dijous, 24 de juny de 2010

Manel Garcia Grau, in memoriam


Ja fa unes setmanes, concretament el 6 de juny, tal com recordava Joan B. Campos, van complir-se quatre anys de la mort de Manel Garcia Grau. Escriptor compromés i magnífica persona. Fa dies que penso que he de fer-hi alguna referència, i finalment, apressat, m'acullo al recurs que també ha fet servir Vicent Usó: cedir-li la paraula al mateix Manel. Una bellíssima confessió del seu darrer llibre, Constants vitals.

NUESA

Alguns dels meus companys de treball
encara no han entès
que el deliri que més cou de la meua vida
ha estat, és i serà
-germana, esposa o amant-
la Poesia.
Durant dies i per carrers mig bruts
l'he vetllada, com un amant delerós i abrasiu,
mentre els oceans, els llampecs i el món dormien.
He volgut sempre donar-li el poc que posseïa
a canvi d'un poc de fermesa i de bellesa
i d'alguna nit sense parar de fer l'amor
amb totes les postures que m'han permès
les poques forces que em restaven.

Vaig creure que el món seria meu
si era capaç de posseir el do i la nafra de la paraula
i m'he adonat que, al capdavall, sols sóc,
apassionat i humil,
un home que neda, tot nu,
enmig de les marees.

Manel Garcia Grau, Constants vitals, Bromera, 2006.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada