dimecres, 17 de febrer de 2010

Dimecres de cendra

Estic completament d'acord amb el comentari de Narcís Comadira a El Periódico, que Jaume Subirana transcriu al seu bloc. Avui és dimecres de cendra, el dia que marca l'inici de la quaresma. Però ningú no en diu res, com si parlar-ne fos cosa de menjaciris de sagristia. Fins i tot, en certes ambients progressistes, sembla de bon to fer-ne befa. És una llàstima. Siguem creients o no, aquests són els nostres referents culturals. I cal reivindicar-los ara que, amb tota la fal·làcia d'una determinada visió de la multiculturalitat, sabem quan comença el ramadà però volem que Pasqua esdevinga "vacances de primavera".

La cendra, la quaresma, el desert, són símbols carregats de sentit sense entendre els quals no s'entén bona part de la nostra literatura. Que no té perquè ser religiosa. Com aquest poema de Joan Maragall, un cant al vitalisme que subverteix els implícits d'aquesta diada. Siga el meu homenatge ingenu a la pervivència en el rerefons cultural del dimecres de cendra.

Dimecres de Cendra

A una noia


No et facis posar cendra - no et facis posar cendra,
patró de joventut,
que no té res que veure - la mort, la cendra, amb tu.
No entelis amb mementos
ton front rosat i pur.

Tu no has pas d'haver esment - de la trista paraula
que diu el sacerdot
girant-se de la taula.

Que aquest color rosat - que dus al front i als llavis
no t'ha sigut donat - per cendrosos agravis,
que t'ha sigut donat,
verge de la sang tendra,
per uns altres esblaims - que no són pols ni cendra.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada