dissabte, 6 de febrer de 2010

Dino Buzzati


Hi ha pocs plaers comparables a llegir per primer cop un autor del qual no sabem res, i que ens entusiasme sense que cap opinió d'altri ens haja influït. La primera vegada que vaig llegir el nom de Dino Buzzati va ser fa més de deu anys, arran d'una menció que en feia el crític Joan Triadú en un article de 1956 a la revista Forja amb el qual vaig ensopegar. Mogut per la curiositat, en vaig llegir dos reculls de contes que em van impactar fortament. De l'interés investigador vaig passar a l'apassionament lector. Com era possible que no haguera sentit dir mai res d'aquell autor?

En els darrers anys, Buzzati gaudeix d'un prestigi renovat, i ha estat de nou traduït al català i al castellà. I m'alegro molt que aquella "descoberta" que vaig fer haja suscitat comentaris elogiosos de molts lectors autoritzats. Aquests dies estic rellegint Seixanta contes (Edicions de 1984), que recull el bo i millor de la narrativa curta d'aquest autor italià. A mi em sembla, ras i curt, que Buzzati és l'autor d'alguns dels millors contes que he llegit mai.

Pocs autors conec que sàpiguen transmetre com Buzzati el sentit del misteri, d'alguna cosa incomprensible que se'ns escapa i que tanmateix impregna les nostres vides. En "Alguna cosa passava", un tren corre veloç cap a un destí del qual tothom sembla fugir, i els passatgers es pregunten què pot haver passat i què s'hi trobaran; però el tren no s'atura. "Els set missatgers" narra el viatge d'un príncep per conéixer els límits inexplorats del regne, i com aquestes fronteres s'allunyen cada vegada més.

Arguments sovint absurds, que poden recordar de vegades Kafka, o Borges, o Calvino, o fins i tot el nostre Pere Calders, però amb un tractament peculiar i original. De vegades, produeixen angoixa; d'altres, semblen voler intuir la presència del sobrenatural, d'una dimensió metafísica de la realitat, que resta només suggerida.

La por que senten molts dels protagonistes de Buzzati davant el desconegut (llegiu "Por a l'Scala", o "I tanmateix truquen a la porta") és una transposició literària magnífica de l'ambient espiritual europeu dels anys posteriors a la segona guerra mundial. Però és sobretot una excel·lent paràbola d'aspectes indefugibles de la nostra condició humana: la por al futur, la por a la mort. Magistral "Les set portes": poques vegades l'angoixa davant la mort inevitable ha estat narrada amb tanta traça.

Un autor recomanable sens dubte, que en la seua barreja de fantasia, misteri i reflexió pot satisfer lectors de tot tipus.

Article publicat a La Veu de Benicarló, núm. 718 (29 de gener de 2010)

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada