De Bertolt Brecht a Makinavaja

De ben segur que molta gent de certa edat recorda qui era Makinavaja, el protagonista d'un còmic que el dibuixant Ivà publicava a la revista El Jueves. D'altra banda, tots els aficionats al jazz coneixen la cançó «Mack the Knife» que cantava Louis Armstrong, i que és un clàssic del repertori d'aquest gènere. El que menys gent sap és que tant la cançó com el còmic tenen el mateix origen: una obra de teatre escrita per un dramaturg comunista alemany als anys 20. El fil que va relligar tot plegat és certament curiós.

Bertolt Brecht i Kurt Weill

L'origen de tot es troba en L'òpera de tres rals, una peça de teatre musical escrita el 1928 per Bertolt Brecht que incloïa cançons composades per Kurt Weill. Brecht, d'ideologia comunista, hi parodia la societat capitalista, que és reflectida de manera esperpèntica a través del retrat d'un submón de lladres, criminals i prostitutes. El personatge principal de l'obra era Macheath, més conegut com Mackie Messer, és a dir, Mackie el Navalla. Cal dir que Brecht i Weill adaptaven una òpera ni més ni menys que del segle XVIII, The beggar's opera, escrita per l'anglés John Gay el 1728, inspirada en un criminal real, Jack Sheppard, executat uns anys abans. L'argument era, en essència, molt semblant, inclosa la crítica social.

La part més coneguda de L'òpera de tres rals de Brecht i Weill és, curiosament, una cançó que no constava en el llibret original. Pocs dies abans de l'estrena, l'actor que havia d'interpretar a Macheath va demanar una cançó que introduïra el seu personatge. Brecht va escriure en una nit la lletra de «La moritat de Mackie Messer». Una moritat era un tipus de cançó medieval que relatava fets criminals. A l'endemà li la va enviar a Weill, que va escriure'n ràpidament la música. La peça es va incloure a l'inici de l'obra, cantada per un músic de carrer. En la cançó es narren diversos fets delictius del personatge. Poc pensaven els autors que aquella cançó, posada com a pròleg d'una obra radicalment anticapitalista, tindria tan llarga fortuna durant el segle XX.

L'òpera de tres rals va ser un gran èxit a l'Alemanya de la República de Weimar, i durant anys la moritat va ser molt popular, cantada en tots els cabarets de l'època. Amb l'arribada del nazisme, tant Brecht com Weill es van exiliar. Weill va acabar recalant anys després a Nova York, Brecht va iniciar un periple d'anys pels països escandinaus. Semblava que la cançó quedaria només en el record, però dècades després Marc Blitzstein, admirador de Weill, i que també coneixia Brecht, va estrenar a Nova York la versió anglesa de L'òpera de tres rals. Això era el 1954, i la nova versió era protagonitzada per Lotte Lenya, llavors ja viuda de Weill.

El muntatge es va representar a Broadway durant diverses temporades. Entre les persones que el van veure hi havia el productor musical George Avakian, que va intuir que a aquella cançó que obria l'obra se li podria traure un partit jazzístic. La va oferir a diversos cantants, però no va ser fins que li la va proposar a Louis Armstrong que va poder sortir endavant el projecte. Armstrong sembla que s'hi entusiasmà, i afirmava que la lletra li recordava «alguns paios que havia conegut a Nova Orleans». Ja amb el títol «Mack the Knife» i la lletra de Blitzstein, no només la va cantar Armstrong, sinó que la versió que en va fer Bobby Darin va ser número 1 de la llista Billboard. També la van cantar gent com Bing Crosby, Ella Fitzgerald i Frank Sinatra, entre molts altres.

Tanmateix, el recorregut de la cançó no va acabar aquí. Rubén Blades va concebre el 1978 la seua popular «Pedro Navaja» com un homenatge a la peça, tot i que amb una lletra i una melodia completament noves i personals. I el 1986 Ivà va crear el personatge de còmic Makinavaja que esmentàvem al principi, inspirant-se en la cançó «Mackie el Navaja», de José Guardiola, una versió en castellà del ja cèlebre estàndard de jazz. De fet, i per a tancar part del cercle, en un dels còmics un personatge canta una cançó punk que és una traducció de la lletra de «Mack the Knife».

No deixa de ser irònic que una cançó la lletra de la qual havia estat escrita per un comunista militant, per a una obra amb un fort missatge anticapitalista, es convertís en un emblema de la cultura nord-americana. És clar, la figura del protagonista ja apareixia descontextualitzada de l'obra teatral, que era on es condensava la crítica social. Encara és més sorprenent que un còmic espanyol dels anys 80-90 tinga una llunyana relació amb el teatre alemany d'entreguerres. La curiosa i laberíntica història del personatge de Mackie és una bona mostra dels viaranys insospitats a través dels quals es genera la cultura popular.

Article publicat a La Veu de Benicarló, núm. 1368 (3 de febrer de 2023)

Viatges musicals: Jordi Savall a Peníscola

Foto: Bartomeu Roig

Ahir 8 d'agost, Jordi Savall va presentar Diàlegs i improvisacions. D'orient a occident i de l'antic al nou món, dins del Festival de Música Antiga i Barroca de Peníscola. L'acompanyaven David Mayoral a la percussió i Ferran Savall a la tiorba i la veu. El fet que al Palau de Congressos s'espatllara l'aire condicionat no va poder impedir que puguérem gaudir d'una experiència musical de primera. De fet, no només musical.

Savall ens va oferir un conjunt eclèctic de cançons de diversa procedència: cançons tradicionals sefardites, d'Israel, d'Afganistan, turques, cèltiques, també de Catalunya, fins i tot americanes. Vam viatjar per tota la Mediterrània, en els vaixells musicals que bressolaven els intèrprets. Ens van fer entendre la profunda unitat entre les diverses ribes de la nostra mar. Vam sentir la melancolia de les cançons en la veu suau i suggerent de Ferran Savall, que en algunes ocasions tenia la textura d'un cantant de fado. La melancolia i la tendresa que uneix tantes tradicions culturals, tantes cançols de bressol.

David Mayoral acaronava els seus instruments de percussió, amb tocs vellutats, pausats, sempre en el punt just. Jordi Savall es regalava diverses mostres de virtuosisme en la viola de gamba en les peces tradicionals escoceses, també en les "folías criollas" que gairebé tancaven el concert. Almenys jo no coneixia Savall en aquests registres de música tradicional, diferents de les seues interpretacions més usuals de música antiga.

Tota una sorpresa, tot un regal per als sentits. Un viatge d'orient a occident i un viatge en el temps. L'ànima asserenada. Millors persones. Cap art com la música pot aconseguir això.

Mozart a Peníscola

Ahir diumenge vaig tenir la sort de poder assistir al concert que feia l'Orquestra Simfònica de Peníscola al Palau de Congressos d'aquesta ciutat. Va ser tot un luxe. Sóc una persona, des de ben jove, aficionada a la música clàssica (en bona part per culpa del programa de Fernando Argenta a Ràdio Nacional, com ja vaig explicar), però he tingut molt escasses oportunitats de sentir-la en directe. Ahir vaig poder tenir aquesta experiència, i va resultar absolutament impactant per a mi.

El programa estava íntegrament dedicat a Mozart, i aquesta ja és una aposta segura. En la primera part l'orquestra va interpretar la Simfonia número 31, "París", d'aquest compositor. Des dels primers compassos, em vaig sentir corprés per aquella meravella, aquella construcció de sons que se t'emportava, amb aquella suavitat i aquella alegria tan mozartiana. Durant el tercer moviment vaig tenir moments d'intensa emoció: allò era bellesa pura, i vaig donar gràcies perquè Mozart hagués existit, de debò. Això es va confirmar amb la següent obra, Exultate, jubilate, de to molt diferent, en tractar-se de música sacra i amb soprano. Un plaer. Vaig sentir que la música, realment, ens fa millors persones.

La segona part es dedicà a la interpretació de l'opereta L'empresari, una obra molt menys coneguda. Aquí cal reconéixer el mèrit de la posada en escena, que va aconseguir fer arribar l'argument de l'obra al públic, tot fent-lo riure, atés el caràcter còmic de la composició. Molt meritori l'esforç a fer entendre un gènere, l'òpera, a un públic no especialista.

Per a mi va ser un concert fantàstic, i cal felicitar el director, Salvador García Sorlí, pel que a mi em va semblar una execució magnífica (tot i que no en sé gens, de música). M'he apuntat mentalment no faltar als pròxims concerts que oferisca aquesta orquestra. M'ho prendré com un regal.

"Gran", de Senior

Porto tot el dia sentint, al cotxe i dins del meu cap, la cançó "Gran" de Senior i el Cor Brutal (del disc titulat també Gran, del 2011). Em recorda sempre una persona que conec, d'aquelles que sempre transmeten seguretat i una gran confiança en si mateixes, que tenen un immens ego, a qui ningú gosa replicar, que es tenen en un altíssim concepte que fan que consideren tota la resta de la gent per sota d'ells. Tota la cançó té, òbviament, un to irònic, que queda claríssim als dos últims versos. Per favor, arribeu als últims versos, que són els que donen sentit a tota la cançó.

Ací teniu la lletra de la cançó, i a baix el video (que no em fa massa el pes).

Gran!
Eres tan gran
que les muntanyes s'agenollen
allà on vas.
Gran!
Eres tan gran
que les absències et dignifiquen,
et fan més gran.
Gran!
Eres tan gran,
dius a la cara sense botiges
les veritats.
Però com pots ser tan gran,
és increïble lo bé que fas
tot allò que fas.
Ma que eres gran.
Gran!
Eres tan gran,
tothom ho sap, ets un exemple
de dignitat.
Gran!
Eres tan gran,
la compostura i les bones maneres
no les perds mai.
Però com pots ser tan gran,
és increïble lo bé que fas
tot allò que fas.
Ma que eres gran.
(Tira-li fort!
Fes-ho tot pols!
I mostra-mos
al més gran de tots!)
Gran!
Eres tan gran!
Quin fill de puta, a mi no t'acostes.
Però quin fill de puta més gran!

 

Senior i el Cor Brutal

Article publicat a la revista La Font, núm. 72 (maig 2015)

Coneixia Senior i el Cor Brutal de fa ja uns anys, quan em va arribar una cançó optimista i brillant que es deia “El signe dels temps”, amb un vídeo colorista carregatde bon rotllo. Era del seu primer disc, L’experiència gratificant. Després, van traure un altre disc, Gran, que em va agradar molt més que el primer. Inclou algunes cançons precioses, com “Tots els ianquis que vull”. I en els últims mesos he redescobert aquest grup valencià, liderat per Miquel Àngel Landete.

Reconec que els tornat a escoltar arran del fet que han rebut el premi Enderrock al millor disc en català del 2014, pel seu treball El poder del voler. I pràcticament he escoltat junts aquest disc i l’anterior, que no havia escoltat massa, València Califòrnia. Són dos discos trets en molt poc temps, quasi seguits, i molt diferents. València Califòrnia és un disc acústic, molt suau, acaronador, amb un regust a cantautor nord-americà, amb guitarra i harmònica. M’agrada molt, hi ha cançons dolcíssimes musicalment i que van directe a l’ànima, com “Flor de maig” o “Càntic als germans de diferent mare”. Sota la suavitat musical, les lletres no et deixen indiferent, perquè Senior sempre parla de sentiments personals i humanes.

El poder del voler és tota una altra cosa, musicalment és molt més fort, elèctric, contundent, encara que les melodies segueixen sent molt cantables i pop. Però sobretot no us heu de deixar enganyar pel títol: no trobareu res de sentimentalisme en aquest disc, sinó més aviat molta ràbia i mala llet. Les lletres, quan les escoltes detingudament, et deixen clavat. Presenten sense pal·liatius estampes de la realitat en què vivim i reaccions molt dures davant eixa realitat, de vegades fins i tot massa crues.

Es tracta en conjunt d’un disc molt compromés, que pot sobtar per la radicalitat amb què presenta una crida a l’acció social. El que es proposa el músic valencià és sacsejar consciències per tal que la gent es moga per a canviar la realitat indigna que els polítics i manaires ens han creat. Val la pena escoltar-lo per a formar-se després una opinió (fins i tot per a discrepar en algun cas). Per descomptat, Senior somou amb les seues lletres directes i impactants el plàcid panorama de la música en català (Manel, Amics de les Arts i altres herbes, que a mi també m’agraden, però que no hi tenen res a veure).

Us recomano, i molt, que escolteu aquest grup, qualsevol dels seus discos. De ben segur que us sorprendrà, i us trobareu amb algunes de les millors cançons escrites en català en els darrers anys.

Botifarra, el cant de les arrels

Magnífic el documental que va emetre anit el Canal 33 sobre Pep Gimeno, "Botifarra". Ja molts coneixem el valor que té la tasca que du a terme aquest cantador valencià, i la solidesa de la seua veu, i la potència del seu directe. La gent que mínimament ens estimem la nostra cultura ja ho sabíem. Però el documental anava més enllà. Era una exploració del vessant més humà de la feina de recuperació musical que el Botifarra ha dut a terme. Coneixíem les dones del poble que han cantat les cançons tradicionals, les sentíem, fins i tot sentíem gravacions antigues recopilades per ell que posaven els pèls de punta.

El documental no era només sobre Pep Gimeno. Era sobre tota una part de la cultura, de la realitat valenciana més profunda i autèntica, en la qual ens sentim reconeguts. Fins i tot algunes imatges les sentíem vinculades a la nostra experiència profunda de la gent del poble de tota la vida: aquella ràdio vella en un magatzem amb hortalisses, aquelles caixes dalt del remolc davant la porta de casa.

Pep Gimeno "Botifarra": el cant de les arrels tenia moments de profunda emoció. Fins i tot la gent que no sent afició pel cant tradicional valencià s'hi podia sentir interpel·lada, perquè era un documental, en el fons, sobre trets identitaris valencians molt profunds, encara que no es digués. De veritat, feia sentir orgull de ser valencià.

Si no l'heu vist, no us el pergueu. Clicant damunt d'aquest enllaç el podeu veure:

Pep Gimeno, 'Botifarra', el cant de les arrels

Música i infinit

Fa pocs dies va acabar el ramadà, el mes durant el qual els musulmans practiquen el dejuni diürn i intensifiquen les seues pràctiques religioses. Bona part de la comunitat islàmica de Benicarló ha celebrat durant aquests trenta dies les oracions, en acabar el dia, a les pistes esportives que hi ha al costat de l'institut Ramon Cid. Des de casa meua, que es troba bastant a prop, els he sentit cada nit, entre les onze i les dotze si fa no fa. He sentit com pregaven, com predicava l'imam, i també com cantava.

De fet, desconec qui cantava, si era l'imam o algun fidel encarregat de la tasca. El cas és que la música arribava amb major o menor claredat, depenent de la direcció de l'aire nocturn, fins a la meua terrasseta, on jo llegia o treballava. Alguna persona amb qui he parlat, que també ho sentia des de casa seua, deia que ho trobava molest. Ans al contrari, a mi em relaxava bastant. En la quietud de la nit estival, les característiques modulacions dels càntics religiosos em feien viatjar cap als països musulmans, aportaven una nota d'exotisme en la quotidianitat que em resultava agradable.

No m'agradava només, tanmateix, pel poder d'evocació que la música tenia, i que em feia viatjar sense moure'm de lloc. A més, aquella música monòtona, de ritme lent i cadència profunda, em produïa una sensació de pau i benestar, em feia sentir un assossec i una calma interiors que resultaven plaents. Predisposava l'interior, és clar, per a l'elevació espiritual. Això em feia pensar en la capacitat de la música per afavorir l'obertura cap a l'infinit i la transcendència que és l'aspiració i la raó d'ésser de les religions.

En certa manera, els càntics musulmans em recordaven els shomyo o cants litúrgics budistes, que tots hem sentit en pel·lícules o documentals, la capacitat dels quals per a la contemplació interior són ben evidents, fins al punt que són emprats com a mitjà de relaxació per gent no creient. En la cultura cristiana, els casos són abundants, de ben segur per proximitat. Des del cant gregorià que entonaven els monjos medievals, fins als oratoris de Haendel o les cantates de Bach (la música que deuen escoltar els àngels mentre contemplen Déu), la història de la música occidental ha donat exemples excelsos de músiques que ens apropen, de manera eficaç, a la part d'infinit que tenim dins, a l'espiritualitat i la transcendència que l'home ha tendit a buscar al llarg dels segles.

Segurament les religions sempre han emprat la música perquè és el llenguatge humà més universal, el que sap expressar millor l'inefable, allò que no es pot explicar amb paraules. I l'experiència religiosa és, en ella mateixa, inexpressable, com bona part dels sentiments. Probablement, mai som tan a prop de l'absolut com quan escoltem els càntics dels muetzins islàmics o una passió de Bach. Gràcies a la música, ens elevem, som una mica més que homes, som més infinits que mai.

Article publicat a La Veu de Benicarló, núm. 945 (1 d'agost de 2014)

Fernando Argenta i els clàssics

Hi ha notícies, fets, persones, que de cop i volta et transporten a una part substancial de la teua vida. Ahir es va conéixer la notícia de la mort, als seixanta-vuit anys, de Fernando Argenta. És molt probable que molts no el conegueu, o que la seua cara us sone com a presentador d'un programa de televisió, "El Conciertazo", que divulgava la música clàssica entre els xiquets. Per a mi, Argenta està lligat a un programa de ràdio, "Clásicos Populares", que forma part de la banda sonora de la meua infantesa i adolescència. Més encara: aquest programa va influir de manera decisiva en la meua formació personal, i suposo que en la de molta més gent.

Vaig començar a escoltar "Clásicos Populares", de Radio Nacional de España, perquè ma mare i ma germana l'escoltaven. Vaig créixer en una família en què la ràdio era un element quotidià, quasi omnipresent. Vaig sentir el programa de Fernando Argenta fent deures a l'hivern, treballant al camp a l'estiu, llegint, escrivint, esmondant tomaqueres, fent matemàtiques, regant carxoferes. Es tractava d'un programa que encara avui em semblaria genial i revolucionari: aconseguia fer que la música clàssica (com se la sol anomenar, de manera poc precisa) fos entretinguda, fins i tot divertida. Perquè el programa era, sobretot, divertit. Reies i t'ho passaves bé escoltant-lo. Aconseguien que els clàssics no només no foren avorrits, sinó atractius i entretinguts.

La clau era presentar la música clàssica amb sensibilitat i alhora amb una manca de reverència que la feia propera. Per a Argenta i la seua companya, la locutora Araceli González Campa, Bach era "el viejo peluca" i Beethoven "el sordo genial". Es treia transcendència al fet d'escoltar els clàssics i se'ls apropava a l'oient, que els assimilava amb naturalitat, sense cap consciència d'estar accedint a un contingut d'alta cultura. No calia tampoc saber solfeig, ni formar part de l'elit musical. Senzillament, la música t'agradava, perquè Argenta sabia com fer perquè t'arribés. I un cop començaves per les peces més conegudes i populars, acabaves accedint a l'immens conjunt de la música clàssica.

Em recordo amb catorze o quinze anys anant al mercat del dimecres a comprar cintes de casset de Mozart o Dvorak. Recordo com estudiava posant-me canals de clàssica de fons (i encara ara, és la música que em va millor per a treballar): Radio 2, Catalunya Música. Fins i tot vaig arribar a dirigir i presentar un programa de música clàssica a Ràdio Benicarló: es deia "Discoteca Clàssica", i més endavant, "Toccata i Fuga". Ara, això em fa enrogir, de pensar en la gosadia: jo no era, ni ho sóc ara, un expert en aquesta mena de música, només un aficionat bàsic, però la inconsciència adolescent em va portar a llançar-me a l'efímera aventura de fer un programa que estava descaradament inspirat en els "Clásicos Populares" de Fernando Argenta.

Ahir, l'entranyable Fernando Argenta va morir. Ja disculpareu el to massa personal d'aquest article, però la seua desaparició m'ha fet reviure tota una etapa de la meua vida, tot un aspecte de la meua formació, sense el qual no seria qui sóc. Disculpeu l'expansió sentimental.

Article aparegut a La Veu de Benicarló, núm. 912 (6 de desembre de 2013)

'Vostè és aquí': el calidoscopi d'Antònia Font

La caràtula del disc

Mirar un calidoscopi és una experiència fascinant i hipnòtica. Hom va girant el cilindre i veu diminutes figures i combinacions de cristalls de colors, petites combinacions lluminoses i acolorides. Les imatges no es repeteixen, són sempre diferents, i tot i la seua petitesa mostren una perfecció en elles mateixes que les fa boniques de veure.

El disc que els Antònia Font van traure a la llum fa quasi un any, Vostè és aquí, és una mena de calidoscopi. Quaranta cançons, quaranta, la més llarga de les quals no sobrepassa de molt els dos minuts; la majoria duren una mica més d'un minut, i alguna fins i tot menys. Petites figures de calidoscopi d'atracció hipnòtica, perfectes en la seua dimensió reduïda. Quan ja hem entrat en l'ambient i el to de la peça, el calidoscopi gira lleument, i escoltem una altra cançó, diferent, petita. Ens trasllada a un petit univers, ens ofereix algunes belles imatges, unes quantes suggestions. I torna a girar el calidoscopi, així fins a quaranta vegades. I tornem a començar, per a tornar a veure, a escoltar, aquella imatge que gairebé no hem tingut temps de fixar en la nostra memòria.



Certament, la proposta d'Antònia Font pot ser difícil de digerir, arriscada. El grup mallorquí mai s'ha distingit precisament per seguir els camins trillats, i en aquesta ocasió donen una nova i brillant mostra de voluntat trencadora i avantguardista. Des del meu modest punt de vista, se'n surten amb brillantor, i el conjunt mereix una qualificació excel·lent. Tot i la gran quantitat de peces, totes estan tractades musicalment amb estima, amb detalls instrumentals atraients, amb melodies treballades marca de la casa, amb lletres que sempre contenen alguna cosa interessant. Bé, és clar que n'hi ha alguna excepció, però em semblen proporcionalment tan poques que no desmereixen gens la valoració del conjunt.

Que no s'enganye ningú: aquest no és un disc de baixa exigència. Alguna de les microcançons de Vostè és aquí són de primer nivell, magnífiques. Penso en "Poesies malversades", "Per què vaig venir", "Aquest" o "Serpentines esquinçades", per posar alguns exemples. Fins al punt que se'ls podria fer el retret que mereixien un tractament més extens, que els donés més entitat i visibilitat: que el seu creador, aquest llevador de mons que és Joan Miquel Oliver, les hagués convertides en cançons "de debò", de tres minuts i mig. Però, és clar, ell volia justament fer això: qüestionar-nos el perquè de la convenció de la durada en la consistència d'una cançó.

El resultat, un disc que és un regal d'una generositat inesperada. Antònia Font, en comptes de donar-nos deu o dotze cançons, se salten la tanca de les convencions i ens ofereixen un devessall de música i lletra, en una insolent mostra de suficiència i orgull creador. Un grapat de petites meravelles que confirmen que són un dels millors grups en català del panorama actual, si no el millor. I, això segur, el grup més fidel a ell mateix fent sempre el que vol.

Article publicat a La Veu de Benicarló, núm. 903 (4 d'octubre de 2013)

Lo Sénia no és frontera

Avui més que mai, trobo digna de recordar aquesta cançó de Pepet i Marieta, del disc La pelu (2008). Aquesta tarde hem estat sobre el riu Sénia, i hem tornar a comprovar que les terres d'una banda i l'altra som germanes.

Lo Sénia no és frontera que és la saba de la unió
que agermana los pobles que viuen pel seu cantó:
planers, moros, borregos, caduferos i falduts,
goril·les, llaganyosos, bords, caseros i garruts.

Me tu quina pocalliga estos fatxes
de voler partir la nostra terra en dos,
qui no sap que un riu és sempre font de vida?
i baixant de cara al mar sembra l'amor.

Que les aigües són portadores d'estima,
de comerç, cants i comunicació,
un parlar, un saber entendre la vida,
uns xiquets en la mateixa il·lusió.

Lo Sénia no és frontera que és la saba de la unió
que agermana los pobles que viuen pel seu cantó:
planers, moros, borregos, caduferos i falduts,
goril·les, llaganyosos, bords, caseros i garruts.

Eigues tu quines ganes de barallar-se
tenen alguns catalans i valencians,
uns que si no parlen la mateixa llengua,
d'atres que no són Països Catalans.

Pos a tota n'esta colla de bulleros,
los diria llanceu la frontera al mar,
que la gent de banda i banda del riu Sénia
no ham dixat mai d'astimar-mos com germans!

Que el Sénia no és frontera que és la saba de la unió
que agermana los pobles que viuen pel seu cantó:
planers, moros, borregos, caduferos i falduts,
goril·les, llaganyosos, bords, caseros i garruts.

La flama en moviment

En un període de pocs mesos, han dit adéu dos grups fonamentals en la història de la música en valencià: Al Tall i Obrint Pas. Què dir d'Al Tall, grup gairebé mític, part integrant de la cultura del País Valencià, uns pioners que van aconseguir vincular la música tradicional amb la reivindicació col·lectiva, i convertir-la en un signe d'identitat de potencialitats indiscutibles. No es pot negar que "Tio Canya" o tot el disc Quan el mal ve d'Almansa són autèntics himnes nacionals; himnes per a una nació que es nega a existir, i alhora es nega a desaparéixer.

Al Tall es poden retirar amb la satisfacció del deure acomplert. Durant dècades han sembrat la llavor de la música arrelada a la cultura pròpia i al país, i es poden retirar sabent que han donat fruit. De fet, Obrint Pas es poden considerar, clarament, fills o néts d'Al Tall. Aquests xics, formats en l'escola valenciana democràtica, han fet un salt endavant importantíssim. Han pres les sonoritats tradicionals recuperades per Al Tall i les han fusionat amb ritmes ballables: rock, ska, reggae, hardcore. Als inicis amb una certa ingenuïtat, limitant-se a emprar la dolçaina, però progressivament aconseguint un so unificat, propi, original i poderós.

Amb el temps s'han fet grans, i madurs, tant musicalment com lletrísticament. Els dos darrers discos, Benvingut al paradís (2007) i Coratge (2011) són per a mi els millors, els més complets. La qual cosa no vol dir que en discos anteriors no s'hi troben autèntiques perles que han passat a formar part del bagatge emocional de tota una generació: "Del sud", "Som", "La flama", i moltes més. I, al seu torn, han esdevingut mestres. Molts grups han seguit el model d'Obrint Pas: un so folk i alhora modern, unit a un compromís irrenunciable pel país.

Obrint Pas han aconseguit una cosa que fa vint anys, quan van començar, no semblava possible, ni tan sols somiable: que la música en valencià ocupés un espai de certa normalitat social. Ells han aconseguit que penetre en amplis sectors juvenils, i gràcies al seu compromís, que amb la música s'estenga el seu missatge. Un missatge que viu el fet de ser valencià amb optimisme, sense acritud, com un fet positiu ple de possibilitats, arrelat en el passat i l'essència col·lectiva i projectat cap a un futur que podem guanyar.

Ara, Obrint Pas ho deixen de manera indefinida. I ho fan amb el mateix esperit de sempre, com ho prova el fet que hagen anomenat la darrera gira "Seguirem". Seguiran ells (Xavi Sarrià, Miquel Gironés, Miquel Ramos i la resta), perquè de ben segur ens oferiran nous fruits de la seua activitat. I seguirem tots els altres, el país, els seus espectadors. Seguirem perquè la música en valencià és més viva que mai, hi ha més grups i de més qualitat i diversitat que mai, i això també ha estat gràcies a la normalitat que ha suposat Obrint Pas. Seguirem perquè com diu una de les seues cançons més emblemàtiques, la flama ha passat de mà en mà. Com va fer Al Tall, Obrint Pas ha passat la flama de tot un poble en moviment, i saben que no s'apagarà fàcilment.

Article publicat a La Veu de Benicarló, núm. 879 (12 d'abril de 2013)

Quicos i Botifarres

(El següent article va ser escrit fa ja vora dos mesos, i publicat al núm. 64 de la revista La Font, del mes de març)

Anit vaig tindre una nova prova de la importància del grup, de la vida comunitària i del moviment. Era el dia abans del termini fixat per la redacció de La Font per a entregar els articles, i jo encara no el tenia fet. Això encara entraria dins la normalitat, perquè és un fet conegut que sempre escric l’article el darrer dia. La qüestió és que no tenia ni tan sols tema. Volia que fos un article sobre música, però encara no sabia de qui parlar.

 Vaig compartir les meues inquietuds amb els membres de la comissió diocesana. I amb aquella facilitat i generositat, de seguida van sorgir propostes. “Podries parlar dels vint anys de Quico el Célio”. Home, i tant! Quin grup més representatiu del nostre bisbat podríem triar? Quico el Célio, el Noi i el Mut de Ferreries és un grup que no necessita presentació per a la gent de les Terres de l’Ebre. Jo diria, vist des del sud, que han estat un dels puntals per a la consciència col·lectiva ebrenca. Cançons com “De la Terra de l’Ebre D.O.”, “Lo carrilet de la Cava” o la mítica “Es cantava i es canta” (“De Roquetes vinc...”) són autèntics himnes a les nostres terres.

Personalment, trobo a faltar que els Quicos siguen més coneguts al sud del Sénia. Jo només vaig tenir una ocasió de veure’ls, a Benicarló, i ja fa anys. I és una llàstima, perquè la música i el món de les seues cançons són també la música i el món dels valencians del Maestrat. Ja ho diuen ells: “de la vora del riu Sénia / veig camins que van al sud: / les mateixes oliveres / i els mateixos garrofers”. O en un altre tros: “Diu que al Tossal dels Tres Reis / quan fa vent sona una jota / i que la canten tres veus, / tres veus que se saben entendre: / Matarranya, Maestrat / i la gran terra de l’Ebre.”

Fidels a aquesta idea, Quico el Célio i companyia es van ajuntar l’any passat o l’altre amb el cantador valencià Pep Gimeno “Botifarra” en un disc conjunt, titulat La barraca. El disc demostra els punts de contacte musicals, culturals i de veure la vida entre l’Ebre i el País Valencià. És un disc excel·lent, que espero que haja servit per a donar a conéixer el Botifarra en terres catalanes.

El Botifarra és un cantant de música tradicional valenciana que és un autèntic fenomen de la naturalesa. No només per la seua veu prodigiosa. L’hauríeu de veure en directe: és un devessall de gràcia, de cultura popular, enfila cançons amb dites, refranys, embarbussaments, anècdotes i acudits amb una naturalitat extraordinària. I ha aconseguit una cosa insòlita: fer que molta gent jove escolte la música valenciana d’arrel. Us recomano els discos del Botifarra i sobretot que l’aneu a escoltar en concert.

Una altra proposta, a la comissió, va ser: “Parla d’Al Tall, que s’han retirat”. Al Tall han estat fonamentals per a la música valenciana dels darrers trenta o quaranta anys. I la millor prova d’això, i també el millor homenatge que se’ls pot fer, ara que han dit adéu, és constatar la vitalitat que demostra gent com Pep Gimeno “Botifarra”.

Botifarra, la paraula viva

El darrer disc de Pep Gimeno "Botifarra", que es titula Te'n cantaré més de mil, té un dibuix a la coberta que, un cop desplegat, mostra al propi cantador cantant, amb els peus ben afermats a terra. Tan ben posats estan els peus, que ja no són peus, sinó arrels que s'enfonsen en la terra. La metàfora és evident: Gimeno s'alimenta de la tradició popular per al seu cant, ben arrelat en la cultura del país.

Més de dues-centes persones es van convocar en el concert que va oferir Pep Botifarra divendres passat a l'auditori de Benicarló, organitzat per l'Associació Cultural Alambor, que enguany celebra el seu trenté aniversari. Després d'un parlament compromés per part d'Àlvar Anyó, la rondalla va interpretar el primer tema, instrumental. Tot seguit, va aparéixer Pep. I es va posar el públic a la butxaca de seguida. La seua veu poderosa, sòlida, però plena de matisos i inflexions, va oferir amb solvència jotes, versaes, romanços, cants de batre i altres peces tretes del més profund de la cultura musical valenciana.

Però el Botifarra no és només un cantador. És també un veritable joglar, un showman de la cultura popular, un home amb una capacitat enorme per a omplir l'escenari. I l'ompli amb la sola virtut de la paraula. Dites, refranys, històries, anècdotes, facècies, embarbussaments, omplien els espais entre cançó i cançó, entre les rialles del públic, que anava establint una afable complicitat amb Pep Gimeno i els músics que l'acompanyaven. Una complicitat no exempta d'admiració, davant la prodigiosa memòria i capacitat verbal demostrada pel Botifarra.

Botifarra i la seua rondalla, amb Pere Gumbau

La cirereta local, o comarcal, del recital va ser la participació de Pere Gumbau, el cantador de Càlig, excel·lent com sempre. Va ser un moment d'agermanament de la cançó popular de la Costera i la Ribera amb la del Maestrat i les Terres de l'Ebre. Musicalment, els músics de la rondalla van estar magnífics, mostrant una sintonia perfecta amb el Pep. Va ser un veritable goig, una festa de la paraula cantada i dita, de la cultura oral del nostre país,que es va demostrar més viva que mai en la boca de Pep Gimeno.


El Botifarra i els seus músics van demostrar que la música popular poc arribar al públic general. Després de les generoses dues hores que va durar el concert, el sentiment generalitzat era de satisfacció. Satisfacció per la bona estona que havíem passat, i pels sentiments positius associats al fet de ser valencians que el recital ens havia desvetlat, que no és poc en els temps que corren. Molta gent m'ha dit que hi tornaran si es presenta una altra ocasió. Com en la portada del seu disc, el Botifarra va arribar i va plantar fondes les arrels al nostre poble.

Article publicat a La Veu de Benicarló, núm. 832 (11 de maig de 2012)

Pau Alabajos

Foto: Ricardo Mascarell

Fa uns dies parlava de com Obrint Pas són la banda sonora de la "primavera valenciana" (ho deia ací i ací). Mentre ho escrivia, era conscient que hauria de dedicar un altre article a un altre cantautor que també és la música de fons de tota la joventut que vol un canvi social al nostre país. Parlo, evidentment, de Pau Alabajos.

Avui no és encara eixe article. Els fets se m'han avançat, i avui Pau Alabajos ha actuat a Benicarló. No era un concert d'estrella. Es tractava d'un acte dels alumnes de 4t d'ESO de l'IES Joan Coromines destinat a recollir diners per al viatge de final de curs. Dos coses em criden l'atenció. Primer, la disponibilitat i proximitat de Pau, que em fa l'efecte que ha actuat amb una bona dosi de voluntarietat. Segon, i especialment, el fet que els xics i xiques de l'institut, segurament ben assessorats, hagen pogut pensar en un cantautor que no posen a Los 40 Principales. I el que és millor, se les sabien, les cançons.

Les cançons d'Alabajos són susceptibles d'esdevenir veritables himnes de la joventut valenciana compromesa. I la gent del Coromines encara han sabut remarcar el missatge de les cançons amb la lectura d'uns poemes adients que establien diàleg amb les composicions del músic de Torrent. Ja és tot un tret d'identitat d'aquest institut, això: s'han convertit en especialistes, hi tenen la mà trencada.

Ha estat, un cop més, un acte d'esperança, de reafirmació. D'esperança en la joventut benicarlanda i valenciana, com ha dit Òscar Coll al tancament del recital. De reafirmació en els valors de renovació social, de solidaritat, de justícia, de confiança en la pròpia llengua i cultura. Hi som encara i hi hem de continuar sent.

Pepet i Marieta a La Barraca

Ja sé -entre altres raons, perquè ells mateixos ho van dir- que amb enguany ja són sis els anys que Pepet i Marieta actuen a la falla La Barraca de Benicarló. Tot un clàssic. Però jo fins divendres passat no hi havia anat. Encara més: no havia vist Josep Bordes i companyia mai en directe. Ja ho sabia, que era imperdonable. Però des de l'altre dia encara n'estic més convençut.

Pepet i Marieta milloren molt, en directe. La secció de vents és increïble. Són encara més divertits que en els discos, i molt més contundents. Ja sé que això sol passar en molts grups musicals, l'únic que puc dir és que jo en pocs concerts m'he divertit tant. Em vaig divertir ballant però també em vaig divertir veient el show que munten, i com de bé s'ho passen, i com saben encomanar-ho al públic. Un espectacle complet.

Un goig, vaja. Des de divendres que vaig cantant pels racons "Me moles" ("Me moles que te cagues / me moles perquè sí"). Encara somric amb la posada en escena de la cançó "Almorrana". I em vénen ganes de ballar quan recordo el cantant i líder del grup movent-se per l'escenari i animant el públic a corejar-lo. I el públic, entregat i incondicional, responia.

No crec que siga alié a aquesta empatia amb el públic el fet que siguen un grup de la terra. Oficialment són d'Ulldecona, perquè d'allà és el líder del grup, però diversos dels membres de la banda són de Benicarló. Són un fruit de la nostra petita pàtria transfronterera, el grup senyera i emblema de la terreta que no sap de rius ni de prejudicis anticatalans o antivalencians. Això, no cal dir-ho, encara me'ls fa més propers.

En acabar el concert, vaig dir als amics i amigues que anaven amb mi: "L'any que ve no me'ls perdo. I al proper concert que aneu, me'n vaig darrere." I ara us ho dic a vosaltres.

Obrint Pas, Coratge i la primavera valenciana / 2

(Podeu llegir la primera part d'aquest article ací)

El disc Coratge, d'Obrint Pas, en realitat és un disc-llibre. Un llibre amb tots els ets i uts, amb el seu ISBN, editat per l'editorial Bromera (en coedició amb el segell del disc, Propaganda pel Fet), que mereix un comentari específic. Hi són les lletres de les cançons, com és preceptiu en aquests casos, i diverses fotografies del grup. Cada cançó, a més, i això és allò que el fa especial, va acompanyada d'un o més textos al·lusius al tema escrits per un bon grapat de plomes reconegudes de les lletres, el periodisme, la música.

Hi col·laboren gent de primera fila com Isabel-Clara Simó, Manuel Baixauli o Marc Granell entre els escriptors; Pau Alabajos, Feliu Ventura, Josep Nadal o Cesk Freixas, cantautors i músics; o els periodistes Vicent Partal o Pascual Serrano. Entre d'altres. Els textos són un bon reforç als missatges que el disc transmet, de lluita, de combat, de compromís. I constitueixen també tota una geografia de la revolta, del dolor, de l'esperança, de tot allò que ens increpa com a ésser humans en el món d'avui.

Així, Santiago Alba escriu sobre els morts del mar Mediterrani, i Alabajos sobre els camps de refugiats palestins. August Gil dedica el text als immigrants que van lluitar pels drets dels treballadors a Catalunya, i David Segarra, als indígenes marginats de Sud-amèrica. Angela Jackson ens ofereix un commovedor relat sobre l'amor de dos brigadistes que van lluitar a la nostra guerra civil.

Però roda el món i torna al Born. Alguns dels textos, com les mateixes cançons del disc que glossen, parlen de València. I en parlen amb amor i esperança. Llegiu “Valències”, de Marc Granell, i “Benvinguts a València”, de Xavi Sarrià, que em sembla un veritable manifest del disc, del grup i de tots els valencians dignes. Són magnífics els textos que acompanyen la cançó "Al país de l'olivera", de Partal, Baixauli i Elvira Cambrils. Són textos d'amor sincer a la terra, com la mateixa cançó, que, per cert, és una de les millors del disc i on Xavi Sarrià demostra que és un gran lletrista. Una gran peça que també inaugura un vessant més intimista i acústic en la trajectòria d'Obrint Pas. (que podeu escoltar més avall)

Sí, efectivament la primavera valenciana ja existia de fa temps. Hi era latent, per exemple, en aquest Coratge i en els textos que l'acompanyen. Totes les primaveres es gesten a l'hivern, palpiten sota la neu i el gebre. Però tard o d'hora afloren. I llavors són imparables.

Article publicat a La Veu de Benicarló, núm. 825 (16 de març de 2012)

Obrint Pas, Coratge i la primavera valenciana / 1

Ja fa mesos que tinc pendent un article dedicat a Coratge, el darrer disc d'Obrint Pas, que va aparéixer fa gairebé un any. No sóc crític musical, ni n'entenc prou com per a sentir-me còmode en aquest àmbit, i sempre m'apareixen nous temes o lectures sobre els quals m'és més fàcil escriure. Però ha arribat el moment. I ha arribat gràcies als fets i les mobilitzacions recents que han rebut el nom de "primavera valenciana". No entraré a descriure ni a valorar ara el que ha passat aquestes darreres setmanes a València. El que em sembla clar és que Obrint Pas són la banda sonora inevitable d'aquesta primavera valenciana.

Coratge, per a mi, és dels millors discos d'Obrint Pas. I això ja és dir molt, perquè n'han fet de molt complets, com ara l'anterior, Benvingut al paradís (2007). Hi demostren que no han perdut en absolut les essències, tot allò que els fa un grup de referència, fins i tot millorant i perfeccionant els seus reconeixibles registres musicals. Segueixen sent contundents, segueixen combinant ska i altres estils amb dolçaines i ritmes populars, però em fa l'efecte que cada cop són més elaborats, més madurats musicalment. Crec que és un disc que abelleix ballar i saltar en un concert, però que es deixa escoltar també a casa.

Això ja és prou per tenir Coratge com un disc de capçalera, de fet al costat de tota la discografia del grup. Però allò que m'ha impulsat a relacionar-lo amb els fets recents del país ha estat el missatge que es desprén de les cançons. Com sempre, Obrint Pas són reivindicatius, són denúncia ferma i clara d'una realitat que no agrada. Però no practiquen l'autoflagel·lació trista i pessimista, sinó que entenen aquesta realitat com un repte, una porta a l'acció, la lluita i l'esperança. Sense acritud, sense amargor.

"Seguirem" és el títol d'una de les cançons. "Sempre endavant", criden a "La cultura de la por". Aquesta és l'actitud: un avenç positiu, no un quedar-se plorant pels racons. O proclamen, en el que és per a mi un dels himnes del disc, la peça "Alegria": "perquè avui desafiem la por / que el poble que canta mai no mor, / amunt els punys, amunt les il·lusions, / que si cantem / si cantem mai morirem". Una explosió d'alegria reivindicativa desacomplexada.

Cançó rere cançó, Obrint Pas s'erigeixen en els portaveus autoritzats d'una València subterrània, difícilment reconeixible sota anys de renúncies i majories absolutes genocides. Però una València "orgullosa i digna", que seguia existint. És la València d'Obrint Pas, que molts créiem quasi una creació utòpica, impossible en l'era de Rita i Camps. Fins que aquest mes de febrer ha sortit al carrer, jove, culta i valenta. Existia aquesta altra València, era veritat, i ens podem felicitar que seguisca viva.

(Podeu llegir la segona part d'aquest article clicant ací)

Article publicat a La Veu de Benicarló, núm. 824 (9 de març de 2012)

El tio Fredo

El tio Fredo en acció.
Fotografia: Ramon París

En la línia de portar a Benicarló personatges destacats de la música valenciana, l'Associació Cultural Alambor va organitzar divendres passat un recital del tio Fredo. Ens vam trobar al local de la Penya Setrill un bon grapat de gent per a veure aquest curiós artista de Xàtiva. El tio Fredo, que és conegut per molts sobretot pels videos que té penjats al YouTube i alguna aparició que ha fet en televisió, practica un estil de cançó i d'espectacle realment inclassificable.

Armat tant sols amb un guitarró, des dels seus més de dos metres d'alçària i amb una veu potent, el tio Fredo canta cançons sense cap pretensió. Pren la música d'alguna cançó coneguda, sense manies (des de Bruno Lomas fins a Paolo Conte, poca broma), l'adapta a ritme de guitarró i li posa una lletra feta a mida. I és en la lletra on troba la seua inspiració satírica, fins i tot gastronòmica: "El rock de la paella" i "El blues de l'allipebre" són dues de les seues cançons més conegudes.

Però no és només això. El tio Fredo s'arrela en una profunda tradició satírica valenciana que li permet passar de versionar Al Tall o Pep Gimeno "Botifarra" a contar acudits com si fos una reencarnació de Don Pio. Sense transició. O directament a narrar històries en vers popular, de to humorístic, és clar, que el fa semblar un joglar, però un joglar que du a l'esquena tots els referents valencians, tant de forma com de contingut. Evidentment, es deixa anar cap a la sornegueria, cap al riure de sal grossa i les sortides de sainet.

Però compte, que aquest tio Fredo de sobte pren la versió que Paco Muñoz va fer del poema "Vora el barranc dels Algadins", de Teodor Llorente, i la toca amb uns canvis en la lletra que l'omplen de crítica social actual, com qui no vol la cosa. O agafa la mítica "Lladres", d'Al Tall, i la canta amb una força renovada, que ens fa adonar de la trista actualitat de la cançó. Alerta amb el tio Fredo, que porta càrregues de profunditat inesperades.

Un veritable showman popular, el tio Fredo. Un personatge que demostra, també, la vitalitat i la força potencial de la cultura valenciana.

Article publicat a La Veu de Benicarló, núm. 822 (24 de febrer de 2012)

Criatura febril

La gent que ha engegat en les darreres setmanes o mesos l'aventura de l'Ateneu Cultural de Benicarló estan duent a terme iniciatives sovintejades i atractives. Compten a més amb una envejable creativitat a l'hora d'organitzar les activitats, i amb l'al·licient de tenir un local propi (al carrer sant Jaume). Dimecres dia 7 van acollir en aquest espai un acte que, en una situació normal, hauria d'omplir tot l'auditori. Olga Suàrez i Miquel Pujadó van presentar l'espectacle Criatura febril. Tot un luxe, ja us ho dic ara.

L'espectacle consistia en "poemes de sexe i de tendresa" d'Estellés, dits per Olga, salpebrats o imbricats amb cançons diverses interpretades per Pujadó. No es tractava només de cançons d'ell mateix (alguna n'hi havia, també), sinó de cantautors de la bona, magnífica tradició amb què ja comptem: Llach, Pau Riba, Ovidi, Serrat, Raimon, i més enllà encara, Brassens o Moustaki. Magnífiques versions les que ens va oferir. L'artista de Terrassa va mostrar a més la seua faceta irònica i divertida en els comentaris a cada cançó-poema.

Cal treure's el barret davant de l'extraordinària sensibilitat amb què Olga Suàrez va saber trobar els lligams entre poemes i cançons. Semblava en algun cas que hagueren estat escrits per la mateixa mà, que formaren part de la mateixa obra, que la lletra de la cançó i el poema es retroalimentaren mútuament, que es complementaren, que s'explicaren l'un a l'altre. Com si no hi hagués solució de continuïtat entre ells. Un prodigi que ja havien sabut crear amb l'anterior espectacle que van fer junts, Un entre tants: el verí d'Estellés, en què unien poemes de Vicent amb cançons (en aquell cas sí) només de Pujadó.

Què cal dir de la veu i la dicció poètica d'Olga? Ja ens té acostumats, mal acostumats, a sentir-la recitar en els actes de Rodonors Invictes amb calidesa, amb l'expressivitat justa, amb energia, fins i tot amb ira. En aquest cas, ho va fer amb erotisme, com el tema reclamava, amb la dosi exacta, sense excessos i amb molt de sentiment. Ja ho va dir Pujadó: Estellés ha trobat la seua veu.

En resum, una veritable delicatessen poètica i musical; si la veiérem representant-se a Barcelona pensaríem amb enveja que a Benicarló no hi ha actes d'aquesta alçada. I sí, ja veieu, a Benicarló s'ha estrenat, i d'aquesta manera tan senzilla i entregada, amb la humilitat d'un Pujadó que va venir de Terrassa a posta. Això hauria emocionat Estellés, ell que entenia tan bé què és ser de poble, del poble. Sembla que Suàrez i Pujadó, Miquel i Olga, li han trobat gust a això de mesclar poemes i cançons. Es nota que s'hi troben a gust, i saben transmetre-ho a la gent. O siga que esperem seguir sent tan afortunats de poder tornar-los a escoltar.

Article publicat a La Veu de Benicarló, núm. 813 (16 de desembre de 2011)

Rossell i Moustaki

És poc freqüent que un programa de televisió m'emocione. El més normal és que els impactes estètics i sentimentals m'arriben gràcies a la literatura o el cinema, i també la música. Ahir, però, em va passar veient el programa El convidat d'Albert Om, a TV3. No és la primera vegada que aquest programa m'interessa o m'impacta; recordo aquesta temporada el capítol dedicat a la monja Teresa Forcades, que recomano vivament. Però en aquest cas no fou simplement interessant, sinó que poguérem veure una escena de bellíssima emoció.

La protagonista d'aquesta edició era la cantant Marina Rossell. L'artista catalana ha enllestit recentment un disc de versions de Georges Moustaki, i volia presentar-li'n alguna personalment. Rossell i el cantat francés han mantingut al llarg dels anys una estreta relació d'amistat i sembla ser que en algun moment han estat amants, però ara Moustaki es troba molt malalt amb un enfisema pulmonar. Rossell i Om el van visitar a la seua casa de París.

Ja era emotiu veure la manera com se saludaven els dos artistes. La manera com Om va conduir l'escena em va semblar d'una discreció i una delicadesa admirables. L'espectador podia sentir els sentiments que experimentaven aquelles dues persones, tan unides i que tanmateix eren conscients que tot està arribant a la fi. Però el moment a què feia referència al principi es va produir quan Marina va interpretar la versió que ha fet de "El metec", una mítica i vella cançó de Moustaki.

Jo no conec gairebé Moustaki, i "El metec" em sona només molt vagament, però eixe moment televisiu em va semblar d'una gran força. L'antiga amiga oferia al vell quasi moribund el millor tribut que li podia donar: la seua pròpia música, en una altra llengua. Li estava oferint la immortalitat. Era un instant de donació, d'amor absolut allò que estaven gravant les càmeres. Un comiat, una declaració d'amor en forma de cançó. Un acte senzill però prenyat de sentiments. I el millor era que l'espectador podia copsar aquests sentiments.

Avui he escoltat diverses vegades Moustaki, i en concret "Le metéque".