Parlem castellà

Llegeixo en L'Informatiu (un periòdic digital valencià que us recomano) que un periodista va patir a València un tracte vexatori per part d'uns policies nacionals per cap raó aparent (anava en bici, signe clar de ser un element antisistema perillós) i per parlar valencià. "¿No le ha dicho mi compañero que hable en castellano? ¡Pues hable en castellano!", li van dir. Evidentment, a qui se li acut?

A La Veu de la setmana passada, un col·laborador explica que no va rebre assistència mèdica a l'ambulatori de Benicarló per tindre l'ocurrència d'adreçar-se en valencià a la metgessa. "O me habla en castellano o ahí està la puerta", va respondre ella. Unes grans paraules, dignes de figurar a l'entrada de tots els edificis públics valencians.

Cal destacar, d'aquests dos fets tan exemplars, la conducta dels respectius servidors públics. Amb bones maneres i amb educació, com mostren les frases citades, van voler fer entendre a sengles ciutadans malintencionats que a la Comunitat (que els altres, amb perverses intencions, anomenarien País Valencià) la llengua normal de comunicació ha de ser el castellà. Una realitat que la immensa majoria dels valencians amb senderi ja viuen amb normalitat.

Desgraciadament, hi ha encara una minoria que s'entossudeix a dur a la pràctica el dret estatutari a no ser discriminats per parlar valencià. Es tracta, com tothom sap, d'elements molt polititzats que no tenen inconvenient a trencar la plàcida convivència de la societat valenciana amb les seues actituds subversives. Persones que fan de la llengua un element de confrontació. No com els policies i la metgessa, que parlen només castellà i obliguen els ciutadans que atenen a parlar-lo perquè saben que en castellà no hi ha conflictes. El conflicte el busquen els altres. Al cap i a la fi, com va dir el rei una vegada, "el castellano no es lengua de imposición, sino de encuentro".

Per sort, com deia, la major part dels valencians ja han entés aquestes grans veritats. Perquè, com va deixar aprovat l'Ajuntament de Benicarló, el valencià ja es troba normalitzat del tot, i des de fa anys, gràcies als nostres valencianíssims governants. I és que, com tot valenciano bien entendido sap, la normalitat del valencià, l'essència profunda del nostre idioma, és ser un parlar secundari i prescindible. Com que, efectivament, no podem expressar-nos en valencià ni amb la policia ni amb el metge, ja està normalitzat. Més lògic, impossible.

Publicat a La Veu de Benicarló, núm. 717 (22 de gener de 2010)