificats al preu que siga, creure que el benestar econòmic desenfrenat és un dret que ens permet passar per damunt de qualsevol altra cosa.

Recentment, he vist dues pel·lícules, molt diferents, totes dues excel·lents, que ens fan reflexionar sobre això. La primera és Blue Jasmine, dirigida per Woody Allen. Narra la història d’una dona, Jasmine, que després d’haver viscut una vida de luxe per estar casada amb un home de negocis enriquit en el sector immobiliari, ara es troba arruïnada: el seu home s’ha suïcidat, ja que molts dels negocis que portava eren il·legals, i el govern li ha pres tots els béns. Es veu obligada a viure a casa de la seua germana, que du una vida modesta, i a la qual sempre havia menyspreat.

El film, protagonitzat per una Cate Blanchett magnífica (que va guanyar l’Òscar a millor actriu enguany per aquesta interpretació), és un retrat implacable del que suposa viure només de les aparences, depenent dels diners, allunyat de la realitat. I també, una crítica indirecta però duríssima de tots aquells que van ser causants de la crisi. Una crítica dura perquè no se centra només en les conseqüències estructurals de l’actuació d’aquesta gent, sinó sobretot en la debacle personal i emocional que han provocat en moltíssims homes i dones.

Molt més directa i corrosiva és l’altra pel·lícula a què em referia, El lobo de Wall Street, d’un altre geni actual, Martin Scorsese, i amb una altra interpretació esplèndida, en aquest cas de Leonardo Di Caprio. No se centra en la crisi actual, sinó en la figura d’un corredor de borsa real, Jordan Belfort. La visió que dóna del món de les finances no és gens afavoridora. Un món de corrupció, immoralitat, estafa com a pràctica habitual, drogues... Fins a tal punt és punyent, que pot resultar excessivament explícita per a segons quin públic sensible.

Dues bones mostres de com el cinema ens pot ajudar a entendre més el món en què vivim, i a prendre consciència de la realitat. Ens ensenyen que, com deia al principi, el problema ha estat el divorci de l’economia amb l’ètica i la moral. El problema és si hem aprés la lliçó. Als responsables de tot no els interessa aprendre-la, perquè el seu sistema es fonamenta en l’abús sistemàtic i la negació de la persona.

Article publicat a la revista La Font, núm. 70 (octubre 2014)