dimecres, 25 de setembre del 2019

De primaveres i monstres

Ressenya publicada a la revista Caràcters, núm. 85 (tardor 2018)

Ada Castells
La primavera pendent
Comanegra / Ajuntament de Barcelona, Barcelona, 2018
200 pàgines

Aquest 2018 es compleixen dos-cents anys de la publicació de Frankenstein, de Mary Shelley. Amb aquest motiu l’editorial Comanegra va ordir un projecte original i ambiciós, la col·lecció “Matar el monstre”. Es tractava que set autors escrigueren set novel·les que havien de compartir tres condicions: totes tindrien lloc a la ciutat de Barcelona, la història s’ambientaria en un any concret entre 1818 i 2018, i tindrien en comú l’aparició d’un determinat personatge secundari. Les set novel·les serien independents però, alhora, permetrien configurar una novel·la —feta, com el monstre de Frankenstein, a partir de fragments— sobre la Barcelona dels darrers dos-cents anys. Els autors que s’han prestat a aquest joc són Ada Castells, Susanna Rafart, Julià de Jòdar, Jordi Coca, Núria Cadenes, Mar Bosch i Miquel de Palol.

La primavera pendent, d’Ada Castells, és la primera d’aquest conjunt, i s’ambienta al voltant de 1818, any de la publicació de Frankenstein. La protagonista és Carme Coroleu, filla d’un fabricant d’indianes, que poc després de morir son pare és casada amb un jove estrany, Francesc Castany, amb la voluntat que ell es faça càrrec de la fàbrica. Tanmateix, el nou marit s’endinsa, tot just casat, en l’estudi del manuscrit de Frankenstein, que el seu padrí li ha fet arribar. Obsedit per la idea que darrera l’obra hi ha una veritat científica, abandona la seua esposa i viatja fins Anglaterra. L’únic contacte de Francesc amb la protagonista seran les cartes, gràcies a les quals Carme anirà veient com el seu marit s’allunya cada cop més. Mentrestant, ella es veurà obligada a prendre les regnes del negoci tèxtil, tractant d’obrir-se pas en un món d’homes per al qual ella tampoc ha estat educada.

Com en un teixit d’indiana, diversos fils conformen aquesta breu novel·la, combinats amb habilitat i ofici. En primer lloc, trobem la peripècia central de la protagonista, l’evolució personal que la durà de la desesperació per un matrimoni no consumat i per l’ensulsiada de l’ideal de felicitat femenina tradicional, fins a l’emancipació tant personal com laboral. En aquest camí, ha de vèncer prejudicis, interns i externs. La condició de la dona en un context determinat és, doncs, un tema destacat, tractat amb un subtil i ben travat simbolisme.

A través de les cartes de Francesc, s’introdueixen com a personatges el grup d’escriptors que l’estiu de 1816 van participar de la cèlebre i germinal trobada a la vora del llac Léman en la qual va originar-se Frankenstein. Així, Francesc coneixerà l’autora d’aquesta obra, el seu marit el poeta Percy Shelley i el metge John Polidori. La novel·la de Castells presenta així un caràcter de joc literari, d’homenatge, però sense reverències: l’autora inventa motivacions i actituds en aquests personatges de la història literària. Totalment lícit: un cop incorporats a la ficció, són uns personatges de novel·la més.

El tercer fil del teixit de La primavera pendent és, òbviament, Barcelona. A través dels ulls de la narradora assistim a un moment de transformació de la ciutat, que s’està recuperant de les ferides de la Guerra del Francès i s’enfronta a un segle que serà decisiu per a la seua evolució futura. Epidèmies, canvis polítics, enderrocament de les muralles, obres al port, ens són presentats des de la perspectiva de Carme, representant d’una burgesia industrial que serà fonamental en la nova Barcelona. Se’ns hi mostra l’inici d’uns canvis per a la ciutat que, com un altre monstre de Frankenstein, s’anirà construint durant els següents dos-cents anys.

Castells juga amb encert amb aquests elements per a oferir-nos una novel·la coherent, amb una arquitectura sòlida, rica en matisos i sentits, alguns d’ells només apuntats, d’altres enriquits amb símbols com la mateixa primavera del títol. Una primavera que comença referint-se a una felicitat conjugal tradicional i acaba esclatant en una autorealització lliure.

divendres, 20 de setembre del 2019

Reflexions estiuenques

Article publicat a La Veu de Benicarló, núm. 1200 (20 de setembre de 2019)

(Retalls d'un estiu desvagat)

Fent voltes en bici pel terme, m'he adonat que els camins rurals de Benicarló mostren un estat envejable. Molts, com el de la Fossa del Pastor, han estat asfaltats recentment, i la veritat és que es pot anar en bicicleta sense haver de sortejar massa clots. Tot al contrari del casc urbà, on l'estat de conservació de l'asfaltat dels carrers és lamentable. Les diverses rases obertes en anys precedents per a passar conduccions de gas, telefonia i altres avenços, han deixat uns carrers plens de cicatrius que el pas del temps, les pluges i l'ús s'han encarregat de reobrir amb una múltiple varietat i repertori de clots. Els diversos ajuntaments, tant fa el signe polític, no han fet res per millorar això des de fa anys. Al cap i a la fi, potser és un senyal d'identitat de Benicarló. ¿No s'ha dit sempre que som un poble d'essència llauradora? Potser per això tenim en millor estat de conservació els camins rurals que els carrers.

***
Quin sentit té això de les dames i la reina? Per a quan homes en la representació dels ciutadans en les festes? En aquest cas, no podrien ser "damos", serien "cavallers"? Per què la reina de les festes de Benicarló du una bandera espanyola a la cinta? Potser soc l'únic que troba tot això, i l'exaltació, i el certamen, i tot plegat, molt carrincló, desfasat i absurd. Si és així, ja em perdonareu.

***

Un cop l'any que se m'acut anar a la biblioteca a traure un llibre per llegir, ara que tinc més temps, i em trobo la biblioteca de vacances. Ara que tinc l'ocasió de llegir el diari amb un tallat matinal, els diaris són prims i amb poca varietat de notícies. Quan més temps tinc de fer esport, fa tanta calor que no m'abelleix. Tristes paradoxes de l'estiu.

***

Està molt bé això de les festes participatives, però segueixo trobant a faltar concerts de música en viu. A les localitats semblants a Benicarló en fan, i molts de bades. Mon fill i jo mateix hem anat tant aquest estiu com el passat a Vinaròs, per posar un exemple, a veure grups de música en català. M'ho haurien d'explicar millor perquè jo no ho entenc. Que l'únic concert potable siga el del Pub Babilon és per a fer-s'ho mirar. Genial iniciativa privada, però per què no se'n pot fer alguna de pública? De debò el plat fort musical és un tribut a Abba? És d'una tristor de poble menut.

***

Aiguat sobtat de finals d'agost, d'aquells que abans sovintejaven més. De nou, camins tallats i gent que ha de fer viatges dignes d'Ulisses per arribar a casa o al poble. Penso que a Benicarló no es deu haver fet cap pont des del franquisme. Es va ampliar el del Barranquet a la carretera de Peníscola ja fa anys, però de nou, cap ni un. Un  petit llistat dels que caldrien: Mar Xica (aquest és clamorós), Barranquet carretera vella, Barranquet camí Artola, riu Sec al cementeri. Ja sé que deu ser molt costós, però algun dia ens hi haurem de posar, no? No vull posar el dit a la nafra esmentant altra vegada poblacions de l'entorn.


dimarts, 10 de setembre del 2019

La riquesa de la cultura

Kaouther Adimi, Les nostres riqueses. Una llibreria a Alger.
Barcelona, Edicions del Periscopi, 2018 ("Antípoda", 31).
Traducció d'Anna Casassas.

Kaouther Adimi és una jove escriptora en francés nascuda a Alger el 1986, que amb la seua tercera novel·la, Nos richesses, ha merescut el premi Renaudot des Lycéens i ser seleccionada pel jurat del premi Goncourt. L'obra segueix certa tendència actual de fer literatura a mig camí entre la ficció i la realitat, de partir d'alguns fets reals per a literaturitzar-los. En aquest cas, es tracta de la història d'Edmond Charlot, llibreter i editor algerí, i la seua llibreria Les Vrais Richesses, fundada el 1936. Charlot va ser el primer editor d'Albert Camus i altres autors, i va mantenir estrets contactes amb André Gide, Antoine de Saint-Exupéry, Jules Roy i molts més. Es tracta, per tant, d'una figura important de la literatura francesa del segle XX.

Adimi opta per una estructura narrativa que barreja estils, temps i punts de vista diversos, però de tal manera que aquesta complexitat no dificulta la lectura. Així, cada capítol consta de tres parts. En la primera, situada en el present, el protagonista és Ryad, un jove estudiant francés que rep l'encàrrec de buidar la llibreria perquè van a instal·lar-hi una botiga de bunyols (fet fictici, atés que la llibreria encara es troba activa en la realitat). La segona, generalment molt breu, contextualitza sis moments entre 1930 i 1961 fonamentals per entendre la història d'Algèria i les seues tensions amb França. La tercera part de cada capítol és un recull del suposat diari d'Edmond Charlot, en què es resumeix la història tant de l'editor com de la llibreria.

El lector, per tant, viatja constantment des d'un present amnèsic que no té inconvenient a esborrar de la realitat un espai com la llibreria, fins al passat en què ressegueix els esforços de tota una generació combativa que entre els anys trenta i cinquanta del segle XX van treballar per la cultura amb una fe transformadora. Esdevé així un exercici de memòria col·lectiva que pretén posar en valor no només la història cultural, sinó aquells elements del present que ens permeten mantenir-la. Les escenes en què Ryad va buidant els prestatges de la llibreria i va deixant edicions precioses de Camus o Giono al carrer, ignorant el seu valor històric, són corprenedores, i mostren estima pels llibres com a objecte, per tot allò que representen d'història col·lectiva.

Precisament la visió col·lectiva de la cultura és fonamental en Les nostres riqueses. Els subcapítols dedicats a la història d'Alger estan narrats per una primera persona del plural que és la del poble algerià. El mateix poble que en la narració ambientada al present és representat per Abdallah i altres personatges del barri on s'ubica la llibreria, molts dels quals no són lectors però senten devoció pels llibres i la botiga perquè entenen el paper que la lectura té per al progrés col·lectiu. "Un home que llegeix val per dos", es pot llegir a l'aparador de Les Vrais Richesses. És aquella admiració pel saber i la cultura que generacions anteriors han tingut i que ara, ai las, cada cop costa més de veure.

D'altra banda, i reblant aquest vessant col·lectiu, la història de Charlot i la seua llibreria van en tot moment estretament lligats a la història d'Algèria. La participació en la guerra mundial, el fet de ser temporalment capital simbòlica de la França alliberada, els abusos colonials francesos, la revolta per la independència, tot apareix reflectit en la novel·la, que sembla voler dir-nos que la cultura i els llibres mai viuen una vida separada de l'espai i el temps en què s'ubiquen.

Les nostres riqueses és una novel·la ponderada, que sap trobar el to just i adequat per a transmetre allò que vol, sense grandiloqüències: la importància dels llibres i la cultura per entendre allò que som col·lectivament.


dimarts, 3 de setembre del 2019

El metge dels monstres

Vicent Dasí
Doc Doggie. Unitat de medicina estrambòtica
Alzira, Bromera, 2019 ("Esfera", 49).

El protagonista i narrador d'aquesta novel·la (guanyadora del Premi Fundació Bancaixa de Narrativa Juvenil 2018) és un jove doctor que afronta la seua primera guàrdia nocturna com a resident de pediatria a l'Hospital General de València. Aquesta primera nit, tot coincidint amb una tempesta apocalíptica, rebrà una sèrie de pacients adolescents amb un tret en comú: tots ells presenten algun tret que els relaciona amb un monstre del cinema clàssic de la Universal (Dràcula, l'Home Llop...). Jonathan Dooggie, mes conegut com a Doggie, començarà a investigar i farà cap a un cinema abandonat del barri del Carme, el Cinema de la Mala Mort, on comprova que s'estan produint una sèrie de successos peculiars.

Es tracta, com es veu, d'una història amb predomini dels elements fantàstics, però que juga amb altres components que la doten d'un to personal i particular. El més destacat és la presència en la narració de diversos referents procedents de la cultura cinematogràfica clàssica, no només la de terror, que també, sinó a pel·lícules tan diverses com Taxi Driver (impagable l'aparició de Robert de Niro en el seu taxi), Caçafantasmes o Star Wars. De fet, les referències cinèfiles són tan sovintejades i tenen tant de pes específic per a la trama, que ben bé es podria dir que la novel·la és un homenatge al seté art i en particular als films clàssics de terror.

Més enllà del cinema, Dasí hi fa jugar elements molt diversos procedents de la cultura popular, com la televisió o la música. Tot plegat configura una novel·la entretinguda, divertida, poc convencional, que aprofita en certa manera la seua intriga fantàstica per a introduir els joves lectors en el món de la cultura cinematogràfica contemporània amb un llenguatge àgil i un estil fresc i proper.