diumenge, 11 d’abril de 2021

Ximo, el germà gran. A Ximo Bueno, in memoriam

Foto: Repositori UJI
Crec que la primera vegada que vaig llegir el teu nom va ser al Benicarló Crònica, aquella agosarada revista que editava l'Associació Cultural Alambor en la segona meitat dels vuitanta. Una revista que recordo amb estima perquè em va obrir la mirada a tota una manera d'entendre el territori i la cultura que jo fins llavors ni sospitava. Hi escrivia també Josep Igual, que se n'ha anat també massa prompte, amb molt pocs dies de diferència. Tu signaves una secció que es deia "Darrera la gatera", i una altra amb pseudònim, "El Mussol", tot i que no vaig saber que eres tu el Mussol fins molt de temps després.

Jo no era de la vostra generació, aleshores encara anava a l'institut i era de la quinta del teu germà menut Juanjo, amb qui érem -som- amics de colla. Et veia a tu i a les persones d'Alambor com a gent -ja em perdonaràs- gran, amb coneixement i amb una certa aura de prestigi. Aportàveu unes idees sobre el país i la llengua que jo no trobava en cap altre lloc, i menys en el Benicarló d'aleshores, i sense acabar d'entendre-les intuïa que teníeu raó, o que almenys en eixa direcció hi havia camins interessants a explorar. Féieu campanyes per a penjar senyeres als balcons a les festes, organitzàveu trobades literàries, alguns escrivien, publicaven llibres... No sé si en sou conscients, però vau ser un corrent d'aire renovador per a molts. Almenys per a mi. Obríeu portes que molts ni havíem entrevist en el mur gris.

Font: Benicarló Crònica
Fent balanç aquests dies de la teua figura, he pensat que em vas deixar marca en aquells anys, i en part a través del teu germà. Juanjo em passava música de Lluís Llach, enganxines de "Nuclears, no, gràcies!" amb aquell solet somrient, de l'objecció de consciència, tot de coses que -ara ho penso- devien vindre de tu i dels altres germans. Ell us admirava, tant a tu com a Mariano, i a través d'ell m'arribaven a mi els ecos d'una manera d'entendre el món. Quan ell i jo vam compartir pis a Castelló, vam penjar una senyera enorme a la paret, que segurament va trobar per casa, i em va transmetre idees de reciclatge i ecologia, que aleshores eren minoritàries. Tu ja eres regidor per Unitat del Poble Valencià, un altre nom mític.

Durant els anys noranta, vaig anar seguint des de la distància l'activitat d'Alambor, vaig participar en els premis literaris, et vaig conéixer en persona. I quan vaig retornar definitivament a Benicarló, vaig fer el pas de col·laborar amb l'associació. Hi vaig descobrir un treballador constant, incansable, honest. Eren els últims anys d'activitat intensa d'Alambor, i la teua il·lusió i ganes de fer seguien avant. Tu demanaves les subvencions, parlaves amb la Caixa Rural o amb la Penya Setrill per a reservar el local, t'encarregaves dels tràmits més feixucs, gravaves els actes, feies fotografies. Una actuació discreta, poc de figurar, però essencial. El 2014 vam treballar encara junts, amb altra gent, per a muntar la Festa per la Llengua a Benicarló, que va ser un èxit sobretot per la teua capacitat organitzativa i el teu vast coneixement del teixit associatiu del poble. 

Foto: Jesús Maestro
Has estat un referent, un puntal del valencianisme polític i cultural a casa nostra. Amb un caràcter afable, que feia que molts que no simpatitzaven amb el teu ideari el toleraren, no s'hi enfrontaren directament. Vas aconseguir que, abans que res, se't vera com un home del poble, no com un intel·lectual allunyat de la gent, no sé si m'entens. Actuaves amb naturalitat, però sense renunciar mai al compromís cívic amb la nostra llengua, el nostre país, la nostra cultura, l'ecologia, el pacifisme. Valors que són també meus, i vull pensar que de molta gent a Benicarló, en part gràcies a tu. Ara és a la nostra mà continuar la tasca a la qual tu vas dedicar tant de temps, mantindre viva "la flama", com deia Obrint Pas.

Els germans grans com tu i Josep Igual aneu marxant, sens dubte més prompte del que ens caldria. Els germans menuts, els hereus vostres, quedem una mica orfes. Però hem d'agafar els rems de la barca per a seguir navegant cap a Ítaca.


divendres, 26 de març de 2021

Josep Igual: un homenatge


Ahir va morir l'escriptor Josep Igual i Febrer. L'impacte per a les lletres del territori és enorme. Quan dic "enorme" ho dic tant per la qualitat de la seua producció, com pel fet que es trobava en la plenitud creativa, i tot feia pensar que encara ens quedaven anys per a gaudir de molts més escrits seus. I quan dic "territori" em refereixo tant a l'àmbit local -Benicarló, on nasqué el 1966- com comarcal -Maestrat i Terres de l'Ebre, on residia des de feia anys. Voldria referir-me també al nivell general de la cultura catalana, però no sé si gaudia de la difusió i el reconeixement que la seua obra mereixia. Perquè estem parlant d'un autor que, tot i la proximitat geogràfica i personal, era indiscutiblement de primer ordre.

La seua obra és prolífica, diversa i va rebre alguns guardons ben destacats. Ara seria prolix fer-ne ací la relació, i això ja ho podreu trobar en obituaris diversos que aquests dies anirem veient. Açò vol ser, en canvi, un homenatge d'urgència. I, intentant trobar algunes paraules per a dir què feia de Josep un autor tan destacable, per a justificar per què ens sap tan greu la seua pèrdua, he pensat d'espigolar allò que he gosat dir d'alguns dels seus llibres. No pretenc ser un entés en el llegat d'Igual, que no és el cas; per això només trobareu referències a alguns dels llibres d'ell dels quals he escrit alguna cosa. Es tracta, senzillament, de la millor manera que se m'acut de recordar-lo en aquests moments.

Sobre Fugida en cercles  (2010)

"Igual és un mestre en la desautomatització verbal, a fer literatura sobre la realitat sense caure en la banalitat ni la superficialitat, tant lingüística com conceptual, a 'dir les coses' d'una manera diferent per tal de renovar la visió que el lector en puga tenir. De la qual cosa se'n deriva un gaudi evident."  

"[...] cada prosa requereix una contemplació per part del lector, sotmetre-la a una operació semblant a la que els experts duen a terme amb els bons vins: olorar-la, decantar-la, tastar-la a poc a poc captant-ne tots els sabors. Així podrem valorar la reflexió subjacent, o la picada d'ullet, que ens fa l'autor en cada cas. En sortirem clarament enriquits com a lectors, perquè ens farà l'efecte que entrarem, tímids, porucs i maldestres, en el ric món literari a què Igual ens convida."

Sobre El rastre dels dies (2004)

"En el rerefons, amarant-ho tot, un pòsit cultural i literari frondós, que esdevé una bona ullera per observar la realitat, o un coliri, o un vidre sortosament deformant. Les referències literàries ajuden a entendre el món, i a la inversa."

Sobre Retrats de butxaca (2006)

"Amb l’estil de prosa que li és tan propi —potser aquest cop una mica més contingut que en altres llibres, sense deixar de ser suggeridor al màxim—, Igual assaja un gènere, el de retrat o semblança, pròxim al periodisme, que no ha tingut gaires conreadors sistemàtics a casa nostra. Potser la referència ineludible són els Homenots de Josep Pla, un autor evidentment admirat per Igual i tingut en compte en aquest llibre. Això sí, l’autor benicarlando té prou personalitat per imprimir als seus particulars “homenots” i “donasses” un segell diferencial i característic. Tot plegat ens deixa, en acabar el llibre, amb el bon gust d’haver tastat una prosa excel·lent i una literatura de primera, i amb el desig que Igual no deixe d’explorar camins prosístics.

Sobre Poemes escollits (1987-2007) (2007)

"Si haguérem de parlar de la poesia d’Igual (i jo en faré una temptativa d’aprenent neòfit), crec que hauríem de dir que és una poesia d’un fort simbolisme, d’un simbolisme dur, radical, que arriba a ser hermètic en molts casos. Tanmateix, aquesta característica se suavitza en els poemaris a mesura que passen els anys. Aquest simbolisme, que mai abandona, és creador d’imatges molt poderoses. Al meu gust, algunes de les més aconseguides donen forma a un dels temes que m’han semblat més persistents i en el qual em centraré: la dualitat entre esperança i desesperança, el vaivé del jo poètic entre la plenitud i el buit, l’oscil·lació entre l’ideal i la realitat." 

Sobre L'incert alberg (2017)

"Amb constància i mà ferma, Josep Igual va configurant una obra sòlida, treballada i personal de gran qualitat. Tot i que treballa amb assiduïtat la narrativa breu i la poesia, és en el que se sol anomenar "literatura del jo" on sembla trobar-se més a gust: el dietarisme, la prosa no imaginativa, un gènere que permet moltes modulacions textuals diferents."

"Tot lector de Josep Igual sap que l'estil és una de les claus de volta de la seua forma de fer literatura; sempre ho és, però en el seu cas destaca de manera esclatant. L'autor benicarlando defuig sempre l'expressió automatitzada, i es decanta per un estil metafòric, preciosista, a estones fins i tot barroc, amb un ús portentós de l'adjectivació, que constitueix un autèntic plaer en ell mateix per al lector.

En definitiva, L'incert alberg ens mostra un Igual en tota la seua esplendor, que ha arribat a adquirir una veu pròpia que no hauria de passar desapercebuda en l'àmbit de la nostra literatura, massa sorda cap a les perifèries. Almenys nosaltres, els mateixos perifèrics, hauríem de ser conscients del luxe que suposa poder comptar amb un autor com aquest."

Doncs això. Seguirem llegint Josep Igual.

  

dijous, 18 de març de 2021

El fascinant univers de Baixauli

Manuel Baixauli, Ignot
Barcelona, Edicions del Periscopi, 2020
Premi Llibreter 2020 

Mateu és un pintor que un dia rep l'encàrrec d'il·lustrar els articles de Crisòstom, un escriptor desconegut. Quan coneix l'autor dels textos, aquest li explica els seus inicis quan era jove, i per quina raó va deixar d'escriure després d'haver enllestit una novel·la que restà inèdita. Paral·lelament, se'ns narra com, durant els anys seixanta, un tal Artur Bosch compra diverses cases repartides per la geografia europea. Anys després, el Mestre, un personatge conegut per descobrir nous valors artístics, s'interessarà pels textos de Crisòstom.

Aquest és el punt d'arrencada d'Ignot, la darrera novel·la de Manuel Baixauli, que a partir d'ací anirà introduint molts més elements, sovint amb un punt de misteri, que arrosseguen sempre el lector a descobrir la connexió que existeix entre ells. Un propietari d'una mina abandonada que recopila dades per a un Diccionari universal de genis desconeguts; un artista que grava un home que passeja pels camps; un misteriós escriptor de culte, a qui ningú coneix i que no es deixa traduir, els textos del qual s'assemblen molt als de Crisòstom.

Sembla, dit així, que es tracte d'un garbuix d'elements inconnexos sense sentit. Res d'això. Baixauli ho controla i dosifica tot amb molta traça, de manera que el lector se submergeix en una atmosfera fascinant, hipnòtica, fins i tot en alguns moments, a mesura que avancem en la lectura, onírica, amb un punt kafkià. Troba un punt dolç entre la complexitat i la profunditat, d'una banda, i una capacitat de magnetisme literari, de l'altra, que provoca un gran gaudi estètic i fa continuar la lectura. De manera semblant a les seues obres anteriors, com L'home manuscrit, amb les quals guarda evidents semblances: fragmentarisme, jocs d'espills, personatges relacionats amb el món creatiu, reflexió sobre l'art i la literatura. 

En aquest cas, la novel·la gira a l'entorn d'idees com la de geni desconegut (que dona títol a l'obra), el reconeixement públic de l'obra creada, l'èxit i el fracàs literari, el plagi i l'originalitat. "L'èxit, segons per a qui, és una trampa, una garantia de fracàs". "Un geni desconegut, per a continuar sent geni, ha de continuar sent desconegut". Són dues de les (moltes) perles que ofereix el llibre de Baixauli, i que plantegen el que és, potser, el seu eix temàtic, tot i que no es limita a això, sinó que s'obri en moltes més direccions, cap a moltes altres realitats ("finestra sempre": el títol de la darrera part).

M'adono que és molt difícil expressar amb una ressenya allò que transmet Ignot: cal llegir-la per a entendre-ho, i això és el millor que es pot dir d'una obra literària. El que està clar és que Manuel Baixauli es consolida cada cop més com un dels novel·listes més originals i poderosos del panorama actual, amb una veu pròpia i un món molt personal. Un univers creatiu captivador i fascinant que crea autèntica addicció.
 
Article publicat a La Veu de Benicarló, núm. 1275 (19 de març de 2021)

divendres, 5 de març de 2021

'Cims Borrascosos', d'Emily Brontë

Emily Brontë, Cims Borrascosos
Barcelona, Vicens Vives, 2020 ("Aula Literària", 44)
Traducció de Marta Pera 

El nom de la casa que dona títol a aquest clàssic de la literatura anglesa del segle XIX ja ens indica de manera clara que no hi trobarem sentiments dolços, descripcions balsàmiques de paisatges ni una placidesa argumental. Borrascosa i tempestuosa és, certament, la història de les famílies Earnshaw i Linton al llarg dels aproximadament trenta anys que abasta la novel·la. I especialment turbulents són la vida i els sentiments del protagonista, Heathcliff, que marca amb la seua presència sinistra tot el decurs dels esdeveniments.

L'obra s'inicia amb l'arribada als erms de Yorkshire de Lockwood, que lloga la casa anomenada Granja dels Tords. Lockwood, que és el narrador primari de la novel·la, coneixerà Heathcliff, que viu als Cims Borrascosos, i intrigat per la seua figura i la dels altres habitants de la casa, li demana a la criada del lloc on viu si en sap alguna cosa. La criada, Nelly Dean, serà la narradora principal dels fets esdevinguts entre les dues cases i les dues famílies. Com va arribar Heathcliff als Cims Borrascosos portat pel senyor Earnshaw, sense saber-ne res de l'origen; com va ser humiliat des de menut per Hindley, el fill de l'amo; l'inici de la seua particular relació amb Catherine Earnshaw, que serà l'amor de la seua vida, però que es casarà amb l'Edgar Linton posant la conveniència social per damunt dels sentiments, fet que suposarà la fugida de Heathcliff.

Anys després, un Heathcliff ja adult reapareixerà de manera misteriosa amb l'objectiu que l'obsedirà durant tota la vida: venjar-se dels Earnshaw i els Linton, encara que siga a través dels seus descendents. Tot i que el lector, durant els primers capítols, empatitza amb Heathcliff, a causa de la marginació i els maltractaments que va rebre durant la infantesa, a mesura que avança la narració es mostra com un personatge desmesuradament cruel, que no dubta a utilitzar els fills de totes dues famílies com a peons per als seus foscos propòsits. Matrimonis d'interés, fills rebutjats i després gairebé segrestats, emparellaments forçats, tot un seguit d'actuacions que mostren un personatge mogut per un odi intens.

Heathcliff és una figura subjugadora, magistralment ambigua, amb diverses característiques pròpies de l'heroi romàntic: origen desconegut, caràcter maleït, rebel·lia social, solitud radical enfront dels altres, amor viscut com una passió fosca i torturadora. De fet, el seu amor etern per Catherine sembla ser l'únic que l'humanitza, i al capdavall l'explicació dels seus actes. El personatge de Heathcliff no és, tanmateix, l'únic punt que emparenta Cims Borrascosos amb el Romanticisme: hi ha la preeminència de les passions, el caràcter intens i turbulent que aquestes prenen, la presència del paisatge -inhòspit i lligat als sentiments dels protagonistes-, fins i tot l'element macabre i fantasmagòric.

Amb tot, l'única novel·la d'Emily Brontë no és només una lectura recomanable perquè il·lustra aspectes narratius del corrent romàntic, sinó sobretot per la força de la seua construcció narrativa, que sedueix perfectament encara un lector actual. En aquesta ocasió, a més, arriba dins d'una col·lecció molt meritòria de l'editorial Vicens Vives, "Aula Literària", en la qual podem trobar publicades obres cabdals de la història de la literatura universal (Shakespeare, Sòfocles, Molière, Ibsen, per posar uns pocs exemples). Es tracta d'edicions molt cuidades, amb àmplies introduccions i propostes de treball molt treballades per a l'aprofitament didàctic a l'ensenyament. En aquest cas, a més, amb unes il·lustracions de Christian Birmingham magnífiques i evocadores. Tot un encert que ajuda amb solvència a cobrir una necessitat: la presència en català dels clàssics literaris.

Article publicat a La Veu de Benicarló, núm. 1273 (5 de març de 2021)

dissabte, 23 de gener de 2021

Amèrica, Amèrica

Article publicat a la revista Caràcters, núm. 88 (2019)

Lourdes Toledo 

Amèrica endins

Bromera, Alzira, 2018

310 pàgines

Lourdes Toledo, periodista cultural col·laboradora de diverses publicacions (entre les quals Caràcters), va obtenir el Premi d’Assaig Mancomunitat de la Ribera Alta de 2017 amb Amèrica endins, el seu primer llibre. Aquest presenta un format de dietari i parteix de la seua experiència durant tres anys, concretament entre 2014 i 2017, als Estats Units, on es va traslladar amb la seua família per a treballar de professora a Santa Fe, a l’estat de Nou Mèxic.

Un dels trets més interessants d’aquesta obra és l’equilibri que hi trobem entre la narració de l’experiència personal de l’autora, d’una banda, i la descripció i anàlisi d’una cultura tan particular com la nord-americana, de l’altra. Pel que fa a l’aspecte personal, Toledo ens presenta amb sinceritat, un estil proper i certa espontaneïtat, les dificultats que un canvi de vida d’aquestes característiques va suposar per a ella i la seua família. També les amistats personals, les dificultats laborals, els viatges, els menjars, les estones viscudes. Aquest vessant del llibre ens apropa de manera molt directa a la personalitat de Lourdes Toledo, i ens fa viure amb empatia les dificultats íntimes viscudes durant un període vital que s’endevina intens.

En l’altre plat de la balança del dietari hi ha la fixació de la lent observadora en la realitat americana, que és l’aspecte que pot resultar més atractiu per al lector mitjà. També en això, Amèrica endins és un llibre híbrid. Alguns capítols —perquè, tot i portar datació com en els dietaris, cadascun dels apartats en què es divideix són ben bé capítols— prenen el to d’un llibre de viatges, i són fruit de les impressions rebudes per Toledo en els seus desplaçaments pel país; d’altres, són petits assaigs sobre la cultura nord-americana. En tots els casos, però, se’n desprèn una visió crítica i alternativa del país. Sempre es busca “l’altra” Amèrica, no pas la del turista, sinó la del viatger. Per això prefereix Minnesotta a Las Vegas, passejar vora el Hudson a visitar el MOMA, la vall del riu Pecos a Los Angeles.

Una visió crítica, dèiem. Efectivament, l’estada de Lourdes Toledo als EUA va coincidir amb l’inici de l’era Trump, i amb les primàries demòcrates prèvies. No amaga la simpatia per Bernie Sanders i per l’Amèrica que representa, molt present a Nou Mèxic, l’estat amb més immigrants del país; tampoc evita pronunciar-se sobre què significa l’elecció de Trump. Dedica un magnífic i molt interessant capítol a la història i la situació dels indis americans, i no s’està de blasmar alguns costums nord-americans com l’obsessió pel treball, la dependència del cotxe o l’excessiva burocràcia que domina bona part de la vida social, amb especial esment del món educatiu.

Amb tot, a mesura que avança en la lectura, el lector va endinsant-se en la seducció americana; descobreix com, efectivament, l’autora va ser capaç de connectar amb l’altra Amèrica que cercava més enllà de les diferències. En el paisatge, per exemple: hi ha passatges de descripcions naturals bellíssimes. O a través de les relacions personals: totes aquelles persones, moltes d’elles d’ascendència xicana, que van fer la vida més humana a l’autora durant la seua estada a Santa Fe. O, òbviament, per la literatura: Toledo hi descobrí una sèrie d’autors, i sobretot autores, que l’han marcada profundament, i ho trasllada al lector —Barbara Kingsolver, Sandra Cisneros, Julia Alvarez, Maya Angelou.

Amèrica endins és un llibre mixt i difícil de classificar, fruit de la voluntat, simplement, d’explicar unes vivències i uns sentiments, sense etiquetes; de mostrar tant les contradiccions com els atractius de tota una societat i una cultura, però des d’un punt de vista que no vol ser exhaustiu, sinó exclusivament personal. Al capdavall, el lector comprèn que l’experiència americana ha valgut la pena. Els Estats Units han esdevingut l’“Amèrica” del títol, sense mitificacions però amb una implicació emocional profunda.

dimarts, 13 d’octubre de 2020

El gènere, la desigualtat, la llengua

Assisteixo amb un bon grapat de docents de l'institut on treballo a un curs sobre coeducació. Les xarrades, telemàtiques com tantes coses en aquests dies que ens costa viure, tracten amb solvència temes importants al voltant, entre altres coses, de la igualtat de gènere. Tècniques i estratègies per a viure en l'entorn educatiu la igualtat entre homes i dones, l'ètica de la cura, la importància de la coeducació per a una autèntica cultura de la pau i de la mediació, la invisibilització de les dones en el món de la ciència. Totes les aportacions, fetes per dones intel·lectualment ben formades, són interessants, certament una mica més difícils de seguir pels condicionants de la distància i la fredor del format de videoconferència. Potser a alguna li manca didactisme, o no aporta elements nous als que ja coneixíem, però bé. Res a dir, una jornada de formació sòlida, ben organitzada, amb peixos grossos de la Conselleria d'Educació que l'avalen. Fins ací, tot perfecte.

Un detall, tanmateix, crida l'atenció del professorat del nostre centre, i ho comentem pel grup de whatsapp. Totes les conferències són en castellà. Alguns de nosaltres ho comentem al xat que l'organització manté obert per a fer aportacions. La presentadora es fa ressò de la nostra queixa en una de les pauses. Algú podria pensar que la qüestió els suscitaria alguna mena de reflexió als organitzadors, que sí s'expressen en valencià. Però no. La seua argumentació és que allò que importa no és la llengua en què s'impartisca el curs sinó els continguts.

Ja hi som. És la fal·làcia tan reportada pels contraris al requisit lingüístic d'haver de triar entre bons metges i metges que parlen valencià. ¿Que potser no podem aspirar a tenir bons metges que parlen valencià? De la mateixa manera, és de suposar que hi ha molta gent que sap parlar valencià que pot aportar solidesa sobre el tema de la igualtat. O, encara més, fora desitjable que gent tan formada en coeducació hagués fet un esforç per aprendre a expressar-se formalment en valencià. Francament, esperava una mica més de sensibilitat per part de persones tan conscienciades pel que fa a la igualtat.

Perquè, a veure, està clar que hi ha una desigualtat de gènere a nivell social. No és que no hi haja dones hàbils i vàlides per a ocupar els llocs de prestigi o poder, sinó que el sistema patriarcal les oculta o els hi dificulta l'accés. Com va quedar ben palés en la xarrada sobre les dones i la ciència. Però, ¿no veuen que passa el mateix amb les llengües? El valencià pateix una discriminació lingüística per part d'una altra llengua que, des de fa molt de temps, segles, ha ocupat una posició de poder. De manera que es veu "normal" emprar el castellà en àmbits formals, i en canvi l'ús del valencià sembla que calga "buscar-lo". Com el cas de les dones en la ciència, la política o el món empresarial. Dit d'una manera simplista: el valencià és en relació al castellà el que les dones han estat històricament en relació al patriarcat.

És trist que persones tan sensibles en determinats àmbits ho siguen tan poc en la qüestió lingüística. Justament perquè d'aquesta mena de gent hom esperaria el canvi d'actitud que cal. I no ens val amb la condescendència ni amb el respecte (de boqueta) cap al valencià: ens cal que usen la llengua per a prestigiar-la. Els que defensem el paper social de les dones hauríem d'estar en bloc al costat dels que defensem l'ús del valencià, per raons semblants.

De la mateixa manera que els que defensen la preservació de les espècies, o el dret dels pobles indígenes, haurien d'estar compromesos amb l'ús i la promoció del valencià. Perquè la causa del valencià és paral·lela a la dels perseguits i invisibilitzats de la història.

Article publicat a La Veu de Benicarló, núm. 1254 (16 d'octubre de 2020)