divendres, 26 de juliol del 2019

L'estudiant que no parlava valencià

Llegeixo tard i per casualitat una polèmica a les xarxes del mes de juny. Resulta que es veu que el xic que va obtindre la màxima nota a la selectivitat (un 14 sobre 14) és valencià. La televisió valenciana À Punt el va entrevistar i ell va contestar en castellà. Hi va haver algunes opinions crítiques amb aquest fet, com la de l'historiador Vicent Baydal: el fet era lamentable, si l'hagueren entrevistat en anglés hauria respost en anglés, això era una mostra de l'estat agònic del valencià en perill d'extinció. No criticaven (em pareix a mi) el xic, sinó el que representava com a símptoma: que un estudiant brillant valencià no siga capaç de parlar en valencià.

De fet, em pareix un bon exemple d'un fet que com a professor de valencià veig molt sovint, i que és descoratjador. Veure com, malgrat tots els nostres esforços, la major part de l'alumnat prefereix usar el castellà abans que el valencià, fins i tot en els casos que el valencià és la seua llengua materna. L'altre dia, en l'institut on treballo, es matriculava una alumna amb un expedient brillantíssim que havia passat un any a l'estranger, i ella i sa mare feien mans i mànigues per veure si podia ser exempta de valencià. "Es que yo, el valenciano...". Crec que l'actitud era la mateixa que la d'aquell alumne de la PAU: el valencià és una assignatura, seré capaç de traure-hi molt bona nota, però no el parlaré.

El que em va cridar l'atenció en la polèmica a Twitter esmentada i, per què no dir-ho, em va deprimir, van ser les respostes posteriors a eixos comentaris. "Si (el valencià) se muere será gracias a la imposición del catalán". "Y porque se muere queréis imponerlo? (sic)". "Pues claro que se muere, si lo estáis sustituyendo por infame e infecto dialecto barcelonino (sic)". Comentaris, quasi tots ells, òbviament, en castellà.

Per què es parla tant últimament d'"imposició" del valencià? A mi em pareix el més normal del món que un territori amb dues llengües les estudie les dues. També s'imposen la Física i la Filosofia, tots els plans d'estudi tenen un component d'obligatorietat, ha de ser així i ningú es queixa. Com que m'imposen la teoria de l'evolució, o el sistema mètric, vaig a fer-li el boicot i no utilitzar-lo. Per no dir que, òbviament, el castellà també s'imposa, i bé que em pareix, faltaria més. Hem de saber utilitzar les dues llengües. El fet, però, és que la majoria d'alumnes acaben la secundària sent plenament competents en castellà, i en valencià no. Com el xic de la PAU. Ho veig cada dia, sé de què parlo.

L'altra, el tema del català, el "barceloní". Però què volen, que s'estudie el valencià que es parla pel carrer, el registre col·loquial? Un cop ens situem en l'àmbit del valencià estàndard, no es perceben diferències significatives amb "el català". O és que quan estudiem castellà no el depurem dels col·loquialismes que els lingüistes qualificats identifiquen? Estudiem el castellà de Belén Esteban o el d'Antonio Machado? Doncs el mateix s'ha de fer amb el valencià. I ja no entro en si el valencià és una altra llengua diferent del català perquè el tema, de veritat, em crea una fatiga intel·lectual profunda.

Deixo per al final la millor opinió que vaig llegir en aquell "debat" a les xarxes: "Per a parlar el valencià normatiu, o millor dit el català normatiu, millor no parlar-lo. El valencià mor per culpa del català i no del castellà o de l'anglès". Eixa és la conclusió a què totes aquestes opinions ens porten: millor no parlar-lo. Molt bonic. "Antes" moros que catalans, abans parlar castellà que un valencià digne i modern. En fi, després del desànim que aquestes opinions em provoquen, de la temptació de deixar-ho córrer tot, com a docent i com a valencià, em recompondré i seguiré ensenyant valencià, utilitzant-lo, difonent-lo. Fent pedagogia (inútil?).

Article publicat a La Veu de Benicarló, núm. 1193 (26 de juliol de 2019)

diumenge, 21 de juliol del 2019

El naixement de la identitat valenciana

He llegit durant aquest mes de juliol l'interessantíssim llibre de Vicent Baydal Els valencians, des de quan són valencians? (Editorial Afers, 2016). Coneixia Baydal pel seu blog Vent d Cabylia, i la seua tasca de divulgador a través de les xarxes, però encara no n'havia llegit cap llibre. Creieu-me quan us dic que després de llegir aquest n'he quedat amb ganes de més. Es tracta d'un llibre divulgatiu però que no renuncia a l'articulació d'un discurs rigorós i a la inclusió de les fonts que el documenten; podríem dir que pertany a una mena d'"alta divulgació", però que té la virtut de poder ser llegit amb molta fluïdesa. A mi m'ha enganxat pràcticament com si fos una novel·la, de fet més que moltes novel·les.

Baydal ressegueix la documentació oficial dels segles XIII i XIV, és a dir, aproximadament el primer segle i mig d'existència del Regne de València, per tal d'identificar com, per què i quan els valencians van començar a identificar-se com a tals. És a dir, com va aparéixer la consciència col·lectiva valenciana. El llibre troba les arrels dels sentiment valencià en l'extensió i la defensa dels Furs de València, que entraren en conflicte amb els Furs d'Aragó que hi convisqueren en el territori valencià durant gairebé un segle. En els territoris que defensaven els Furs de València s'anà creant progressivament l'embrió d'una identitat valenciana, que s'estengué a tot el Regne a partir de la fi del conflicte foral, a les Corts de 1329-1330, quan s'acceptaren els nous Furs de València per a tot el territori.

No soc historiador ni especialista en aquestes qüestions, per tant disculpeu-me si no sé explicar-les tan bé com ho fa Baydal, que uneix rigor i divulgació de manera admirable. Per això he descobert en el llibre coses que desconeixia completament i que he trobat molt curioses. Per començar, desmunta alguns mites molt estesos. Ni els valencians som valencians des dels temps dels àrabs, o fins i tot abans, com creuen algunes persones (p. 34-41); ni som una mena de catalans trasplantats, una identitat particular de la catalana. De fet, la identitat valenciana és producte de la barreja de col·lectius d'origen tant català com aragonés (dos terços i un terç, aproximadament), que es mesclaren, també territorialment (p. 173). Personalment, havia donat per cert durant molt de temps que els valencians d'origen català s'havien establert a la costa, i els aragonesos a l'interior. Com sol passar, les explicacions massa simples són poc exactes.

Això m'ha fet pensar en com el component dual ha format part de la valencianitat des dels seus mateixos orígens. Som un territori (un país, si volem dir-ho en termes contemporanis) essencialment barrejat, "mestís" (sense donar a aquest adjectiu cap component "racial"). Gent d'orígens catalans i aragonesos habitaren un regne nou i al llarg del temps s'anaren identificant en una nova identitat, un nou poble. No sense discussió: quasi un segle de conflicte amb els partidaris del fur aragonés, fonamentalment nobles provinents d'Aragó que tenien possessions en territoris valencians. Amb la diferència que uns volien identificar del tot el territori amb les lleis aragoneses, i els altres propugnaven una llei pròpia. Podríem dir que ens trobem des dels orígens discutint per allò que hem de ser, i sempre amb interferències externes.

Una altra curiositat és que la consciència valenciana s'articulà al voltant dels Furs de València, això vol dir que fins que aquests no foren acceptats i assumits per tots els estaments del territori no aparegué el gentilici "valencià" aplicat a tot el territori. És a dir, que la identitat valenciana va anar lligada a una qüestió legislativa i jurídica. Res a veure amb idees essencialistes, romàntiques, nacionalistes o contemporànies del que és "ser valencià". Els medievals eren molt més pragmàtics: els pobles s'unien al voltant d'unes lleis, d'un ordenament jurídic comú, d'uns impostos (p. 33). De fet, la Generalitat va nàixer com una institució que recaptava uns tributs "generals", per a tots els estaments (p. 149).

M'han agradat moltes coses del llibre, i una d'elles és que no es deixa portar per cap ideologia preconcebuda, adopta un punt de vista objectiu, que és el que ha de fer un historiador. Així, no té cap problema a aportar exemples de com les primeres vegades que apareix el gentilici "valencià" apareix en textos en què també es parla de "catalans" (p. 152). També deixa clar que aquesta identitat no era incompatible amb d'altres, ja que el terme "nació" a l'edat mitjana era polisèmic, i un podia considerar-se valencià en tant que nació política, i català en tant que nació etnocultural (p. 170). Un aspecte que em sembla d'una actualitat indiscutible.

No podré explicar ací, ni prou ni prou bé, tots aquells elements de reflexió que m'ha suscitat aquest Els valencians, des de quan són valencians? M'ha donat molts elements per a entendre d'on venim els valencians, i també crec que pot ajudar molt els valencians actuals que maldem per trobar una manera de ser valencians avui. Altíssimament recomanable.

divendres, 5 de juliol del 2019

Necessitem À Punt

Fa unes setmanes que la televisió pública valenciana, À Punt, va complir el primer any d'emissions. Des de fa temps (de fet, des d'abans que començara a emetre, cosa si més no curiosa) se senten veus que ataquen aquest mitjà, fins i tot alguns partits polítics proclamaven durant la campanya electoral que anaven a tancar-lo. Algunes opcions ideològiques consideren que és una despesa innecessària. Em pregunto per què els valencians tenim menys dret a tenir una televisió pròpia que els murcians o Castella-La Manxa, amb tots els respectes.

Crec que és una absoluta necessitat que els valencians tinguem una televisió pròpia. Fa sis anys, quan el govern del PP va tancar Canal 9, vam ser molts els que ens vam indignar. Havíem criticat amb duresa aquella televisió, per la seua manipulació informativa, pels continguts barroers i sensacionalistes, per moltes coses que no ens agradaven. Però una cosa era criticar-la, fins i tot no mirar-la, i l'altra fer-la desaparéixer. No desitjàvem el tancament de Canal 9, volíem que fora una televisió millor.

La qüestió és que una televisió pública valenciana és vital per als valencians. En primer lloc, per la pervivència de la llengua. En un context comunicatiu en què la presència del valencià és absolutament residual, cal que hi haja una televisió que normalitze l'ús de la llengua en els informatius, en la ficció. Hi ha milers de joves valencians que mai han vist una pel·lícula en valencià/català; és normal si no tenen mai l'opció. Ara per ara, entre les dotzenes de canals que existeixen, això només és possible en À Punt i TV3, que la major part de valencians no poden veure.

Però hi ha d'altres raons, tant o fins i tot més importants. Per exemple, la possibilitat de tenir un espai comunicatiu valencià, un àmbit d'informació i entreteniment que ens cohesione com a valencians. No és normal que jo, com a valencià, no sàpiga el nom dels consellers de la Generalitat, que no conega l'actualitat política valenciana. Més enllà de la política, À Punt fa una tasca de divulgació dels valors i les expressions socials i culturals que es generen a tot el territori valencià, que d'altra manera no troben manera de visibilitzar-se. Mirant-la descobreixo moltes realitats d'altres comarques valencianes que no coneixia. Això ajuda a fer créixer la consciència de ser valencians.

Certament, en aquest any la televisió d'À Punt no ha aconseguit tenir una audiència mitjana decent (sembla que gira al voltant del 2%, amb l'excepció d'alguns esdeveniments puntuals). Al darrere d'això hi ha la forma de ser dels valencians, la nostra proverbial divisió quan es tracta de defensar allò que és nostre. D'una banda, molta gent li va fer creu i ratlla abans de nàixer per raons estrictament polítiques: com que era una televisió creada pel govern d'esquerres, ja estava condemnada. De fet, he vist molts comentaris a les xarxes que es vanten de no haver vist mai À Punt i de no tenir intenció de fer-ho. El prejudici elevat a norma de conducta.

Més sorprenent i decebedor és que molta gent que, a priori, podria formar part de l'audiència potencial de la televisió valenciana, perquè tenen una consciència valenciana, un interés per la llengua i la cultura del territori, la ignoren. Alguns per raons de purisme lingüístic, altres per raons de qualitat. Personalment, no ho entenc. Com a espectador, des del primer moment he vist programes en À Punt que no m'han agradat, i també hi he trobat espais que m'han atret. Començant pels informatius, infinitament més plurals i objectius que els de l'extinta Canal 9: només per això ja val la pena tenir una televisió que parle dels afers valencians. Però també programes de reportatges (Bambant per casa), culturals (Una habitació pròpia), musicals (L'estudi), alguns dels quals són propostes realment interessants. Per no parlar de l'aposta clara pel valencià, de la difusió dels productes culturals i econòmics valencians, de la presència que hi té la música en valencià, etc.

Que es podria fer millor? Ben segur. Que el model lingüístic té moltes mancances? D'acord. Tanmateix, À Punt acompleix una funció primordial i necessària per a la societat valenciana. No hauríem de permetre que l'atàvic autoodi valencià acabara amb un element de cohesió tan fonamental com una televisió que parle dels valencians i en valencià. La necessitem com a poble.

Article publicat a La Veu de Benicarló, núm. 1190 (5 de juliol de 2019)