dimarts, 27 de juliol de 2021

Cunyadisme d'esquerres


Els que ens hem preocupat en alguna ocasió per l'estat de la nostra llengua, sempre hem tingut la tranquil·litat de saber que hi ha un consens científic o acadèmic sobre l'estatus i la condició del que anomenem "valencià". Això és, la filologia internacional avala que forma part d'una llengua més àmplia, que se sol anomenar "català", tot i que les reticències a aquest mot per part d'una part important de la societat fa que acceptem altres denominacions alternatives. No vull parlar del tema (esgotador) del nom, ni tampoc entrar en l'altra qüestió (també fatigosa) de la unitat de la llengua. El que vull dir és que hem sentit que tenim la ciència, els entesos, de la nostra banda. L'argument d'autoritat ens ha avalat sempre, sense discussió seriosa possible.

Això ha permés una desqualificació ràpida i teòricament efectiva dels adversaris contraris a la unitat i la promoció de la llengua: eren persones contràries als arguments científics, que anaven en contra de la comunitat filològica. Ells -déiem- eren uns ignorants que pretenien saber més que la gent que havia dedicat la seua vida a l'estudi del valencià, i en el fons es guiaven per prejudicis previs, sense base raonable.

Aquesta postura "anticientífica" semblava bastant habitual entre persones de dretes. O almenys més habitual. Tenim com a exemple perfecte el canvi climàtic, un fet inqüestionable per als estudiosos i rebatut sobretot per polítics de dreta (Trump, el "primo" de Rajoy, etc.). Sé que això és una simplificació, ho he sabut sempre, però resultava còmode. Les mateixes dretes es desacreditaven posant-se en el costat de la ignorància, de la barbàrie. "Muera la inteligencia", que diu la llegenda que va dir Millán-Astray.

Les simplificacions són còmodes, certament; llàstima que siguen essencialment falses. Pensava això llegint el mur de facebook d'un conegut, que en els darrers mesos es dedica a penjar comentaris contra les vacunes per a la Covid-19. Es dona el cas que es tracta d'una persona que sempre ha mantingut una actitud sòlida a favor de la llengua, i significativament d'esquerres. Ara, en canvi, no té cap problema a girar-se d'esquenes a tota la comunitat científica, i afirmar les bajanades habituals que se senten sobre els vaccins. Bé, dic que són bajanades no perquè jo en sàpiga res, d'això, sinó perquè la comunitat científica ho té claríssim. I jo, en això com en la llengua o el canvi climàtic, em fio dels que en saben. La resta són sofismes, arguments capciosos de discussió estèril. Com discutir sobre el valencià i el català sense ser filòleg.

En el fons, estic agraït. Aquest "amic de facebook", tan d'esquerres ell, i tan antivacunes, m'ha tret la bena dels ulls, i m'ha fet adonar de dues coses que es poden resumir en dues màximes, una popular i l'altra culta. La primera: "la ignorància és molt atrevida"; i les xarxes socials no han fet més que amplificar això que les iaies ja sabien. Ara tothom pot opinar i creure que sap més d'un tema que aquells que s'hi han cremat les pestanyes estudiant. La segona (i ja em perdonareu la llatinada): "corruptio optimi pessima". És a dir, la corrupció dels millors és la pitjor de totes. Veure escampar opinions anticientífiques també a gent a qui tenia en un bon concepte intel·lectual, sap més greu, perquè ja no em puc acollir a les simplificacions. Ara he d'acceptar que el "cunyadisme" no té ideologia.

divendres, 9 de juliol de 2021

'Serem Atlàntida': vivim un simulacre

Joan Benesiu, Serem Atlàntida
Barcelona, Edicions del Periscopi, 2019
Premi Ciutat de Barcelona 2019
Premi de la Crítica de l'Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana 2020

En la seua anterior novel·la, l'aclamada Gegants de gel, Joan Benesiu ja mostrava alguns trets que, després de la lectura d'aquesta Serem Atlàntida, podem confirmar com a definitoris de la seua literatura: la capacitat de moure's en un terreny inclassificable entre la novel·la i l'assaig, entre la ficció i la realitat; l'abundància i la riquesa dels materials culturals emprats i referenciats; el gust per la reflexió filosòfica barrejada amb la trama narrativa.

El narrador de Serem Atlàntida —de qui no sabem el nom, fet que permet jugar amb una suposada identificació amb l'autor— coneix en l'aeroport de manera fortuïta Mirko Bevilacqua, amb el qual es retrobarà a París. Mirko té una peculiar relació amb Clara, una noia enigmàtica que acompanya sovint una vella croata. Al llarg de diversos capítols, el protagonista es retrobarà per atzar amb ells en diversos llocs; l'atzar és justament una de les línies vectores de la novel·la. Paral·lelament a la coneixença d'aquests personatges, en els primers capítols se'ns narra la història de Vlatka Babič, una dona nascuda prop de Fiume, actual Rijeka croata. Amb ella se'ns introduirà un territori i una època determinada que seran recurrents en el llibre: les terres de cruïlla entre Itàlia i l'ex-Iugoslàvia durant la primera meitat del segle XX.

A través de la coneixença amb Mirko i Clara, el narrador visitarà físicament i sobretot espiritualment alguns dels espais centrals de l'Europa més conflictiva del segle passat. Amb una manera de fer que defuig la mera acumulació d'anècdotes narratives, i en el qual aquestes esdevenen un pretext per a la reflexió, la novel·la/assaig va donant voltes sobre el passat europeu, especialment aquells moments més conflictius i convulsos, amb un punt nostàlgic que amara tot el text. La idea de com vivim el passat, i si la memòria del passat és prou real o només un simulacre, un més dels espectacles banals del món actual, és constant, diria que central.

La idea de simulacre, així com la convenció que suposen els mapes sobre la realitat, un altre simulacre, porta els protagonistes a resseguir el meridià de París en el seu decurs francés; en un punt determinat, es creuen amb el paral·lel 45, que passa justament prop de Fiume i Trieste. Trieste i l'imperi austrohongarés seran uns altres dels elements que reapareixeran constantment en la narració, en relació amb dos dels temes del llibre: la memòria del passat i la condició de frontera, i aquesta com a element clau en la construcció de la identitat. No debades Trieste representa com poques ciutats europees la condició fronterera, cruïlla entre els mons mediterrani, germànic i eslau, i tindrà un paper clau en el passat i el present dels protagonistes.

Serem Atlàntida és una obra amb un component intel·lectual i filosòfic obvi, i les referències culturals són constants, abundants, rellevants i riques. A més, conté moltes curiositats i anècdotes històriques que semblen inventades de tan inversemblants, però que una cerca a internet ens confirma que són rigorosament certes: un soldat holandés del segle XVIII abandonat en una illa al mig de l'Atlàntic per sodomia; un dirigent d'un camp d'extermini croat de la segona guerra mundial assassinat anys més tard a Carcaixent; i moltes altres, perfectament involucrades amb la història, que van sorgint com les cireres.

Joan Benesiu, és cert i no cal amagar-ho, és exigent amb el lector que s'immergeix en l'experiència de Serem Atlàntida. No es tracta d'una lectura d'evasió, sinó de profunditat, això cal tenir-ho clar. A canvi, aquest lector farà un viatge apassionant per Europa i per part de la seua història, però sobretot rebrà un fum d'incitacions intel·lectuals suggerents. Una novel·la que no sembla novel·la —o no del tot, almenys en el sentit més freqüent del terme—, que aprofundeix en el cada cop més ric i complex món literari d'un dels escriptors valencians més destacats del panorama actual.

Article publicat a La Veu de Benicarló, núm. 1291 (9 de juliol de 2021).

dilluns, 28 de juny de 2021

'El jardí dels cirerers': Txèkhov per Molins

Article publicat a la revista Saó, núm. 465 (gener 2021).
 
Anton P. Txèkhov / Manuel Molins
El jardí dels cirerers
Alzira, Bromera. 2020 ("Teatre", 77)
Introducció Magí Sunyer

El novembre de 2018 la companyia Teatre el Micalet de València va estrenar El jardí dels cirerers d'Anton Txèkhov (1860-1904), en una versió feta pel dramaturg valencià Manuel Molins, espectacle que va ser guardonat en els Premis de les Arts Escèniques Valencianes de 2019. Per a aquest projecte, Molins va haver d'adaptar l'obra original de l'autor rus, especialment en un aspecte destacable, que era la limitació a set personatges imposada per les condicions de la companyia teatral. És aquesta versió el que recull aquest volum publicat per Bromera. Per tant, ens trobem amb un text amb un interés doble: d'una banda, ens ofereix la possibilitat de (re)conéixer un dels grans clàssics del teatre contemporani; de l'altra, podem gaudir i valorar una adaptació feta per qui sens dubte és un dels autors teatrals valencians més destacats de l'actualitat.

El jardí dels cirerers és l'última obra teatral de Txèkhov, escrita poc abans de morir. Se'ns hi presenta una família aristocràtica russa en decadència, que veu com la casa on viuen i el jardí dels cirerers que es troba en la finca han de sortir a subhasta pública pels seus deutes econòmics. Tanmateix, no són capaços de trobar una solució i no poden evitar seguir dilapidant els diners que no tenen, avesats a un estil de vida luxós que ja no es poden permetre. En contrapunt, Lopakhin és un descendent de camperols, antics esclaus, que ha sabut enriquir-se, i aconsella inútilment a Liubov Andrèievna, la propietària, que parcel·le l'hort dels cireres per a traure'n un profit econòmic. Però l'antiga família d'amos no és capaç d'adaptar la mentalitat als nous temps.

Txèkhov dramatitza amb molta habilitat i aparent simplicitat tot un canvi d'època. Andrèievna i el seu germà Gàiev representen l'antic ordre social, allunyat de tot sentit pràctic, i són dibuixats amb certa aura poètica, que l'hort dels cirerers simbolitza a la perfecció. Per contra, Lopakhin és l'ascens d'un capitalisme pragmàtic i insensible que només mira els beneficis econòmics.
Són dues visions del món que no són només històriques: mostren el contrast entre l'esperit pràctic, el materialisme, d'una banda; i la concepció més idealista de la vida, més creativa i espiritual. Tindríem una visió limitada de l'obra si la veiérem només com la descripció d'un canvi social que es produí a Rússia a inicis del segle XX. És ben bé per això que els clàssics ho són, perquè parteixen d'un context concret per a parlar-nos de pulsions universals.

La versió (o "reescriptura", com ell prefereix anomenar-la en les "Notes de l'autor" que tanquen l'edició) de Manuel Molins mostra un remarcable equilibri entre la fidelitat a l'original i la creativitat d'autor. En efecte, el text s'allunya poc, en línies generals, del de Txèkhov, i no altera en cap sentit el desenvolupament dramàtic dels fets. Tanmateix, com s'ha dit, es tracta d'una versió, i el fet d'haver d'eliminar diversos personatges secundaris condiciona alguns canvis, molt ben explicats en la precisa introducció de Magí Sunyer, que contextualitza i detalla el treball dut a terme per Molins. Així, aquest introdueix alguns aspectes que actualitzen algunes situacions i idees socials: Lopakhin recorda certes figures de la recent bombolla immobiliària, i les idees de l'estudiant Trofímov aprofundeixen el seu sentit social. També renova i fa més proper el llenguatge dels personatges. Són les llicències que es pot permetre una versió, que no és, al capdavall, una traducció. Però tot plegat no implica un allunyament del sentit essencial de l'obra.

Magnífica ocasió, per tant, la que ens proporciona Bromera de gaudir d'un text d'una actualitat universal versionat per la mà contrastada de Manuel Molins. Una doble experiència.

diumenge, 11 d’abril de 2021

Ximo, el germà gran. A Ximo Bueno, in memoriam

Foto: Repositori UJI
Crec que la primera vegada que vaig llegir el teu nom va ser al Benicarló Crònica, aquella agosarada revista que editava l'Associació Cultural Alambor en la segona meitat dels vuitanta. Una revista que recordo amb estima perquè em va obrir la mirada a tota una manera d'entendre el territori i la cultura que jo fins llavors ni sospitava. Hi escrivia també Josep Igual, que se n'ha anat també massa prompte, amb molt pocs dies de diferència. Tu signaves una secció que es deia "Darrera la gatera", i una altra amb pseudònim, "El Mussol", tot i que no vaig saber que eres tu el Mussol fins molt de temps després.

Jo no era de la vostra generació, aleshores encara anava a l'institut i era de la quinta del teu germà menut Juanjo, amb qui érem -som- amics de colla. Et veia a tu i a les persones d'Alambor com a gent -ja em perdonaràs- gran, amb coneixement i amb una certa aura de prestigi. Aportàveu unes idees sobre el país i la llengua que jo no trobava en cap altre lloc, i menys en el Benicarló d'aleshores, i sense acabar d'entendre-les intuïa que teníeu raó, o que almenys en eixa direcció hi havia camins interessants a explorar. Féieu campanyes per a penjar senyeres als balcons a les festes, organitzàveu trobades literàries, alguns escrivien, publicaven llibres... No sé si en sou conscients, però vau ser un corrent d'aire renovador per a molts. Almenys per a mi. Obríeu portes que molts ni havíem entrevist en el mur gris.

Font: Benicarló Crònica
Fent balanç aquests dies de la teua figura, he pensat que em vas deixar marca en aquells anys, i en part a través del teu germà. Juanjo em passava música de Lluís Llach, enganxines de "Nuclears, no, gràcies!" amb aquell solet somrient, de l'objecció de consciència, tot de coses que -ara ho penso- devien vindre de tu i dels altres germans. Ell us admirava, tant a tu com a Mariano, i a través d'ell m'arribaven a mi els ecos d'una manera d'entendre el món. Quan ell i jo vam compartir pis a Castelló, vam penjar una senyera enorme a la paret, que segurament va trobar per casa, i em va transmetre idees de reciclatge i ecologia, que aleshores eren minoritàries. Tu ja eres regidor per Unitat del Poble Valencià, un altre nom mític.

Durant els anys noranta, vaig anar seguint des de la distància l'activitat d'Alambor, vaig participar en els premis literaris, et vaig conéixer en persona. I quan vaig retornar definitivament a Benicarló, vaig fer el pas de col·laborar amb l'associació. Hi vaig descobrir un treballador constant, incansable, honest. Eren els últims anys d'activitat intensa d'Alambor, i la teua il·lusió i ganes de fer seguien avant. Tu demanaves les subvencions, parlaves amb la Caixa Rural o amb la Penya Setrill per a reservar el local, t'encarregaves dels tràmits més feixucs, gravaves els actes, feies fotografies. Una actuació discreta, poc de figurar, però essencial. El 2014 vam treballar encara junts, amb altra gent, per a muntar la Festa per la Llengua a Benicarló, que va ser un èxit sobretot per la teua capacitat organitzativa i el teu vast coneixement del teixit associatiu del poble. 

Foto: Jesús Maestro
Has estat un referent, un puntal del valencianisme polític i cultural a casa nostra. Amb un caràcter afable, que feia que molts que no simpatitzaven amb el teu ideari el toleraren, no s'hi enfrontaren directament. Vas aconseguir que, abans que res, se't vera com un home del poble, no com un intel·lectual allunyat de la gent, no sé si m'entens. Actuaves amb naturalitat, però sense renunciar mai al compromís cívic amb la nostra llengua, el nostre país, la nostra cultura, l'ecologia, el pacifisme. Valors que són també meus, i vull pensar que de molta gent a Benicarló, en part gràcies a tu. Ara és a la nostra mà continuar la tasca a la qual tu vas dedicar tant de temps, mantindre viva "la flama", com deia Obrint Pas.

Els germans grans com tu i Josep Igual aneu marxant, sens dubte més prompte del que ens caldria. Els germans menuts, els hereus vostres, quedem una mica orfes. Però hem d'agafar els rems de la barca per a seguir navegant cap a Ítaca.


divendres, 26 de març de 2021

Josep Igual: un homenatge


Ahir va morir l'escriptor Josep Igual i Febrer. L'impacte per a les lletres del territori és enorme. Quan dic "enorme" ho dic tant per la qualitat de la seua producció, com pel fet que es trobava en la plenitud creativa, i tot feia pensar que encara ens quedaven anys per a gaudir de molts més escrits seus. I quan dic "territori" em refereixo tant a l'àmbit local -Benicarló, on nasqué el 1966- com comarcal -Maestrat i Terres de l'Ebre, on residia des de feia anys. Voldria referir-me també al nivell general de la cultura catalana, però no sé si gaudia de la difusió i el reconeixement que la seua obra mereixia. Perquè estem parlant d'un autor que, tot i la proximitat geogràfica i personal, era indiscutiblement de primer ordre.

La seua obra és prolífica, diversa i va rebre alguns guardons ben destacats. Ara seria prolix fer-ne ací la relació, i això ja ho podreu trobar en obituaris diversos que aquests dies anirem veient. Açò vol ser, en canvi, un homenatge d'urgència. I, intentant trobar algunes paraules per a dir què feia de Josep un autor tan destacable, per a justificar per què ens sap tan greu la seua pèrdua, he pensat d'espigolar allò que he gosat dir d'alguns dels seus llibres. No pretenc ser un entés en el llegat d'Igual, que no és el cas; per això només trobareu referències a alguns dels llibres d'ell dels quals he escrit alguna cosa. Es tracta, senzillament, de la millor manera que se m'acut de recordar-lo en aquests moments.

Sobre Fugida en cercles  (2010)

"Igual és un mestre en la desautomatització verbal, a fer literatura sobre la realitat sense caure en la banalitat ni la superficialitat, tant lingüística com conceptual, a 'dir les coses' d'una manera diferent per tal de renovar la visió que el lector en puga tenir. De la qual cosa se'n deriva un gaudi evident."  

"[...] cada prosa requereix una contemplació per part del lector, sotmetre-la a una operació semblant a la que els experts duen a terme amb els bons vins: olorar-la, decantar-la, tastar-la a poc a poc captant-ne tots els sabors. Així podrem valorar la reflexió subjacent, o la picada d'ullet, que ens fa l'autor en cada cas. En sortirem clarament enriquits com a lectors, perquè ens farà l'efecte que entrarem, tímids, porucs i maldestres, en el ric món literari a què Igual ens convida."

Sobre El rastre dels dies (2004)

"En el rerefons, amarant-ho tot, un pòsit cultural i literari frondós, que esdevé una bona ullera per observar la realitat, o un coliri, o un vidre sortosament deformant. Les referències literàries ajuden a entendre el món, i a la inversa."

Sobre Retrats de butxaca (2006)

"Amb l’estil de prosa que li és tan propi —potser aquest cop una mica més contingut que en altres llibres, sense deixar de ser suggeridor al màxim—, Igual assaja un gènere, el de retrat o semblança, pròxim al periodisme, que no ha tingut gaires conreadors sistemàtics a casa nostra. Potser la referència ineludible són els Homenots de Josep Pla, un autor evidentment admirat per Igual i tingut en compte en aquest llibre. Això sí, l’autor benicarlando té prou personalitat per imprimir als seus particulars “homenots” i “donasses” un segell diferencial i característic. Tot plegat ens deixa, en acabar el llibre, amb el bon gust d’haver tastat una prosa excel·lent i una literatura de primera, i amb el desig que Igual no deixe d’explorar camins prosístics.

Sobre Poemes escollits (1987-2007) (2007)

"Si haguérem de parlar de la poesia d’Igual (i jo en faré una temptativa d’aprenent neòfit), crec que hauríem de dir que és una poesia d’un fort simbolisme, d’un simbolisme dur, radical, que arriba a ser hermètic en molts casos. Tanmateix, aquesta característica se suavitza en els poemaris a mesura que passen els anys. Aquest simbolisme, que mai abandona, és creador d’imatges molt poderoses. Al meu gust, algunes de les més aconseguides donen forma a un dels temes que m’han semblat més persistents i en el qual em centraré: la dualitat entre esperança i desesperança, el vaivé del jo poètic entre la plenitud i el buit, l’oscil·lació entre l’ideal i la realitat." 

Sobre L'incert alberg (2017)

"Amb constància i mà ferma, Josep Igual va configurant una obra sòlida, treballada i personal de gran qualitat. Tot i que treballa amb assiduïtat la narrativa breu i la poesia, és en el que se sol anomenar "literatura del jo" on sembla trobar-se més a gust: el dietarisme, la prosa no imaginativa, un gènere que permet moltes modulacions textuals diferents."

"Tot lector de Josep Igual sap que l'estil és una de les claus de volta de la seua forma de fer literatura; sempre ho és, però en el seu cas destaca de manera esclatant. L'autor benicarlando defuig sempre l'expressió automatitzada, i es decanta per un estil metafòric, preciosista, a estones fins i tot barroc, amb un ús portentós de l'adjectivació, que constitueix un autèntic plaer en ell mateix per al lector.

En definitiva, L'incert alberg ens mostra un Igual en tota la seua esplendor, que ha arribat a adquirir una veu pròpia que no hauria de passar desapercebuda en l'àmbit de la nostra literatura, massa sorda cap a les perifèries. Almenys nosaltres, els mateixos perifèrics, hauríem de ser conscients del luxe que suposa poder comptar amb un autor com aquest."

Doncs això. Seguirem llegint Josep Igual.

  

dijous, 18 de març de 2021

El fascinant univers de Baixauli

Manuel Baixauli, Ignot
Barcelona, Edicions del Periscopi, 2020
Premi Llibreter 2020 

Mateu és un pintor que un dia rep l'encàrrec d'il·lustrar els articles de Crisòstom, un escriptor desconegut. Quan coneix l'autor dels textos, aquest li explica els seus inicis quan era jove, i per quina raó va deixar d'escriure després d'haver enllestit una novel·la que restà inèdita. Paral·lelament, se'ns narra com, durant els anys seixanta, un tal Artur Bosch compra diverses cases repartides per la geografia europea. Anys després, el Mestre, un personatge conegut per descobrir nous valors artístics, s'interessarà pels textos de Crisòstom.

Aquest és el punt d'arrencada d'Ignot, la darrera novel·la de Manuel Baixauli, que a partir d'ací anirà introduint molts més elements, sovint amb un punt de misteri, que arrosseguen sempre el lector a descobrir la connexió que existeix entre ells. Un propietari d'una mina abandonada que recopila dades per a un Diccionari universal de genis desconeguts; un artista que grava un home que passeja pels camps; un misteriós escriptor de culte, a qui ningú coneix i que no es deixa traduir, els textos del qual s'assemblen molt als de Crisòstom.

Sembla, dit així, que es tracte d'un garbuix d'elements inconnexos sense sentit. Res d'això. Baixauli ho controla i dosifica tot amb molta traça, de manera que el lector se submergeix en una atmosfera fascinant, hipnòtica, fins i tot en alguns moments, a mesura que avancem en la lectura, onírica, amb un punt kafkià. Troba un punt dolç entre la complexitat i la profunditat, d'una banda, i una capacitat de magnetisme literari, de l'altra, que provoca un gran gaudi estètic i fa continuar la lectura. De manera semblant a les seues obres anteriors, com L'home manuscrit, amb les quals guarda evidents semblances: fragmentarisme, jocs d'espills, personatges relacionats amb el món creatiu, reflexió sobre l'art i la literatura. 

En aquest cas, la novel·la gira a l'entorn d'idees com la de geni desconegut (que dona títol a l'obra), el reconeixement públic de l'obra creada, l'èxit i el fracàs literari, el plagi i l'originalitat. "L'èxit, segons per a qui, és una trampa, una garantia de fracàs". "Un geni desconegut, per a continuar sent geni, ha de continuar sent desconegut". Són dues de les (moltes) perles que ofereix el llibre de Baixauli, i que plantegen el que és, potser, el seu eix temàtic, tot i que no es limita a això, sinó que s'obri en moltes més direccions, cap a moltes altres realitats ("finestra sempre": el títol de la darrera part).

M'adono que és molt difícil expressar amb una ressenya allò que transmet Ignot: cal llegir-la per a entendre-ho, i això és el millor que es pot dir d'una obra literària. El que està clar és que Manuel Baixauli es consolida cada cop més com un dels novel·listes més originals i poderosos del panorama actual, amb una veu pròpia i un món molt personal. Un univers creatiu captivador i fascinant que crea autèntica addicció.
 
Article publicat a La Veu de Benicarló, núm. 1275 (19 de març de 2021)

divendres, 5 de març de 2021

'Cims Borrascosos', d'Emily Brontë

Emily Brontë, Cims Borrascosos
Barcelona, Vicens Vives, 2020 ("Aula Literària", 44)
Traducció de Marta Pera 

El nom de la casa que dona títol a aquest clàssic de la literatura anglesa del segle XIX ja ens indica de manera clara que no hi trobarem sentiments dolços, descripcions balsàmiques de paisatges ni una placidesa argumental. Borrascosa i tempestuosa és, certament, la història de les famílies Earnshaw i Linton al llarg dels aproximadament trenta anys que abasta la novel·la. I especialment turbulents són la vida i els sentiments del protagonista, Heathcliff, que marca amb la seua presència sinistra tot el decurs dels esdeveniments.

L'obra s'inicia amb l'arribada als erms de Yorkshire de Lockwood, que lloga la casa anomenada Granja dels Tords. Lockwood, que és el narrador primari de la novel·la, coneixerà Heathcliff, que viu als Cims Borrascosos, i intrigat per la seua figura i la dels altres habitants de la casa, li demana a la criada del lloc on viu si en sap alguna cosa. La criada, Nelly Dean, serà la narradora principal dels fets esdevinguts entre les dues cases i les dues famílies. Com va arribar Heathcliff als Cims Borrascosos portat pel senyor Earnshaw, sense saber-ne res de l'origen; com va ser humiliat des de menut per Hindley, el fill de l'amo; l'inici de la seua particular relació amb Catherine Earnshaw, que serà l'amor de la seua vida, però que es casarà amb l'Edgar Linton posant la conveniència social per damunt dels sentiments, fet que suposarà la fugida de Heathcliff.

Anys després, un Heathcliff ja adult reapareixerà de manera misteriosa amb l'objectiu que l'obsedirà durant tota la vida: venjar-se dels Earnshaw i els Linton, encara que siga a través dels seus descendents. Tot i que el lector, durant els primers capítols, empatitza amb Heathcliff, a causa de la marginació i els maltractaments que va rebre durant la infantesa, a mesura que avança la narració es mostra com un personatge desmesuradament cruel, que no dubta a utilitzar els fills de totes dues famílies com a peons per als seus foscos propòsits. Matrimonis d'interés, fills rebutjats i després gairebé segrestats, emparellaments forçats, tot un seguit d'actuacions que mostren un personatge mogut per un odi intens.

Heathcliff és una figura subjugadora, magistralment ambigua, amb diverses característiques pròpies de l'heroi romàntic: origen desconegut, caràcter maleït, rebel·lia social, solitud radical enfront dels altres, amor viscut com una passió fosca i torturadora. De fet, el seu amor etern per Catherine sembla ser l'únic que l'humanitza, i al capdavall l'explicació dels seus actes. El personatge de Heathcliff no és, tanmateix, l'únic punt que emparenta Cims Borrascosos amb el Romanticisme: hi ha la preeminència de les passions, el caràcter intens i turbulent que aquestes prenen, la presència del paisatge -inhòspit i lligat als sentiments dels protagonistes-, fins i tot l'element macabre i fantasmagòric.

Amb tot, l'única novel·la d'Emily Brontë no és només una lectura recomanable perquè il·lustra aspectes narratius del corrent romàntic, sinó sobretot per la força de la seua construcció narrativa, que sedueix perfectament encara un lector actual. En aquesta ocasió, a més, arriba dins d'una col·lecció molt meritòria de l'editorial Vicens Vives, "Aula Literària", en la qual podem trobar publicades obres cabdals de la història de la literatura universal (Shakespeare, Sòfocles, Molière, Ibsen, per posar uns pocs exemples). Es tracta d'edicions molt cuidades, amb àmplies introduccions i propostes de treball molt treballades per a l'aprofitament didàctic a l'ensenyament. En aquest cas, a més, amb unes il·lustracions de Christian Birmingham magnífiques i evocadores. Tot un encert que ajuda amb solvència a cobrir una necessitat: la presència en català dels clàssics literaris.

Article publicat a La Veu de Benicarló, núm. 1273 (5 de març de 2021)

dissabte, 23 de gener de 2021

Amèrica, Amèrica

Article publicat a la revista Caràcters, núm. 88 (2019)

Lourdes Toledo 

Amèrica endins

Bromera, Alzira, 2018

310 pàgines

Lourdes Toledo, periodista cultural col·laboradora de diverses publicacions (entre les quals Caràcters), va obtenir el Premi d’Assaig Mancomunitat de la Ribera Alta de 2017 amb Amèrica endins, el seu primer llibre. Aquest presenta un format de dietari i parteix de la seua experiència durant tres anys, concretament entre 2014 i 2017, als Estats Units, on es va traslladar amb la seua família per a treballar de professora a Santa Fe, a l’estat de Nou Mèxic.

Un dels trets més interessants d’aquesta obra és l’equilibri que hi trobem entre la narració de l’experiència personal de l’autora, d’una banda, i la descripció i anàlisi d’una cultura tan particular com la nord-americana, de l’altra. Pel que fa a l’aspecte personal, Toledo ens presenta amb sinceritat, un estil proper i certa espontaneïtat, les dificultats que un canvi de vida d’aquestes característiques va suposar per a ella i la seua família. També les amistats personals, les dificultats laborals, els viatges, els menjars, les estones viscudes. Aquest vessant del llibre ens apropa de manera molt directa a la personalitat de Lourdes Toledo, i ens fa viure amb empatia les dificultats íntimes viscudes durant un període vital que s’endevina intens.

En l’altre plat de la balança del dietari hi ha la fixació de la lent observadora en la realitat americana, que és l’aspecte que pot resultar més atractiu per al lector mitjà. També en això, Amèrica endins és un llibre híbrid. Alguns capítols —perquè, tot i portar datació com en els dietaris, cadascun dels apartats en què es divideix són ben bé capítols— prenen el to d’un llibre de viatges, i són fruit de les impressions rebudes per Toledo en els seus desplaçaments pel país; d’altres, són petits assaigs sobre la cultura nord-americana. En tots els casos, però, se’n desprèn una visió crítica i alternativa del país. Sempre es busca “l’altra” Amèrica, no pas la del turista, sinó la del viatger. Per això prefereix Minnesotta a Las Vegas, passejar vora el Hudson a visitar el MOMA, la vall del riu Pecos a Los Angeles.

Una visió crítica, dèiem. Efectivament, l’estada de Lourdes Toledo als EUA va coincidir amb l’inici de l’era Trump, i amb les primàries demòcrates prèvies. No amaga la simpatia per Bernie Sanders i per l’Amèrica que representa, molt present a Nou Mèxic, l’estat amb més immigrants del país; tampoc evita pronunciar-se sobre què significa l’elecció de Trump. Dedica un magnífic i molt interessant capítol a la història i la situació dels indis americans, i no s’està de blasmar alguns costums nord-americans com l’obsessió pel treball, la dependència del cotxe o l’excessiva burocràcia que domina bona part de la vida social, amb especial esment del món educatiu.

Amb tot, a mesura que avança en la lectura, el lector va endinsant-se en la seducció americana; descobreix com, efectivament, l’autora va ser capaç de connectar amb l’altra Amèrica que cercava més enllà de les diferències. En el paisatge, per exemple: hi ha passatges de descripcions naturals bellíssimes. O a través de les relacions personals: totes aquelles persones, moltes d’elles d’ascendència xicana, que van fer la vida més humana a l’autora durant la seua estada a Santa Fe. O, òbviament, per la literatura: Toledo hi descobrí una sèrie d’autors, i sobretot autores, que l’han marcada profundament, i ho trasllada al lector —Barbara Kingsolver, Sandra Cisneros, Julia Alvarez, Maya Angelou.

Amèrica endins és un llibre mixt i difícil de classificar, fruit de la voluntat, simplement, d’explicar unes vivències i uns sentiments, sense etiquetes; de mostrar tant les contradiccions com els atractius de tota una societat i una cultura, però des d’un punt de vista que no vol ser exhaustiu, sinó exclusivament personal. Al capdavall, el lector comprèn que l’experiència americana ha valgut la pena. Els Estats Units han esdevingut l’“Amèrica” del títol, sense mitificacions però amb una implicació emocional profunda.