diumenge, 13 de juny de 2010

Cinc anys sense Jesús Moncada


Avui fa cinc anys que va morir Jesús Moncada, el novel·lista de Mequinensa que va aconseguir crear un món propi com pocs altres autors catalans de les darreres dècades. Em vull sumar a l'homenatge blocaire d'avui que proposa el bloc Provisionals, tot i que no he llegit tota l'obra de Moncada, i de les meues lectures en fa uns quants anys. La meua experiència moncadiana es limita a Camí de sirga, Calaveres atònites i El cafè de la granota. I moltes ganes de seguir amb la resta.

Com gairebé tothom, vaig llegir Camí de sirga i en vaig quedar enlluernat. Això va ser la primavera de 1992, i encara guardo la fitxa que vaig fer-ne amb les meues impressions de lector. Valga el que aleshores vaig escriure per a mi mateix com a record de Moncada, i perdoneu les ingenuïtats dels meus curts vint anys rendits davant del mestre.

Camí de sirga

"Açò és una gran novel·la. I no cal preguntar-se gaire estona per què: n'hi ha prou amb llegir-se'n les primeres planes. En ma vida havia vist un domini tan al·lucinant de la sintaxi: al principi hom, desacostumat, s'ha d'aturar i rellegir paràgrafs sencers perquè s'ha perdut. I no cal parlar-ne del lèxic. Només per aquestes característiques el llibre seria de tenir en compte. Però ens trobem amb l'argument, tan ben filat, teixit sense despassar-se ni un fil, com un jersei de punt fet per mans primoroses de les que ja no en queden. I certament no hi ha persones que controlen tant aquest complicat art de fer novel·les com Moncada; i amb una sola novel·la en tingué prou per a demostrar-ho. Per últim, és una gran novel·la perquè ha rebut una crítica unànime: matrícula d'honor; i els lectors l'han feta un dels pocs best-sellers de la literatura catalana.

Fins ací el que han dit tants ja abans de mi. Ara valoracions més subjectives. Es narra ací la història d'un poble, des de la Gran Guerra fins 1970-i-escaig, quan va ser cobert per un pantà: la vila de Mequinensa. L'autor s'enfonsa amb calma i domini en tot un univers, ens explica la palpitant vida de la vila a través d'aquells fets que van deixar petja en la memòria, aquells personatges més rellevants. Tot inventat. No hi ha diàleg, però està molt ben fet: no en cal. L'autor arronsa i estira la seua prosa com dominant un cavall, amb seguretat i sang freda. I tot això sense oblidar fortes dosis d'ironia i amargor quan calen. Però sempre, omnipresent, s'endevina a sobre de tot al gran novel·lista, aquell que crea i mana autoritàriament sobre la seua creació. Però el llibre no està encorsetat: és àgil, divertit i picardiós en moltes ocasions, flueix tranquil·la i plàcidament com les aigües de l'Ebre.

Absolutament genial. Qui pogués escriure ni la meitat de bé que aquest senyor (en eixe aspecte, el llibre és força desmoralitzador)."

2 comentaris:

  1. Tampoc és fàcil detectar que ets davant d'una gran obra. Tot això que tens de guanyat! :-)

    ResponElimina
  2. Camí de sirga destacava tant, fins i tot per a un jove estudiant de filologia catalana, davant d'altres llibres que portava llegits aleshores...

    ResponElimina