diumenge, 31 de desembre del 2023

Els llibres que he llegit el 2023


Com he vingut fent els últims anys, per tancar l'any comparteixo el llistat dels llibres que he llegit durant aquest any que acaba, en ordre estrictament cronològic. Si n'he fet alguna ressenya, la podreu llegir a través de l'enllaç que hi ha al títol. Com a novetat, l'aparició en la meua vida del llibre digital, encara de manera puntual. Una apreciació: he llegit molt més en valencià (19 llibres). Una altra: la diversitat temporal (des de Jaume I a llibres publicats enguany com el de Barceló o Lliberós) i de gèneres (literatura juvenil, de gènere, clàssics...). No em puc queixar.

Espero que l'any que ve en puguen ser tants o més, i iguals o millors. (Per si teniu curiositat, ací us enllaço també la llista de 2021 i 2022)

1.       Jesús Moncada, La galeria de les estàtues, La Magrana.

2.       Jaume I, Llibre dels fets, Bromera (adaptació).

3.       Ian McEwan, Expiación, Anagrama (eBook).

4.       Joan-Daniel Bezsonoff, El diable es va a aturar a Orà, Empúries.

5.       Josep Pla, Les escales de Llevant, Destino.

6.       Charlotte Brontë, Jane Eyre, Proa.

7.       Àngel Burgas, Noel et busca, La Galera.

8.       Francesc Bodí, La passejadora de gossos, Bromera.

9.       Vicent Usó, Dotze, Bromera.

10.   María Solar, La culpa, Contraluz.

11.   Franz Kafka, Carta al padre, Bruguera.

12.   Javier P. Company, I que les fulles recorden, Círculo Rojo.

13.   Tomàs Llopis, Cremareu aquesta carta, Bromera.

14.   Maggie O’Farrell, Hamnet, L’Altra Editorial.

15.   Paula Hawkins, La noia del tren, La Campana (eBook).

16.   Patrick Rothfuss, El nombre del viento, Plaza y Janés.

17.   Josep Igual, Les clarianes i els dols, Ajuntament de Benicarló.

18.   Aldous Huxley, Contrapunt, Edicions 62.

19.   Maire Carranza, Paraules emmetzinades, Marjal.

20.   Joan Enric Barceló, Morir sabent poques coses, Periscopi.

21.   Susanna Lliberós, El Crit, Onada.

22.   Mario Vargas Llosa, Lituma en los Andes, Planeta.

23.   Care Santos, Mentida, Edebé.

24. Virginia Woolf, Flush. Biografia d'un gos, Bromera.

dijous, 21 de desembre del 2023

Vides frustrades

Article publicat a la revista Caràcters, núm. 96 (març 2023) i a La Veu de Benicarló, núm. 1413 (29 de desembre de 2023)

Antònia Vicens
Quasi un miracle. Tots els contes
La Magrana, Barcelona, 2022
255 pàgines
 

La concessió aquest 2022 del Premi d’Honor de les Lletres Catalanes a Antònia Vicens ha significat el reconeixement a una personalitat que, tot i el ressò limitat, ha anat bastint amb constància i qualitat sostingudes una obra sòlida i respectada. Des que es donà a conéixer guanyant el Premi Vida Nova del concurs literari de Cantonigròs de 1966 amb Banc de fusta i, sobretot, el Sant Jordi de 1967 amb 39° a l’ombra, no ha deixat de publicar novel·les, reculls de relats i, en els darrers anys, poesia, que han anat afermant l’autora nascuda a Santanyí el 1941 com una de les veus més potents de la literatura balear del darrer mig segle.

En aquest volum s’aplega la totalitat dels contes escrits per Antònia Vicens durant tot aquest temps. Es tracta d’un total de vint-i-sis narracions, ordenades de manera inversa, és a dir, de les més recents a les més antigues. Una ordenació atípica que l’autora ha justificat dient que així segueixen “el fil de la memòria”, que va del present cap al passat. D’aquestes narracions, més de la meitat es van publicar en el recull Primera comunió (1980); la resta, la majoria han aparegut en reculls més breus, o de manera esparsa. Només un és inèdit, el titulat “Clar com un mirall”.

Entre el conte més antic, escrit el 1963 —tots els contes inclouen la data i el lloc de redacció—, i el més recent, de 2017, hi ha una diferència de més de cinquanta anys. És lògic, per tant, que hi detectem canvis en la manera d’escriure de l’autora. El més evident és que els primers contes eren més extensos (“El pintor” o “El novici”, per exemple) i amb un estil una mica més tradicional. Més endavant, en concret a partir de Primera comunió, veiem uns relats amb una major economia del llenguatge, un estil més precís, uns contes tallats com si foren diamants, breus i punyents, intensos. Tanmateix, tot i aquestes diferències, malgrat certa maduració o depuració posterior, crida l’atenció que la veu narrativa té prou personalitat pròpia per fer-se sentir ja en els primers contes, escrits a vint-i-dos anys.

Aquesta unitat del conjunt es concreta, per exemple, en les temàtiques. Es tracta de contes durs, sense concessions, de vegades cruels, que fan, dit siga de passada, que el títol del recull —que és el d’un dels contes— tinga un ressò una mica irònic. Bona part dels contes estan protagonitzats per dones que viuen una vida frustrada, que no troben la manera de realitzar-se, que tenen relacions amb homes que no les omplen, i que viuen la pressió social de la família i el matrimoni com una llosa que les oprimeix. El tema de la frustració matrimonial és, de fet, recurrent (“Recordances”, “Desencant”, entre d’altres), però no és l’única. Sovint la infelicitat és motivada per quelcom més general o inconcret, com una constatació de la impossibilitat de desenvolupar-se plenament. Certament, la condició de la dona és un dels eixos a l’entorn del qual gravitat la narrativa de Vicens. Però aquesta frustració vital afecta també els personatges masculins, i acaba esclatant, en moltes de les narracions, en algun fet violent, sobtat.

Un altre element que unifica els contes és de tipus formal. L’autora defuig la narració lineal, causal, i opta per viaranys menys senzills, que reclamen el treball del lector, amb retrospeccions temporals, justificades pel fet que el passat dels personatges juga un paper important. Tothora ens trobem dins la consciència dels personatges, transmesa amb un estil poètic, metafòric, molt treballat, que juga també amb la polifonia dels personatges. Sense oblidar un treball remarcable de llenguatge, l’enorme riquesa lingüística amb la qual l’autora juga sense esforç, pouant en la frondositat del català de Mallorca.

Quasi un miracle és, per tant, una mostra excel·lent de l’obra d’una de les autores més sòlides de la literatura catalana actual. Hi trobem els trets més identificables de la seua literatura, una veu pròpia inconfusible i treballada, i una autoexigència estilística de primer ordre.

divendres, 15 de desembre del 2023

València-Madrid

Aquesta setmana s’han trobat el “nostre” president Mazón —em costa considerar-lo meu, si no té la mínima dignitat de parlar la meua llengua— i l’egrègia presidenta de la Comunidad de Madrid, la poderosa Ayuso. Fan un front, diuen, per a reforçar l’aliança entre dos territoris “germans” com són València i la capital estatal; un eix, segueixen dient ells, que ha de ser la punta de llança del progrés a Espanya. Tot eren somriures, abraçades i bona sintonia.
 
Aquest cap de setmana de pont festiu, Madrid ha estat ple de gom a gom. Sense preguntar massa, he sabut de dues companyes de feina que hi havien estat, que eren part infinitesimal d’eixa gernació de gent que es passejava per la ciutat de la meseta. Sembla ser que Madrid està de moda. Una col·lega que em diu que sempre ha tingut més tirada a Barcelona, ara prefereix Madrid perquè, diu, hi ha més bon teatre, més oferta cultural, més museus. Tot és més atractiu.
 
Anar de València a Madrid —i a la inversa— és molt ràpid i econòmic. De fet, ja s’han encarregat els diversos governs espanyols, tant d’un costat com de l’altre, que així siga: en això sí que han mostrat una unitat d’acció innegable. La xarxa de trens radial, cada dia més reforçada amb l’alta velocitat, fa que siga molt pràctic anar a la capital espanyola. Madrid és com un remolí que ho absorbeix tot, un pol d’atracció per a tots els espanyols.
 
Curiosament, és més lent i car anar de València a Barcelona. Però deu ser una casualitat. No crec que els pals a les rodes que s’han posat sempre per a millorar les comunicacions entre les dues principals ciutats mediterrànies siga intencionat, i ara! Seria impensable que tot un estat intentara evitar que València i Barcelona, que a més comparteixen llengua, un eix o corredor que les ha d’unir a Europa, interessos empresarials, etcètera, s’entengueren i uniren les seues forces. Això seria dinamitar un eix de prosperitat, anar contra els propis interessos del país.
 
I tanmateix, per què de manera reiterada sembla que es treballe per enfrontar-nos, per fer-nos girar l’esquena entre territoris germans? Ara la foto que es busca és amb Madrid. Mazón i Ayuso fent somriures. Tot un signe dels temps.
 
Article publicat a La Veu de Benicarló, núm. 1411 (15 de desembre de 2023)