Passo a un amic de fa anys el full de signatures per demanar que es puga veure la TV3 a casa nostra. No tinc l’amic en un concepte especialment compromés en temes de llengua, però em fa l’efecte que la demanda és igualment assumible. Em torna el full amb cara de pocs amic mentre reitera que ell no veu mai la televisió catalana. Jo insinuo algunes raons de solidaritat, raons abstractes de llibertat d’elecció. Són inútils.
Uns dies després em passa alguna cosa semblant amb una altra amiga. Aquesta sí que signa, però deixant-me ben clar que a ella tant li és, perquè no mira mai TV3 (fins i tot en sembla orgullosa). Quan parlo de nou de solidaritat, llibertat, drets, em mira com si fos un extraterrestre. Aconsegueix que comence a pensar-ho jo i tot, que sóc d’un altre planeta.
Sí, segurament visc en un planeta inhòspit i mig deshabitat. En un món on la gent que hi habita s’adhereix a aquelles causes que considera justes. No té només en compte si una cosa l’afecta o no, es preocupa per les coses que considera injustes encara que no li toquen de prop. Són gent que, modestament, tenen allò que se’n diu principis, tot i que no sempre en són conscients.
Però són autèntics extraterrestres. En el món real, cadascú només s’organitza quan alguna cosa ataca directament el seu benestar i, sobretot, la seua butxaca. Del benestar i la butxaca dels altres, se’ns en refot. Els límits de l’ètica corrent abasten com a molt una circumferència d’un metre de radi en la qual jo sóc el centre. Com que no veig TV3, no signo o m’és indiferent. Quina importància té que per a altres això tinga importància? Una injustícia? Però de què em parles? Aquestes paraules tan grosses em reboten, no entenc què volen dir. Sobretot quan tenen un sentit col·lectiu.
Em consolo pensant que només m’he trobat aquests dos casos, i que per contra m’han signat ja més de cinquanta persones. Però no ens enganyem. Molts dels que han signat són del mateix planeta que jo, són extraterrestres d’incògnit en aquesta societat. Mentre et mous entre aquesta colònia de la gent que creu en principis i ideologies, pots fer-te la idea que vius una atmosfera respirable. Ara bé, quan de tant en tant treus el cap a altres àmbits, t’ofegues sense remei. T’adones de quina és la veritat.
Publicat a La Veu de Benicarló, núm. 695 (7 d'agost de 2009)
Potser siguem gent d'un altre planeta, però almenys som gent amb uns principis i una identitat. Que ja voldria més d'un tenir una identitat!!!
ResponEliminaEl teu fillol(¿?)t'anima a continuar reivindicant el que és nostre
Gràcies, Vicent. És important que els joves entengueu que, encara que siga anar contracorrent, tenim raó.
ResponElimina