dissabte, 30 de juliol de 2022

L'amor passats els cinquanta

Empar Moliner, Benvolguda
Barcelona, Columna, 2022
Premi Ramon Llull 2022

La protagonista i narradora d'aquesta novel·la intueix un dia, amb total certesa, que el seu marit s'enamorarà de la seua jove parella de violí a l'orquestra on hi té plaça. Ella, la narradora, és una dona de més de cinquanta anys, dibuixant i il·lustradora d'èxit; ell té deu anys menys que ella, i tenen una filla junts. La percepció de la futura i incipient infidelitat del marit, de la qual segons la protagonista ni ell és conscient, coincideix amb la vivència dels canvis que comporta la menopausa en la seua vida.

Arran d'aquest fet germinal -la consciència que el marit s'enamorarà d'una altra més jove-, la protagonista ens anirà mostrant, en fragments curts, la seua vida, tant la passada com la present: la seua afició per córrer diàriament, l'afició per la beguda, uns fets determinats i crus que van marcar la seua infantesa, els seus primers matrimonis, l'amor que sent per la seua filla a punt d'entrar a l'adolescència, la complicitat que la unia al seu marit i que ella sent que s'acaba per l'aparició de la jove Cristina. I els detalls que li mostren el canvi d'etapa vital: les pèrdues d'orina, la necessitat de lubricant per a la pràctica del sexe, tot plegat descrit amb bona dosi d'ironia i sentit de l'humor.

Un dels mèrits d'aquesta darrera novel·la d'Empar Moliner és justament posar el focus narratiu en una etapa vital tan comuna com desconeguda, la menopausa de les dones, tan invisible per a la literatura com socialment. L'evolució dels sentiments de la protagonista pel seu marit i la seua presumible futura amant és, al capdavall, un vessant més, el més determinant, del fet d'haver entrat en una altra fase de la vida, la "vellesa", com la narradora l'anomena de manera immisericordiosa i (potser) exagerada. Però hi ha altres temes que conformen el dibuix del conjunt: l'amor matrimonial i la seua degradació, l'amor maternal com a absolut, i com gestionar-ho tot plegat en el camí de la maduresa.

Tot i aquest plantejament que pot semblar una mica dramàtic o existencial, l'estil que Moliner imprimeix a la narradora és farcit d'ironia, de vegades càustica. Una manera d'escriure directa i desacomplexada característic de l'autora que els seus lectors, o aquells que la coneixen per les seues aparicions als mitjans, reconeixeran fàcilment. De fet, entre la protagonista de la novel·la i l'autora hi ha moltes semblances, gens dissimulades, que justifiquen aquesta similitud o confluència d'estils.

Benvolguda és una bona oportunitat per a gaudir de l'estil personal d'Empar Moliner, i alhora per a identificar-se en el retrat d'un personatge antològic i complex que mostra com es poden afrontar (si és possible) els principals conflictes sentimentals i vitals més enllà dels cinquanta anys.

 

Article publicat a:
La Veu de Benicarló, núm. 1342 (22 de juliol de 2022) 

dimecres, 13 de juliol de 2022

La bugada i el llençol

Hi ha una dita ben coneguda que diu que "a cada bugada perdem un llençol". Vindria a voler dir que a cada nou ús d'una cosa o acció se'n perden funcionalitats, fins que al final, una petita pèrdua darrere d'una altra, ja no et queda roba per a rentar. És una expressió que em ve al cap sovint en qüestions de llengua, quan constato amb sorpresa que paraules que per a mi han estat sempre d'ús habitual i normal, de sobte són desplaçades per castellanismes que tothom sembla acceptar com a naturals.

Així, hi penso quan de vegades percebo que els meus fills o nebots diuen paraules que nosaltres no hem dit mai. Per exemple, "esto" en comptes d'"açò". "Esto està molt bo", posem per cas. Per quina raó en el canvi de generació s'està perdent el demostratiu neutre? Si a casa sempre han sentit "açò", d'on surt eixe "esto" que em sona com un cop de puny a l'estómec? Bé, no cal ser ni filòleg ni Sherlock Holmes per a veure que és fruit de la influència omnipresent del castellà, que és tan forta que fins i tot penetra a l'àmbit domèstic passant per damunt de l'exemple familiar. Un llençol perdut en la bugada.

Un altre cas que em sorprén encara més és l'ús cada cop més extens del mot "sandía" en valencià, per a referir-se al que ací n'hem dit sempre "meló de moro", i més al sud, "meló d'Alger" (i més al nord, "síndria"). Ara, tothom diu "sandía". I no només persones poc acostumades a parlar valencià, o que coneixen aquesta fruita pels aparadors dels supermercats. Ho sents dir a valencianoparlants de tota la vida, fins i tot a llauradors, que estic segur que fa deu, quinze o vint anys deien "meló de moro". És a dir, que el canvi no s'ha produït en el pas d'una generació a una altra, sinó en els mateixos individus; ha segut una cosa fulminant. Com ha pogut passar això? En quin moment una persona concreta, la mateixa persona, deixa de dir "meló de moro" per a dir "sandía"? I per què?

Crec que és un bon exemple de la força abassegadora que té el castellà entre nosaltres, que pot introduir un castellanisme tan flagrant, tan diferent de la paraula originària, en tan pocs anys. Prompte els que diem "meló de moro" serem una raresa exòtica, això si no som acusats de racistes. De fet, és possible que el retrocés del mot vinga per aquesta variable de llenguatge "políticament correcte"; però podria haver-se passat a anomenar "meló roig", com déiem també de menuts, mantenint aquesta visió de la fruita com un tipus de meló (diferent del "meló de tot l'any"). Però no: "sandía", una cosa completament diferent.

O siga, que avui dia no és gens estrany sentir una persona jove dir: "Esto és una sandía". I resultarà que, encara que no ho parega, estarà parlant en valencià. Almenys suposadament. I de llençol en llençol, ens quedarem sense roba. I encara s'ataquen les iniciatives que volen promocionar i defensar del valencià. Però que no veieu qui és el dèbil en tota aquesta història?

Article publicat a La Veu de Benicarló, núm. 1351 (15 de juliol de 2022)

diumenge, 10 de juliol de 2022

Destrucció per a començar de nou

Article publicat a la revista Caràcters, núm. 92 (2021) [gener 2022]

Pep Coll
L'any que va caure la roca
Barcelona, Proa, 2020
588 pàgines

Pep Coll s’ha guanyat a pols el títol de novel·lista per antonomàsia del Pirineu. Ara afegeix un altre maó a la construcció del seu univers narratiu pirinenc, que compta amb fites com El secret de la moixernera, El salvatge dels Pirineus o Dos taüts negres i dos de blancs. Retorna a l’espai literari del poble de Malpui, on s’ambientaven les obres esmentades –entre d’altres–, però en aquest cas amb la voluntat, almenys inicial, d’acabar amb ell.

L’acció se situa el gener de 1975 quan set joves, set hereus de Malpui, en tornar de matinada de la discoteca de Tremp, es troben el seu poble sepultat per la caiguda de la roca que domina el poble. La primera part de la novel·la, que ocupa un període d’unes quantes setmanes, se centra en els intents de desenrunament del poble, i serveix per conéixer el caràcter i les relacions dels set protagonistes, així com les reaccions a la desgràcia. És una part centrada en la destrucció.

La segona part, que arriba fins a l’any 1979, es focalitza, en canvi, en la reconstrucció. Els joves hereus, que fins aquell dia renegaven de la vida rural i del lligam tradicional amb els pares i padrins, en veure’s com únics habitants supervivents de Malpui emprenen una reconstrucció començant des de zero. De manera paral·lela al projecte d’un poble nou, intenten una nova manera, diferent a la tradicional, de viure de la pagesia. La mort del poble, com els diu el personatge del professor de l’Escola Agrària, és una oportunitat per a una nova naixença, per a construir quelcom nou.

La novel·la, per tant, té en un primer nivell una voluntat de retrat sociològic i generacional. Mostra la gran crisi del món rural, especialment pirinenc, entre els anys 60 i 70 del segle passat, i ens presenta les dificultats d’aquells joves que, malgrat tot, volgueren romandre al territori, en un context en què l’èxode cap a les ciutats era moneda corrent; un èxode que és retratat també al llibre. En aquest sentit, Coll demostra un enorme coneixement del món rural i les seues transformacions, així com del tarannà de la gent de muntanya de l’època, i en concret dels joves.

El fet que l’acció s’inicie l’any 1975, l’any de la mort de Franco, dona peu a una interpretació metafòrica gens forçada. La novel·la és la metàfora de les il·lusions de la Transició, de l’empenta per acabar amb l’etapa anterior i iniciar una nova construcció social en què tot semblava possible. I també de les dificultats i els desencisos que el temps comporta. La segona part acaba, com hem dit, el 1979, coincidint amb les primeres eleccions democràtiques, i per tant amb la fi d’aquell període d’esperances. Només quedarà una tercera part, que actua a manera d’epíleg, situada el 2014, en la qual el pas del temps hi juga un paper destacat.

Com veiem, es tracta d’una novel·la ambiciosa, ja que abraça un període temporal ampli i un protagonisme múltiple, fins al punt que podem parlar de novel·la coral. Fa l’efecte que l’autor, al llarg de les pàgines, es va “aficionant” més i més als seus joves protagonistes, i l’extensió de la novel·la permet que el lector vaja coneixent-los cada cop més; hi contribueix la focalització d’alguns capítols en alguns aspectes personals dels personatges. Per tant, Coll no renuncia a la construcció dels caràcters, objectiu més complex en tractar-se d’un protagonisme compartit. Relacionat amb això hi ha un detall tècnic sorprenent: s’hi utilitza un narrador intern en primera persona del plural, però que no s’identifica amb cap dels personatges. És com si l’autor volguera construir una mena de veu col·lectiva que aplegara els set joves, més enllà de les seues individualitats.

L’any que va caure la roca és una novel·la certament extensa, en part per la quantitat d’anècdotes en la trama que la fan, en primer lloc, una lectura entretinguda, apta per a un públic lector ampli. Al capdavall, aquesta extensió està al servei d’un aprofundiment en el retrat col·lectiu dels protagonistes i en el dibuix precís d’una part del país en un moment crucial.