La flama en moviment

En un període de pocs mesos, han dit adéu dos grups fonamentals en la història de la música en valencià: Al Tall i Obrint Pas. Què dir d'Al Tall, grup gairebé mític, part integrant de la cultura del País Valencià, uns pioners que van aconseguir vincular la música tradicional amb la reivindicació col·lectiva, i convertir-la en un signe d'identitat de potencialitats indiscutibles. No es pot negar que "Tio Canya" o tot el disc Quan el mal ve d'Almansa són autèntics himnes nacionals; himnes per a una nació que es nega a existir, i alhora es nega a desaparéixer.

Al Tall es poden retirar amb la satisfacció del deure acomplert. Durant dècades han sembrat la llavor de la música arrelada a la cultura pròpia i al país, i es poden retirar sabent que han donat fruit. De fet, Obrint Pas es poden considerar, clarament, fills o néts d'Al Tall. Aquests xics, formats en l'escola valenciana democràtica, han fet un salt endavant importantíssim. Han pres les sonoritats tradicionals recuperades per Al Tall i les han fusionat amb ritmes ballables: rock, ska, reggae, hardcore. Als inicis amb una certa ingenuïtat, limitant-se a emprar la dolçaina, però progressivament aconseguint un so unificat, propi, original i poderós.

Amb el temps s'han fet grans, i madurs, tant musicalment com lletrísticament. Els dos darrers discos, Benvingut al paradís (2007) i Coratge (2011) són per a mi els millors, els més complets. La qual cosa no vol dir que en discos anteriors no s'hi troben autèntiques perles que han passat a formar part del bagatge emocional de tota una generació: "Del sud", "Som", "La flama", i moltes més. I, al seu torn, han esdevingut mestres. Molts grups han seguit el model d'Obrint Pas: un so folk i alhora modern, unit a un compromís irrenunciable pel país.

Obrint Pas han aconseguit una cosa que fa vint anys, quan van començar, no semblava possible, ni tan sols somiable: que la música en valencià ocupés un espai de certa normalitat social. Ells han aconseguit que penetre en amplis sectors juvenils, i gràcies al seu compromís, que amb la música s'estenga el seu missatge. Un missatge que viu el fet de ser valencià amb optimisme, sense acritud, com un fet positiu ple de possibilitats, arrelat en el passat i l'essència col·lectiva i projectat cap a un futur que podem guanyar.

Ara, Obrint Pas ho deixen de manera indefinida. I ho fan amb el mateix esperit de sempre, com ho prova el fet que hagen anomenat la darrera gira "Seguirem". Seguiran ells (Xavi Sarrià, Miquel Gironés, Miquel Ramos i la resta), perquè de ben segur ens oferiran nous fruits de la seua activitat. I seguirem tots els altres, el país, els seus espectadors. Seguirem perquè la música en valencià és més viva que mai, hi ha més grups i de més qualitat i diversitat que mai, i això també ha estat gràcies a la normalitat que ha suposat Obrint Pas. Seguirem perquè com diu una de les seues cançons més emblemàtiques, la flama ha passat de mà en mà. Com va fer Al Tall, Obrint Pas ha passat la flama de tot un poble en moviment, i saben que no s'apagarà fàcilment.

Article publicat a La Veu de Benicarló, núm. 879 (12 d'abril de 2013)

Obrint Pas, Coratge i la primavera valenciana / 2

(Podeu llegir la primera part d'aquest article ací)

El disc Coratge, d'Obrint Pas, en realitat és un disc-llibre. Un llibre amb tots els ets i uts, amb el seu ISBN, editat per l'editorial Bromera (en coedició amb el segell del disc, Propaganda pel Fet), que mereix un comentari específic. Hi són les lletres de les cançons, com és preceptiu en aquests casos, i diverses fotografies del grup. Cada cançó, a més, i això és allò que el fa especial, va acompanyada d'un o més textos al·lusius al tema escrits per un bon grapat de plomes reconegudes de les lletres, el periodisme, la música.

Hi col·laboren gent de primera fila com Isabel-Clara Simó, Manuel Baixauli o Marc Granell entre els escriptors; Pau Alabajos, Feliu Ventura, Josep Nadal o Cesk Freixas, cantautors i músics; o els periodistes Vicent Partal o Pascual Serrano. Entre d'altres. Els textos són un bon reforç als missatges que el disc transmet, de lluita, de combat, de compromís. I constitueixen també tota una geografia de la revolta, del dolor, de l'esperança, de tot allò que ens increpa com a ésser humans en el món d'avui.

Així, Santiago Alba escriu sobre els morts del mar Mediterrani, i Alabajos sobre els camps de refugiats palestins. August Gil dedica el text als immigrants que van lluitar pels drets dels treballadors a Catalunya, i David Segarra, als indígenes marginats de Sud-amèrica. Angela Jackson ens ofereix un commovedor relat sobre l'amor de dos brigadistes que van lluitar a la nostra guerra civil.

Però roda el món i torna al Born. Alguns dels textos, com les mateixes cançons del disc que glossen, parlen de València. I en parlen amb amor i esperança. Llegiu “Valències”, de Marc Granell, i “Benvinguts a València”, de Xavi Sarrià, que em sembla un veritable manifest del disc, del grup i de tots els valencians dignes. Són magnífics els textos que acompanyen la cançó "Al país de l'olivera", de Partal, Baixauli i Elvira Cambrils. Són textos d'amor sincer a la terra, com la mateixa cançó, que, per cert, és una de les millors del disc i on Xavi Sarrià demostra que és un gran lletrista. Una gran peça que també inaugura un vessant més intimista i acústic en la trajectòria d'Obrint Pas. (que podeu escoltar més avall)

Sí, efectivament la primavera valenciana ja existia de fa temps. Hi era latent, per exemple, en aquest Coratge i en els textos que l'acompanyen. Totes les primaveres es gesten a l'hivern, palpiten sota la neu i el gebre. Però tard o d'hora afloren. I llavors són imparables.

Article publicat a La Veu de Benicarló, núm. 825 (16 de març de 2012)

Obrint Pas, Coratge i la primavera valenciana / 1

Ja fa mesos que tinc pendent un article dedicat a Coratge, el darrer disc d'Obrint Pas, que va aparéixer fa gairebé un any. No sóc crític musical, ni n'entenc prou com per a sentir-me còmode en aquest àmbit, i sempre m'apareixen nous temes o lectures sobre els quals m'és més fàcil escriure. Però ha arribat el moment. I ha arribat gràcies als fets i les mobilitzacions recents que han rebut el nom de "primavera valenciana". No entraré a descriure ni a valorar ara el que ha passat aquestes darreres setmanes a València. El que em sembla clar és que Obrint Pas són la banda sonora inevitable d'aquesta primavera valenciana.

Coratge, per a mi, és dels millors discos d'Obrint Pas. I això ja és dir molt, perquè n'han fet de molt complets, com ara l'anterior, Benvingut al paradís (2007). Hi demostren que no han perdut en absolut les essències, tot allò que els fa un grup de referència, fins i tot millorant i perfeccionant els seus reconeixibles registres musicals. Segueixen sent contundents, segueixen combinant ska i altres estils amb dolçaines i ritmes populars, però em fa l'efecte que cada cop són més elaborats, més madurats musicalment. Crec que és un disc que abelleix ballar i saltar en un concert, però que es deixa escoltar també a casa.

Això ja és prou per tenir Coratge com un disc de capçalera, de fet al costat de tota la discografia del grup. Però allò que m'ha impulsat a relacionar-lo amb els fets recents del país ha estat el missatge que es desprén de les cançons. Com sempre, Obrint Pas són reivindicatius, són denúncia ferma i clara d'una realitat que no agrada. Però no practiquen l'autoflagel·lació trista i pessimista, sinó que entenen aquesta realitat com un repte, una porta a l'acció, la lluita i l'esperança. Sense acritud, sense amargor.

"Seguirem" és el títol d'una de les cançons. "Sempre endavant", criden a "La cultura de la por". Aquesta és l'actitud: un avenç positiu, no un quedar-se plorant pels racons. O proclamen, en el que és per a mi un dels himnes del disc, la peça "Alegria": "perquè avui desafiem la por / que el poble que canta mai no mor, / amunt els punys, amunt les il·lusions, / que si cantem / si cantem mai morirem". Una explosió d'alegria reivindicativa desacomplexada.

Cançó rere cançó, Obrint Pas s'erigeixen en els portaveus autoritzats d'una València subterrània, difícilment reconeixible sota anys de renúncies i majories absolutes genocides. Però una València "orgullosa i digna", que seguia existint. És la València d'Obrint Pas, que molts créiem quasi una creació utòpica, impossible en l'era de Rita i Camps. Fins que aquest mes de febrer ha sortit al carrer, jove, culta i valenta. Existia aquesta altra València, era veritat, i ens podem felicitar que seguisca viva.

(Podeu llegir la segona part d'aquest article clicant ací)

Article publicat a La Veu de Benicarló, núm. 824 (9 de març de 2012)

Obrint Pas a Benicarló

Divendres passat, l'IES Joan Coromines va tancar el curs acadèmic amb un acte de nivell: l'actuació en format acústic del grup Obrint Pas. Personalment em va semblar un èxit: per l'entrada (es va omplir l'auditori), per l'entrega del públic, pels valors que vehicula un acte així per als adolescents que acaben l'ESO. I, evidentment, un èxit musicalment parlant. Fa anys que m'agraden Obrint Pas, i tanmateix els darrers temps els tenia una mica arraconats. Però el seu nou disc, que fa unes poques setmanes que escolto (i del qual fa dies que en vull parlar ací), i ara aquest concert, m'han revifat l'entusiasme per aquesta formació.


Tenia dubtes sobre la capacitat d'Obrint Pas de fer un acústic. Ells tenen un estil i un directe molt contundents, difícil d'imaginar sense guitarres elèctriques. Però van demostrar que saben adaptar-se a un format més senzill sense perdre les seues essències. A més, van tenir una actitud molt pròxima amb el públic, molt natural. Van ser, és clar, reivindicatius, però sense acrituds, en positiu, amb optimisme. Una actitud de "tot està per fer i tot és possible". A mi em van convéncer.

D'altra banda, una vegada més el Coromines va actuar d'aglutinador d'una inquietud cultural i nacional que existeix a Benicarló i que no se sent representada oficialment. Mirant qui mana i el pa que s'hi dóna, hom es creuria inclinat al pessimisme més absolut. I, malgrat tot, l'auditori estava ple de gent d'edats molt diferents que cantaven les mateixes cançons i tenien sentiments i posicionaments semblants. Ja en altres ocasions hem dit com són necessaris actes així, que ens facen adonar que som molts i que tenim força. Alguna cosa bull en l'exili interior benicarlando que vol sortir a la llum.

El concert va ser també un acte de reivindicació de l'escola en valencià, en aquests moments que el "nostre" govern valencià vol eliminar-la amb bones paraules i dissimulació. En diverses ocasions Xavi Sarrià i els seus companys van dir com s'havien conegut en un institut de València on estudiaven en valencià. Sense escola en valencià probablement no haurien aparegut uns Obrint Pas. No només perquè no s'haurien conegut, sinó perquè potser els hauria mancat l'impuls de base per a fer música en valencià, que és tenir el valencià com a llengua "normal".

De fet, deu ser aquest el motiu no confessat del decret d'escola trilingüe que ara vol imposar el govern del PP. No poden suportar, no poden permetre que l'escola en valencià puga donar gent que faça del valencià la seua llengua normal en tots els àmbits. Volen controlar ideològicament la societat valenciana, i els joves estudiants en valencià se'ls escapen de les mans, i acaben apareixent Obrint Pas, La Gossa Sorda i etcètera. Però no podran aturar l'onada de dignitat valenciana. Depén de nosaltres.

Publicat a La Veu de Benicarló, núm. 789 (24 de juny de 2011)