Camps i la dona del Cèsar (amb afegitó)

Dimarts a la nit vaig escriure aquest article per a La Veu de Benicarló. Però la dimissió de Camps ahir a la tarda farà que quan súrtiga, segurament demà, estiga ja obsolet. Almenys en part. Però igualment el penjo ací amb un repicó final que afegeixo avui.


Llegeixo que el mateix dia que es va saber que Francisco Camps aniria a judici com acusat pel famós cas dels vestits (més anomenats com a "trages"), aquell mateix dia, dic, per la nit va sopar amb Bernie Ecclestone, el propietari de la Fórmula 1. Es veu que el Gran Premi de València s'allargarà fins al 2021. Com una manera de dir: "Ací no passa res".

De fet, la portaveu del Consell, Lola Johnson, va dir que "los valencianos no comparten el auto" del Tribunal Superior de Justícia que encausava Camps. Bé, s'hauria de veure a quins "valencianos" es referia, suposo que volia dir eixa majoria de valencians que van votar el PP en les últimes eleccions. Afirmació temerària, no m'ho negareu. Perquè els votants del PP no són els únics "valencianos", encara que siguen majoria. I s'hauria de demostrar que tots aquests votants creguen en la innocència del President.

Però aquesta no és la qüestió. Encara que tots, fins a l'últim valencià, pensaren que Camps és innocent, això no el convertiria en innocent. Les urnes i els jutjats segueixen camins diferents. Però els nostres governants fa temps que s'entesten a extreure dictàmens exculpatoris de les eleccions. "Las urnas nos han absuelto", va dir Carlos Fabra fa quatre anys. Perdona: els electors t'han votat, però això no vol dir que t'hagen declarat innocent.

És una llàstima, una llàstima tan gran que quasi fa plorar, que els valencians no s'adonen de com estan prostituint el seu vot. Com l'utilitzen de manera immoral per a justificar o donar per tancats casos que la justícia no veu gens clars. Com manipulen les eines democràtiques per a ocultar o tirar cortines de fum sobre embolics tèrbols. Estic segur que si molts votants del PP tingueren consciència d'això, canviarien el sentit del vot o no votarien.

Quan escric açò fa sis dies que tenim un president de la Generalitat que anirà a judici acusat de corrupció; l'únic de la història de l'Espanya autonòmica. Hi haurà gent que dirà: home, per 14.000 euros no crec que es deixara comprar. D'acord; però encara que fóra innocent, hauria de dimitir. Crec en aquella màxima clàssica que deia que la dona de Cèsar, a més de ser honesta, ha de semblar-ho. En política no hi ha d'haver cap ombra de sospita pel que fa a l'honestedat. Perquè la política és una de les tasques més dignes i compromeses èticament que existeixen.

Guanyen les eleccions, d'acord, això no ho discuteix ningú. Però la responsabilitat ètica està per damunt d'unes eleccions. Digueu-me antiquat.

[Article publicat a La Veu de Benicarló, núm. 793 (22 de juliol de 2011)]

Afegitó:

Doncs finalment, i en contra del que almenys jo esperava, va dimitir. Que era el que havia d'haver fet ja fa temps per dignitat política i ètica. Però l'article segueix en bona part vigent. El comunicat de Rajoy torna a dir que els valencians li hem donat la nostra confiança. I què? Som potser jutges del penal, els valencians? Guanyar les eleccions no vol dir ser innocent de res ni tenir més altura moral.

Ens trobem amb l'únic cas de president dimissionari que ha dimitit per res! Almenys si fem cas del que va dir i de les lloances que tant Canal 9 com el PP en bloc li han fet. Camps va tindre la santa barra de declarar-se innocent. Doncs aleshores per què dimiteix? Que tinga l'honestedat d'admetre la seua responsabilitat política (si no la penal, que potser també, però això ho diran els jutjats) en l'afer Gürtel.

Dimitir no el converteix en un sant, ni en un màrtir "sacrificat", com ell mateix deia. Era l'únic que moralment havia de fer, per l'alt càrrec que ocupava i per trobar-se embolicat en afers de corrupció. I fer el que és obligat no redimeix ningú.

Paraules amb saó / 2: bambar

Hi ha una paraula que és encara molt viva al Maestrat i en general a tot el dialecte tortosí i que, malgrat tot, no recull cap dels diccionaris normatius, com el de l'Institut d'Estudis Catalans; ni tan sols l'Alcover-Moll, que sovint recull paraules de poc abast geogràfic encara que no apareguen al diccionari general.

És el verb bambar, que vol dir 'anar d'ací d'allà sense una destinació concreta'. Aquests dies de vacances és molt habitual en les cases amb xiquets: "Pareu de bambar d'un costat a l'altre". Fa unes setmanes els vaig dir a unes alumnes de l'institut: "No podeu anar bambant pels passadissos a l'hora del pati". La prova que és un mot ben viu és que les alumnes, magrebins, em van entendre i una, que l'any que ve estudiarà a Euskadi, va dir que la utilitzaria allà.

Cal dir que he copiat la definició de bambar de Vocabulari de cruïlla, el diccionari de Joan S. Beltran editat per Onada Edicions l'any 2010. Es tracta d'una obra que vol recollir les paraules pròpies del nostre territori. I quan dic el nostre territori vull dir Maestrat, Ports i Terres de l'Ebre, és a dir, el territori on es parla el dialecte tortosí. És una obra important, bellíssimament editada i molt completa, que proporciona satisfaccions com la de trobar paraules com bambar.

(Val a dir, però, que no hi havia esbelegar, la paraula que vaig comentar l'altre dia, la qual cosa demostra només que cal seguir treballant per acotar el cabal lexicogràfic del nostre parlar.)

Howards End: "Només connecta..."

 
Howards End està considerada la novel·la més destacada d'E.M. Forster (1879-1970), un autor anglés del primer terç del segle XX, altres obres del qual són Una habitació amb vistes o Viatge a l'Índia (conegudes, com Howards End, per unes celebrades adaptacions cinematogràfiques de fa uns anys).

Aparentment, argumentalment, la novel·la és la narració entre dues famílies: les germanes Margaret i Helen Schlegel, i els Wilcox. En el fons, els personatges representen els dos components que Forster veia en Anglaterra i, més enllà encara, dues tendències de la condició humana. Les Schlegel, d'ascendència no pas casualment alemanya, representen l'idealisme, certa visió romàntica de la vida, la sensibilitat artística, les inquietuds intel·lectuals, socials i igualitàries. En canvi, els Wilcox són la visió pràctica del món, l'esfera dels negocis i el progrés, la insensibilitat però alhora la resolució necessària, l'imperialisme britànic. Tampoc és casual que unes siguen dones, i els altres sobretot homes: es poden relacionar amb la visió femenina i masculina de la realitat.

Amb tot, aquests dos mons han d'aprendre a conviure. Margaret Schlegel i Henry Wilcox es casen després que el segon quede vidu. I el símbol d'aquesta harmonia, per a la qual Margaret haurà de treballar molt, és una casa, Howards End. Una casa en el camp que, tot i donar títol al llibre, apareix en molt poques ocasions: ben bé a l'inici i en els darrers capítols. Perquè les cases, i en particular Howards End, són molt més que llocs per a viure: són la vida mateixa. "Les cases estan vives, oi?", diu Margaret. També els objectes tenen vida. Una mica a la manera de Mercè Rodoreda. En diversos moments m'ha vingut al cap Mirall trencat, per posar un exemple. Cal tenir en compte que als anys vint i trenta, l'època de formació de Rodoreda, Forster era molt més conegut que no pas ara.

L'obra també tracta el tema de les diferències socials, amb la contraposició entre els Schlegel i els Wilcox, d'una banda, pertanyents a les classes benestants; i Leonard Bast i la seua dona, de l'altra. L'epígraf inicial de Howards End diu: "Només connecta...". Per a Forster, de pensament profundament humanitarista, la clau és connectar: connectar classes socials, connectar la sensibilitat masculina i la femenina, el pragmatisme i la bellesa, el progrés i la cultura. I en aquest sentit té gran importància la senyora Wilcox, que mor poc després d'iniciada la novel·la. Ella, com la casa de Howards End, simbolitza la desitjada harmonia.

En definitiva, un llibre que cal redescobrir, injustament oblidat al meu entendre.

Música més enllà de la mort

Jordi Cabré, Després de Laura, Barcelona, Proa, 2011 ("A Tot Vent", 552). Finalista del premi Sant Jordi 2010.

Mor el cèlebre pianista Bernard Stengel, un dels millors intèrprets de Beethoven. En l'enterrament, hi toca Salvador Dalmau, un bon amic del difunt, especialitzat a tocar música als funerals. Aquell mateix dia iniciarà una relació amorosa amb Laura, la vídua. Aquesta és una història, la central. N'hi ha una altra, que té lloc gairebé dos-cents anys abans. Beethoven acaba de morir i s'inicia la recerca d'una misteriosa composició inèdita del compositor.

Així comença Després de Laura, la novel·la de Jordi Cabré que va ser finalista de l'últim premi Sant Jordi. Amb exquisida habilitat, l'autor descabdella les dues trames, mantenint la intriga i l'interés del lector en tot moment, fent que vagen avançant en paral·lel i esdevinguen més i més evidents els punts que les posen en relació. Com si es tractés de les variacions d'un motiu musical, que va apareixent de manera recurrent però sempre aportant elements nous, nous matisos que porten fins al descobriment final.

La comparació amb la tècnica musical no és casual, òbviament. Molts aspectes de la novel·la tenen relació amb el món de la música. No només perquè els protagonistes, inclòs el mateix Beethoven, siguen músics, sinó perquè les referències musicals hi són per tot. Els narradors s'expressen a través d'al·lusions a obres musicals (tant clàssiques com contemporànies), i fins i tot l'estil n'està impregnat: metàfores, comparacions, vocabulari, referències culturals i contextuals, tot gira al voltant de l'univers de l'art sonor. I això és portat amb summa destresa per l'autor, que aconsegueix no caure en la pedanteria ni en l'artifici excessiu.

La música és l'entramat bàsic de l'arquitectura de la novel·la. L'altre és la mort. Cal tenir en compte que un dels narradors és el pianista mort, marit de Laura i amic de Salvador, que no només sembla observar-los sinó fins i tot guiar els seus destins. Cabré experimenta ací amb un narrador en segona persona, que s'adreça en tot moment a Salvador, una tècnica narrativa poc freqüent resolta amb solvència. La presència del sobrenatural, del més enllà, és constant i creixent al llarg de la novel·la, i és el que permet posar en relació els tres vèrtexs del triangle: Salvador, Laura i Beethoven. I no expliquem res més perquè la novel·la és una novel·la d'amor però també i sobretot una novel·la d'intriga.

Després de Laura és un llibre que pot agradar molt als melòmans. No només per les referències a Beethoven, la interpretació que ordeix a l'entorn de la cèlebre "amada immortal" del compositor alemany o la quantitat d'ítems musicals amb què juga. Sinó pel paper que atorga a la música, gairebé diví, revelador de veritats inabastables per a l'home, camí per a satisfer el coneixement absolut. Perquè la novel·la juga també en el pla simbòlic, i a través dels mites d'Orfeu i de Faust parla de l'ànsia humana de totalitat, de la voluntat de superar els límits, de la relació amb el més enllà. En aquest sentit, recrea i actualitza alguns dels temes típics del Romanticisme.

Un llibre, en conclusió, molt recomanable, que té la capacitat de crear una intriga que captura tot tipus de lector. I, alhora, és una obra que, tant per l'estil com per la temàtica, com pel joc simbòlic, presenta un elevat grau d'assoliment literari.

Publicat a La Veu de Benicarló, núm. 791 (8 de juliol de 2011)

Idees exiliades

Furgant pels meus caòtics arxius (indignes d'aquest pompós nom) he trobat un article que vaig escriure ja fa un grapat d'anys. M'ha vingut de gust recuperar-lo ara ací, perquè em sembla que les idees que exposo tenen encara certa actualitat, malgrat haver passat dues eleccions autonòmiques entremig (segueixen guanyant els mateixos, tant al poble com al país). Reconec que ara potser no seria tan pessimista, després dels darrers resultats electorals. Però això no vol dir que ara tinga més raó: potser té raó el pessimista de fa vuit anys. De fet, en la idea central segueixo creient el mateix, i per això aquest bloc s'anomena Exilis.

Idees exiliades

Aquests dies estic llegint Els fugitius, de Xavier Benguerel, una novel·la mig reportatge que explica el camí cap a l’exili que hagueren de seguir els catalans que fugien de l’entrada de les tropes de Franco el 1939. Aquella gent se n’anava del país per les seues idees, perquè els vencedors de la guerra no anaven a acceptar la seua ideologia. Qüestió d’idees vencedores i vençudes. Sonarà estrany, però m’ha fet pensar en coses més actuals.

M’explicaré. Els darrers resultats electorals m’han produït, com a mínim, dos sentiments. El primer, i ara parlo a nivell local, és sentir-me enganyat. En els darrers temps, m’havia semblat veure un descontentament entre la gent del poble, unes ganes de canvi. Era mentida: els benicarlandos han votat més del mateix. Al final, ni la plaça Constitució, ni el golf, ni els PAIs, ni el caos circulatori ni tantes coses han influït en res. 

El segon sentiment deriva del primer: em sento part d’una minoria. En l’àmbit autonòmic la derrota ha estat aclaparadora. Abans de les eleccions em permetia expressar les meues idees en converses amb gent diversa, perquè em pensava que en alguna cosa estàvem d’acord. Ara, en canvi, penso que aquell amb qui parlo, que potser em donava la raó, en realitat ha tornat a votar el PP. Em sento, realment i com mai, minoritari.

L’any 1939 els exiliats ho eren per la força de les armes. Ara en tenen prou amb les urnes (la gent que menys creu en la democràcia en treu el màxim rendiment). Però no som nosaltres qui ens exiliem; són les nostres idees. Vivim en un exili interior, en què poques vegades trobem gent que pense com nosaltres. I les nostres idees no tenen cap lloc en el context social actual: estan en certa forma exiliades.

Publicat a La Veu de Benicarló, núm. 392 (11 de juliol de 2003)

Diversos escriptors en el vaixell Florida que els duia cap a Amèrica, el desembre de 1939. Es pot veure Xavier Benguerel dret al fons, el segon per l'esquerra. També hi ha Joan Oliver (dret al fons, a la dreta) i Francesc Trabal (al mig a primera fila).

Paraules amb saó / 1: esbelegar

Una entrada del bloc de Salvador Macip m'ha animat a iniciar una sèrie d'entrades sobre paraules. Però paraules que m'interessen especialment, paraules del parlar del Maestrat, o que jo he sentit a casa sovint en boca dels meus pares i que ara gairebé no sento mai. És possible que jo gairebé no les utilitze mai, o que quan ho faça sempre hi haja gent fins i tot de la meua edat que no les coneix. Que l'entrada humil en aquest bloc els done una mínima pervivència, i puga ajudar a que jo mateix les utilitze més sovint, amb l'orgull de saber que són les paraules dels meus pares, tot un símbol de la llengua que parlo.


esbelegar. Cridar excessivament; esgargamellar-se plorant, cantant, renyant, cridant algú, etc.

Aquesta és la definició que en dóna el diccionari Alcover-Moll, que la situa geogràficament al Penedès, Camp de Tarragona, Segarra, Urgell i, ací el tenim, Maestrat. Per a la meua sorpresa, perquè la creia un localisme, la paraula també és al DIEC (el Diccionari de l'Institut d'Estudis Catalans).

A casa meua, però, sempre l'hem feta servir, per extensió, per a indicar l'acció de posar massa èmfasi o interés en alguna cosa de manera inútil. "Per molt que s'esbelegue, no aprovarà les matemàtiques". "No t'esbelegues tant, que no val la pena".

Obrint Pas a Benicarló

Divendres passat, l'IES Joan Coromines va tancar el curs acadèmic amb un acte de nivell: l'actuació en format acústic del grup Obrint Pas. Personalment em va semblar un èxit: per l'entrada (es va omplir l'auditori), per l'entrega del públic, pels valors que vehicula un acte així per als adolescents que acaben l'ESO. I, evidentment, un èxit musicalment parlant. Fa anys que m'agraden Obrint Pas, i tanmateix els darrers temps els tenia una mica arraconats. Però el seu nou disc, que fa unes poques setmanes que escolto (i del qual fa dies que en vull parlar ací), i ara aquest concert, m'han revifat l'entusiasme per aquesta formació.


Tenia dubtes sobre la capacitat d'Obrint Pas de fer un acústic. Ells tenen un estil i un directe molt contundents, difícil d'imaginar sense guitarres elèctriques. Però van demostrar que saben adaptar-se a un format més senzill sense perdre les seues essències. A més, van tenir una actitud molt pròxima amb el públic, molt natural. Van ser, és clar, reivindicatius, però sense acrituds, en positiu, amb optimisme. Una actitud de "tot està per fer i tot és possible". A mi em van convéncer.

D'altra banda, una vegada més el Coromines va actuar d'aglutinador d'una inquietud cultural i nacional que existeix a Benicarló i que no se sent representada oficialment. Mirant qui mana i el pa que s'hi dóna, hom es creuria inclinat al pessimisme més absolut. I, malgrat tot, l'auditori estava ple de gent d'edats molt diferents que cantaven les mateixes cançons i tenien sentiments i posicionaments semblants. Ja en altres ocasions hem dit com són necessaris actes així, que ens facen adonar que som molts i que tenim força. Alguna cosa bull en l'exili interior benicarlando que vol sortir a la llum.

El concert va ser també un acte de reivindicació de l'escola en valencià, en aquests moments que el "nostre" govern valencià vol eliminar-la amb bones paraules i dissimulació. En diverses ocasions Xavi Sarrià i els seus companys van dir com s'havien conegut en un institut de València on estudiaven en valencià. Sense escola en valencià probablement no haurien aparegut uns Obrint Pas. No només perquè no s'haurien conegut, sinó perquè potser els hauria mancat l'impuls de base per a fer música en valencià, que és tenir el valencià com a llengua "normal".

De fet, deu ser aquest el motiu no confessat del decret d'escola trilingüe que ara vol imposar el govern del PP. No poden suportar, no poden permetre que l'escola en valencià puga donar gent que faça del valencià la seua llengua normal en tots els àmbits. Volen controlar ideològicament la societat valenciana, i els joves estudiants en valencià se'ls escapen de les mans, i acaben apareixent Obrint Pas, La Gossa Sorda i etcètera. Però no podran aturar l'onada de dignitat valenciana. Depén de nosaltres.

Publicat a La Veu de Benicarló, núm. 789 (24 de juny de 2011) 

Dia de l'espanyol

Dissabte es va celebrar arreu del món el dia de l'espanyol. El dia E. Em va semblar una iniciativa molt interessant i engrescadora, plena de propostes que, a més, eren atractives per al gran públic. Hi havia obert una enquesta on participava gent molt popular de tots els àmbits sobre quina era la seua paraula favorita en espanyol. Hi surtien paraules precioses. Un dia per a enorgullir-se de parlar la llengua de Cervantes. I ho dic sense ironia, i em sembla legítim.

Dues consideracions curioses, tanmateix. Primer, em vaig imaginar un acte similar en l'àmbit en què es parla català. Ja em veig Intereconomia tirant foc pels queixals, i el Molt Imputat president de la nostra Generalitat parlant d'atac català a les essències valencianes. Imperialisme, catalanisme, separatisme i altres coses horribles amb el sufix -isme farien sospitós un acte així. Per no parlar del ressò que se'n farien els mitjans: o no en dirien res, o quedaria com una cosa anecdòtica o folklòrica, o es criticaria des de prejudicis ideològics contraris. De fet, això ja passa. Es fan campanyes sobre la llengua catalana. Quin ressò assoleixen? Del dia de l'espanyol en van parlar durant un quart d'hora a TVE. I amb justícia. Només que no totes les llengües, sembla, es mereixen celebrar aquesta mena de festes.

Segona. El seguiment de la jornada de l'espanyol a nivell mundial era impactant. Hi havia actes en llocs molt diversos i remots, des dels Estats Units fins al Japó o Filipines. Era admirable, l'espanyol és realment una gran llengua mundial. Als EUA el parlen ja 50 milions de persones, més que a Espanya (suposo que comptant-nos als catalanoparlants, no crec que el reportatge filés massa prim!). Crec (això no ho vaig sentir) que l'espanyol el parlen uns 400 milions de persones a tot el món. Bufa, això és molta gent! Llavors, per què els preocupa tant que en un minúscul territori de la costa mediterrània ibèrica es puguen perdre uns pocs milers de parlants d'espanyol? L'espanyol està en perill a Catalunya, diuen (al País Valencià encara ningú té la cara dura de dir-ho). Bé, suposant que això fos cert (cosa que la meua experiència empírica desmenteix tot sovint): i què? Que no es parla prou arreu del món? Per a què en volen més?

Per cert, una de les meues paraules favorites en espanyol és humildad.

Bach a la dreta del Pare

Crec que, si hi ha música al cel, deu ser música de Bach. De fet, és molt probable que Déu (que fa una eternitat que demostra que no és gens ximple) tinga Bach assegut a la seua dreta. I, contínuament, sona música com aquesta.



(A l'altre costat de Déu, hi ha Mozart, això segur)

El nou disc de Manel

No recordo quan va ser el primer cop que vaig sentir parlar del grup Manel. Recordo que un recital poètic de l'IES Coromines en van llegir la lletra d'una cançó, "Els guapos són els raros". Vaig tenir la curiositat d'escoltar el disc, i de seguida em va agradar, així que me'l vaig comprar l'any passat. Era Els millors professors europeus, el seu primer disc, amb el qual van arribar a molta gent. Fa uns mesos vaig compartir amb vosaltres una de les cançons que més m'agraden d'aquell disc.

El fenomen Manel s'ha confirmat amb el segon disc, 10 milles per veure una bona armadura. Diuen que en algun moment ha estat el disc més venut a l'estat. Me'l van regalar fa cosa de dos mesos, quan feia poc que havia aparegut. Reconec que a les primeres escoltes em va costar entrar-hi. No em va entusiasmar tan prompte com ho havia fet l'altre. És normal, amb aquest disc els Manel han fet un pas endavant, en el sentit que han volgut fer alguna cosa diferent. En la seua línia, però diferent.

Musicalment, el disc és més complex, incorpora una gamma de sonoritats més àmplia: vents, algun teclat. L'altre treball era més simple, jugaven més amb les guitarres, les veus, la percussió. Tenia un to més folk, tot i que elaborat. Però on he trobat molta diferència és en les lletres, més llargues, tant que al principi el disc em feia un efecte massa discursiu. Però, com en tot, quan t'arriben ho fan amb una força tal que costa que t'abandonen. Són lletres treballades, més complexes, menys previsibles, menys evidents, requereixen una atenció especial. Per exemple, "Benvolgut", que obre el disc, narra un hipotètic diàleg entre un home i una antiga parella de la seua dona actual, però això no es fa evident fins que no l'escoltes amb deteniment. De primeres, se t'emporta la melodia i el ritme sincopat dels trombons, fantàstics.

Hi ha moltes cançons que destacaria, d'aquest disc. És magnífica "Aniversari", tot un surrealista conte d'amor, amb uns arranjaments que recorden, no sé, el minimalisme. El video no té pèrdua, i us l'incloc ací. Un cop hageu vist el video, us ho asseguro, les seues imatges us revindran cada cop que escolteu la cançó. Per cert, que hi apareix Jaume Sisa, i no és casual: la cançó sembla un homenatge dels Manel a les lletres del cantautor galàctic, que sembla apadrinar molts dels nous grups en català actuals.

"Boomerang" és tot un cant a la infantesa, sense cap aparença de transcendència, amb la metàfora implícita del boomerang "que no tornava mai", com el passat. A partir d'una anècdota senzilla, un record, s'hi reviu tot un món i la nostàlgia d'allò perdut, sense dir-ho. Una meravella de subtilesa, també musical, amb un progressiu crescendo sense estridències.

Només amb aquestes tres cançons, ja n'hi hauria prou per tenir el disc en compte. Però, a més, val la pena escoltar la tendra "Cançó dels soldadet", descripció a través d'un soldat anònim d'un desembarcament en una guerra (Normandia?). O la contundent "Flor groga", sobre el penediment i les ocasions perdudes. Un tema que també apareix a "La bola de cristall", suau i melangiosa, que gira a l'entorn del futur que podríem haver tingut però que s'ha esvaït. També podríeu parar l'orella a l'alegre i encomanadissa "El Miquel i l'Olga tornen"; alegre, malgrat tractar un tema pessimista com la inevitable tendència humana a equivocar-se contínuament.

Ja veieu que són temes de maduresa, res de qüestions intranscendents. Amanits o acompanyats per les precioses melodies, jocs de veus i arranjaments que conté. En resum, és un disc rodó, que cal anar paint a poc a poc, amb temps, amb calma. No descarto que, d'ací a uns dies, encara hi redescobrisca alguna cançó de la qual no he parlat avui ací.

Article publicat (sense video) a La Veu de Benicarló, núm. 784 (20 de maig de 2011)