dimecres, 27 d’octubre de 2021

Sòfocles i el tanatori

Dilluns a les 12 i quart del matí. A classe de Literatura Universal estem acabant d'explicar els temes que planteja Èdip rei, de Sòfocles. Com a bona tragèdia grega, planteja temes profunds, els grans temes: el destí, la llibertat, el coneixement de la veritat, el sacrifici. Avui toca parlar d'un altre, el patiment dels innocents. Èdip s'autoinfligeix al final de l'obra el càstig per haver matat son pare i haver-se casat amb sa mare. Però hi ha un detall important: ell no sabia que eren son pare i sa mare. Per tant, ¿és realment culpable si ell no ho sabia, i per tant quan ho va fer no era conscient que cometia parricidi i incest?

Les xiques i els xics de la classe ho tenen clar: no és realment culpable, o no del tot. Però això no li estalvia rebre igualment el càstig. Reflexionem a classe sobre el fet que sovint els innocents pateixen, són "castigats" per la vida, i que aquesta és una de les grans preocupacions de la humanitat, i per tant un dels grans temes de la literatura. Per què la gent bona de vegades és maltractada per la vida? Quina justícia regeix el món, que permet que passe això? Sòfocles ens planteja la pregunta, però no dona resposta.

A les 4 de la tarde, després de l'institut, rebo una notícia trasbalsadora. Ha mort una amiga que des de fa uns mesos patia càncer. El fet és especialment dolorós: es tracta d'una dona jove, l'únic germà de la qual va morir sobtadament fa just un any. Quedo amb uns altres amics per fer la visita al tanatori, i pel camí (és en un altre poble) penso com és possible que la desgràcia s'haja acarnissat amb eixa família, per què a la meua els quatre germans estem tots bé, i ells han mort tots dos abans d'arribar als cinquanta anys, i en tan poc temps.

A més, es tractava d'una dona amb una vida marcada per la generositat, el compromís, des d'una vivència creient cristiana. Dit de manera senzilla: una bona persona, amb qui es podia comptar. Ben bé un bon exemple del patiment dels innocents; un cas més, com Èdip, que representa la desolació humana, que simbolitza les víctimes indefenses davant la vida -el destí o els déus, que diria Sòfocles.

Una situació com aquesta ens recorda la raó que fa que seguim llegint els clàssics, ja que la pregunta que plantejava Èdip rei segueix vigent, és una de les preocupacions constants de l'ésser humà. Per què existeix el dolor dels innocents? I, com fa dos mil cinc-cents anys, no hi ha resposta objectiva i unívoca. Cadascú de nosaltres ha d'aprendre a conviure amb la pregunta, a plantejar-se si té resposta o no. Entre Sòfocles i el tanatori, la condició humana.



diumenge, 17 d’octubre de 2021

Homenatge a Josep Igual

Ahir vaig assistir a l'homenatge que es va fer, a la Biblioteca Sebastià Juan Arbó d'Amposta, a l'escriptor benicarlando Josep Igual, mort el passat 25 de març. L'acte es feia dins el marc de les XVI Jornades de les Lletres Ebrenques. En una primera part, es va presentar el llibre col·lectiu Josep Igual i els dies, i es van projectar les col·laboracions gravades de les persones que no havien pogut assistir, entre els quals gent com Eliseu Climent, Enric Sòria, Joan Garí o Toni Mollà. A la nit vam poder veure diverses accions poètiques, lectures de textos i parlaments d'homenatge, en els quals hi vam participar desenes de persones, que hi actuàvem moguts per l'amistat personal i/o l'admiració literària.

La quantitat i el gruix de les aportacions fan pensar que el llegat literari de Josep Igual inicia ara un altre recorregut en el qual té futur. Els lectors i amics de l'autor prenem encara més consciència ara que ha desaparegut de la vàlua de la seua producció i de la necessitat que no desaparega en l'oblit, i actes com aquest són determinants en aquest sentit. És el moment, també, d'avaluar quina ha estat la seua aportació, de situar la seua figura en el context de la literatura catalana, com bé va indicar Lluís Roda. 

Transcric ací la meua intervenció a l'acte d'Amposta, necessàriament breu atesa la quantitat de participants que érem.

Presentació de L'incert alberg a Benicarló. 27 de gener de 2017

(No puc deixar de dir, abans de començar, que he escrit açò escoltant Bach a la gramola casolana, com diria Josep.)

Tot i ser tots dos de Benicarló, vaig conéixer Josep Igual abans com a lector que personalment. Ell formava part de l’admirable, gairebé mític, grup que es movia a l’entorn de l’Associació Cultural Alambor. Publicaven el setmanari Benicarló Crònica, la revista Passadís, organitzaven trobades literàries; Josep publicava els seus primers llibres de poesia. Parlo dels 80, i ja ens n’ha parlat, com a testimoni directe, Josep San Abdón. Soc uns anys més jove que Igual, i per tant jo seguia aquells moviments des de l’atònita mirada d’un adolescent que va descobrint i alhora creant el seu lloc al món. Josep formava part d’aquell grup que eren per a mi com uns germans grans que admirava i m’obrien camins i inquietuds que d’altra manera no hauria conegut.

No va ser, tanmateix, fins anys després que el vaig començar a llegir. Des del primer moment em va atraure la qualitat de la seua prosa, sobretot, i vaig descobrir enlluernat el seu dietarisme. Va ser llavors, ja durant la primera dècada del segle, quan el vaig conéixer personalment. El vaig començar a tractar, si no recordo malament, quan va guanyar amb El rastre dels dies el XV Premi de Narrativa Alambor de 2003 (en el qual jo formava part del jurat); llavors vaig ser l’encarregat de presentar-lo amb ell mateix a Benicarló. Després també vaig col·laborar amb ell en les presentacions, a Benicarló i a La Ràpita, de la seua antologia Poemes escollits (1987-2007), el 2007, i de L’incert alberg a Benicarló el 2017. Em sento realment privilegiat d’haver pogut compartir taula i conversa amb Josep en totes aquestes ocasions, i que ell mateix comptara amb mi per a parlar dels seus llibres.

Crec que no dic res de nou si afirmo que Josep Igual és un escriptor a reivindicar. Cada nou llibre d’ell que he llegit, especialment dels seus dietaris, m’ha renovat l’interrogant: com era possible que no fora més conegut i reconegut? Segurament per la seua voluntat de viure en aquestes tan estimades perifèries nostres, i també per la seua resistència a formar part dels cercles i capelletes literàries. No vaig a fer una anàlisi de la seua obra, perquè ni jo tinc la capacitat ni tots plegats tenim ara prou temps, però deixeu-me dir només una cosa. L’estil de Josep és dels més rics i estimulants que hi ha hagut en català en els últims anys, era un mestre en allò que en podríem dir “desautomatització verbal”: dir les coses, de vegades les més quotidianes, sense banalitzar l’expressió, amb una voluntat de treball metafòric i estilístic, de manera que el lector renove la visió sobre la realitat; un estil fastuós, amb un ús precís i hàbil de l’adjectivació, amb un punt preciosista, que provoca un intens plaer estètic. Això amanit amb un pòsit de referències literàries i culturals que ja en ell mateix suposen un enriquiment per al lector. Tot passa pel tamís de la literatura. Perquè per a Josep Igual, la vida era literatura, i la literatura era la vida.

divendres, 1 d’octubre de 2021

Cecs que veuen

En la mitologia grega, Tirèsias era un home cec que posseïa el do de la vidència. Si volguérem explicar-ne el perquè, caldria anar més enrere en el mite, però ara no cal. El que ens interessa de moment és que s'unien en ell aquestes dues característiques: una limitació física, la ceguesa, compensada per un do interior, la capacitat de veure allò amagat. Una contraposició evident: el cec és aquell que és capaç de veure millor la realitat; ceguesa física enfront de visió interior. La figura de l'endeví cec és, probablement des de Tirèsias, un tòpic recurrent en la història de la literatura. Com si la visió espiritual fos més fàcil d'assolir sense l'entrebanc de la vista. Probablement també per això la tradició imaginava que Homer era cec: la capacitat creativa podia ser entesa com una mena de vidència. Per cert, Borges també era cec, i alhora un gran visionari. I abans que ell, Milton.

Sòfocles va saber explotar aquesta dualitat de Tirèsias com ningú, a la tragèdia Èdip rei. L'argument és ben conegut. Èdip ha de trobar el culpable de la mort de Laios, l'anterior rei de Tebes, si vol que remeta la pesta que assola la ciutat. Per a això, demana a Tirèsias que li revele la veritat, si la coneix. Tirèsias, efectivament, sap que l'assassí de Laios va ser el mateix Èdip, que el matà en una cruïlla de camins sense saber de qui es tractava. Sap més coses, encara més terribles: que l'esposa d'Èdip, Iocasta, viuda de Laios, és en realitat la seua mare, ja que Laios i Iocasta el van abandonar a la muntanya quan era un nadó. Èdip, sense saber-ho, ha matat el seu pare i comet incest amb sa mare. Però Tirèsias no vol dir-ho perquè sap que Èdip no acceptarà la veritat.

Així succeeix, en efecte. Quan Tirèsias li diu que és l'assassí que està buscant, Èdip li etziba: "ets cec de les orelles i de l'enteniment com ho ets de la vista (...). Vius a la nit i, doncs, no ens pots fer cap mal, ni a mi ni a ningú que vegi la llum". Tirèsias, acusat de traïció, acaba explotant: "com que m'has retret la meva ceguesa, et diré que, encara que hi veus, no distingeixes en quin punt de desgràcia et trobes, ni tampoc on vius ni amb qui vius". I rebla: "Ara hi veus bé, però ben aviat veuràs només la foscor". La dualitat entre visió i ceguesa, entre llum i foscor, és treballada de manera magistral. La llum de la veritat no és percebuda justament per aquell, Èdip, que pel fet de gaudir de la visió dels ulls, creu que veu la veritat. Però la veritat és interior, no evident, per això és més possible veure-la per a qui no posseeix el sentit de la vista.

Sòfocles reforça aquest simbolisme en el desenllaç, ben conegut: quan Èdip descobreix la veritat, això és, que ha matat el seu pare i s'ha casat amb sa mare, es trau els ulls. El fet de conéixer la veritat, de veure la llum, comporta la ceguesa física. Ara ja és com Tirèsias: és cec dels ulls però vident interiorment. Sòfocles remarca el fet com si la visió intel·lectual de la veritat fos incompatible amb la visió física. És a dir: la veritat no és mai evident, no és un fet que "salte a la vista", sinó que cal veure-la de manera interior. La veritat no es troba mai en les aparences, sinó que és oculta i cal una altra manera de "veure". És més, les aparences poden significar un destorb per al coneixement.

Després de Sòfocles, el motiu del "cec que veu" va reapareixent. En els Fets dels Apòstols, s'explica la revelació que rep Saule al camí de Damasc. Ja sabeu: Saule de Tars, futur apòstol Pau, persegueix els cristians, fins que un dia, anant cap a Damasc, és envoltat per una llum que el fa caure del cavall. La il·luminació s'identifica com a Jesús, i en marxar la llum s'adona que -efectivament- s'ha tornat cec. La metàfora és la mateixa: el descobriment de la veritat, la "il·luminació", literal en aquest cas, li fa perdre el sentit físic de la vista. La veritat interior versus la visió exterior. En aquest cas, el símbol lluminós ens forneix d'un altre element: la "llum de la veritat" és tan forta que els sentits humans, físics, no poden resistir-la, no poden percebre-la. En el cas de Pau, la ceguesa és temporal: tres dies després recuperarà la visió. Però el sentit simbòlic ja ha quedat clar.

Uns 1800 anys després que sant Lluc narrara aquest episodi de Pau, el novel·lista espanyol Benito
Pérez Galdós va optar per posar el nom de Pablo al jove cec de la seua obra Marianela. Resumim. Marianela (o Nela) és una xica d'origen humil, poc agraciada i analfabeta, però bondadosa i sensible, que acompanya Pablo, que com hem dit és cec, fent-li de guia. Ell és un jove de classe acomodada, instruït i ben plantat, que identifica la bellesa amb la bondat a l'inici de la novel·la. Per tant, creu que Nela és bonica, ja que és bona. Jutja la bellesa com a reflex de l'interior. "El don de la vista puede causar grandes extravíos", afirma en un passatge, "aparta a los hombres de la posesión de la verdad absoluta... y la verdad absoluta dice que tú eres hermosa, hermosa sin tacha ni sombra alguna de fealdad." I conclou: "¡Ah, menguados! ¡A cuántos desvaríos os conducen vuestros ojos!".

Ja ho veiem: de nou, el cec és qui pot veure més enllà de les aparences, i malgrat que Nela és lletja i pobra, ell jutja per l'interior. Però arriba un metge prestigiós al poblet miner on viuen, i inicia un tractament que retornarà la vista a Pablo. Cosa que aconsegueix, efectivament, i quan el jove recobra la visió, veu la bellesa de la seua cosina Florentina i s'enamora d'ella. De fet, passa a valorar la bellesa no per criteris morals, com feia abans, sinó per criteris purament estètics i materials: allò que mostren els ulls. Però, quin Pablo veia millor? ¿El que estava enamorat de Nela sense veure-la, només per com era, o el que se sent atret especialment per la imatge exterior? Potser Pablo ha fet un viatge a la inversa del d'Èdip: de vident cec a passat a cec amb vista. Tanmateix, en ell no hi ha mala intenció; és simplement com si l'aparició del món físic li ocultara la visió d'allò que no es percep amb els sentits, d'allò essencial.

Al llarg d'aquest recorregut per la literatura, se'ns plantegen dues opcions: donar valor i preferència a allò aparent, el que es veu, el que a la vista de tothom sembla valuós; o assumir la visió de la veritat i prescindir de les aparences físiques, anar a allò que és essencial i ocult. Quedar-nos amb allò que es pot tocar, o intentar explorar la bellesa, la transcendència, el que ens fa humans. La veritat i la saviesa estan amagades, no són evidents. Hauríem de ser "cecs" al món material per a "veure" endins, de manera més profunda. Però potser tots ens assemblem més al Pablo de Galdós, tan contents amb el nostre món d'aparences.

Publicat a La Veu de Benicarló, núms. 1302 i 1303 (1 i 8 d'octubre de 2021)