La paraula creadora

Un dels temes del curs de Literatura Universal, a segon de batxillerat, és la Bíblia. Això sobta de vegades l'alumnat, i segurament altres persones que llegisquen açò, però és innegable que la Bíblia és un dels libres que més ha influït en la història de la cultura occidental (si no el que més). Però a banda de la seua influència, que és deguda en bona part a factors extraliteraris (l'expansió i hegemonia cultural i social del cristianisme durant segles), és també un llibre que mereix ser llegit per qualitats literàries. Alguna de les obres que conformen el multiforme i divers mosaic bíblic poden ser considerades peces artístiques de primer ordre.

A classe vam llegir, per exemple, el primer capítol del Gènesi: el moment de la creació. És un text d'una gran bellesa poètica, tan gran com la seua aparent simplicitat. Déu va creant, en la narració de la Bíblia, un a un, els elements de la natura. Però allò que em crida més l'atenció és que ho fa per obra i gràcia de la seua paraula: "Déu digué: -Que existeixi la llum. I la llum va existir". I prou. El simple acte verbal de Déu és la causa de l'existència de les coses. Res no existeix abans que la seua existència siga verbalitzada.

No sé fins a quin punt l'anònim autor del Gènesi era conscient del poder que atorgava a la paraula: un poder diví, el poder creador. És gràcies a les paraules que les coses existeixen, són les paraules les que donen  substància i essència a la realitat, les que fan que la realitat siga tal. Per això, i sense sortir de la Bíblia, l'evangeli de Joan comença amb aquestes paraules: "Al principi existia el que és la Paraula. La Paraula estava amb Déu i la Paraula era Déu". La paraula (la Paraula) és encimbellada fins a categoria divina, l'essència de la divinitat s'emparenta amb un acte tan definitòriament humà com la paraula, la capacitat de parlar, el poder d'anomenar les coses i de dotar-les, així, d'una vida més profunda, d'una existència més plena.

Aquests textos em recorden aquell fragment de l'inici de Cien años de soledad: "El mundo era tan reciente, que muchas cosas carecían de nombre, y para mencionarlas había que señalarlas con el dedo". García Márquez ens dibuixa un món innominat, i per tant encara incomplet, a mig crear. Perquè és quan les coses tenen nom que existeixen per a nosaltres. És gràcies a les paraules que prenem consciència de la realitat que ens envolta. I és només quan verbalitzem els nostres pensaments que aquests esdevenen més clars, més reals, de vegades per a entendre'ns a nosaltres mateixos i el que ens passa ens cal posar-ho en paraules.

Les paraules són fonamentals per a entendre el món, i això ho sabem molt bé els filòlegs. Millor encara: és gràcies a les paraules que entenen el món d'una determinada manera, i no d'una altra. Per això és tan greu la desaparició de qualsevol llengua: perquè amb ella desapareix tota una manera d'entendre la realitat. Les paraules, al capdavall, són allò que ens fa més poderosos, ens fa creadors. És allò que tenim en comú amb Déu: la capacitat de crear mons.

Article publicat a La Veu de Benicarló, núm. 956 (24 d'octubre de 2014)

Paraules amb saó / 12 : verós

Aquestes prunes, més que veroses, pareix que estiguen verdes.

Quan la fruita no està del tot madura, sempre hem dit que està "verosa". Tot i que en els mitjans de comunicació és una paraula que no apareix mai, el Diccionari de l'Institut d'Estudis Catalans (que, cal dir-ho, sovint oblida moltes paraules que no pertanyen al central, tot i que en els darrers anys n'estan incorporant moltes) en aquest cas sí la recull: "Entre verd i madur". També el DCVB d'Alcover-Moll: "(Fruita o sembrat) que encara verdeja, que no és madur". Però la situa en l'àmbit del bloc occidental català: Lleida, Conca de Barberà, Camp de Tarragona, Terra Alta, Ribera d'Ebre. No especifica que al Maestrat, o al País Valencià, es diga. Al llibre Paraules en xarxa, del qual vaig parlar l'altre dia, apareix, però no en dóna cap indicació geogràfica.

Em sembla una paraula fantàstica, perquè introdueix un matís que sovint no es té prou en compte. A més, pertany al grup de paraules, per les quals tinc predilecció, que no tenen traducció castellana, almenys que jo sàpiga (hi ha la paraula verdoso, però fa referència al color, i no és específic de la fruita; verdós també existeix en valencià).  No és el mateix la fruita verda, que la fruita verosa. Quan està verosa, és que té un punt de verdor que fa que no acabe d'estar al punt de maduració òptim, però encara es pot menjar. De fet, conec molta gent (entre els quals no m'incloc) a qui la fruita li agrada verosa.

Paraules rescatades

Aquests dies m'ha arribat a les mans un llibre d'aquells que fa goig de tenir i fullejar. Es tracta de Paraules en xarxa, editat per Juli Jordà i imprés pels amics de 4 Colors. L'obra s'origina en un grup de Facebook, encara actiu, anomenat "Rescatem paraules de l'oblit". El nom del grup és molt clar: pretén senzillament recollir paraules encara vives però que molta gent no coneix. De les paraules posades sobre la taula virtual d'aquest grup, se n'ha fet aquest recull, gràcies a un verkami.

El llibre té un format semblant a un diccionari, pel fet d'incloure mots en ordre alfabètic, però sense la voluntat de ser-ho. No té el rigor i el formalisme d'una obra lexicogràfica, perquè té un objectiu diferent: inventariar, sense voluntat d'exhaustivitat, paraules que els participants en la xarxa han considerat prou significatives. D'algunes, se'n dóna la definició, de vegades amb més d'una accepció, i amb exemples; d'altres, en canvi, s'ofereix una entrada més breu. No s'indica l'abast geogràfic dels mots. Perquè el llibre no vol això.

Així, hi trobem paraules que efectivament reconeixem tot i que cada vegada escoltem menys: esgambi, senderi, despago. També n'hi ha de més usuals, almenys a les nostres comarques: setrill, rogle. I moltes, moltíssimes paraules que jo, almenys, no coneixia: rinxo, estufó, sipela, per posar-ne unes mostres agafades a l'atzar. Inclou moltíssimes expressions, modismes i frases fetes, i encara més: un apartat titulat "Paraules enjogassades", que aplega embarbussaments, retrucs i endevinalles; i un altre, "Paraules cantades", amb breus cançons populars. Fullejar el llibre és un exercici d'allò més entretingut per a aquells que estimem la nostra llengua, sense voler influir-nos per polèmiques estèrils i enverinades. Una autèntica xalera, paraula que també hi apareix.

Paraules en xarxa té una voluntat més emocional que científica. Per això tampoc es fan distincions entre paraules normatives i paraules que no ho són; en aquest sentit, estaria més a prop del diccionari d'Alcover i Moll que d'un diccionari normatiu. Pretén recollir tot allò que es diu en valencià, rescatar l'ús de mots que cada cop diu menys gent, i que tenen la capacitat de portar-nos a tot un món. En el reconeixement dels mots, es desvetlla l'emoció de pertinença a una llengua riquíssima, acolorida. Una llengua, malgrat molts, encara viva. I és bo que els que sentim aquesta emoció, com correspon als temps actuals, fem xarxa.

Article publicat a La Veu de Benicarló, núm. 954 (10 d'octubre de 2014)

La vida, a la carretera

Neal Cassady i Jack Kerouac, el 1952

Recentment he llegit el llibre que és considerat la màxima expressió literària de l'anomenada generació beat: A la carretera, de Jack Kerouac (en una edició de 1989 de l'editorial Pòrtic). Narra els diversos viatges que el narrador, Sal Paradise, du a terme a través dels Estats Units, durant diversos períodes entre 1947 i 1950. Es tracta d'un llibre amb un clar rerefons autobiogràfic, i darrere de cada personatge hi ha un referent real, amics i companys de generació de Kerouac, el més destacable dels quals és Dean Moriarty, alter ego de Neal Cassady.

Narrativament, la novel·la és caòtica, ja que tot i mantenir un ordre cronològic, no sembla tenir cap objecte ni tema definit, com els mateixos personatges en la seua fugida en cotxe per les carreteres americanes. Es tracta d'uns viatges cap a enlloc, una boja fugida cap endavant per simple odi a la quietud. "On anem, noi?", pregunta el narrador al seu amic Dean; i aquest respon: "No ho sé, però hem d'anar-hi". Així s'encadenen les diverses vicissituds, converses, concerts, borratxeres, trajectes... El viatge, sempre en cotxe, i la carretera, esdevenen símbols de llibertat i de vitalisme, una via d'escapament davant el desencís que proporciona la vida convencional.

El lector d'A la carretera acaba entenent el que, de manera implícita, sembla voler indicar Kerouac amb la descripció detallada d'aquests viatges desgavellats i anàrquics: la vida és moviment perpetu, és rebel·lia, trencament amb les formes de vida estables. Fins i tot incloent el desequilibri mental del personatge de Dean, màxima encarnació d'aquest esperit: el desordre com a forma de vida, de vida que s'ha d'empassar d'un sol glop. Tot i que en alguns moments la novel·la em recordava Céline, pel component destructor de la societat que hi subjau, no hi ha l'acritud ni el ressentiment d'aquest. Més aviat, hi ha en la visió de la vida que ofereix Kerouac certa innocència, una certa mística del vitalisme i la llibertat, unes modulacions que expliquen que es considere els beats com antecedents del moviment hippy.

En A la carretera es pot trobar l'origen de diversos mites narratius nord-americans, popularitzats posteriorment pel cinema. La novel·la és, per la seua estructura, un clar antecedent de les road movies que s'expandirien a partir dels anys seixanta, amb les mateixes implicacions de vitalisme i llibertat. Hi ha la mitificació del jazz com a música que serveix de banda sonora a aquesta concepció vital. Contribueix també, tot i la seua voluntat iconoclasta, a una visió mítica dels Estats Units, anomenats quasi sempre "Amèrica", amb cert to èpic, gairebé tel·lúric, i unes descripcions impactants del paisatge nord-americà.

Una novel·la fonamental, fundacional en cert sentit, origen i punt de partida de molts elements que han conformat la cultura dels EUA al segle XX. I, per tant, també la nostra.

Article publicat a La Veu de Benicarló, núm. 952 (26 de setembre de 2014)

Literatura de butxaca / 14 : Kazantzakis

"Aquest home -vaig pensar- no ha anat a l'escola i el seu cervell no està malejat. Ha vist i ha sofert molt, el seu esperit s'ha obert, el cor se li ha eixamplat, sense perdre la seua audàcia original. Tots els problemes complicats, insolubles per a nosaltres, ell els talla d'un cop d'espasa [...]. Els salvatges d'Àfrica adoren la serp perquè amb tot el cos toca terra i així coneix tots els secrets del món. Els coneix amb el seu ventre, amb la seva cua, amb les seves vergonyes, amb el seu cap. Toca, es barreja, es fa una mateixa cosa amb la Mare. Així també Zorbàs. Nosaltres, la gent instruïda, no som sinó ocells de l'aire, esmaperduts."

Nikos Kazantzakis, Alexis Zorbàs (1946), trad. Jaume Berenguer, cap. V


"Al vespre, Zorbàs encenia el foc entre dues pedres i cuinava; ens posàvem a menjar i a traguejar, la conversa s'animava; al capdavall vaig comprendre que el menjar també és una funció espiritual i que la carn, el pa i el vi són les primeres matèries de què l'esperit és fet."

Nikos Kazantzakis, Alexis Zorbàs (1946), trad. Jaume Berenguer, cap. VI

Natros no parlem bé

Això deia un molt bon amic, mentre preníem un gintònic en agradable companyia. És una persona d'idees constructives sobre llengua, que intenta emprar el valencià tant a nivell privat com públic. Però em deia que es trobava amb molts dubtes i vacil·lacions quan escrivia, i que aquesta inseguretat es devia a aquest fet: "És que natros no parlem bé i, és clar, ens costa molt més".

Heus ací un prejudici molt arrelat entre els parlants habituals de valencià, no només ací al Maestrat, sinó en general a tot el País Valencià, i potser encara en altres llocs on no se senten identificats amb la parla oriental, la de les comarques de Barcelona i Girona, que és la que gaudeix de major difusió en els mitjans. Aquí al nostre territori el complex d'inferioritat encara s'agreuja més, perquè estem lluny dels dos grans centres lingüístics, que són Barcelona i València. Hi ha qui creu que no parla bé perquè no diu "sigui"; d'altres, com el meu amic, creuen que parlen malament perquè no pronuncien les erres finals com a València.

Doncs bé, cal dir-ho molt clar, perquè hi ha molta gent confosa: ací parlem molt bé, i no tenim res a envejar ni als de Mataró ni als d'Ontinyent. De fet, tothom parla bé, no hi ha cap territori on parlen millor que en cap altre. Tots els accents són bons, és tan valencià i català pronunciar la erre de "cantar" com no pronunciar-la, com fem nosaltres. Una cosa és la llengua oral, i l'altra la llengua escrita, i cal deixar de banda un altre prejudici, que el meu amic expressava així: "Allò que està ben dit és quan es parla com s'escriu, no?". Doncs no necessàriament. Escrivim la erre final, però no la pronunciem, i això és una convenció que hem establit, igual que escrivim les hacs i són mudes.

El problema és que la normativa acaba influint en la percepció que els parlants tenen sobre allò que parlen, i potser això és inevitable en els processos de normalització. Per això cal fer, com es diu ara, molta pedagogia, i no deixar que la gent crega que la seua manera de parlar és "incorrecta", perquè això acaba perjudicant l'ús de la llengua. I no és cert: tinc molt amics i coneguts tant de Barcelona com de les comarques centrals valencianes, i us asseguro que tampoc parlen la manera suposadament "correcta" de la llengua. Simplement, perquè l'estàndard no el parla ningú. O el parlem tots una mica.

Hem de sentir més orgull per les formes que emprem, apujar la nostra autoestima lingüística. No amb un sentiment particularista, que ens allunye de la llengua comuna dels germans del nord i del sud, perquè això seria limitar-nos i empobrir-nos, tancar-nos en el nostre petit clos i acabar pensant que la nostra llengua només és per anar per casa. Res d'això: el nostre parlar és una aportació de primera a la llengua comuna, i aquesta és una llengua normalitzada que ens permet llegir i escriure sobre qualsevol cosa, ens permet comunicar-nos amb el món. Acceptar-nos a nosaltres mateixos i estar satisfets de la nostra singularitat és el primer pas per a ser universals.

Article publicat a La Veu de Benicarló, núm. 950 (12 de setembre de 2014)

Els contadors d'històries

L'estiu sol ser un bon moment per a llegir llibres llargs i monumentals. Solc aprofitar per a llegir algun clàssic dels que tinc en espera, però enguany necessitava lectura d'evasió, i per això em vaig decidir a emprendre Els pilars de la Terra, de Ken Follett. És un llibre prou conegut i difós, tot i les seues més de mil pàgines, que s'inscriu en el subgènere de la novel·la històrica, dins del qual és potser un dels llibres de més èxit internacional. Com molts deveu saber, perquè ja fa anys que circula pel món, s'ambienta al segle XII, i narra les peripècies que envolten diversos personatges al voltant de la construcció d'una catedral.

El llibre ha complert les meues expectatives: es tracta efectivament d'una novel·la de molt bon llegir, que entreté amb traça, porta el lector fàcilment pel camí de la ingesta descomunal de pàgines que no es fan gens pesades, la història atrapa i el lector té interés per saber com se'n sortiran els personatges de les nombroses dificultats en què es troben per a sobreviure en una època difícil. Ja és això. Mentre avançava en la lectura, admirava la prodigiosa capacitat que tenen els autors dels anomenats best-sellers (Ken Follett n'és un dels més reputats) a fer que el lector quede enganxat a la història, i que veritables totxos de dimensions atemoridores puguen ser devorats en poques setmanes o dies.

Ara feia anys que no llegia cap llibre d'aquest estil, vull dir best-sellers (potser des d'El codi Da Vinci, però no ho sé cert). I anava pensant, mentre avançava en la lectura, en què és allò que diferencia un llibre com Els pilars de la Terra d'altres que són considerats en la categoria de la literatura, diguem-ne, "seriosa". És a dir, per què Ken Follett (o Dan Brown), amb molta probabilitat, no seran estudiats a les classes de literatura, i en canvi llibres molt més difícils de llegir, molt més avorrits (per a què anem a enganyar-nos), sí que gaudeixen de consideració literària. ¿Les novel·les entretingudes i fàcils de llegir no tenen qualitat literària? ¿O per a tenir aquesta qualitat, cal ser profund, d'una profunditat tal que el llibre cau de les mans i només el poden llegir quatre erudits?

I mentre llegia m'anava fixant en algunes coses que m'ajudaven a trobar alguna pista. Per exemple, que els personatges d'Els pilars de la Terra tenen molt pocs matisos, són bons o dolents, i especialment aquests, els dolents, són absolutament malèvols i perversos. Per tant, es perd una mica de complexitat, i el llibre no ens ajuda a comprendre la condició humana com sí que solen fer els grans clàssics. D'altra banda, Follett no experimenta massa, segueix una estructura molt lineal, per a no perdre el lector, i això també resulta més senzill, per al lector però també per a l'autor. Per no dir que els conflictes que fan avançar l'acció són molt semblants, una mica reiteratius: els dolents (el bisbe Waleran i el comte William) tramen alguna maldat per entrebancar la tasca del prior Philip o de la gent de Kingsbridge, i aquests se'n surten o no, i així successivament.

Compte, no critico la novel·la de Ken Follett. Al contrari, crec que és un exemple reeixit d'un tipus determinat de literatura, podríem dir-ne literatura popular, que té la seua raó de ser i la seua funció. Es tracta d'una literatura que prioritza, molt legítimament, l'explicació d'una història, sovint molt complexa, i disposada de manera que puga ser assimilada i seguida per molta gent. Ken Follet, com molts altres, és un contador d'històries de primera. Té una immensa capacitat per a imaginar arguments, per a crear una tensió en cada situació que obliga el lector a continuar. La trama és l'element principal i central, i tenen una habilitat especial per a trenar els fils que la conformen.

Però si voleu que la literatura us oferisca alguna cosa més, l'heu de buscar en altres llocs.

Article aparegut a La Veu de Benicarló, núm. 949 (5 de setembre de 2014)

Paraules amb saó / 11 : pantec

Cada vegada ho sento dir a menys gent, però a casa sempre he sentit dir la paraula pantec, que significa 'respiració fatigosa'. Per exemple, quan algú corre molt, pot arribar a exclamar: "Encara m'agarrarà un pantec". De vegades, semblava referir-se a alguna mena d'atac o col·lapse poc definit: "Li va agarrar un pantec i es va morir".

Aquest mot no apareix al DIEC, ni al Vocabulari de cruïlla de Joan S. Beltran, però sí al Diccionari català-valencià-balear de Joan Alcover i Francesc de B. Moll, on s'indica que és sinònim de "panteix", a Ulldecona i el Maestrat. Curiosament, s'indica que es diu a la Ribera del Flamisell, a la Ribagorça (Vall Fosca, al Pirineu). En La Ribagorça parla, una web que recull mots propis d'aquesta comarca, el mot no apareix, potser perquè ja no es diu o perquè el consideren només una variant de panteix.

Panteix seria la paraula més usada en l'estàndard, i el seu derivat el verb panteixar. Com a derivat de pantec, jo he sentit alguna vegada pantegar. Per exemple, la iaia d'un conegut meu, que tenia asma, per la nit "pantegava". Reconec que aquest verb no l'he utilitzat mai.

Homenatge a Jaume Vallcorba

Dissabte passat va morir el filòleg i editor Jaume Vallcorba, un nom de referència per a la cultura catalana de les darreres dècades. Creador i director de l'editorial Quaderns Crema, des de 1979, empresa de la qual no cal dir la importància que ha tingut, per a qualsevol lector mitjà en català. Només cal donar una ullada ràpida al seu catàleg. Casualment, la mort de Vallcorba m'ha enxampat llegint un llibre d'aquest catàleg impressionant: els Contes de Txékhov.

Com a silenciós i modest homenatge a la mort d'aquest gran home de la nostra cultura, he pensat d'indicar els llibres publicats per ell que tinc a la meua biblioteca. Són pocs, menys dels que voldria, però malgrat tot indicatius de la diversitat i la qualitat de l'obra publicada per Vallcorba. Per a un editor culte i exquisit com ell, el millor és que parlen els llibres.

Contes, d'Anton P. Txékhov.

Diversos llibres de contes de Quim Monzó: Uf, va dir ell, El perquè de tot plegat, Mil cretins i altres.

Les metamorfosis, d'Ovidi.

L'instint, de Sergi Pàmies.

La solitud de les parelles, de Dorothy Parker.

Gertrudis, de J.V. Foix.

Els contes de Canterbury, de Geoffrey Chaucer.

L'home que es va perdre i Quo vadis, Sànchez?, de Francesc Trabal.

Exercicis d'estil, de Raymond Queneau.

El conte del Graal, de Chrétien de Troyes.

Figures de calidoscopi, de Ramon Solsona.

Obra poètica de Josep M. Junoy. Estudi i edició de Jaume Vallcorba.

Gràcies, Jaume Vallcorba.

Música i infinit

Fa pocs dies va acabar el ramadà, el mes durant el qual els musulmans practiquen el dejuni diürn i intensifiquen les seues pràctiques religioses. Bona part de la comunitat islàmica de Benicarló ha celebrat durant aquests trenta dies les oracions, en acabar el dia, a les pistes esportives que hi ha al costat de l'institut Ramon Cid. Des de casa meua, que es troba bastant a prop, els he sentit cada nit, entre les onze i les dotze si fa no fa. He sentit com pregaven, com predicava l'imam, i també com cantava.

De fet, desconec qui cantava, si era l'imam o algun fidel encarregat de la tasca. El cas és que la música arribava amb major o menor claredat, depenent de la direcció de l'aire nocturn, fins a la meua terrasseta, on jo llegia o treballava. Alguna persona amb qui he parlat, que també ho sentia des de casa seua, deia que ho trobava molest. Ans al contrari, a mi em relaxava bastant. En la quietud de la nit estival, les característiques modulacions dels càntics religiosos em feien viatjar cap als països musulmans, aportaven una nota d'exotisme en la quotidianitat que em resultava agradable.

No m'agradava només, tanmateix, pel poder d'evocació que la música tenia, i que em feia viatjar sense moure'm de lloc. A més, aquella música monòtona, de ritme lent i cadència profunda, em produïa una sensació de pau i benestar, em feia sentir un assossec i una calma interiors que resultaven plaents. Predisposava l'interior, és clar, per a l'elevació espiritual. Això em feia pensar en la capacitat de la música per afavorir l'obertura cap a l'infinit i la transcendència que és l'aspiració i la raó d'ésser de les religions.

En certa manera, els càntics musulmans em recordaven els shomyo o cants litúrgics budistes, que tots hem sentit en pel·lícules o documentals, la capacitat dels quals per a la contemplació interior són ben evidents, fins al punt que són emprats com a mitjà de relaxació per gent no creient. En la cultura cristiana, els casos són abundants, de ben segur per proximitat. Des del cant gregorià que entonaven els monjos medievals, fins als oratoris de Haendel o les cantates de Bach (la música que deuen escoltar els àngels mentre contemplen Déu), la història de la música occidental ha donat exemples excelsos de músiques que ens apropen, de manera eficaç, a la part d'infinit que tenim dins, a l'espiritualitat i la transcendència que l'home ha tendit a buscar al llarg dels segles.

Segurament les religions sempre han emprat la música perquè és el llenguatge humà més universal, el que sap expressar millor l'inefable, allò que no es pot explicar amb paraules. I l'experiència religiosa és, en ella mateixa, inexpressable, com bona part dels sentiments. Probablement, mai som tan a prop de l'absolut com quan escoltem els càntics dels muetzins islàmics o una passió de Bach. Gràcies a la música, ens elevem, som una mica més que homes, som més infinits que mai.

Article publicat a La Veu de Benicarló, núm. 945 (1 d'agost de 2014)