dissabte, 23 de gener de 2021

Amèrica, Amèrica

Article publicat a la revista Caràcters, núm. 88 (2019)

Lourdes Toledo 

Amèrica endins

Bromera, Alzira, 2018

310 pàgines

Lourdes Toledo, periodista cultural col·laboradora de diverses publicacions (entre les quals Caràcters), va obtenir el Premi d’Assaig Mancomunitat de la Ribera Alta de 2017 amb Amèrica endins, el seu primer llibre. Aquest presenta un format de dietari i parteix de la seua experiència durant tres anys, concretament entre 2014 i 2017, als Estats Units, on es va traslladar amb la seua família per a treballar de professora a Santa Fe, a l’estat de Nou Mèxic.

Un dels trets més interessants d’aquesta obra és l’equilibri que hi trobem entre la narració de l’experiència personal de l’autora, d’una banda, i la descripció i anàlisi d’una cultura tan particular com la nord-americana, de l’altra. Pel que fa a l’aspecte personal, Toledo ens presenta amb sinceritat, un estil proper i certa espontaneïtat, les dificultats que un canvi de vida d’aquestes característiques va suposar per a ella i la seua família. També les amistats personals, les dificultats laborals, els viatges, els menjars, les estones viscudes. Aquest vessant del llibre ens apropa de manera molt directa a la personalitat de Lourdes Toledo, i ens fa viure amb empatia les dificultats íntimes viscudes durant un període vital que s’endevina intens.

En l’altre plat de la balança del dietari hi ha la fixació de la lent observadora en la realitat americana, que és l’aspecte que pot resultar més atractiu per al lector mitjà. També en això, Amèrica endins és un llibre híbrid. Alguns capítols —perquè, tot i portar datació com en els dietaris, cadascun dels apartats en què es divideix són ben bé capítols— prenen el to d’un llibre de viatges, i són fruit de les impressions rebudes per Toledo en els seus desplaçaments pel país; d’altres, són petits assaigs sobre la cultura nord-americana. En tots els casos, però, se’n desprèn una visió crítica i alternativa del país. Sempre es busca “l’altra” Amèrica, no pas la del turista, sinó la del viatger. Per això prefereix Minnesotta a Las Vegas, passejar vora el Hudson a visitar el MOMA, la vall del riu Pecos a Los Angeles.

Una visió crítica, dèiem. Efectivament, l’estada de Lourdes Toledo als EUA va coincidir amb l’inici de l’era Trump, i amb les primàries demòcrates prèvies. No amaga la simpatia per Bernie Sanders i per l’Amèrica que representa, molt present a Nou Mèxic, l’estat amb més immigrants del país; tampoc evita pronunciar-se sobre què significa l’elecció de Trump. Dedica un magnífic i molt interessant capítol a la història i la situació dels indis americans, i no s’està de blasmar alguns costums nord-americans com l’obsessió pel treball, la dependència del cotxe o l’excessiva burocràcia que domina bona part de la vida social, amb especial esment del món educatiu.

Amb tot, a mesura que avança en la lectura, el lector va endinsant-se en la seducció americana; descobreix com, efectivament, l’autora va ser capaç de connectar amb l’altra Amèrica que cercava més enllà de les diferències. En el paisatge, per exemple: hi ha passatges de descripcions naturals bellíssimes. O a través de les relacions personals: totes aquelles persones, moltes d’elles d’ascendència xicana, que van fer la vida més humana a l’autora durant la seua estada a Santa Fe. O, òbviament, per la literatura: Toledo hi descobrí una sèrie d’autors, i sobretot autores, que l’han marcada profundament, i ho trasllada al lector —Barbara Kingsolver, Sandra Cisneros, Julia Alvarez, Maya Angelou.

Amèrica endins és un llibre mixt i difícil de classificar, fruit de la voluntat, simplement, d’explicar unes vivències i uns sentiments, sense etiquetes; de mostrar tant les contradiccions com els atractius de tota una societat i una cultura, però des d’un punt de vista que no vol ser exhaustiu, sinó exclusivament personal. Al capdavall, el lector comprèn que l’experiència americana ha valgut la pena. Els Estats Units han esdevingut l’“Amèrica” del títol, sense mitificacions però amb una implicació emocional profunda.

dimarts, 13 d’octubre de 2020

El gènere, la desigualtat, la llengua

Assisteixo amb un bon grapat de docents de l'institut on treballo a un curs sobre coeducació. Les xarrades, telemàtiques com tantes coses en aquests dies que ens costa viure, tracten amb solvència temes importants al voltant, entre altres coses, de la igualtat de gènere. Tècniques i estratègies per a viure en l'entorn educatiu la igualtat entre homes i dones, l'ètica de la cura, la importància de la coeducació per a una autèntica cultura de la pau i de la mediació, la invisibilització de les dones en el món de la ciència. Totes les aportacions, fetes per dones intel·lectualment ben formades, són interessants, certament una mica més difícils de seguir pels condicionants de la distància i la fredor del format de videoconferència. Potser a alguna li manca didactisme, o no aporta elements nous als que ja coneixíem, però bé. Res a dir, una jornada de formació sòlida, ben organitzada, amb peixos grossos de la Conselleria d'Educació que l'avalen. Fins ací, tot perfecte.

Un detall, tanmateix, crida l'atenció del professorat del nostre centre, i ho comentem pel grup de whatsapp. Totes les conferències són en castellà. Alguns de nosaltres ho comentem al xat que l'organització manté obert per a fer aportacions. La presentadora es fa ressò de la nostra queixa en una de les pauses. Algú podria pensar que la qüestió els suscitaria alguna mena de reflexió als organitzadors, que sí s'expressen en valencià. Però no. La seua argumentació és que allò que importa no és la llengua en què s'impartisca el curs sinó els continguts.

Ja hi som. És la fal·làcia tan reportada pels contraris al requisit lingüístic d'haver de triar entre bons metges i metges que parlen valencià. ¿Que potser no podem aspirar a tenir bons metges que parlen valencià? De la mateixa manera, és de suposar que hi ha molta gent que sap parlar valencià que pot aportar solidesa sobre el tema de la igualtat. O, encara més, fora desitjable que gent tan formada en coeducació hagués fet un esforç per aprendre a expressar-se formalment en valencià. Francament, esperava una mica més de sensibilitat per part de persones tan conscienciades pel que fa a la igualtat.

Perquè, a veure, està clar que hi ha una desigualtat de gènere a nivell social. No és que no hi haja dones hàbils i vàlides per a ocupar els llocs de prestigi o poder, sinó que el sistema patriarcal les oculta o els hi dificulta l'accés. Com va quedar ben palés en la xarrada sobre les dones i la ciència. Però, ¿no veuen que passa el mateix amb les llengües? El valencià pateix una discriminació lingüística per part d'una altra llengua que, des de fa molt de temps, segles, ha ocupat una posició de poder. De manera que es veu "normal" emprar el castellà en àmbits formals, i en canvi l'ús del valencià sembla que calga "buscar-lo". Com el cas de les dones en la ciència, la política o el món empresarial. Dit d'una manera simplista: el valencià és en relació al castellà el que les dones han estat històricament en relació al patriarcat.

És trist que persones tan sensibles en determinats àmbits ho siguen tan poc en la qüestió lingüística. Justament perquè d'aquesta mena de gent hom esperaria el canvi d'actitud que cal. I no ens val amb la condescendència ni amb el respecte (de boqueta) cap al valencià: ens cal que usen la llengua per a prestigiar-la. Els que defensem el paper social de les dones hauríem d'estar en bloc al costat dels que defensem l'ús del valencià, per raons semblants.

De la mateixa manera que els que defensen la preservació de les espècies, o el dret dels pobles indígenes, haurien d'estar compromesos amb l'ús i la promoció del valencià. Perquè la causa del valencià és paral·lela a la dels perseguits i invisibilitzats de la història.

Article publicat a La Veu de Benicarló, núm. 1254 (16 d'octubre de 2020)