The Road

Déu n'hi do, com se'ns va quedar el cos després de veure aquesta pel·lícula. Dirigida per John Hillcoat, adapta una novel·la de Cormac McCarthy (l'autor de No country for old men) que se situa en un món postapocalíptic, en el qual no hi ha aliments, ni vegetals, ni animals. El clima és gèlid i humit, i els pocs supervivents busquen restes de menjar en un món en runes o es lliuren al canibalisme. La pel·lícula transmet el fred i la grisor d'aquesta situació, i també l'angoixa. En aquest sentit, no es concedeix treva a l'espectador.

Però no són la descripció d'aquest món, ni una denúncia ecologista (no es dedica gens de metratge a explicar les causes de la destrucció), els objectius primordials, sinó la relació entre els dos protagonistes, un pare (Viggo Mortensen, molt bé) i el seu fill. Tots dos malden per sobreviure tenint-se només els dos, escapant de les bandes de caníbals, i tractant de mantenir els valors humans mínims. Però davant la realitat d'un món sense esperança, hom es pregunta: per a què? quin sentit té l'existència d'aquests dos éssers?

A mi em fa l'efecte que The road parla del sentit dels valors en un món en decadència, i planteja una qüestió que molts ens hem fet alguna vegada: per a què tenir fills en aquest món que cada cop va a pitjor? El film posa aquesta pregunta en un context extrem, de manca absoluta d'horitzons, i ens presenta un pare que, malgrat tot, segueix endavant. Per què? Potser no hi ha resposta, però en l'actitud d'aquest pare hi ha condensada la grandesa de l'ésser humà. Amb tot, el pare aconsegueix que el seu fill se senta portador d'allò que ens fa humans: "el foc", com repeteixen sovint.

Sí, la pel·lícula acaba amb certa esperança. Però després de la desolació presentada, aquesta esperança és incerta i no s'imposa a l'ànim de l'espectador. Amb tot, per la reflexió que planteja, crua i duríssima, val la pena.