No alimenteu els trolls

Divendres passat un filòleg de prestigi va fer una conferència, a Benicarló, sobre el futur del valencià. Excel·lent com sempre, exposà el procés històric de castellanització, la situació sociològica actual, i les possibilitats de recuperació de la llengua. Tot molt clar, acadèmic, ben explicat, raonat, amb dades objectives. Fins que arribà el moment del col·loqui final.

En aquest moment, una persona del públic assistent va prendre la paraula en diverses ocasions, fins al punt que pràcticament va monopolitzar el torn obert de paraules. Les opinions que va vessar denotaven una ignorància i una incomprensió al voltant del tema considerables. Possiblement sense mala fe, va fer de portaveu de les mateixes idees tronades de sempre al voltant del tema de la llengua: que si l'origen del valencià, que si valencià i català, que si el conferenciant no podia saber les raons de la castellanització de les persones, que si la gent prefereix estudiar anglés. Tot amb educació, cal dir-ho, però evidentment amb la voluntat de qüestionar allò que s'havia exposat.

La resta d'assistents posàvem cara de pòquer. Era tanta la diferència entre l'exposició del conferenciant i la intervenció d'aquell senyor, a nivell científic, de claredat expositiva, de rigor, que allò era grotesc. Cal tenir una autoestima molt alta, o un grau considerable d'inconsciència, per rebaixar tant el to d'una xarrada que havia estat modèlica.

La postura d'aquell home és ben representativa d'un sector de valencians que sempre enfoquen la qüestió lingüística en termes de conflicte. Presenten el valencià com un problema, quelcom que genera divisió i enfrontament, un tema sobre el qual es pot opinar, i mai ens podrem posar d'acord. Conseqüència: perdre'ns en aquests debats estèrils i no avançar. Avançar, evidentment, en allò que és fonamental per al futur de la nostra llengua: el seu ús. No ens hem de perdre en discussions bizantines: cal tenir clar que si estimem la llengua, l'hem de prestigiar i usar-la. "És l'ús, estúpid!", podríem dir adaptant una cèlebre expressió de Bill Clinton.

Fa unes dues o tres setmanes, en una altra conferència (aquesta, a Vinaròs) sobre l'origen històric dels valencians, feta també per un prestigiós doctor en història, un assistent va intervenir per a posar sobre la taula la qüestió de si els valencians ja parlaven valencià abans de Jaume I (els mossàrabs i totes aquestes fantasies). L'actitud era la mateixa: voler crear controvèrsia. En l'àmbit dels fòrums a internet i a les xarxes socials, això es coneix com un troll: algú que deixa anar opinions amb ganes de polemitzar i rebentar la discussió, per a desviar el fil d'allò que s'està debatent.

Tant en un cas com en l'altre, em va cridar molt l'atenció la posició de la resta del públic i dels respectius conferenciants. Amb molt de respecte, es va deixar parlar aquelles persones (els trolls), i quan se'ls va respondre, no es va entrar a debatre sobre coses que només tenien la intenció de polemitzar, sinó de manera constructiva. Pensava jo que fa anys aquestes situacions hagueren derivat en una discussió forassenyada, agra i desagradable. Però no va passar això. Al contrari, es va deixar que les seues opinions es desacreditaren a elles mateixes, exposant-los arguments però sense polemitzar, amb molta educació.

"No alimenteu els trolls", trobem penjat en molts blogs i pàgines de la xarxa. És a dir, no els doneu peixet, no entreu a polemitzar amb ells. Ignoreu-los en la mesura del possible. La raó és nostra, no els queda res més que l'exabrupte, els arguments fantasiosos i acientífics, l'apel·lació a la visceralitat, i els és igual que davant tinguen persones que han dedicat la vida a estudiar allò de què estan parlant. Crec que a diferència d'anys passats hem aprés com afrontar aquestes situacions. No els alimentem. Ignorem-los amb bones maneres. Les qüestions importants són unes altres: l'ús i  el futur del valencià.

Article publicat a La Veu de Benicarló, núm. 1073 (3 de març de 2017)

'Poemes escollits (1987-2007)', de Josep Igual

Per tancar aquesta sèrie d'escrits recuperats sobre Josep Igual, publico ací el text de la presentació del seu llibre Poemes escollits (1987-2007) (Benicarló, Onada, 2007). Va tenir lloc el 16 de febrer de 2007 a Benicarló (a la seu de la Penya Setrill), i el 2 de març a la Ràpita. Curiosament me'n recordo de la segona però no guardo cap imatge a la meua memòria de la primera, tot i que tinc la dedicatòria de l'autor al volum amb aquesta data.

Bona nit i benvinguts.
  
Som aquí per presentar un nou llibre de Josep Igual,  pulcrament editat per Onada Edicions, i titulat Poemes escollits (1987-2007). En aquest cas, el títol és claríssim: es tracta d’una selecció de vint anys de poesia, selecció que ha estat feta pel mateix autor. Igual, com tots ací sabem, ha estat (és) sobretot un poeta, tot i la dedicació a la prosa (siga narrativa o no) que ha sovintejat durant els darrers deu anys aproximadament. Com a escriptor és, originalment, vull dir en origen, un poeta, i de fet quan escriu prosa se li nota el component poètic. Ell mateix, a la “nota preliminar” del volum que avui presentem, parla del “caràcter d’eix central, llegit i escrit, que suposa per a mi el pensament destil·lat poèticament” (p. 8).

“Eix central”, diu. De fet, i per a confirmar-ho, només cal mirar l’època que abraça aquesta antologia: vint anys d’escriptor que han sigut vint anys de poesia. Poesia sense pauses: des de l’inaugural Treva d’hivern de 1987 fins a Rebotiga del brocanter, de 1999, el temps passat entre un poemari i l’altre no va superar mai els quatre anys (1987, 1988, 1990, 1990, 1994, 1994, 1997, 1999). Cal dir que la producció o almenys la publicació poètica ha minvat els darrers  anys, probablement per la dedicació d’Igual a la prosa. Però la poesia segueix present: ho veiem als breus poemes que acompanyen les imatges del llibre Benicarló. Un passeig silent, 2005, i també a l’apartat titulat “Garbell d’inèdits” en què recull tretze poemes dels darrers set anys que no havien estat publicats.

Igual és generós en la tria: no deixa fora cap llibre, tots hi són representats, com a mínim, amb quatre o cinc poemes. Els llibres més representats en la tria són Lector d’esperes (1990) amb 12 poemes i Rebotiga del brocanter (1999), amb 10. Personalment, a aquest lector que els parla són també els que més li han agradat. Fins i tot aplega un apartat de “Poemes esparsos” publicats en revistes prestigioses de poesia entre 1989 i 1992, però que fins ara no estaven disponibles en volum.

Si haguérem de parlar de la poesia d’Igual (i jo en faré una temptativa d’aprenent neòfit), crec que hauríem de dir que és una poesia d’un fort simbolisme, d’un simbolisme dur, radical, que arriba a ser hermètic en molts casos. Tanmateix, aquesta característica se suavitza en els poemaris a mesura que passen els anys. Aquest simbolisme, que mai abandona, és creador d’imatges molt poderoses. Al meu gust, algunes de les més aconseguides donen forma a un dels temes que m’han semblat més persistents i en el qual em centraré: la dualitat entre esperança i desesperança, el vaivé del jo poètic entre la plenitud i el buit, l’oscil·lació entre l’ideal i la realitat. Agafant un vers del poema “Dóna’m la mà” (53 CS):* “Es confon el respir del verd i la mort. / La vida s’explica a còpia de paradoxes.” El poeta viu en aquesta paradoxa.

El jo poètic sembla navegar esmaperdut, de vegades totalment pres de la desesperança i el buit: “Pels tinells de l’horitzó / els peus cansats, sense certeses, / els peus nus del caminant errabund.” (47 DE). I encara, a un altre poema: “El matí va endurint-se i els déus serveixen el café / sempre massa calent i amb l’afegitó de la sal / de tantes ferides mal tancades.” (31 LE). Sembla que no hi haja res a fer, i tot esforç siga inútil en la vida, en la realitat: “Tota la sal / en aquest camp perdut. // No creixerà el foc / que ens és necessari / d’aquestes branques / verdoses, cegades de pors. (..) Sacrificis inútils, / els nostres fills perduts, / la vida esgotada / en uns quants miratges, / miratges del vi enverinat, / del vi del buit cosmètic.” (35 LE). I encara: “En la mà la torxa sense quitrà / que sembra més tenebra en el front confús.” (76 RB) El llibre és ple d’imatges que expressen negativitat, pessimisme si voleu. 

Però, contradictori, de vegades el jo s’obre a una esperança, com qui espera la pluja: “Amunt i avall el serpent / del meu somni, pel tronc arrugat / del xiprer malalt que tanca el consens / de l’esperança, els palmells que esperen la pluja. (…) Aviat hi haurà saó per refermar // la teua collita descalça / que no deixa rastres significatius en l’arena / però que t’ajuda a passar casa i somni.” (75 RB) Una pluja assaonadora que, en algun moment, és el mateix jo poètic: “jo sóc també / la pluja de l’avenir, el poar cec / d’una vetlla obstinada” (62 RCT). També a 78 RB: “De vegades, en l’entranya de l’asfalt trobes / la pell llarga i cadenciosa d’un dens violoncel.”

Aquesta esperança d’un futur positiu (“pluja de l’avenir”) es lliga sovint amb un mot clau, “somni” (“tramunto carenes, / ombres del somni abandonat”, 47 DE) . És la set, el desig de l’ideal, sovint inconcret. Però aquest somni, en molts poemes, pren la forma del compromís cívic per un país i una cultura, per una col·lectivitat: “Encara somnio una inicial pàtria / de terrissa renovada, i provo d’oblidar / tants naufragis sense bandera ni resposta.” (101 GI). Aquesta “pàtria inicial” és, o ha de ser, un “país sense gebre”: “Els muscles i la murtra d’aquest perviure obstinat / anuncien la rosa groga de l’horitzó pressentit del consol: / el plural trencadís d’un país obert, sense gebre del buit / en els sembrats del futur valent i inajornable.” (33 LE)

En aquesta recerca de l’esperança volguda però no sempre possible (el títol Lector d’esperes d’un dels poemaris és eloqüent), del futur i el somni desmentit per la realitat, la poesia, l’ofici i la tasca poètiques, són necessaris per sobreviure: “Juguesques d’ofecs. / Taulells fràgils contra un darrer naufragi.” (51, CS) Però, com es veu, no es fa il·lusions sobre el paper de la poesia: és fràgil, és inútil: “No sempre enganyes la fera / amb el foc diàfan de les paraules” (25 35P); i en un altre lloc: “Sabem que els mots no tramuntaran l’obscur pou, / que ningú no ha de venir a parar-nos taula per al somni.” (48 DE). Però en aquest mateix poema, titulat “Sobre mullat”, apareix l’esperança: “Llesca les argiles. Clivella els límits. Espera la llum no usada.” I en algun moment (val a dir-ho, no els més freqüents) l’esperança esdevé confiança, i el poeta se sent gairebé diria messiànic: “Eleva el fang (…) dignifica el somni contra el temps a l’abocador, // treu espurnes del fustam, frega pacient el llautó, / si aprens l’ofici llegiràs el demà, la revolada, / i encapçalaràs la fervent i humana caminada.” (74 RB). I a 35 poemes: “Encenc aqueixa mar indiferent / i acullo l’arriscat somni fraternal.” (25)

Més temes hi ha: la contemplació i l’enyor del passat (poemes 65, 66 de Tríptic, 31 LE, 36 LE), la memòria com a base del futur (61 RCT), la soledat (“Heus ací ta flama arnada: / un present cantellut i fugaç i una tria difícil / per malviure’l tot sol”, 23 35P, 43 DE, 93 GI -“La darrera solitud”). Però els haurem de deixar per a un altre dia.

Tot això Igual ho encabeix en un bosc intricat de símbols i metàfores, com deia, en la línia del postsimbolisme poètic que beu de vegades del procediment de creació d’imatges de les avantguardes: m’ha semblat sentir ressons d’alguns versos i metàfores de Bartomeu Rosselló-Pòrcel (14, 34, 56), i també de vegades un imaginari simbòlic que em recordava la poesia de J.V. Foix, especialment els poemes en prosa de Gertrudis o de Les irreals omegues (100 GI). Això deixant de banda homenatges puntuals: a Carles Riba (a qui féu un homenatge en un poema de Treva d’hivern, 15), Joan Oliver (111 GI, 47 DE), Joan Vinyoli (38 LE). Parlo d’influències esparses i puntuals que no expliquen, ni molt menys, el conjunt. No tinc en absolut l’ambició d’escatir-ho: tot plegat hi ha al darrera molta poesia llegida i digerida; potser tota.

Formalment, és clar, absència de rima, versificació lliure. Això sí, una predilecció: el sonet, composició que ja apareix al primer llibre i a la qual dedica tot un llibre, Rebotiga del brocanter. I estructures circulars: finals de poema que reprenen imatges esparses pel poema.

És impossible esgotar en deu minuts, i amb tan poca capacitat com la meua, tot el que expressa un autor —i aquest encara menys— en els seus poemes. De fet, no sé si l’única, però sí la millor manera d’entendre’l, és llegir-lo. Per això jo he cedit la paraula tot sovint als seus versos: és la forma més destil·lada de dir allò que volen dir. I després de cedir-li la veu sobre el paper, li la cedeixo en persona.

* Les xifres entre parèntesis fan referència a la pàgina del volum Poemes escollits (1987-2007), i les sigles corresponen als llibres dels quals provenen els poemes, que són:

35P: 35 poemes (1988)

CS: Closed for sale (1993)

DE: Diari espiritual (1990)

GI: Garbell d’inèdits (2001-2007)

LE: Lector d’esperes (1990)

RB: Rebotiga del brocanter (1999)

RCT: Refugi contra la tempesta (1994)

Retrats de butxaca

Continuem amb ressenyes de llibres de Josep Igual, escrites fa anys. Aquesta es va publicar a Passadís. Quadern de Lletres, núm. 26 (2006), p. 124-126.

Josep Igual, Retrats de butxaca 

Benicarló, Onada Edicions, 2006 (“Narratives”, 3).

Josep Igual, poeta i narrador benicarlando de primer ordre que mereixeria ser més conegut fora de l’àmbit comarcal, de fa temps sembla haver centrat la seua producció en la prosa literària no novel·lística. Com escriu en aquest nou llibre, a propòsit de Lluís Meseguer: “La vida no és una novel·la rematada en cua de peix. És un devessall de meandres simultanis, rics, complexos, i copsar-los si més no una mica és tasca d’esperits atents.” Igual, en els darrers llibres que ens ha oferit (L’any de la fi del món, El rastre dels dies, Torn de nit), evita la novel·la i es mostra interessat per aquesta relació de la literatura amb la vida, i per això ha temptejat el dietari, gènere que li permet escriure sense allunyar-se ni de la realitat ni de la literatura.

Amb aquests Retrats de butxaca, obre un nou camí però en la mateixa direcció. Es tracta d’un conjunt de “retrats” —anomenem-los així, seguint el títol, tot i que no tots ho són estrictament parlant—, trenta-nou en total, breus, de dues o tres pàgines a tot estirar. Es tracta de semblances de personalitats destacades en negociats molt diversos, des de la literatura (òbviament) fins a la política, passant pel periodisme, la música o la religió, entre d’altres. Molts d’ells, gairebé una tercera part, són originaris del Baix Maestrat, però amb un nom reconegut (Carles Santos, Joan Brusca, Manel Garcia Grau). L’autor no cau en el localisme fàcil i estret de mires ni tampoc en l’esnobisme obtús de mirar només lluny de casa.

El tractament que reben els personatges és divers. En alguns casos, són retratats amb el coneixement de causa que dóna una relació assaonada amb molts anys de coneixença (cas de Josep Manuel San Abdon). En d’altres, parteix d’una anècdota, d’una trobada puntual i personal, per a passar a parlar del perfil públic de l’home o la dona retratats (casos de Vicent Andrés Estellés o Joan Francesc Mira). En cap cas es tracta d’entrades enciclopèdiques que vulguen explicar qui és aquesta o aquella patum al públic general. Igual parteix d’un cert nivell de complicitat amb el lector, que ha de saber alguna cosa del personatge per tal que el joc que proposa funcione. Així, en el retrat dedicat a Alfred Giner Sorolla, per exemple, quan escriu que “avui, nou de febrer, sí que les flames crepitants de la vida porten dol”, el lector hi ha de reconéixer el títol d’un poemari de l’escriptor retratat.

Cal dir que, en la selecció de personalitats, Igual ha mirat de trobar-se còmode: ha retratat qui li venia de gust retratar. El resultat és un nivell prou elevat de simpatia per les trenta-nou persones que han estat objecte de la seua mirada. Malgrat la citació de Fuster que encapçala el llibre reivindicant “el gust d’anar judicant els altres”, els judicis de Retrats de butxaca no són sumaríssims, excepte en algun cas molt aïllat (Joan Ignasi Pla, Joan Brossa). O, en tot cas, són judicis amb absolució; els que mereixerien condemna ja ni hi apareixen, cal suposar.

Aquesta selecció a què em refereixo permet que, triant i remenant en el cistell, hom en puga extraure un llistat de noms que permeten fer una autèntica radiografia del país. Moltes personalitats són gent extraordinària que, en una normalitat que no hem assolit, haurien de resplendir d’una altra manera. Implícits, hi ha el plany i la reflexió per les deficiències culturals, polítiques i socials d’un país impossible. I, també, una certa mirada enrere per constatar les il·lusions i els treballs perduts de tots els que han lluitat per una normalitat que cada cop està més lluny.

Amb l’estil de prosa que li és tan propi —potser aquest cop una mica més contingut que en altres llibres, sense deixar de ser suggeridor al màxim—, Igual assaja un gènere, el de retrat o semblança, pròxim al periodisme, que no ha tingut gaires conreadors sistemàtics a casa nostra. Potser la referència ineludible són els Homenots de Josep Pla, un autor evidentment admirat per Igual i tingut en compte en aquest llibre. Això sí, l’autor benicarlando té prou personalitat per imprimir als seus particulars “homenots” i “donasses” un segell diferencial i característic. Tot plegat ens deixa, en acabar el llibre, amb el bon gust d’haver tastat una prosa excel·lent i una literatura de primera, i amb el desig que Igual no deixe d’explorar camins prosístics.