divendres, 1 de febrer de 2013

Sobre Seidia i Canigó

 Fa uns dos anys, als amics del CEL (Centre d'Estudis Lingüístics de les comarques centrals del Països Catalans) em van publicar a la seua revista BeCEroLes un estudi titulat "'Fugint lo més possible de servilisme': la relació entre Seidia i Canigó". Ara que han tret un nou número de la revista, ja es pot llegir l'anterior en el portal RACÓ (Revistes Catalanes d'Accés Obert) aquell número i per tant el meu article. L'enllaç, per si us ve de gust donar-hi un cop d'ull, és aquest.

En aquell moment vaig quedar molt satisfet d'aquell text, i ara em fa molt de goig que es puga llegir públicament. Tot i que no pertany a l'àmbit al qual he dedicat prioritàriament les meus esporàdiques recerques (que és la novel·la del segle XX, i sobretot de postguerra), em va permetre d'endinsar-me en un llibre com Seidia, de l'escriptor de Benassal Joaquim Garcia Girona (1867-1928). Seidia és un poema sorprenentment poc conegut, i només la precària situació de la nostra cultura permet explicar aquesta poca difusió. Es tracta d'un poema èpic, a la manera de Verdaguer (però amb diferències, com tractava de demostrar en l'article a que em refereixo), situat en els episodis històrics de la conquista per part de Jaume I de les terres castellonenques. La trama històrica i col·lectiva, molt basada en el Llibre dels Fets, s'entrelliga amb una història amorosa fictícia entre el cristià Artal i la mora Seidia.

Seidia, escrit entre 1905 i 1918 i publicat el 1920, és una obra d'una ambició immensa, i és gràcies a l'admirable tasca de la gent de Saó (dels quals també caldria parlar àmpliament) que es va tornar a editar l'any 2000, en transcripció i adaptació de l'admirat i benicarlando Ramon París. Ambició, la d'aquell erudit capellà benassalenc, que es veié recompensada amb una obra de mèrits més que suficients com perquè el seu nom fos molt més reconegut. Es tracta entre moltes altres coses d'un veritable cant a la geografia de les nostres comarques interiors (Morella, Ares, Benassal, Culla, i altres pobles hi prenen un protagonisme especial), i d'un autèntic monument lingüístic i cultural. Un llibre que hauria de ser un orgull per als valencians. En una cultura normal, que s'estimés a ella mateixa en la mesura que és saludable l'autoestima col·lectiva, el nostre país estaria ple d'escoles, biblioteques i carrers que durien el nom de Garcia Girona i de Seidia.

Bé, tota aquesta expansió és per a tornar-vos a dir que podeu llegir el meu article, modesta contribució al coneixement i la valoració d'aquesta obra, a internet, a l'enllaç que us he deixat més amunt i que ara repeteixo ací.

2 comentaris:

  1. No se si ho saps, però un grup amateurs està fent una adaptació de Seidia per a la ràdio en Vox-UJI Ràdio http://www.radio.uji.es/programa.php?id=126

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí, ho sabia, Raül, tot i que encara no l'he sentida. Últimament sembla que comença a posar-se en valor aquesta obra, com mereix.

      Elimina