'I que les fulles recorden'

Article publicat a La Veu de Benicarló, núm. 1392 (21 de juliol de 2023)

Jordi és alcalde de Beniargila, una petita localitat de muntanya molt vinculada al seu entorn natural, i ha de decidir si autoritza una urbanització que acabaria amb bona part de la muntanya i els conreus del poble. D'una banda, el projecte portaria desenvolupament als habitants i compta amb el suport dels poders polítics de la capital. De l'altra, seria la fi d'una manera d'entendre la relació amb la natura i l'entorn. A poc a poc, Jordi anirà entenent que la muntanya no és només un paisatge, sinó que s'imbrica de manera profunda i misteriosa amb la gent del poble i, de fet, amb ell mateix.

I que les fulles recorden és l'evocador títol que Javier P. Company ha posat a la seua primera novel·la, publicada a l'editorial Círculo Rojo. La història juga amb diversos moments temporals, i es van alternant els capítols centrats en el present narratiu amb aquells que ens expliquen els antecedents familiars del protagonista, especialment la història de la seua àvia Diana i la mare d'aquesta, mestra perseguida pels militars durant la guerra. A poc a poc anirem descobrint que els vincles de la família de Jordi amb la muntanya són especials i s'han transmés a través de les generacions.

Tota la novel·la és un cant a la comunió de les persones amb la natura, a la necessitat que l'ésser humà té de respectar-la i entendre-la. Company hi dona un paper important a les històries i les llegendes, que poden ser certes o no, ve a dir, però contenen veritats profundes. Lligat amb això, hi ha una presència d'elements màgics en el llibre que ens situen en la frontera entre la realitat i la fantasia, en la quals els límits entre totes dues es difuminen. Tot i les diferències òbvies, tots aquests elements i cert panteisme que hi sura em recordaven durant la lectura Canto jo i la muntanya balla, d'Irene Solà.

Javier P. Company és professor de Geografia i Història, i la seua gran passió són la natura i l'etnobotànica, la qual cosa es reflecteix en I que les fulles recorden. L'autor d'Alcoi hi demostra un gran coneixement de la terminologia botànica i dels usos tradicionals lligats a les plantes. Però sobretot un gran amor pels boscos i les muntanyes, per la vida rural tradicional, per les llegendes i els costums que estableixen un vincle indissoluble entre l'home i la natura. Amb tots aquests elements basteix una novel·la treballada i ben construïda en què la muntanya és l'autèntica protagonista.

La pancarta i l'extrema dreta

Vaig llegir fa uns dies una nota de premsa amb el titular següent: "Vox Benicarló exige retirar la pancarta LGTBI+ de la fachada del Ayuntamiento". En el text que seguia al titular s'incloïen diverses afirmacions dubtoses, una de les quals era considerar que una pancarta on es podia llegir "Benicarló, lliure de LGTBIfòbia" tenia "fines ideológicos". Rebutjar l'odi és ideologia? També deia que s'havia penjat amb motiu de la festa de l'orgull, que no representava a tots els homosexuals sinó a un lobby "cuyas fiestas hemos de pagar con dinero público". A Benicarló, que jo sàpiga, no se celebra cap festa de l'orgull i encara menys es paga amb diners dels benicarlandos, no s'entén exactament a què es refereixen.

Es podria fer un comentari detallat d'aquesta notícia, però en realitat volia compartir dues reflexions que m'ha suscitat. La primera és al voltant de la idea que a les eleccions locals es vota a la persona i no al partit. Fa temps que crec que això és una fal·làcia. Perquè, a veure, ¿voleu dir que si l'actual alcalde de Benicarló, del PP, s'haguera presentat per ERC, o pel PSOE, l'hagueren votat igual? Quan una persona vota a Vox, o a Compromís o al partit que siga, vota també el partit, i assumeix que aquella persona que es presenta per eixe partit defensarà els postulats que li dicten.

És el que estan fent els regidors de Vox a Benicarló: traslladar a nivell local les idees i l'argumentari que els dicten, encara que no peguen ni en pintura ací. Això que diuen del lobby LGTBI, que penjar la pancarta és utilitzar l'edifici "con fines ideológicos", i tota la resta, són paraules literals que podria haver dit Abascal a Madrid. Per cert, que aquests regidors, al meu entendre i ja em perdonaran, demostren ben poca habilitat, fent que la seua primera intervenció com a edils del poble siga aquesta, que tan poc aporta a Benicarló i que els deixa com simples repetidors locals de les consignes de partit.

La segona reflexió anava al voltant del concepte d'"extrema dreta". Últimament sento dir sovint que "els mitjans només diuen que Vox és extrema dreta, i no diuen mai que Podem és extrema esquerra". I en principi, podrien tindre raó: efectivament, Podem pot considerar-se "extrema esquerra", perquè defensa postulats anticapitalistes. Però això no vol dir que siguen equiparables. Això donaria per a parlar-ne molt, però em fa l'efecte que el fet diferencial, almenys al nostre país, és que l'extrema dreta va contra els drets de les persones, siguen els homosexuals, les dones o els immigrants. És una ideologia antihumanista. I aquesta, senyors, és la línia roja que diferencia els dos extrems. 

Perquè si "exigeixes" (ja el verb emprat diu molt del tarannà del partit) la retirada d'una pancarta que demana que no hi haja atacs a les persones LGTBI, ¿no vol dir que estàs a favor que es produïsquen aquests atacs? No és només ideologia, com l'extrema esquerra, amb la qual pots discrepar. És anar contra la dignitat de les persones.

Article publicat a La Veu de Benicarló, núm. 1390 (7 de juliol de 2023)

Exili i insòlit

Article publicat a la revista Caràcters, núm. 95 (novembre 2022) i a La Veu de Benicarló, núm. 1389 (30 de juny de 2023)

 

Ramon Vinyes

A la boca dels núvols. Entre sambes i bananes

Males Herbes, Barcelona, 2021

Pròleg d’Imma Martí

308 pàgines

 La figura de Ramon Vinyes, encara no prou coneguda, és una de les més peculiars i interessants de la literatura catalana del segle xx. Nascut a Berga el 1882, després d’uns inicis literaris a Catalunya decidí emigrar el 1913 a Colòmbia i s’establí a la ciutat de Barranquilla, on obrí una llibreria que es convertí en tot un referent. Fundà la revista Voces (1917-1920), primera a difondre l’avantguarda a Llatinoamèrica. Durant la República s’establí de nou a Catalunya, on havia anat fent estades els anys anteriors, i escrigué sobretot molt de teatre. Amb el daltabaix de 1939 tornà a Barranquilla, i durant els anys posteriors es convertí en mentor de la colla d’escriptors i artistes que més endavant es coneixeria com a grupo de Barranquilla. En formava part un jove Gabriel García Márquez, que anys després homenatjà Vinyes convertint-lo en el personatge del “sabio catalán” de Cien años de soledad.

Fou justament durant els anys 40 que Vinyes, conscient que en el context de l’exili no podia estrenar obra teatral, es va dedicar a la narrativa, i amb el recull de contes A la boca dels núvols guanyà el premi Concepció Rabell als jocs florals de l’exili, el 1945; fou publicat a Mèxic el 1946. No va ser fins 1984 que es reedità, seguit el 1985 d’un recull de contes inèdits fins llavors, Entre sambes i bananes. Aquest volum que ha publicat ara l’editorial Males Herbes recull tots dos llibres, i ens presenta, per tant, la narrativa completa de l’autor —com ja ho va fer l’editorial Columna l’any 2000.

Els contes de Vinyes representen una fita curiosa i original de la nostra literatura. El primer que els caracteritza és la presència de l’insòlit, de l’element fantàstic, màgic o absurd. Així, hi trobem, entre d’altres, un gos que sap detectar els poetes; un home amb quatre ombres; una entrevista al cel a un sant medieval rus; una estatueta de Venus que provoca una curiosa maledicció als seus propietaris; o un albí que produeix efectes desconcertants en aquells que el veuen. Això l’emparenta amb la família literària a què pertany Pere Calders, una línia narrativa que en la literatura catalana dels 50 tindria algunes fites importants, i que Vinyes anuncia. Però també amb altres autors europeus del segle passat com Bontempelli o Buzzati; o amb el mateix “realisme màgic” de García Márquez.

La visió de Vinyes és, tanmateix, diferent a la d’un Calders o un García Márquez: més distanciada, irònica. Hi contribueix la presència reiterada d’un narrador interposat o secundari, que posa certa distància amb la insòlita realitat descrita. El to que adopta Vinyes és sovint burleta, humorístic, la qual cosa el relaciona amb la literatura de preguerra, a la qual pertanyia generacionalment: hi trobem ressons tant de l’humor de Francesc Trabal i de certa literatura avantguardista, com de la ironia carneriana. Un parentiu visible també en l’estil, en el lèxic elaborat i preciosista, un punt barroc; un aspecte amb el qual ironitza també en algun conte.

Les narracions tenen un altre tret comú a quasi totes elles, i és l’ambientació en l’exili, majoritàriament sud-americà però també en menor grau europeu. I com a tal literatura d’exili, hi trobem alguns dels trets habituals: l’exotisme, l’ambientació tropical, la temàtica del desarrelament, l’estranyament davant una realitat en la qual l’insòlit es converteix en quotidià. Un element, aquest últim, que també destacaren altres autors exiliats a Amèrica, com Pere Calders o Lluís Ferran de Pol. Hi treu el cap en algun moment un tema característic, l’enyor.

Ens trobem, per tant, amb un narrador únic en la tradició literària catalana, que en recull diversos elements: presència del fantàstic i l’imaginatiu, temàtiques d’exili, elements narratius de preguerra i avantguardisme. Vinyes es converteix en una cruïlla fascinant que confegeix al capdavall una atractiva, interessantíssima i inclassificable veu pròpia. Sens dubte, un autor a reivindicar, i cal agrair a Males Herbes l’esforç a continuar divulgant-lo.

De Bertolt Brecht a Makinavaja

De ben segur que molta gent de certa edat recorda qui era Makinavaja, el protagonista d'un còmic que el dibuixant Ivà publicava a la revista El Jueves. D'altra banda, tots els aficionats al jazz coneixen la cançó «Mack the Knife» que cantava Louis Armstrong, i que és un clàssic del repertori d'aquest gènere. El que menys gent sap és que tant la cançó com el còmic tenen el mateix origen: una obra de teatre escrita per un dramaturg comunista alemany als anys 20. El fil que va relligar tot plegat és certament curiós.

Bertolt Brecht i Kurt Weill

L'origen de tot es troba en L'òpera de tres rals, una peça de teatre musical escrita el 1928 per Bertolt Brecht que incloïa cançons composades per Kurt Weill. Brecht, d'ideologia comunista, hi parodia la societat capitalista, que és reflectida de manera esperpèntica a través del retrat d'un submón de lladres, criminals i prostitutes. El personatge principal de l'obra era Macheath, més conegut com Mackie Messer, és a dir, Mackie el Navalla. Cal dir que Brecht i Weill adaptaven una òpera ni més ni menys que del segle XVIII, The beggar's opera, escrita per l'anglés John Gay el 1728, inspirada en un criminal real, Jack Sheppard, executat uns anys abans. L'argument era, en essència, molt semblant, inclosa la crítica social.

La part més coneguda de L'òpera de tres rals de Brecht i Weill és, curiosament, una cançó que no constava en el llibret original. Pocs dies abans de l'estrena, l'actor que havia d'interpretar a Macheath va demanar una cançó que introduïra el seu personatge. Brecht va escriure en una nit la lletra de «La moritat de Mackie Messer». Una moritat era un tipus de cançó medieval que relatava fets criminals. A l'endemà li la va enviar a Weill, que va escriure'n ràpidament la música. La peça es va incloure a l'inici de l'obra, cantada per un músic de carrer. En la cançó es narren diversos fets delictius del personatge. Poc pensaven els autors que aquella cançó, posada com a pròleg d'una obra radicalment anticapitalista, tindria tan llarga fortuna durant el segle XX.

L'òpera de tres rals va ser un gran èxit a l'Alemanya de la República de Weimar, i durant anys la moritat va ser molt popular, cantada en tots els cabarets de l'època. Amb l'arribada del nazisme, tant Brecht com Weill es van exiliar. Weill va acabar recalant anys després a Nova York, Brecht va iniciar un periple d'anys pels països escandinaus. Semblava que la cançó quedaria només en el record, però dècades després Marc Blitzstein, admirador de Weill, i que també coneixia Brecht, va estrenar a Nova York la versió anglesa de L'òpera de tres rals. Això era el 1954, i la nova versió era protagonitzada per Lotte Lenya, llavors ja viuda de Weill.

El muntatge es va representar a Broadway durant diverses temporades. Entre les persones que el van veure hi havia el productor musical George Avakian, que va intuir que a aquella cançó que obria l'obra se li podria traure un partit jazzístic. La va oferir a diversos cantants, però no va ser fins que li la va proposar a Louis Armstrong que va poder sortir endavant el projecte. Armstrong sembla que s'hi entusiasmà, i afirmava que la lletra li recordava «alguns paios que havia conegut a Nova Orleans». Ja amb el títol «Mack the Knife» i la lletra de Blitzstein, no només la va cantar Armstrong, sinó que la versió que en va fer Bobby Darin va ser número 1 de la llista Billboard. També la van cantar gent com Bing Crosby, Ella Fitzgerald i Frank Sinatra, entre molts altres.

Tanmateix, el recorregut de la cançó no va acabar aquí. Rubén Blades va concebre el 1978 la seua popular «Pedro Navaja» com un homenatge a la peça, tot i que amb una lletra i una melodia completament noves i personals. I el 1986 Ivà va crear el personatge de còmic Makinavaja que esmentàvem al principi, inspirant-se en la cançó «Mackie el Navaja», de José Guardiola, una versió en castellà del ja cèlebre estàndard de jazz. De fet, i per a tancar part del cercle, en un dels còmics un personatge canta una cançó punk que és una traducció de la lletra de «Mack the Knife».

No deixa de ser irònic que una cançó la lletra de la qual havia estat escrita per un comunista militant, per a una obra amb un fort missatge anticapitalista, es convertís en un emblema de la cultura nord-americana. És clar, la figura del protagonista ja apareixia descontextualitzada de l'obra teatral, que era on es condensava la crítica social. Encara és més sorprenent que un còmic espanyol dels anys 80-90 tinga una llunyana relació amb el teatre alemany d'entreguerres. La curiosa i laberíntica història del personatge de Mackie és una bona mostra dels viaranys insospitats a través dels quals es genera la cultura popular.

Article publicat a La Veu de Benicarló, núm. 1368 (3 de febrer de 2023)

Els llibres que he llegit el 2022

Com l'any passat, enguany m'he anat apuntant els llibres que he llegit. Casualment, n'he llegit exactament la mateixa quantitat que el 2021: una mitjana d'un cada quinze dies. En podrien ser més, ja ho sé, però el temps és el que és, i no soc un lector ràpid, la veritat. Són aquests, en ordre cronològic i sense cap mena de valoració. Si n'he fet alguna ressenya, us deixo l'enllaç.

1.       Marguerite Yourcenar, Memòries d’Adrià, Proa.
2.       Manuel Rivas, El lápiz del carpintero, Alfaguara.
3.       Maite Salord, El país de l’altra riba, Proa.
4.       Eça de Queirós, La ilustre casa de Ramires, Club Internacional del Libro.
5.       Ramon Vinyes, A la boca dels núvols. Entre sambes i bananes, Males Herbes.
6.       Rodolf Sirera, L’assassinat del doctor Moraleda, Edicions 62.
7.       Antologia de la poesia universal, Edicions 62.
8.       Sergi Pàmies, Si menges una llimona sense fer ganyotes, Quaderns Crema.
9.       Jane Austen, Seny i sentiment, Viena.
10.   Francesc Serés, La casa de foc, Proa.
11.   Almudena Grandes, Los aires difíciles, Anagrama.
12.   Empar Moliner, Benvolguda, Columna.
13.   Ferran Torrent, L’illa de l’holandès, Bromera.
14.   Rafael Chirbes, Crematorio, Anagrama.
15.   Charles Dickens, Grans esperances, Proa.
16.   Bertolt Brecht, L’òpera de tres rals, Edhasa-Centre Dramàtic de la Generalitat de Catalunya.
17.   Gerald Durrell, La meva família i altres animals, Empúries.
18.   Muriel Villanueva, Rut Sense Hac, Labutxaca.
19.   Jordi Marín i Monfort, Educar per al col·lapse, Onada.
20.   Xavier Aliaga, El meu nom no és Irina, Andana.
21.   Antònia Vicens, Quasi un miracle. Tots els contes, La Magrana.
22.   Graham Greene, El poder i la glòria, Proa (relectura).
23.   Enrique Vila-Matas, El mal de Montano, Seix Barral.
24.   Víctor Amela, El càtar imperfecte, Ediciones B.

Variat, i trobo que amb un nivell de qualitat remarcable. No és mèrit meu, és clar. És mèrit de la literatura, una de les millors coses que ens poden passar en un any. Que el pròxim no siga menys!