En una situació de bilingüisme perfecte, això no seria cap problema. Però actualment això no es dona entre el valencià i el castellà: hi ha un evident desequilibri a favor del segon. En la nostra societat el castellà ens el trobem a tot arreu: als mitjans de comunicació, a les xarxes socials, a internet, al carrer, en el món econòmic i polític. Per tant, un xiquet o un adolescent actual viu immers en un món comunicatiu prioritàriament castellà. Si parla valencià a casa, evidentment l'aprendrà, però costarà més que aprenga a escriure'l. Però és que si parla castellà, no l'aprendrà mai -ni oralment ni per escrit- si no l'aprén a escola.
Per a contrarestar la presència imponent i majoritària del castellà a la societat, a l'educació cal fer una discriminació positiva a favor del valencià. Perquè el valencià és el que es coneix en lingüística com una llengua minoritzada, i requereix d'especial respecte i protecció. Amb l'assignatura de valencià no n'hi ha prou. Actualment és d'allò més habitual que un alumne acabe l'escolarització sense saber no ja escriure, sinó dur una conversa normal i quotidiana en valencià. Perquè l'entorn familiar i social és molt més potent que el que l'assignatura de valencià pot fer. El castellà, en canvi, s'aprén igualment. Com a professor, he vist infinitat de casos d'alumnes que, tot i ser valencianoparlants i haver estudiat en valencià a l'escola, escriuen millor en castellà.
En igualtat de condicions, el valencià perd. No es pot aplicar un bilingüisme total com si valencià i castellà foren iguals: cal afavorir el feble perquè s'arribe a una igualtat. I si volem que els nostres fills i filles aprenguen les dues llengües, cap optar pel valencià a l'ensenyament, perquè en cas contrari no l'aprendran. L'única opció d'un bilingüisme real és estudiar en valencià.
Article publicat a La Veu de Benicarló, núm. 1464 (10 de gener de 2025)
