Lectures d'estiu (I)

És gairebé tòpic aquests dies, quan es torna a treballar després de les vacances, que els companys de feina t'expliquen, sovint amb una profusió de detalls que no demanaves, els viatges que han fet durant l'estiu. Tu només preguntaves per com havia anat l'estiu, i ells t'expliquen els cinc o sis dies que han passat fora, com si la resta no importés. Bé, jo enguany (i no és el primer) no tinc cap viatge per explicar, i per tant no entraré en la competició de "a veure qui ha fet el viatge més guai". Bàsicament perquè sempre perdo. Els anys que, com a molt, he anat a un càmping familiar del Pirineu, el meu interlocutor indefectiblement s'ha passat un mes voltant-la pel Magrib, o per l'Europa de l'Est, o per Nova York.

O siga, que no hi puc competir. I enguany encara menys que mai, perquè el meu radi d'acció no ha passat d'Ortells i Deltebre. Molt poc glamurós, ja ho sé. Els únics "viatges" que puc explicar d'aquest estiu han estat interiors, i alguns d'ells propiciats per les lectures. Com que seria pedant explicar als meus companys de feina el que he llegit mentre ells m'expliquen els seus apassionants periples, ho faré per escrit. Ja sé que als lectors de La Veu potser no els interessa saber els llibres que he llegit aquest estiu, però, ¿és que a mi m'interessen els viatges dels companys de feina? I tanmateix els escolto.

Un dels primers llibres que vaig llegir, entre finals de juny i inicis de juliol, va ser una novel·la pertanyent al gènere juvenil. De tant en tant me'n llegeixo alguna amb la lloable intenció de, si escau, proposar-la com a lectura als meus alumnes. Es tractava de Passadissos d'ombra (Bromera), del novel·lista gallec Agustín Fernández Paz. M'animava el fet que les anteriors obres que havia llegit d'aquest autor (Cartes d'hivern i Aire negre), una mica terrorífiques, havien agradat als meus alumnes i fins i tot a mi, una coincidència poc freqüent.

Passadissos d'ombra, en canvi, em va semblar previsible i una mica simplista. La novel·la vol tractar la qüestió de la memòria històrica des d'una perspectiva juvenil, és a dir, amb protagonistes adolescents, història d'amor entre dos joves d'extracció social diversa i tot plegat. A partir de la descoberta en un pazo gallec d'un esquelet de l'època de la guerra civil, els protagonistes investiguen, com és de rigor en aquesta mena de productes, fins a descobrir el que passà.

Si a mi, que el tema de la guerra civil m'interessa, la història no em va convéncer, encara menys atrauria l'interés dels meus alumnes addictes al facebook i al messenger (és a dir, a la immediatesa). A més, la qüestió de la "memòria històrica", com sovint passa, estava tractada amb un maniqueisme excessiu. Prou que n'hi havia que tenien més raó que d'altres, però és complicat simplificar-ho. Em recordava d'un acudit del programa Polònia en què Franco apareixia fent propaganda d'un llibre titulat La guerra civil contada por mi, "donde sin maniqueismos, se explica quiénes fuimos los buenos, y quiénes fueron los malos". M'ho recordava, però a l'inrevés. El maniqueisme d'esquerres també embafa.

Publicat a La Veu de Benicarló, núm. 748 (3 de setembre de 2010)