dijous, 16 de juny de 2022

Plaques solars i economia

Fa cosa d'any i mig, la meua dona i jo vam decidir posar-nos plaques solars a la teulada de casa nostra. En aquell moment el preu de l'electricitat encara no havia iniciat la pujada espectacular que tot seguit vindria. Era una qüestió que ens plantejàvem des de feia molt de temps, i quan vam iniciar els tràmits ni tan sols sabíem que hi hauria bonificacions en la declaració de renda i en la contribució. Ho vam fer, diguem-ho clar, per principis, per raons ecològiques.

Amb l'augment constant de preus de la llum que ha vingut després, molts amics i coneguts ens han preguntat quant costava, si valia la pena, si s'estalviava molt. Tot criteris econòmics. Ningú ens pregunta per la raó, la motivació per a instal·lar-nos plaques. Al nostre entorn el plantejament és fer càlculs dineraris: si em surt a compte, em posaré plaques, però he de mirar si acabaré amortitzant-les. Fa uns mesos sentia per la ràdio un anunci que promocionava les instal·lacions fotovoltaiques: "Ara no cal ser ecologistes. Benvinguts, economistes!".

Tot això no deixa de produir-me un cert estupor. Anem mal encaminats si la raó per apostar per les energies renovables ha de ser l'interés econòmic. Estem en una situació d'emergència climàtica, i per més que se'ns repeteix no sembla que ningú s'ho arribe a creure de debò. El fet de plantejar-se una instal·lació solar hauria de ser paral·lel a un canvi de mentalitat que implique altres actituds. No té cap sentit que ens posem plaques si seguim posant l'aire condicionat a tot drap, si continuem anant amb cotxe a tot arreu. Més valdria que abaixàrem un parell de graus l'aire, que anàrem més a peu o en bici, cosa ben factible en pobles com el nostre.

O ens creiem el respecte al planeta i la importància d'accions contra el canvi climàtic, o l'auge de la fotovoltaica serà un altre element més de l'escalada, una disfressa del "capitalisme verd", perquè seguiran primant els criteris economicistes sobre els mediambientals. L'energia solar ha de ser una baula més d'un canvi més profund, no una inversió rendible més com qualsevol altra, com fa uns anys ho eren els habitatges. No és una inversió, és una aposta per un altre model de vida, dins de les modestes possibilitats de cadascú.

Tant de bo les raons econòmiques impulsen moltíssima gent a apostar per les plaques solars, evidentment avançarem. Però seria desitjable que aquesta no fora l'única raó i que a poc a poc aquest canvi anara acompanyat de noves actituds. Si no, poca cosa arreglarem.

dimarts, 31 de maig de 2022

'Seny i sentiment': sempre Jane Austen

Jane Austen, Seny i sentiment
Barcelona, Viena Edicions, 2021
Traducció de Xavier Pàmies

L'editorial Viena va començar fa poc més d'un any amb aquest llibre la col·lecció "Club Victòria", dedicada a les novel·les angleses del segle XIX, de les quals Jane Austen seria l'exemple més conegut. A hores d'ara, el catàleg de la col·lecció ja compta amb set títols, entre ells un altre Austen (Mansfield Park), així com Agnes Grey d'Anne Brontë, Jane Eyre de Charlotte Brontë o Una habitació amb vistes d'E.M. Forster, que tot i ser posterior es relaciona amb el mateix món victorià. Les edicions són acuradíssimes, precioses, i tant per això com pel fet de posar a l'abast en català novel·les clàssiques que són d'indiscutible referència cal saludar amb entusiasme aquesta iniciativa i felicitar l'editorial.

Pel que fa a Seny i sentiment, hi veiem algunes semblances amb l'altra novel·la més coneguda de Jane Austen, Orgull i prejudici. També ací hi trobem unes germanes protagonistes, de nou s'hi barregen la necessitat de trobar marit i les dificultats econòmiques que ho condicionen tot, l'ambientació és molt similar i fins i tot el títol reflecteix unes actituds que podem trobar en els personatges protagonistes. En aquest cas, les germanes són Elinor i Marianne Dashwood: Elinor és el seny, l'equilibri, la mesura, la ponderació; Marianne és el sentiment, l'espontaneïtat, la vivència apassionada.

Hem parlat de les semblances amb Orgull i prejudici, però ja hi veiem alguna diferència: el protagonisme de la novel·la és en aquest cas predominantment femení, encara més. El paper dels homes que interessen a les germanes Dashwood és molt menys remarcable, són mers comparses, figures necessàries per a l'anàlisi i la vivència de les germanes i altres dones que circulen per la novel·la. És una novel·la molt centrada en els personatges femenins, fins al punt que en algun moment, especialment al desenllaç, es troba a faltar que l'autora hagués fet una mica més de dibuix dels masculins.

L'argument, explicat en breu, és simple, com sol passar amb les novel·les d'Austen: les dues germanes pateixen sengles desenganys amorosos, i l'afronten de manera diversa d'acord amb la manera diferent de ser que el títol enuncia. Mentre Marianne s'enfonsa i ho viu de manera molt intensa, Elinor porta les seues dificultats amb enteresa, dignitat i discreció. Al capdavall, la posició de l'autora sembla favorable a aquest darrer posicionament, com ho prova la focalització prioritària en Elinor, i el mateix desenllaç. Entre línies, hi ha una crítica irònica als excessos sentimentals del romanticisme, ben estés ja en l'època d'escriptura del llibre (1811). No és gratuït que, tot i conviure cronològicament amb el moviment romàntic, Austen no en puga ser considerada part. Perquè ser romàntic, en història de la literatura, no és simplement tractar d'amor.

Les novel·les d'Austen tenen diversos mèrits que no seré jo qui descobrisca ara. Però no puc deixar de comentar com reflecteixen amb ironia tot un món social molt determinat, el de l'alta societat anglesa d'inicis del segle XIX, la manera de relacionar-se, i com els diners ho condicionaven tot, fins i tot (o sobretot) les relacions sentimentals i matrimonials. En aquest sentit, són extraordinaris els passatges en què intervenen el germanastre de les protagonistes i la seua esposa, personatges per als quals els diners ho són, simplement, tot.

I l'altre mèrit d'Austen, potser el primer que hauríem d'haver esmentat: la llegibilitat, que es fonamenta en un gran domini de l'escriptura. És admirable confegir quatre-centes pàgines i fer-les passadores tractant uns temes en aparença tan banals. I la qualitat queda demostrada quan veiem que, contra tot pronòstic, segueix seduint els lectors actuals, fins i tot joves. Jane Austen mai defrauda.

 

Article publicat a:

La Veu de Benicarló, núm. 1334 (27 de maig de 2022) 

El Diari Online, 30 de maig 2022.

Web revista Saó, 31 de maig 2022.

divendres, 13 de maig de 2022

Addicte als comentaris

No sé si deu ser greu, començo a pensar que sí. Ja fa temps que quan llegeixo notícies a internet, sobretot a facebook, que és la xarxa que solc utilitzar més, tinc tendència a mirar els comentaris que els usuaris hi posen. Fins i tot m'hi entretinc més que amb la notícia o l'article en ell mateix. És com un descens als inferns, una atracció fatal per alguna cosa tèrbola que em causa alhora repulsió i fascinació.

La cosa va començar per a mi durant la pandèmia, i especialment s'intensificà durant els debats al voltant de les vacunes. A sota qualsevol notícia sobre els efectes de la covid, sobre els avenços o dificultats en investigació, hi veies la quantitat de comentaris. Facebook te'n destacava algun, hi clicaves. Ja havies begut oli. Accedies així a uns debats delirants, en què tothom sabia de tot. La pandèmia ens ha descobert amb quina facilitat hi ha una gran quantitat de gent que opina de tot.

Un dels aspectes més inquietants d'aquest submón: la icona de la careta que riu. Una notícia sobre vacunació al facebook, i a sota tres-centes persones que posen la icona que indica que allò els fa riure, que se'n foten. En el mateix fil hi ha comentaris que reben aquesta mateixa careta, com un menyspreu lacònic de rebuig; és el riure del cunyat, "tu què sabràs", "no em faces riure, home", l'absència total d'argumentació. No és un riure simpàtic, no; és el riure àcid del joker.

El problema de tot aquest univers de comentaris és que en alguns moments pots arribar a pensar que et mostren el pols de l'opinió general de la població. Sortosament no és així. Tot i la quantitat de comentaris d'antivacunes, per posar un exemple, al final la gent majoritàriament es va vacunar. Malgrat els extremismes polítics que llegeixes en les xarxes, les opinions demencials i intolerants, al capdavall el gruix de la societat té més sentit comú. De tant en tant cal posar en quarantena el que llegeixes en aquests fils d'internet, sortir de la pantalla i respirar l'aire fresc de la gent real.

I tanmateix, no puc evitar-ho. Sovint ni tan sols llegeixo l'article, vaig directament als comentaris. A sota, a un clic, s'obri tot un món d'opinions sense fonamentar, una finestra a l'estultícia humana, a l'agressivitat gratuïta de gent que s'insulta sense ni tan sols conéixer-se. És una un dels millors exemples d'aquesta tendència actual a la manca de diàleg, a mantenir-se en la pròpia idea sense cap argumentació sòlida.

Vull deixar de mirar els comentaris internàutics, vull prescindir d'eixa riuada de negativitat. Però exerceix sobre mi la fascinació de l'abisme, l'atracció del costat fosc de l'ésser humà. M'ho hauré de fer mirar?

Article publicat a La Veu de Benicarló, núm. 1332 (13 de maig de 2022)

dimecres, 4 de maig de 2022

La devastació i la perifèria

Article publicat a la revista Saó, núm. 417 (juliol-agost 2021) i a La Veu de Benicarló, núm. 1324 (11 de març de 2022)

Fèlix Edo Tena, Lluny de qualsevol altre lloc
Benicarló, Onada Edicions, 2021

La segona novel·la de l'escriptor de Vilafranca Fèlix Edo Tena té dues parts molt clarament diferenciades. La primera, "Un lloc sobre l'asfalt", s'ambienta a la ciutat de Castelló de la Plana, i marca així diferències amb la seua anterior obra, El guardià de les trufes, localitzada en el món rural interior. Se'ns hi narren els vagarejos del personatge de Joan, que ha deixat la seua feina de professor per raons que no se'ns expliquen i es dedica a viure de treballs precaris i temporals: pescador, collidor de taronja.

En els itineraris errants del protagonista se'ns hi mostra un panorama desolador i desesperançat, en el qual un mal entés progrés ha acabat amb tot allò que suposa una mínima identitat a la qual agafar-se. La novel·la descriu amb especial deteniment la marjal, l'espai entre Castelló i el Grau, un àmbit perifèric que marca el límit entre la ciutat i el camp, i on és ben visible el contrast entre una modernitat sense escrúpols i una ruralia cada cop més degradada. En aquest sentit, la història del senyor Ramon i la senyora Marta és corprenedora.

La imatge que s'ofereix de Castelló, de la
realitat en el seu conjunt, és la de l'abandó, una immensa deixalleria caòtica i desolada, tant a nivell físic com moral. Hi apareix el drama de la immigració a través del jove Mamadou, l'explotació immobiliària, la injustícia, l'abús social i la violència a molts nivells. Una visió quasi apocalíptica de la contemporaneïtat. Davant d'això, Joan adopta una postura d'incomprensió, d'inadaptació social, com si no poguera trobar el seu lloc en eixe món. L'actitud del protagonista recorda el sentiment d'"estranyesa" davant de la realitat de L'étranger de Camus.

La segona part, "Un lloc sobre l'erm", se centra en el retorn de Joan a Vilafranca, el seu poble d'origen, i pel que fa a l'ambientació emparenta amb la primera novel·la de l'autor. No es tracta, tanmateix, d'un regrés a una Arcàdia idíl·lica: també se'ns mostra la desintegració del món rural. De nou, el protagonista optarà per una existència al marge de la societat, a la perifèria, que és al capdavall l'únic "lloc en el món" possible i coherent, sembla voler-nos dir l'autor.

Fèlix Edo ens ofereix amb Lluny de qualsevol altre lloc una novel·la que vol ser una reflexió sobre la societat present. I ho fa amb un estil en què preval la descripció per sobre de la narració i el diàleg, i que ens ofereix molts passatges d'un marcat lirisme. Un lirisme que suavitza la duresa de la temàtica, que no està exempta, tanmateix, d'esperança.

dilluns, 21 de febrer de 2022

La vida des del fons

Article publicat a la revista Caràcters, núm. 90-91 (juny 2021)

Anna Maria Villalonga
Els dits dels arbres
Alzira, Bromera, 2020
154 pàgines

Irene és una dona jove que acaba de sortir d’un psiquiàtric, a qui el metge recomana, quan li dona l’alta, que escriga com a mètode terapèutic. Ella segueix el consell i redactarà uns quaderns, com un diari sense dates, on deixarà constància dels pensaments, les angoixes, les pors, els sentiments que la dominen. A la protagonista li ha agradat sempre escriure, i fins i tot havia escrit una novel·la, guanyadora d’un premi literari. El títol de la novel·la era La vida des del fons.

Anna Maria Villalonga, professora universitària i crítica literària, és coneguda sobretot per la seua dedicació al gènere negre, com a divulgadora i investigadora i també com a autora. Les seus dues novel·les anteriors, La dona de gris (2014) i El somriure de Darwin (2017), pertanyen de fet a aquest gènere, així com altres narracions que ha publicat en diversos reculls i antologies. Amb Els dits dels arbres, tanmateix, canvia radicalment de registre, i es llança a l’exploració en primera persona dels pertorbadors laberints de la malaltia mental, a través de la figura d’Irene, una dona que, efectivament, ha caigut al fons i ens ofereix una visió de la vida des d’aquesta perspectiva particular.

En aquesta novel·la, més que els fets, que n’hi ha, importa deixar constància de com la consciència de la protagonista percep el món. La Irene té un greu problema de relació amb l’entorn, que li impedeix la comunicació normal amb les altres persones i la porta a recloure’s en ella mateixa. Es troba “expulsada del món”. En aquesta reclusió íntima, dona voltes en espiral als traumes que l’han portada a la situació actual, i que se’ns aniran descobrint. La veu narrativa és directa, aparentment senzilla, i és aprofundida per un subtil simbolisme. Aconsegueix que un argument aparentment difús connecte amb el lector, el qual se sent implicat en la història de la narradora.

Ens trobem, per tant, davant d’una novel·la que és l’anatomia del dolor psicològic, de la marca emocional que uns fets viscuts poden produir en una persona. L’objectiu de la novel·la ens pot recordar la novel·la psicològica de la primera meitat del segle xx. Però Villalonga defuig l’anàlisi de les manifestacions més patològiques i extremes de la malaltia mental, i en canvi adopta un enfocament més humà. No cerca una anàlisi mèdica i profunda del cas de la protagonista, sinó una empatia personal. En aquest sentit, des d’una perspectiva extraliterària, cal valorar que la novel·la visibilitza una realitat que el nostre “món feliç” pretén ignorar, tot i que és absolutament present, en els nostres carrers, en els nostres veïnats.

Hi ha un altre element molt diferent que fa que Els dits dels arbres tinga un interés afegit i divers: el fet que la narradora és una escriptora, i escriu els seus dietaris amb voluntat de fer literatura. Observa la realitat amb la intenció de trobar alguna història per a escriure. L’actitud d’Irene és la d’una “espectadora” que contempla el món “des del marge”. “Ben mirat, escriure ja lliga amb aquest perfil”, admet ella mateixa (p. 21). Però, és això suficient? “Observar és essencial, d’acord. És la part del lleó de l’escriptura. Però no és l’única. També s’ha de viure. Per escriure, s’ha de viure” (p. 68). En certa manera, la novel·la mostra els intents de la protagonista de crear literatura tot i les seues dificultats per a inserir-se en la vida real, tot i les seues mancances relacionals. Aquesta reflexió metaliterària és un dels aspectes més suggeridors de l’obra, i potser, en el fons, un dels seus temes centrals.

Anna Maria Villalonga ens ofereix, amb Els dits dels arbres, un artefacte precís i ben engreixat que funciona a la perfecció. Aconsegueix l’empatia del lector, ajuda a difondre la realitat de les malalties mentals, assoleix un to que fa reeixits equilibris entre la senzillesa i l’elaboració literària, i planteja una profunda reflexió sobre la gènesi i les condicions del fet literari.