dilluns, 28 de juny de 2010

Cercles narratius


Josep Igual, Fugida en cercles, El Perelló, Aeditors, 2010 ("El riu de lletres").

És obvi constatar que Josep Igual es troba en un dels moments més inspirats de la seua fructífera carrera literària. En els darrers anys està alternant la prosa i la poesia amb fluïdesa, i publicant alguns dels seus millors llibres, amb una freqüència admirable i astoradora. Astoradora perquè la proximitat entre un títol i un altre no actua en contra de la qualitat i el nivell d'exigència dels resultats. Ans al contrari, sembla que la seua trajectòria segueix un camí ascendent.

El darrer exemple en prosa és Fugida en cercles, que continua en la línia de narrativa curta encetada en algun dels seus dietaris i sobretot en el magnífic Faules mamíferes (2007). Ens trobem per tant en l'àmbit del relat breu, de vegades brevíssim (la majoria de contes no superen la pàgina), que configurava aquell recull anterior, però ara fa l'efecte com si Igual s'hi trobés especialment còmode i s'hi deixés anar: les cent noranta-set narracions o proses (si no m'he descomptat) que configuren Fugida en cercles en són el resultat.

Malgrat aquesta prolífica demostració de vigoria escriptora, no es tracta en absolut de "fast-food" literari. Cada conte està treballat amb detall, especialment pel que fa a l'estil, depuradíssim, com sol ser habitual en l'autor: Igual és un mestre en la desautomatització verbal, en fer literatura sobre la realitat sense caure en la banalitat ni la superficialitat, tant lingüística com conceptual, en "dir les coses" d'una manera diferent per tal de renovar la visió que el lector en puga tenir. De la qual cosa se'n deriva un gaudi evident.

En aquest volum, a diferència dels anteriors, m'ha semblat percebre un esforç especial de l'autor per despullar l'anècdota narrativa al màxim, per sotmetre-la a un procés impressionista de deconstrucció metafòrica o adjectiva; per això molts dels relats són un enfilall de sintagmes nominals, sense verbs, en els quals l'acció ha de ser deduïda. És clar que en un recull tan extens hi ha lloc per a tot. Així, en d'altres casos Igual flirteja amb l'onirisme, la qual cosa, parlant de prosa breu, sembla recordar Foix, tot i que les diferències són evidents; en d'altres, amb l'humor, la ironia, fins i tot la boutade; alguns relats són clarament poètics. La diversitat, en aquest cas, no és tanmateix sinònim d'irregularitat.

La temptació fàcil per al lector de Fugida en cercles és passar ràpidament d'una narració a una altra, sense pair l'anterior. Cal evitar aquest perill, perquè cada prosa requereix una contemplació per part del lector, sotmetre-la a una operació semblant a la que els experts duen a terme amb els bons vins: olorar-la, decantar-la, tastar-la a poc a poc captant-ne tots els sabors. Així podrem valorar la reflexió subjacent, o la picada d'ullet, que ens fa l'autor en cada cas. En sortirem clarament enriquits com a lectors, perquè ens farà l'efecte que entrarem, tímids, porucs i maldestres, en el ric món literari a què Igual ens convida.

Publicat a La Veu de Benicarló, núm. 739 (25 de juny de 2010)

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada