Passions

Rellegeixo aquests dies les novel·les de Blai Bonet, en especial El mar. Una novel·la curiosa. Publicada per primer cop en 1958, causà escàndol per la violència que incloïa i per les relacions sexuals suggerides entre els adolescents d’un sanatori antituberculós en què s’ambienta. Cinquanta anys després, és una obra gairebé oblidada potser, entre d’altres coses, per l’alt contingut religiós, pels deliris místics dels personatges als quals, fins i tot, se’ls apareix el diable: un diable adolescent, quotidià.

Els adolescents desequilibrats de Blai Bonet viuen el sexe com un pecat, com si estigueren tornant a crucificar Crist. I la sang, la mateixa sang que vomiten en les seues crisis nocturnes de tuberculosos, és per a ells una actualització dels sofriments de Jesús, que ells aprofundeixen amb una vivència ambigua del sexe com a pecat.

Sexe i religió. I violència absurda. Però, per damunt d’aquest món estrany, hi ha bellesa. Bonet trencava i trenca els motlles tant d’uns com d’altres. I amb un llenguatge carregat de simbolisme i lirisme, audaç, sorprenent. Irregular, és cert, però amb una veu pròpia. Segurament per això ningú no se’n recorda.

Com m’agrada de fer cada any algun dia de Setmana Santa, també he escoltat La Passió segons sant Mateu de Bach. La sensibilitat és molt lluny de la de Bonet, però alguna cosa les uneix, malgrat la distància de més de dos segles. Quelcom que ens fa recordar que aquests dies de Pasqua no són només uns dies de vacances, sinó que beuen d'un pòsit cultural profund, tant sí en compartim les creences com si no.

S'ha instal·lat una banalitat tan profunda entre nosaltres que aviat serem incapaços de comprendre res. No podrem entendre ni Bach ni les novel·les de Blai Bonet. Ni moltíssimes coses que hi ha entremig, i abans i després.

Publicat a La Veu de Benicarló, núm. 680 (24 d'abril de 2009)