dimecres, 17 d’agost de 2022

Literatura de butxaca / 18: Chirbes

"Cultura es lo que levanta del suelo la mirada del hombre y lo lleva a descubrir el horizonte, lo que hace que el animal se ponga a caminar a dos patas aunque a veces esa posición le provoque dolores de espalda, deformaciones de columna, dolor de cervicales, es eso, hija mía, le decía su padre en un tono solemne. [...] El hombre se humaniza cuando se levanta a dos patas para mirar de frente un cuadro colgado en la pared de un museo, o cuando se dobla para sentarse en una silla y, antes de desmoronarlo con la primera embestida de la cuchara, contempla un instante el plato que acaban de servirle y admira el montaje, la presentación, y acerca un instante la nariz para capturar sus aromas. Adiós al mono, te presento al hombre."

Rafael Chirbes, Crematorio (2007),
Anagrama, p. 286-287.

dissabte, 30 de juliol de 2022

L'amor passats els cinquanta

Empar Moliner, Benvolguda
Barcelona, Columna, 2022
Premi Ramon Llull 2022

La protagonista i narradora d'aquesta novel·la intueix un dia, amb total certesa, que el seu marit s'enamorarà de la seua jove parella de violí a l'orquestra on hi té plaça. Ella, la narradora, és una dona de més de cinquanta anys, dibuixant i il·lustradora d'èxit; ell té deu anys menys que ella, i tenen una filla junts. La percepció de la futura i incipient infidelitat del marit, de la qual segons la protagonista ni ell és conscient, coincideix amb la vivència dels canvis que comporta la menopausa en la seua vida.

Arran d'aquest fet germinal -la consciència que el marit s'enamorarà d'una altra més jove-, la protagonista ens anirà mostrant, en fragments curts, la seua vida, tant la passada com la present: la seua afició per córrer diàriament, l'afició per la beguda, uns fets determinats i crus que van marcar la seua infantesa, els seus primers matrimonis, l'amor que sent per la seua filla a punt d'entrar a l'adolescència, la complicitat que la unia al seu marit i que ella sent que s'acaba per l'aparició de la jove Cristina. I els detalls que li mostren el canvi d'etapa vital: les pèrdues d'orina, la necessitat de lubricant per a la pràctica del sexe, tot plegat descrit amb bona dosi d'ironia i sentit de l'humor.

Un dels mèrits d'aquesta darrera novel·la d'Empar Moliner és justament posar el focus narratiu en una etapa vital tan comuna com desconeguda, la menopausa de les dones, tan invisible per a la literatura com socialment. L'evolució dels sentiments de la protagonista pel seu marit i la seua presumible futura amant és, al capdavall, un vessant més, el més determinant, del fet d'haver entrat en una altra fase de la vida, la "vellesa", com la narradora l'anomena de manera immisericordiosa i (potser) exagerada. Però hi ha altres temes que conformen el dibuix del conjunt: l'amor matrimonial i la seua degradació, l'amor maternal com a absolut, i com gestionar-ho tot plegat en el camí de la maduresa.

Tot i aquest plantejament que pot semblar una mica dramàtic o existencial, l'estil que Moliner imprimeix a la narradora és farcit d'ironia, de vegades càustica. Una manera d'escriure directa i desacomplexada característic de l'autora que els seus lectors, o aquells que la coneixen per les seues aparicions als mitjans, reconeixeran fàcilment. De fet, entre la protagonista de la novel·la i l'autora hi ha moltes semblances, gens dissimulades, que justifiquen aquesta similitud o confluència d'estils.

Benvolguda és una bona oportunitat per a gaudir de l'estil personal d'Empar Moliner, i alhora per a identificar-se en el retrat d'un personatge antològic i complex que mostra com es poden afrontar (si és possible) els principals conflictes sentimentals i vitals més enllà dels cinquanta anys.

 

Article publicat a:
La Veu de Benicarló, núm. 1342 (22 de juliol de 2022) 

dimecres, 13 de juliol de 2022

La bugada i el llençol

Hi ha una dita ben coneguda que diu que "a cada bugada perdem un llençol". Vindria a voler dir que a cada nou ús d'una cosa o acció se'n perden funcionalitats, fins que al final, una petita pèrdua darrere d'una altra, ja no et queda roba per a rentar. És una expressió que em ve al cap sovint en qüestions de llengua, quan constato amb sorpresa que paraules que per a mi han estat sempre d'ús habitual i normal, de sobte són desplaçades per castellanismes que tothom sembla acceptar com a naturals.

Així, hi penso quan de vegades percebo que els meus fills o nebots diuen paraules que nosaltres no hem dit mai. Per exemple, "esto" en comptes d'"açò". "Esto està molt bo", posem per cas. Per quina raó en el canvi de generació s'està perdent el demostratiu neutre? Si a casa sempre han sentit "açò", d'on surt eixe "esto" que em sona com un cop de puny a l'estómec? Bé, no cal ser ni filòleg ni Sherlock Holmes per a veure que és fruit de la influència omnipresent del castellà, que és tan forta que fins i tot penetra a l'àmbit domèstic passant per damunt de l'exemple familiar. Un llençol perdut en la bugada.

Un altre cas que em sorprén encara més és l'ús cada cop més extens del mot "sandía" en valencià, per a referir-se al que ací n'hem dit sempre "meló de moro", i més al sud, "meló d'Alger" (i més al nord, "síndria"). Ara, tothom diu "sandía". I no només persones poc acostumades a parlar valencià, o que coneixen aquesta fruita pels aparadors dels supermercats. Ho sents dir a valencianoparlants de tota la vida, fins i tot a llauradors, que estic segur que fa deu, quinze o vint anys deien "meló de moro". És a dir, que el canvi no s'ha produït en el pas d'una generació a una altra, sinó en els mateixos individus; ha segut una cosa fulminant. Com ha pogut passar això? En quin moment una persona concreta, la mateixa persona, deixa de dir "meló de moro" per a dir "sandía"? I per què?

Crec que és un bon exemple de la força abassegadora que té el castellà entre nosaltres, que pot introduir un castellanisme tan flagrant, tan diferent de la paraula originària, en tan pocs anys. Prompte els que diem "meló de moro" serem una raresa exòtica, això si no som acusats de racistes. De fet, és possible que el retrocés del mot vinga per aquesta variable de llenguatge "políticament correcte"; però podria haver-se passat a anomenar "meló roig", com déiem també de menuts, mantenint aquesta visió de la fruita com un tipus de meló (diferent del "meló de tot l'any"). Però no: "sandía", una cosa completament diferent.

O siga, que avui dia no és gens estrany sentir una persona jove dir: "Esto és una sandía". I resultarà que, encara que no ho parega, estarà parlant en valencià. Almenys suposadament. I de llençol en llençol, ens quedarem sense roba. I encara s'ataquen les iniciatives que volen promocionar i defensar del valencià. Però que no veieu qui és el dèbil en tota aquesta història?

Article publicat a La Veu de Benicarló, núm. 1351 (15 de juliol de 2022)

diumenge, 10 de juliol de 2022

Destrucció per a començar de nou

Article publicat a la revista Caràcters, núm. 92 (2021) [gener 2022]

Pep Coll
L'any que va caure la roca
Barcelona, Proa, 2020
588 pàgines

Pep Coll s’ha guanyat a pols el títol de novel·lista per antonomàsia del Pirineu. Ara afegeix un altre maó a la construcció del seu univers narratiu pirinenc, que compta amb fites com El secret de la moixernera, El salvatge dels Pirineus o Dos taüts negres i dos de blancs. Retorna a l’espai literari del poble de Malpui, on s’ambientaven les obres esmentades –entre d’altres–, però en aquest cas amb la voluntat, almenys inicial, d’acabar amb ell.

L’acció se situa el gener de 1975 quan set joves, set hereus de Malpui, en tornar de matinada de la discoteca de Tremp, es troben el seu poble sepultat per la caiguda de la roca que domina el poble. La primera part de la novel·la, que ocupa un període d’unes quantes setmanes, se centra en els intents de desenrunament del poble, i serveix per conéixer el caràcter i les relacions dels set protagonistes, així com les reaccions a la desgràcia. És una part centrada en la destrucció.

La segona part, que arriba fins a l’any 1979, es focalitza, en canvi, en la reconstrucció. Els joves hereus, que fins aquell dia renegaven de la vida rural i del lligam tradicional amb els pares i padrins, en veure’s com únics habitants supervivents de Malpui emprenen una reconstrucció començant des de zero. De manera paral·lela al projecte d’un poble nou, intenten una nova manera, diferent a la tradicional, de viure de la pagesia. La mort del poble, com els diu el personatge del professor de l’Escola Agrària, és una oportunitat per a una nova naixença, per a construir quelcom nou.

La novel·la, per tant, té en un primer nivell una voluntat de retrat sociològic i generacional. Mostra la gran crisi del món rural, especialment pirinenc, entre els anys 60 i 70 del segle passat, i ens presenta les dificultats d’aquells joves que, malgrat tot, volgueren romandre al territori, en un context en què l’èxode cap a les ciutats era moneda corrent; un èxode que és retratat també al llibre. En aquest sentit, Coll demostra un enorme coneixement del món rural i les seues transformacions, així com del tarannà de la gent de muntanya de l’època, i en concret dels joves.

El fet que l’acció s’inicie l’any 1975, l’any de la mort de Franco, dona peu a una interpretació metafòrica gens forçada. La novel·la és la metàfora de les il·lusions de la Transició, de l’empenta per acabar amb l’etapa anterior i iniciar una nova construcció social en què tot semblava possible. I també de les dificultats i els desencisos que el temps comporta. La segona part acaba, com hem dit, el 1979, coincidint amb les primeres eleccions democràtiques, i per tant amb la fi d’aquell període d’esperances. Només quedarà una tercera part, que actua a manera d’epíleg, situada el 2014, en la qual el pas del temps hi juga un paper destacat.

Com veiem, es tracta d’una novel·la ambiciosa, ja que abraça un període temporal ampli i un protagonisme múltiple, fins al punt que podem parlar de novel·la coral. Fa l’efecte que l’autor, al llarg de les pàgines, es va “aficionant” més i més als seus joves protagonistes, i l’extensió de la novel·la permet que el lector vaja coneixent-los cada cop més; hi contribueix la focalització d’alguns capítols en alguns aspectes personals dels personatges. Per tant, Coll no renuncia a la construcció dels caràcters, objectiu més complex en tractar-se d’un protagonisme compartit. Relacionat amb això hi ha un detall tècnic sorprenent: s’hi utilitza un narrador intern en primera persona del plural, però que no s’identifica amb cap dels personatges. És com si l’autor volguera construir una mena de veu col·lectiva que aplegara els set joves, més enllà de les seues individualitats.

L’any que va caure la roca és una novel·la certament extensa, en part per la quantitat d’anècdotes en la trama que la fan, en primer lloc, una lectura entretinguda, apta per a un públic lector ampli. Al capdavall, aquesta extensió està al servei d’un aprofundiment en el retrat col·lectiu dels protagonistes i en el dibuix precís d’una part del país en un moment crucial.

dijous, 16 de juny de 2022

Plaques solars i economia

Fa cosa d'any i mig, la meua dona i jo vam decidir posar-nos plaques solars a la teulada de casa nostra. En aquell moment el preu de l'electricitat encara no havia iniciat la pujada espectacular que tot seguit vindria. Era una qüestió que ens plantejàvem des de feia molt de temps, i quan vam iniciar els tràmits ni tan sols sabíem que hi hauria bonificacions en la declaració de renda i en la contribució. Ho vam fer, diguem-ho clar, per principis, per raons ecològiques.

Amb l'augment constant de preus de la llum que ha vingut després, molts amics i coneguts ens han preguntat quant costava, si valia la pena, si s'estalviava molt. Tot criteris econòmics. Ningú ens pregunta per la raó, la motivació per a instal·lar-nos plaques. Al nostre entorn el plantejament és fer càlculs dineraris: si em surt a compte, em posaré plaques, però he de mirar si acabaré amortitzant-les. Fa uns mesos sentia per la ràdio un anunci que promocionava les instal·lacions fotovoltaiques: "Ara no cal ser ecologistes. Benvinguts, economistes!".

Tot això no deixa de produir-me un cert estupor. Anem mal encaminats si la raó per apostar per les energies renovables ha de ser l'interés econòmic. Estem en una situació d'emergència climàtica, i per més que se'ns repeteix no sembla que ningú s'ho arribe a creure de debò. El fet de plantejar-se una instal·lació solar hauria de ser paral·lel a un canvi de mentalitat que implique altres actituds. No té cap sentit que ens posem plaques si seguim posant l'aire condicionat a tot drap, si continuem anant amb cotxe a tot arreu. Més valdria que abaixàrem un parell de graus l'aire, que anàrem més a peu o en bici, cosa ben factible en pobles com el nostre.

O ens creiem el respecte al planeta i la importància d'accions contra el canvi climàtic, o l'auge de la fotovoltaica serà un altre element més de l'escalada, una disfressa del "capitalisme verd", perquè seguiran primant els criteris economicistes sobre els mediambientals. L'energia solar ha de ser una baula més d'un canvi més profund, no una inversió rendible més com qualsevol altra, com fa uns anys ho eren els habitatges. No és una inversió, és una aposta per un altre model de vida, dins de les modestes possibilitats de cadascú.

Tant de bo les raons econòmiques impulsen moltíssima gent a apostar per les plaques solars, evidentment avançarem. Però seria desitjable que aquesta no fora l'única raó i que a poc a poc aquest canvi anara acompanyat de noves actituds. Si no, poca cosa arreglarem.

dimarts, 31 de maig de 2022

'Seny i sentiment': sempre Jane Austen

Jane Austen, Seny i sentiment
Barcelona, Viena Edicions, 2021
Traducció de Xavier Pàmies

L'editorial Viena va començar fa poc més d'un any amb aquest llibre la col·lecció "Club Victòria", dedicada a les novel·les angleses del segle XIX, de les quals Jane Austen seria l'exemple més conegut. A hores d'ara, el catàleg de la col·lecció ja compta amb set títols, entre ells un altre Austen (Mansfield Park), així com Agnes Grey d'Anne Brontë, Jane Eyre de Charlotte Brontë o Una habitació amb vistes d'E.M. Forster, que tot i ser posterior es relaciona amb el mateix món victorià. Les edicions són acuradíssimes, precioses, i tant per això com pel fet de posar a l'abast en català novel·les clàssiques que són d'indiscutible referència cal saludar amb entusiasme aquesta iniciativa i felicitar l'editorial.

Pel que fa a Seny i sentiment, hi veiem algunes semblances amb l'altra novel·la més coneguda de Jane Austen, Orgull i prejudici. També ací hi trobem unes germanes protagonistes, de nou s'hi barregen la necessitat de trobar marit i les dificultats econòmiques que ho condicionen tot, l'ambientació és molt similar i fins i tot el títol reflecteix unes actituds que podem trobar en els personatges protagonistes. En aquest cas, les germanes són Elinor i Marianne Dashwood: Elinor és el seny, l'equilibri, la mesura, la ponderació; Marianne és el sentiment, l'espontaneïtat, la vivència apassionada.

Hem parlat de les semblances amb Orgull i prejudici, però ja hi veiem alguna diferència: el protagonisme de la novel·la és en aquest cas predominantment femení, encara més. El paper dels homes que interessen a les germanes Dashwood és molt menys remarcable, són mers comparses, figures necessàries per a l'anàlisi i la vivència de les germanes i altres dones que circulen per la novel·la. És una novel·la molt centrada en els personatges femenins, fins al punt que en algun moment, especialment al desenllaç, es troba a faltar que l'autora hagués fet una mica més de dibuix dels masculins.

L'argument, explicat en breu, és simple, com sol passar amb les novel·les d'Austen: les dues germanes pateixen sengles desenganys amorosos, i l'afronten de manera diversa d'acord amb la manera diferent de ser que el títol enuncia. Mentre Marianne s'enfonsa i ho viu de manera molt intensa, Elinor porta les seues dificultats amb enteresa, dignitat i discreció. Al capdavall, la posició de l'autora sembla favorable a aquest darrer posicionament, com ho prova la focalització prioritària en Elinor, i el mateix desenllaç. Entre línies, hi ha una crítica irònica als excessos sentimentals del romanticisme, ben estés ja en l'època d'escriptura del llibre (1811). No és gratuït que, tot i conviure cronològicament amb el moviment romàntic, Austen no en puga ser considerada part. Perquè ser romàntic, en història de la literatura, no és simplement tractar d'amor.

Les novel·les d'Austen tenen diversos mèrits que no seré jo qui descobrisca ara. Però no puc deixar de comentar com reflecteixen amb ironia tot un món social molt determinat, el de l'alta societat anglesa d'inicis del segle XIX, la manera de relacionar-se, i com els diners ho condicionaven tot, fins i tot (o sobretot) les relacions sentimentals i matrimonials. En aquest sentit, són extraordinaris els passatges en què intervenen el germanastre de les protagonistes i la seua esposa, personatges per als quals els diners ho són, simplement, tot.

I l'altre mèrit d'Austen, potser el primer que hauríem d'haver esmentat: la llegibilitat, que es fonamenta en un gran domini de l'escriptura. És admirable confegir quatre-centes pàgines i fer-les passadores tractant uns temes en aparença tan banals. I la qualitat queda demostrada quan veiem que, contra tot pronòstic, segueix seduint els lectors actuals, fins i tot joves. Jane Austen mai defrauda.

 

Article publicat a:

La Veu de Benicarló, núm. 1334 (27 de maig de 2022) 

El Diari Online, 30 de maig 2022.

Web revista Saó, 31 de maig 2022.