divendres, 22 de febrer de 2013

Un deute amb Joan Sales (2)

(Si voleu llegir la primera part d'aquest article, podeu fer-ho ací)

Incerta glòria, la principal obra escrita per Joan Sales (de qui el 2012 vam celebrar el centenari del naixement), és una novel·la excessiva es mire per on es mire. Començant per la seua gènesi. Tot i publicar-se en una primera versió el 1956, després d'haver guanyat el premi Joanot Martorell de l'any anterior, Sales la va anar ampliant i reelaborant al llarg de gairebé vint anys, de manera que a cada nova edició incorporava elements nous. Així, la novel·la final és unes tres vegades més llarga que la primera versió.

I és que Sales la considerava la novel·la de la seua vida, en més d'un sentit. No només perquè hi va abocar bona part de la seua experiència durant la guerra civil, sinó també perquè hi desenvolupà les inquietuds i obsessions que el van marcar vitalment. En efecte, tres de les quatre parts de què consta Incerta glòria s'ambienten en la guerra civil. Però el lector que hi busqués un testimoni sobre la guerra s'enganyaria. O millor: no hi trobaria només això. Hi ha guerra en l'obra, evidentment, perquè els protagonistes, Lluís, Cruells i Soleràs, són soldats republicans. Però la guerra és el marc i la metàfora de les reflexions existencials que els preocupen. Que són les que preocupaven a Sales.

Per què passa la joventut? Quin sentit té l'aspiració a transcendir si no som res? Què hem vingut a fer ací, quin sentit té la nostra recerca assedegada al llarg de la vida? Per què les estrelles ens fan companyia en la nit? Quin impuls ens mou a sentir-nos més a prop dels perdedors que dels triomfadors? Aquestes són només algunes de les reflexions que la novel·la planteja. I, al capdavall, Sales hi dóna alguna resposta, la seua resposta. Però allò que colpeix el lector són les preguntes, perquè sent que plantegen interrogants bàsics de l'existència.

Tot plegat, Sales ho fa amb una gran desmesura, amb molt poc sentit de l'equilibri. Centenars de pàgines, desequilibris estructurals, diàlegs eterns entre filosòfics i humorístics, entre la raó i l'absurd, incoherents i poc versemblants. Alguns lectors d'Incerta glòria (m'ho han dit) se senten desconcertats per aquestes irregularitats. A mi també em va passar, fins que vaig llegir Dostoievski, les novel·les dels quals presenten un munt d'imperfeccions formals que perden importància davant la profunditat temàtica. Alguna cosa semblant va fer Sales, que admirava l'autor rus, salvant les distàncies. Per cert, Sales va traduir Dostoievski.

És impossible descriure en aquestes poques línies una novel·la tan polièdrica i calidoscòpica com Incerta glòria. Hi ha personatges anarquistes que es converteixen al cristianisme arran de la persecució religiosa de 1936, i seminaristes que lluiten en l'exèrcit republicà i seran capellans antifranquistes en la darrera part, ambientada en la postguerra. Hi ha la descripció de la fam i la misèria de la rereguarda, i hi ha episodis del front que mostren la germanor que en els moments de calma bèl·lica hi havia entre els dos bàndols. Hi ha enamoraments apassionats, descripcions d'un lirisme intens i gens forçat (que agradaven molt a Mercè Rodoreda), diàlegs farcits d'humor esperpèntic, escenes absurdes. Com deia al principi, tot en excés, en abundància barroca.

Excessiva, reiterativa, catòlica i irònica, en ocasions profunda i reflexiva, de vegades simplista i superficial, imperfecta i alhora genial, Incerta glòria és en definitiva una de les novel·les més singulars escrites en català al segle XX.

Article publicat a La Veu de Benicarló, núm. 872 (22 de febrer de 2013)

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada