dissabte, 1 de gener de 2011

Desitjos per al 2011

Publicat a La Veu de Benicarló, núm. 765 (31 de desembre de 2010)

Reconec que la nit de cap d'any tinc una marcada tendència a la malenconia. El que passa és que no se'm sol notar perquè l'ambient del voltant em permet disfressar-ho. Quan ningú no em veu, m'arrauleixo en un racó i em lliuro als pensaments més foscos. Una mena de desitjos rebordonits i estèrils per a l'any següent. Aquests són alguns desitjos que m'agradaria que s'acompliren el 2011.

1. Que no hi hagueren eleccions municipals ni autonòmiques. Total, ja sabem què ha de passar, i almenys ens estalviaríem el mal tràngol i el disgust. Un salt temporal estaria bé, ser a l'abril i trobar-nos de sobte al juny. I tot seguiria igual, que és el que passarà.

2. Que els terratrèmols, les inundacions i les sequeres es traslladaren més cap al nord, i els països del sud visqueren un any tranquils, per anar prenent aire.

3. Que creen una reserva índia per als valencians que encara volen viure únicament en valencià, i els deixen tranquils, reproduint-se si volen però sota un estricte control. Es pot rendibilitzar la inversió cobrant entrades per a turistes amants de la biodiversitat de les cultures autòctones.

4. Que la gent més afectada per la crisi ocupe el Parlament, la Moncloa i tots els centres de poder, i almenys per un dia puguen menjar bé, de calent, i atesos pel servei. Pacíficament, això sí. Ah, i que els responsables d'aquesta situació hagen de fer cua a un menjador social de Càritas. Un dia, per provar-ho, com en els contes.

5. Que els barracons de les escoles siguen declarats bé d'interés cultural. Ja que sembla que els tindrem per anys, fem-los nostres.

6. Que cresquen arbres enormes i frondosos, d'un dia per l'altre, al mig de les places dures del món, i al segon carril de les autovies, i als despatxos de les principals empreses i dirigents del planeta. Una protesta muda i contundent.

7. Que s'estenga un virus implacable que acabe amb la lucidesa i ens faça a tots, definitivament, autocomplaents i acrítics. Potser així serem més feliços i acceptarem les coses tal com són i tal com ens volen fer creure que són.

8. Que La Veu de Benicarló seguisca sent, un any més, la consciència crítica més llegida del poble.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada