diumenge, 17 d’octubre de 2021

Homenatge a Josep Igual

Ahir vaig assistir a l'homenatge que es va fer, a la Biblioteca Sebastià Juan Arbó d'Amposta, a l'escriptor benicarlando Josep Igual, mort el passat 25 de març. L'acte es feia dins el marc de les XVI Jornades de les Lletres Ebrenques. En una primera part, es va presentar el llibre col·lectiu Josep Igual i els dies, i es van projectar les col·laboracions gravades de les persones que no havien pogut assistir, entre els quals gent com Eliseu Climent, Enric Sòria, Joan Garí o Toni Mollà. A la nit vam poder veure diverses accions poètiques, lectures de textos i parlaments d'homenatge, en els quals hi vam participar desenes de persones, que hi actuàvem moguts per l'amistat personal i/o l'admiració literària.

La quantitat i el gruix de les aportacions fan pensar que el llegat literari de Josep Igual inicia ara un altre recorregut en el qual té futur. Els lectors i amics de l'autor prenem encara més consciència ara que ha desaparegut de la vàlua de la seua producció i de la necessitat que no desaparega en l'oblit, i actes com aquest són determinants en aquest sentit. És el moment, també, d'avaluar quina ha estat la seua aportació, de situar la seua figura en el context de la literatura catalana, com bé va indicar Lluís Roda. 

Transcric ací la meua intervenció a l'acte d'Amposta, necessàriament breu atesa la quantitat de participants que érem.

Presentació de L'incert alberg a Benicarló. 27 de gener de 2017

(No puc deixar de dir, abans de començar, que he escrit açò escoltant Bach a la gramola casolana, com diria Josep.)

Tot i ser tots dos de Benicarló, vaig conéixer Josep Igual abans com a lector que personalment. Ell formava part de l’admirable, gairebé mític, grup que es movia a l’entorn de l’Associació Cultural Alambor. Publicaven el setmanari Benicarló Crònica, la revista Passadís, organitzaven trobades literàries; Josep publicava els seus primers llibres de poesia. Parlo dels 80, i ja ens n’ha parlat, com a testimoni directe, Josep San Abdón. Soc uns anys més jove que Igual, i per tant jo seguia aquells moviments des de l’atònita mirada d’un adolescent que va descobrint i alhora creant el seu lloc al món. Josep formava part d’aquell grup que eren per a mi com uns germans grans que admirava i m’obrien camins i inquietuds que d’altra manera no hauria conegut.

No va ser, tanmateix, fins anys després que el vaig començar a llegir. Des del primer moment em va atraure la qualitat de la seua prosa, sobretot, i vaig descobrir enlluernat el seu dietarisme. Va ser llavors, ja durant la primera dècada del segle, quan el vaig conéixer personalment. El vaig començar a tractar, si no recordo malament, quan va guanyar amb El rastre dels dies el XV Premi de Narrativa Alambor de 2003 (en el qual jo formava part del jurat); llavors vaig ser l’encarregat de presentar-lo amb ell mateix a Benicarló. Després també vaig col·laborar amb ell en les presentacions, a Benicarló i a La Ràpita, de la seua antologia Poemes escollits (1987-2007), el 2007, i de L’incert alberg a Benicarló el 2017. Em sento realment privilegiat d’haver pogut compartir taula i conversa amb Josep en totes aquestes ocasions, i que ell mateix comptara amb mi per a parlar dels seus llibres.

Crec que no dic res de nou si afirmo que Josep Igual és un escriptor a reivindicar. Cada nou llibre d’ell que he llegit, especialment dels seus dietaris, m’ha renovat l’interrogant: com era possible que no fora més conegut i reconegut? Segurament per la seua voluntat de viure en aquestes tan estimades perifèries nostres, i també per la seua resistència a formar part dels cercles i capelletes literàries. No vaig a fer una anàlisi de la seua obra, perquè ni jo tinc la capacitat ni tots plegats tenim ara prou temps, però deixeu-me dir només una cosa. L’estil de Josep és dels més rics i estimulants que hi ha hagut en català en els últims anys, era un mestre en allò que en podríem dir “desautomatització verbal”: dir les coses, de vegades les més quotidianes, sense banalitzar l’expressió, amb una voluntat de treball metafòric i estilístic, de manera que el lector renove la visió sobre la realitat; un estil fastuós, amb un ús precís i hàbil de l’adjectivació, amb un punt preciosista, que provoca un intens plaer estètic. Això amanit amb un pòsit de referències literàries i culturals que ja en ell mateix suposen un enriquiment per al lector. Tot passa pel tamís de la literatura. Perquè per a Josep Igual, la vida era literatura, i la literatura era la vida.

divendres, 1 d’octubre de 2021

Cecs que veuen

En la mitologia grega, Tirèsias era un home cec que posseïa el do de la vidència. Si volguérem explicar-ne el perquè, caldria anar més enrere en el mite, però ara no cal. El que ens interessa de moment és que s'unien en ell aquestes dues característiques: una limitació física, la ceguesa, compensada per un do interior, la capacitat de veure allò amagat. Una contraposició evident: el cec és aquell que és capaç de veure millor la realitat; ceguesa física enfront de visió interior. La figura de l'endeví cec és, probablement des de Tirèsias, un tòpic recurrent en la història de la literatura. Com si la visió espiritual fos més fàcil d'assolir sense l'entrebanc de la vista. Probablement també per això la tradició imaginava que Homer era cec: la capacitat creativa podia ser entesa com una mena de vidència. Per cert, Borges també era cec, i alhora un gran visionari. I abans que ell, Milton.

Sòfocles va saber explotar aquesta dualitat de Tirèsias com ningú, a la tragèdia Èdip rei. L'argument és ben conegut. Èdip ha de trobar el culpable de la mort de Laios, l'anterior rei de Tebes, si vol que remeta la pesta que assola la ciutat. Per a això, demana a Tirèsias que li revele la veritat, si la coneix. Tirèsias, efectivament, sap que l'assassí de Laios va ser el mateix Èdip, que el matà en una cruïlla de camins sense saber de qui es tractava. Sap més coses, encara més terribles: que l'esposa d'Èdip, Iocasta, viuda de Laios, és en realitat la seua mare, ja que Laios i Iocasta el van abandonar a la muntanya quan era un nadó. Èdip, sense saber-ho, ha matat el seu pare i comet incest amb sa mare. Però Tirèsias no vol dir-ho perquè sap que Èdip no acceptarà la veritat.

Així succeeix, en efecte. Quan Tirèsias li diu que és l'assassí que està buscant, Èdip li etziba: "ets cec de les orelles i de l'enteniment com ho ets de la vista (...). Vius a la nit i, doncs, no ens pots fer cap mal, ni a mi ni a ningú que vegi la llum". Tirèsias, acusat de traïció, acaba explotant: "com que m'has retret la meva ceguesa, et diré que, encara que hi veus, no distingeixes en quin punt de desgràcia et trobes, ni tampoc on vius ni amb qui vius". I rebla: "Ara hi veus bé, però ben aviat veuràs només la foscor". La dualitat entre visió i ceguesa, entre llum i foscor, és treballada de manera magistral. La llum de la veritat no és percebuda justament per aquell, Èdip, que pel fet de gaudir de la visió dels ulls, creu que veu la veritat. Però la veritat és interior, no evident, per això és més possible veure-la per a qui no posseeix el sentit de la vista.

Sòfocles reforça aquest simbolisme en el desenllaç, ben conegut: quan Èdip descobreix la veritat, això és, que ha matat el seu pare i s'ha casat amb sa mare, es trau els ulls. El fet de conéixer la veritat, de veure la llum, comporta la ceguesa física. Ara ja és com Tirèsias: és cec dels ulls però vident interiorment. Sòfocles remarca el fet com si la visió intel·lectual de la veritat fos incompatible amb la visió física. És a dir: la veritat no és mai evident, no és un fet que "salte a la vista", sinó que cal veure-la de manera interior. La veritat no es troba mai en les aparences, sinó que és oculta i cal una altra manera de "veure". És més, les aparences poden significar un destorb per al coneixement.

Després de Sòfocles, el motiu del "cec que veu" va reapareixent. En els Fets dels Apòstols, s'explica la revelació que rep Saule al camí de Damasc. Ja sabeu: Saule de Tars, futur apòstol Pau, persegueix els cristians, fins que un dia, anant cap a Damasc, és envoltat per una llum que el fa caure del cavall. La il·luminació s'identifica com a Jesús, i en marxar la llum s'adona que -efectivament- s'ha tornat cec. La metàfora és la mateixa: el descobriment de la veritat, la "il·luminació", literal en aquest cas, li fa perdre el sentit físic de la vista. La veritat interior versus la visió exterior. En aquest cas, el símbol lluminós ens forneix d'un altre element: la "llum de la veritat" és tan forta que els sentits humans, físics, no poden resistir-la, no poden percebre-la. En el cas de Pau, la ceguesa és temporal: tres dies després recuperarà la visió. Però el sentit simbòlic ja ha quedat clar.

Uns 1800 anys després que sant Lluc narrara aquest episodi de Pau, el novel·lista espanyol Benito
Pérez Galdós va optar per posar el nom de Pablo al jove cec de la seua obra Marianela. Resumim. Marianela (o Nela) és una xica d'origen humil, poc agraciada i analfabeta, però bondadosa i sensible, que acompanya Pablo, que com hem dit és cec, fent-li de guia. Ell és un jove de classe acomodada, instruït i ben plantat, que identifica la bellesa amb la bondat a l'inici de la novel·la. Per tant, creu que Nela és bonica, ja que és bona. Jutja la bellesa com a reflex de l'interior. "El don de la vista puede causar grandes extravíos", afirma en un passatge, "aparta a los hombres de la posesión de la verdad absoluta... y la verdad absoluta dice que tú eres hermosa, hermosa sin tacha ni sombra alguna de fealdad." I conclou: "¡Ah, menguados! ¡A cuántos desvaríos os conducen vuestros ojos!".

Ja ho veiem: de nou, el cec és qui pot veure més enllà de les aparences, i malgrat que Nela és lletja i pobra, ell jutja per l'interior. Però arriba un metge prestigiós al poblet miner on viuen, i inicia un tractament que retornarà la vista a Pablo. Cosa que aconsegueix, efectivament, i quan el jove recobra la visió, veu la bellesa de la seua cosina Florentina i s'enamora d'ella. De fet, passa a valorar la bellesa no per criteris morals, com feia abans, sinó per criteris purament estètics i materials: allò que mostren els ulls. Però, quin Pablo veia millor? ¿El que estava enamorat de Nela sense veure-la, només per com era, o el que se sent atret especialment per la imatge exterior? Potser Pablo ha fet un viatge a la inversa del d'Èdip: de vident cec a passat a cec amb vista. Tanmateix, en ell no hi ha mala intenció; és simplement com si l'aparició del món físic li ocultara la visió d'allò que no es percep amb els sentits, d'allò essencial.

Al llarg d'aquest recorregut per la literatura, se'ns plantegen dues opcions: donar valor i preferència a allò aparent, el que es veu, el que a la vista de tothom sembla valuós; o assumir la visió de la veritat i prescindir de les aparences físiques, anar a allò que és essencial i ocult. Quedar-nos amb allò que es pot tocar, o intentar explorar la bellesa, la transcendència, el que ens fa humans. La veritat i la saviesa estan amagades, no són evidents. Hauríem de ser "cecs" al món material per a "veure" endins, de manera més profunda. Però potser tots ens assemblem més al Pablo de Galdós, tan contents amb el nostre món d'aparences.

dilluns, 13 de setembre de 2021

Hi ha homes que no condueixen

Aquest estiu hem anat de vacances amb autocaravana. La meua dona i jo, quan viatgem amb el nostre vehicle, solem fer torns per conduir quan la tirada de quilòmetres és molt llarga; i quan ens desplacem des del lloc d'estada, sovint condueix ella i jo consulto el Google Maps. Ens va bé així: ella condueix millor que jo, més tranquil·la i segura, i jo solc orientar-me millor. Així ho vam fer eixos dies també, ja que l'autocaravana que vam llogar no tenia navegador i calia consultar bastant el mòbil en els desplaçaments.

El cas és que ens vam adonar que, quan ens creuàvem amb altres autocaravanes, cosa que passava amb certa freqüència (ja sabeu que ara s'ha posat de moda, no som massa originals tampoc), el conductor de l'altra sempre era l'home. Quan dic sempre vull dir sempre, sense excepció, fins al punt que la meua dona es preguntava si era l'única que conduïa. Cal tenir en compte que en les autocaravanes hi solen viatjar famílies, o almenys parelles. No sé si en tots els dies i quilòmetres de vacances vam arribar a veure una o dues conductores.

Això em va semblar un exemple clar d'allò que s'anomenen "rols de gènere", o "estereotips sexuals". La part masculina de la parella sol ser la que condueix: això és així. Les dones saben conduir en general (no és com en la generació dels nostres pares, quan moltes dones no es treien el carnet), i condueixen; però quan van tots dos en el vehicle, sol ser ell qui agafa el volant. Fixeu-vos-hi. Això no passa només amb les  autocaravanes, és clar. M'hi he fixat en moltes parelles que conec. I que conste que no crec que siguen masclistes, ni discriminatoris; no ho són gens. Senzillament, és així, i no s'ho plantegen. Justament el fet que siga inconscient mostra que és un rol social assumit de manera implícita.

La meua dona i jo no som exemple de res. Senzillament, diguem que jo mai m'he sentit còmode amb el paper que, tradicionalment, s'atribuïa als xics. Ni m'ha atret especialment conduir, ni distingeixo les marques dels cotxes, ni tinc habilitat per a les tasques
manuals o el bricolatge, ni m'interessa el futbol, per posar alguns exemples. Durant alguns anys, això em produïa una certa insatisfacció, com si no complira amb les expectatives que suposadament havia de satisfer. Ningú m'ho reclamava, però jo sentia que no sabia fer el que tocava. Amb els anys, m'ho he tirat més a l'esquena, i si no sé arreglar un endoll, crido a l'electricista i avant, sense complexos. Més recentment m'han explicat el concepte de "noves masculinitats" i m'hi he identificat en algunes coses. No cal saber fer segons què o ser de determinada manera pel fet de ser home.

I tanmateix... Confesso que, durant les vacances en l'autocaravana, va arribar algun moment que vaig voler conduir jo, i no només perquè descansara la dona. Potser perquè en les parelles d'amics que anaven amb nosaltres també conduïa sempre l'home, potser per la pressió de veure que a tot arreu (als pàrquings, a les gasolineres) els altres homes s'adreçaven a mi donant per fet que era el mascle conductor. Potser perquè em va rebrotar el complex d'inferioritat que em devien inculcar de ben menut, les idees preconcebudes sobre què ha de fer un home com cal, i que jo creia que tenia superades.

Però no. El rol de gènere, les normes sobre quin és el suposat paper de l'home, amb tota la pressió que això suposa, segueix existint, enfonsa les seues arrels en un passat remot, en segles de convencions socials, i trau el cap quan menys ens ho pensem. I per a alguns homes és una font d'insatisfacció i de complexos. Per no parlar que aquest repartiment de papers repercuteix també en l'autolimitació de les habilitats pròpies per part de les dones. I així estem. Els estereotips sexuals ens marquen encara més del que pensem.

Article publicat a La Veu de Benicarló, núm. 1300 (17 de setembre de 2021)

dimarts, 27 de juliol de 2021

Cunyadisme d'esquerres


Els que ens hem preocupat en alguna ocasió per l'estat de la nostra llengua, sempre hem tingut la tranquil·litat de saber que hi ha un consens científic o acadèmic sobre l'estatus i la condició del que anomenem "valencià". Això és, la filologia internacional avala que forma part d'una llengua més àmplia, que se sol anomenar "català", tot i que les reticències a aquest mot per part d'una part important de la societat fa que acceptem altres denominacions alternatives. No vull parlar del tema (esgotador) del nom, ni tampoc entrar en l'altra qüestió (també fatigosa) de la unitat de la llengua. El que vull dir és que hem sentit que tenim la ciència, els entesos, de la nostra banda. L'argument d'autoritat ens ha avalat sempre, sense discussió seriosa possible.

Això ha permés una desqualificació ràpida i teòricament efectiva dels adversaris contraris a la unitat i la promoció de la llengua: eren persones contràries als arguments científics, que anaven en contra de la comunitat filològica. Ells -déiem- eren uns ignorants que pretenien saber més que la gent que havia dedicat la seua vida a l'estudi del valencià, i en el fons es guiaven per prejudicis previs, sense base raonable.

Aquesta postura "anticientífica" semblava bastant habitual entre persones de dretes. O almenys més habitual. Tenim com a exemple perfecte el canvi climàtic, un fet inqüestionable per als estudiosos i rebatut sobretot per polítics de dreta (Trump, el "primo" de Rajoy, etc.). Sé que això és una simplificació, ho he sabut sempre, però resultava còmode. Les mateixes dretes es desacreditaven posant-se en el costat de la ignorància, de la barbàrie. "Muera la inteligencia", que diu la llegenda que va dir Millán-Astray.

Les simplificacions són còmodes, certament; llàstima que siguen essencialment falses. Pensava això llegint el mur de facebook d'un conegut, que en els darrers mesos es dedica a penjar comentaris contra les vacunes per a la Covid-19. Es dona el cas que es tracta d'una persona que sempre ha mantingut una actitud sòlida a favor de la llengua, i significativament d'esquerres. Ara, en canvi, no té cap problema a girar-se d'esquenes a tota la comunitat científica, i afirmar les bajanades habituals que se senten sobre els vaccins. Bé, dic que són bajanades no perquè jo en sàpiga res, d'això, sinó perquè la comunitat científica ho té claríssim. I jo, en això com en la llengua o el canvi climàtic, em fio dels que en saben. La resta són sofismes, arguments capciosos de discussió estèril. Com discutir sobre el valencià i el català sense ser filòleg.

En el fons, estic agraït. Aquest "amic de facebook", tan d'esquerres ell, i tan antivacunes, m'ha tret la bena dels ulls, i m'ha fet adonar de dues coses que es poden resumir en dues màximes, una popular i l'altra culta. La primera: "la ignorància és molt atrevida"; i les xarxes socials no han fet més que amplificar això que les iaies ja sabien. Ara tothom pot opinar i creure que sap més d'un tema que aquells que s'hi han cremat les pestanyes estudiant. La segona (i ja em perdonareu la llatinada): "corruptio optimi pessima". És a dir, la corrupció dels millors és la pitjor de totes. Veure escampar opinions anticientífiques també a gent a qui tenia en un bon concepte intel·lectual, sap més greu, perquè ja no em puc acollir a les simplificacions. Ara he d'acceptar que el "cunyadisme" no té ideologia.

Article publicat a La Veu de Benicarló, núm. 1294 (30 de juliol de 2021)

divendres, 9 de juliol de 2021

'Serem Atlàntida': vivim un simulacre

Joan Benesiu, Serem Atlàntida
Barcelona, Edicions del Periscopi, 2019
Premi Ciutat de Barcelona 2019
Premi de la Crítica de l'Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana 2020

En la seua anterior novel·la, l'aclamada Gegants de gel, Joan Benesiu ja mostrava alguns trets que, després de la lectura d'aquesta Serem Atlàntida, podem confirmar com a definitoris de la seua literatura: la capacitat de moure's en un terreny inclassificable entre la novel·la i l'assaig, entre la ficció i la realitat; l'abundància i la riquesa dels materials culturals emprats i referenciats; el gust per la reflexió filosòfica barrejada amb la trama narrativa.

El narrador de Serem Atlàntida —de qui no sabem el nom, fet que permet jugar amb una suposada identificació amb l'autor— coneix en l'aeroport de manera fortuïta Mirko Bevilacqua, amb el qual es retrobarà a París. Mirko té una peculiar relació amb Clara, una noia enigmàtica que acompanya sovint una vella croata. Al llarg de diversos capítols, el protagonista es retrobarà per atzar amb ells en diversos llocs; l'atzar és justament una de les línies vectores de la novel·la. Paral·lelament a la coneixença d'aquests personatges, en els primers capítols se'ns narra la història de Vlatka Babič, una dona nascuda prop de Fiume, actual Rijeka croata. Amb ella se'ns introduirà un territori i una època determinada que seran recurrents en el llibre: les terres de cruïlla entre Itàlia i l'ex-Iugoslàvia durant la primera meitat del segle XX.

A través de la coneixença amb Mirko i Clara, el narrador visitarà físicament i sobretot espiritualment alguns dels espais centrals de l'Europa més conflictiva del segle passat. Amb una manera de fer que defuig la mera acumulació d'anècdotes narratives, i en el qual aquestes esdevenen un pretext per a la reflexió, la novel·la/assaig va donant voltes sobre el passat europeu, especialment aquells moments més conflictius i convulsos, amb un punt nostàlgic que amara tot el text. La idea de com vivim el passat, i si la memòria del passat és prou real o només un simulacre, un més dels espectacles banals del món actual, és constant, diria que central.

La idea de simulacre, així com la convenció que suposen els mapes sobre la realitat, un altre simulacre, porta els protagonistes a resseguir el meridià de París en el seu decurs francés; en un punt determinat, es creuen amb el paral·lel 45, que passa justament prop de Fiume i Trieste. Trieste i l'imperi austrohongarés seran uns altres dels elements que reapareixeran constantment en la narració, en relació amb dos dels temes del llibre: la memòria del passat i la condició de frontera, i aquesta com a element clau en la construcció de la identitat. No debades Trieste representa com poques ciutats europees la condició fronterera, cruïlla entre els mons mediterrani, germànic i eslau, i tindrà un paper clau en el passat i el present dels protagonistes.

Serem Atlàntida és una obra amb un component intel·lectual i filosòfic obvi, i les referències culturals són constants, abundants, rellevants i riques. A més, conté moltes curiositats i anècdotes històriques que semblen inventades de tan inversemblants, però que una cerca a internet ens confirma que són rigorosament certes: un soldat holandés del segle XVIII abandonat en una illa al mig de l'Atlàntic per sodomia; un dirigent d'un camp d'extermini croat de la segona guerra mundial assassinat anys més tard a Carcaixent; i moltes altres, perfectament involucrades amb la història, que van sorgint com les cireres.

Joan Benesiu, és cert i no cal amagar-ho, és exigent amb el lector que s'immergeix en l'experiència de Serem Atlàntida. No es tracta d'una lectura d'evasió, sinó de profunditat, això cal tenir-ho clar. A canvi, aquest lector farà un viatge apassionant per Europa i per part de la seua història, però sobretot rebrà un fum d'incitacions intel·lectuals suggerents. Una novel·la que no sembla novel·la —o no del tot, almenys en el sentit més freqüent del terme—, que aprofundeix en el cada cop més ric i complex món literari d'un dels escriptors valencians més destacats del panorama actual.

Article publicat a La Veu de Benicarló, núm. 1291 (9 de juliol de 2021).

dilluns, 28 de juny de 2021

'El jardí dels cirerers': Txèkhov per Molins

Article publicat a la revista Saó, núm. 465 (gener 2021).
 
Anton P. Txèkhov / Manuel Molins
El jardí dels cirerers
Alzira, Bromera. 2020 ("Teatre", 77)
Introducció Magí Sunyer

El novembre de 2018 la companyia Teatre el Micalet de València va estrenar El jardí dels cirerers d'Anton Txèkhov (1860-1904), en una versió feta pel dramaturg valencià Manuel Molins, espectacle que va ser guardonat en els Premis de les Arts Escèniques Valencianes de 2019. Per a aquest projecte, Molins va haver d'adaptar l'obra original de l'autor rus, especialment en un aspecte destacable, que era la limitació a set personatges imposada per les condicions de la companyia teatral. És aquesta versió el que recull aquest volum publicat per Bromera. Per tant, ens trobem amb un text amb un interés doble: d'una banda, ens ofereix la possibilitat de (re)conéixer un dels grans clàssics del teatre contemporani; de l'altra, podem gaudir i valorar una adaptació feta per qui sens dubte és un dels autors teatrals valencians més destacats de l'actualitat.

El jardí dels cirerers és l'última obra teatral de Txèkhov, escrita poc abans de morir. Se'ns hi presenta una família aristocràtica russa en decadència, que veu com la casa on viuen i el jardí dels cirerers que es troba en la finca han de sortir a subhasta pública pels seus deutes econòmics. Tanmateix, no són capaços de trobar una solució i no poden evitar seguir dilapidant els diners que no tenen, avesats a un estil de vida luxós que ja no es poden permetre. En contrapunt, Lopakhin és un descendent de camperols, antics esclaus, que ha sabut enriquir-se, i aconsella inútilment a Liubov Andrèievna, la propietària, que parcel·le l'hort dels cireres per a traure'n un profit econòmic. Però l'antiga família d'amos no és capaç d'adaptar la mentalitat als nous temps.

Txèkhov dramatitza amb molta habilitat i aparent simplicitat tot un canvi d'època. Andrèievna i el seu germà Gàiev representen l'antic ordre social, allunyat de tot sentit pràctic, i són dibuixats amb certa aura poètica, que l'hort dels cirerers simbolitza a la perfecció. Per contra, Lopakhin és l'ascens d'un capitalisme pragmàtic i insensible que només mira els beneficis econòmics.
Són dues visions del món que no són només històriques: mostren el contrast entre l'esperit pràctic, el materialisme, d'una banda; i la concepció més idealista de la vida, més creativa i espiritual. Tindríem una visió limitada de l'obra si la veiérem només com la descripció d'un canvi social que es produí a Rússia a inicis del segle XX. És ben bé per això que els clàssics ho són, perquè parteixen d'un context concret per a parlar-nos de pulsions universals.

La versió (o "reescriptura", com ell prefereix anomenar-la en les "Notes de l'autor" que tanquen l'edició) de Manuel Molins mostra un remarcable equilibri entre la fidelitat a l'original i la creativitat d'autor. En efecte, el text s'allunya poc, en línies generals, del de Txèkhov, i no altera en cap sentit el desenvolupament dramàtic dels fets. Tanmateix, com s'ha dit, es tracta d'una versió, i el fet d'haver d'eliminar diversos personatges secundaris condiciona alguns canvis, molt ben explicats en la precisa introducció de Magí Sunyer, que contextualitza i detalla el treball dut a terme per Molins. Així, aquest introdueix alguns aspectes que actualitzen algunes situacions i idees socials: Lopakhin recorda certes figures de la recent bombolla immobiliària, i les idees de l'estudiant Trofímov aprofundeixen el seu sentit social. També renova i fa més proper el llenguatge dels personatges. Són les llicències que es pot permetre una versió, que no és, al capdavall, una traducció. Però tot plegat no implica un allunyament del sentit essencial de l'obra.

Magnífica ocasió, per tant, la que ens proporciona Bromera de gaudir d'un text d'una actualitat universal versionat per la mà contrastada de Manuel Molins. Una doble experiència.