diumenge, 26 de setembre de 2010

Lectures d'estiu (i III)

Article publicat a La Veu de Benicarló, núm. 751 (24 de setembre de 2010)

L'estiu, que ara ja em sembla llunyà, no hagués estat el mateix sense la lectura d'un llibre sorprenent: Viatge al fons de la nit, de Louis-Ferdinand Céline (Edhasa). Un altre llibre "de pes", d'aquells que sols deixar per a les vacances. També feia anys que el tenia pendent, i intuïa que no era el que se'n diria una lectura "refrescant", com diuen els periodistes que ha de ser tot a l'estiu. I no, no ho era.

Novel·la publicada en 1932, la perspectiva adoptada pel narrador em va semblar inèdita. El protagonista, Ferdinand Bardamu, amb molts trets autobiogràfics de l'autor, mostra un rebuig i un fàstic absolut cap a tota la societat de la seua època. Per a ell, tot és una mentida vil i repugnant: el patriotisme, la guerra (el llibre comença amb la participació del protagonista en la Primera Guerra Mundial), l'amor, les relacions socials, el treball... I això expressat amb un llenguatge col·loquial. Bé, més que col·loquial, vulgar, fins i tot sovint groller i obscé.



No sé molt bé com devia ser rebut el llibre en la seua època, però dubto que passés indiferent. És una obra destroyer, que ho vol rebentar tot, i permet una lectura totalment actual. La visió de la vida humana que en resta és desencisada, escèptica, d'un nihilisme radical i lúcid. I l'obsessió per la mort, que converteix en absurd tota la resta, travessa tota la novel·la.

Vaig acabar els darrers dies que em quedaven abans de l'1 de setembre amb dues novel·les catalanes curtes. La primera, La bogeria, l'única novel·la de Narcís Oller, crec, que encara no havia llegit. Oller va ser el principal novel·lista en la nostra llengua del segle XIX. Vaig trobar que era la seua novel·la més "moderna", relativament parlant: és la narració del procés de demència d'un home, però sempre vist a través d'altres persones. Això fa que siga més àgil i amb més diàleg que altres obres de l'època. De fet, he decidit que la faré llegir als meus alumnes de Batxillerat quan explique aquell període. A veure què passa.

L'altra novel·la catalana va ser L'home que es va perdre, de Francesc Trabal (Quaderns Crema). Jo no havia llegit mai res de Trabal, un autor que, diuen, s'ha de redescobrir. És d'aquells escriptors que van destacar durant els anys vint i trenta i després foren engolits per l'exili. Aquesta novel·la té molt d'humor absurd, una mica sembla un antecedent de Pere Calders. De fet, s'hi entreveu el gust per la broma surrealista i avantguardista. Realment, em va semblar destacable, i l'autor injustament oblidat.

O siga, que l'estiu em va procurar paisatges escrits molt variats, com heu vist si heu tingut la santa paciència de llegir-ho. La feina de setembre encara no m'ha engolit del tot i he seguit llegint: Ernesto Sábato, Mary Shelley, Haruki Murakami. Però això ja surt fora de l'estiu, i us ho estalviaré, no patiu.

2 comentaris:

  1. Ara ja sé per què no vas preparar les fotocòpies de Literatura fins Septembre. Estaves "ocupat" amb això! jajaja sona interessant, el 'Viatge al fons de la nit'. Bon cap de setmana!

    ResponElimina
  2. Efectivament, Vilma, en això estava "ocupat". Bé, i en altres coses menys agradables i més obligatòries. Les lectures eren per a les estones lliures. La literatura forma part del que en diríem la "propina" de la vida.

    ResponElimina