Després de la decepció que el primer llibre de l'estiu em va procurar, vaig fugir del gènere juvenil, i vaig decidir agafar de la prestatgeria un "totxo" que feia mesos que m'hi esperava: les Cartes completes (1960-1983) de Mercè Rodoreda i Joan Sales (Club Editor). Una veritable rajola: més de mil pàgines que recullen la correspondència durant més de vint anys entre aquests dos escriptors catalans. El meu xiquet quan el veia sempre deia: "Quin llibre més gros!", i mirava el nombre de pàgines, astorat.
La veritat és que quan vaig comprar aquest llibre no tenia la intenció de llegir-lo sencer, sinó de tenir-lo com un element de consulta. Però vaig començar-lo a llegir, i se'm va emportar. Ha estat sens dubte un dels llibres del meu estiu. Es llegeix veritablement amb interés i fluïdesa. No debades estem parlant de dos dels millors novel·listes catalans del segle XX, que feien literatura fins i tot en les cartes que escrivien.
Joan Sales, a qui admiro per la seua novel·la Incerta glòria, era també editor, i entre d'altres edità potser la novel·lista catalana més important del segle XX, Mercè Rodoreda. Per tant, la correspondència és la pròpia entre un editor i un dels seus autors, que amb els anys serà el de més èxit de l'editorial. Sales, però, saltava sovint els límits de la correspondència "de feina", amb comentaris irònics i entremaliats, que no sé com devien ser rebuts per la distant Rodoreda, molt més reservada. En fi, a qui li agrade la "tafaneria literària", és un llibre de primer ordre, que permet arribar a conéixer molt bé tots dos escriptors.
D'una cosa vaig passar a una altra, i de tant llegir cartes en què es parlava de llibres de Mercè Rodoreda, em van venir unes ganes tremendes de llegir-ne un. Així, vaig alternar la lectura de les cartes amb la d'El carrer de les Camèlies (Club Editor), una de les novel·les de Rodoreda que encara no havia llegit. A primera vista, recorda La plaça del Diamant: també un personatge femení que explica la seua vida en primera persona (si allà era Colometa, ací era Cecília). Però hi ha diferències.
Cecília és una prostituta, per a començar, que es mou per ambients de vegades marginals, sovint sòrdids, tot i que acaba sent una amistançada de luxe professional. La seua vida té moments extrems i de desesperació que són narrats amb aquell punt d'innocència que tenen els personatges rodoredians, i es produeix així una distància entre el to narratiu i els fets narrats que fa un gran efecte. Tot amanit amb aquelles grandíssimes troballes estilístiques que sabia inventar-se la Rodoreda, i amb aquella capacitat per a explicar històries d'allò més cruels com si no passés res.
O siga, que m'he passat mig estiu en l'òrbita de Rodoreda. Un bon patronatge per a encarrilar els viatges de la ment.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada