'El quartet d'Alexandria', de Lawrence Durrell

Aquest estiu vaig dedicar molt del meu temps de lectura a emprendre una d'aquelles obres pendents que, si no és amb moltes hores per endavant i una bona dosi d'energia lectora, es poden fer molt costa amunt. Tant per l'envergadura com per la complexitat. Parlo del llibre pel qual és conegut Lawrence Durrell, El quartet d'Alexandria, que he llegit en la traducció de Lluís-Anton Baulenas (Proa, 2021). Dic llibre però, com és sabut, es tracta en realitat de quatre novel·les, que va publicar per separat entre 1957 i 1960: Justine, Balthazar, Mountolive i Clea. Tanmateix, un cop llegides, em sembla obvi que no poden ser llegides de manera independent, i que, almenys, cal llegir-les en l'ordre en què van ser publicades, si és necessari amb alguna pausa entre cadascuna, però no deixant passar un temps excessiu entre l'una i l'altra. S'apreciaran així millor les relacions entre les quatre, i també es podrà valorar millor l'experiment narratiu que Durrell proposa.

Un experiment que ell mateix va expressar el prefaci que va escriure al conjunt del quartet. Després de dir que «el grup de quatre novel·les està pensat perquè es llegeixi com una sola novel·la», expressa quin era el pla: «En intentar elaborar la meva forma, vaig adoptar, com a analogia aproximada, la proposta de la relativitat. Els tres primers llibres es relacionaven de manera intercalada, ja que eren "germans" els uns dels altres i no pas "seqüeles"; només la darrera novel·la pretenia ser una veritable seqüela i desencadenar la dimensió temporal. El conjunt estava pensat com un desafiament a la progressió formal de la novel·la convencional: la novel·la saturada de temps de l'època» (p. 7).

Ja veiem que es tracta d'un projecte ambiciós en la intenció. Però que ningú s'espante davant les obscures referències de Durrell a la física teòrica. Tot plegat es concreta en tres novel·les que giren, aproximadament, al voltant dels mateixos fets, personatges i període de temps, però des de perspectives diferents, amb elements nous que en canvien la percepció. Per contra, la quarta novel·la se situa, efectivament, uns anys després en el temps, i ens mostra l'evolució posterior dels personatges.

El conjunt és una obra magna que dona per a anàlisis extenses i profundes. Jo em limitaré a oferir ací les notes de lectura que m'ha suscitat aquest estiu a Alexandria.

Justine

Lawrence Durrell

La primera de les novel·les, Justine, ens presenta un narrador en primera persona, innominat encara, que sabrem molt més endavant —a la següent novel·la— que es diu Darley. Escriu des d'una petita illa grega, on viu amb una nena, filla de la seua amant Melissa, i recorda la seua vida a Alexandria i en especial la seua relació amb Justine, amb la qual va tindre una relació clandestina. Ella és jueva i està casada amb Nessim Hosnani, un ric magnat copte, també amic de Darley, i que sembla consentir tàcitament la relació.

Ja des de ben prompte, se'ns posa en boca de Justine el que podria ser la intenció programàtica del Quartet: 

«La veig asseguda davant dels múltiples miralls de la seva modista mentre li prenen mides per a un vestit de pell de tauró i dient:

—Fixa-t'hi! Cinc imatges diferents del mateix individu. Ara, si escrivís, provaria de descriure així un personatge, amb un efecte multidimensional, una mena de visió prismàtica. Per què no podem mostrar més d'un perfil alhora?» (p. 27).

Justine és el centre indiscutible d'aquesta primera novel·la. Un personatge sensual, ambigu, captivador, torturat, que contínuament se'ns escapa, com al mateix narrador. Però allò que sobta més el lector és la manera de presentar la narració, que dinamita el concepte de temps narratiu. Els fets no ens són presentats en ordre cronològic, sinó de manera desordenada i fragmentària, anant endavant i endarrere, i sense especificacions temporals concretes que permeten situar el lector. El mateix narrador afirma: «Sobretot, el que haig de fer és anotar experiències, no pas en l'ordre en què van tenir lloc —perquè això és història—, sinó en l'ordre en què van esdevenir significatives per a mi.» (p. 115).

Aquesta peculiar manera de presentar la narració fa que la lectura presente al principi una certa dificultat, ja que el lector ha d'unir aspectes de la trama que han anat apareixent ara i adés. No estem parlant d'un fragmentarisme tan experimental com podria ser el de Joyce, perquè la veu narrativa és més convencional, menys trencadora, però l'exigència hi és. D'igual manera, els diversos personatges no ens són «presentats», sinó que apareixen sense explicar-nos qui són ni la relació que tenen entre ells, de manera que el lector ha d'anar recollint indicis. D'altra banda, el tempo narratiu és lent i poètic, recorda en alguns aspectes Proust: importen més les sensacions que els fets, i durant bona part de la novel·la sembla que no hi ha acció; de fet, bona part d'aquesta es concentra en els darrers capítols.

Al capdavall, el tema d'aquesta novel·la és l'enigmàtica Justine, sobre la qual va girant el narrador, obsessionat per la relació que hi va mantenir. Però també la mateixa ciutat d'Alexandria, potser l'autèntica protagonista: «la ciutat que ens va utilitzar com si fóssim la seva flora, i ens va precipitar en conflictes que eren seus i que nosaltres, erròniament, crèiem nostres: estimada Alexandria!» (p. 13). D'ací que la descripció dels ambients siga tan important, i se'ns transmeten de manera vívida i eficaç la sensualitat i la sensorialitat de la ciutat, la seua bigarrada diversitat.

Els personatges que hi van apareixent, alguns dels quals es mantindran al llarg de tot el Quartet, semblen emanacions de la ciutat. Hi trobem el metge Balthazar, ànima d'Alexandria, aficionat a la càbala; el diplomàtic francés Pombal, faldiller i entranyable; el vell oficial de policia Scobie, personatge grotesc que sovint ofereix un contrapunt còmic a la narració; l'escriptor Pursewarden, paradoxal, burleta i provocador; la fràgil i malalta Melissa, la ballarina amant de Darley.

Dos elements, per acabar sobre Justine, que retrobarem al llarg de tot la tetralogia. Primer, la presència de narradors dins de la narració principal, la intertextualitat: moltes pàgines d'aquesta novel·la són la transcripció d'una novel·la fictícia titulada Moeurs, escrita pel primer marit de Justine, que és una investigació a penes encoberta sobre ella; també apareixen fragments dels diaris de la mateixa Justine. Segon, la importància de la sexualitat, com una força obscura, complexa, que domina els éssers humans; hi apareix en totes les seues diverses variants, sense ser explícita en els actes però sí present de manera directa. Vaig saber després que Durrell era amic personal de Henry Miller, amb qui té en comú aquest interés per la sexualitat.

Lawrence Durrell i Henry Miller el 1963

Balthazar

Amb la segona novel·la, Durrell comença el joc de perspectives a partir d'allò que ens ha presentat a la primera. Darley, que torna a ser el narrador, ha passat al seu amic Balthazar els fulls que tenia escrits —la novel·la Justine— i aquest el visita a l'illa on s'està i li deixa un extens comentari sobre allò que havia escrit. Són les noves aportacions de Balthazar allò que estructura tota aquesta segona part. No ens trobem, per tant, amb una seqüela, sinó més aviat una ampliació o matisació de la història exposada al primer llibre. És a dir, que la proposta que Durrell fa no és canviar el narrador per a oferir una nova perspectiva sobre els fets (un recurs al qual ens ha acostumat una part de les noves tendències de la narrativa contemporània), sinó tornar als mateixos fets per a afegir elements nous que, en algun cas, obliguen a reformular allò que coneixíem.

Durrell posa en la veu del personatge de Balthazar una mena de definició d'allò que ell està fent al Quartet:

«"Suposo —escriu en Balthazar—, que si ara volguessis incorporar d'alguna manera tot el que t'estic explicant al teu manuscrit sobre la Justine, et trobaries amb una mena de llibre força curiós. Tot s'explicarà, per dir-ho així, en capes. Sense voler, pot ser que t'hagi proporcionat una manera de fer una mica particular! No gaire diferent de la idea d'en Pursewarden d'una sèrie de novel·les amb 'panells lliscants', com ell ho anomenava. O bé, potser, com algun palimpsest medieval, on diferents tipus de veritats es dipositen l'una sobre l'altra per tal d'anul·lar-se o, potser, complementar-se entre elles."» (p. 414)

L'inici de Balthazar m'ha semblat especialment fascinant per dos aspectes. D'una banda, l'aparició de Balthazar, que ha llegit el llibre anterior, permet una autoconsciència dels personatges que els fa transitar entre la realitat i la ficció, de manera semblant com passa a l'inici de la segona part del Quixot: «Al cap i a la fi, què et proposaves, descriure'ns com a persones reals o com a personatges? [...] Tots som gent real —va afirmar—. Tant és el que intentis fer amb nosaltres: som gent que encara som vius.» (p. 257-258)

El segon element que m'ha captivat de l'inici de Balthazar és la reflexió sobre què és la veritat, i si té sentit pensar que n'hi ha o que podem arribar a saber-la. Una idea que, de fet, subjau en la reinterpretació constant dels fets que planteja el Quartet. 

«"La veritat —va dir-me un cop en Balthazar mentre es mocava amb un mitjó vell de tennis—, la veritat és la cosa que, amb el pas del temps, es contradiu més."

I en una altra ocasió en Pursewarden va dir una cosa no menys remarcable: "Si les coses fossin sempre el que semblen, com s'empobriria la imaginació de l'home!"» (p. 261)

«"Vivim —escriu en Pursewarden en alguna banda— vides basades en ficcions seleccionades. La nostra visió de la realitat està condicionada per la nostra posició en l'espai i en el temps, no pas per les nostres personalitats, tal com ens agrada d'imaginar. Cada interpretació de la realitat es fonamenta, doncs, en una posició única. Dues passes cap a l'est o cap a l'oest i tota la imatge canvia." Una cosa així, més o menys, diu...» (p. 253)

En conjunt, Balthazar és més lleuger que Justine, inclou més diàleg i hi ha fins i tot algun passatge humorístic, com per exemple les escenes protagonitzades pel grotesc Scobie. Apareixen personatges nous que tindran molta importància en la trama més endavant: especialment Narouz, el germà de Nessim, i Leila, la mare de tots dos.

L'estructura d'aquesta segona novel·la és semblant a la de la primera, en el sentit que centra el clímax final en una mort violenta. Si a Justine aquesta es produïa durant una cacera organitzada per Nessim, ara té lloc en el context del carnaval d'Alexandria, que és descrit en el capítols finals amb una excepcional vivesa, en unes pàgines certament magistrals. Només per escenes com aquesta, junt amb algunes descripcions dels barris populars d'Alexandria, Durrell ja s'eleva a la primera divisió dels novel·listes.

Per cert, i com a curiositat: el nom del narrador —Durley— apareix esmentat per primer cop, i de passada en un diàleg, al capítol X de Balthazar (p. 437).

La Corniche d'Alexandria al primer terç del segle XX

 Mountolive

En el tercer llibre del Quartet, Lawrence Durrell opta per primer i únic cop per un narrador extern a la història. De fet, és la novel·la narrativament més convencional: impera l'ordre cronològic, i la narració estricta, la trama, hi té més pes. No debades inclou un epígraf inicial de Stendhal: «Il faut que le roman raconte.» (p. 482). Contem, doncs. I el narrador omniscient es focalitza en un personatge que només havia aparegut fugisserament a Balthazar, el diplomàtic anglés Mountolive, i es disposa a contar. I comença per uns anys abans dels fets de les novel·les anteriors, durant la primera estada del protagonista a Egipte, quan va conéixer la família Hosnani, i especialment la mare, Leila, amb la qual va establir una relació amorosa.

Aquesta novel·la és la més diferent de la resta de les que conformen el conjunt, i no només per ser l'única que recorre a un narrador omniscient. Hi ha un canvi de to molt evident, i fins i tot per primer cop apareixen escenaris de fora d'Egipte (Moscou, Berlín, Londres), justificats pel fet que anem resseguint la carrera diplomàtica de Mountolive, fins que torna anys després a Alexandria en qualitat d'ambaixador. I llavors ens retrobem amb l'època narrada als dos llibres anteriors, i s'aplica la següent capa del palimpsest. Personatges que eren secundaris adquireixen entitat en aquesta novel·la: el mateix Mountolive, que esdevé protagonista, o personatges com Narouz, Pursewarden o Darley que adquireixen noves dimensions. Per primer cop veiem a Darley «des de fora», i la visió que en tenim és molt diferent a la que n'havíem extret de les seues narracions, ja que ara és a través de Pursewarden, un personatge que definitivament adquireix un paper més i més rellevant en el conjunt.

Mountolive és potser la novel·la més aclaridora del Quartet, en introduir la visió diguem-ne política dels fets. Descobrim que bona part de les accions del matrimoni Hosnani s'explicaven per una intriga dels coptes egipcis a favor dels interessos jueus a Palestina (recordem que Nessim i Justine són copte i jueva, respectivament, i que ens trobem en els anys previs a la Segona Guerra Mundial), enfrontant-se als anglesos els interessos dels quals representa Mountolive, qui es trobarà en un conflicte entre el deure i l'amistat. Aquella trama que narrada per Darley era sentimental i poètica, esdevé ara un intriga d'abast internacional, amb tràfic d'armes inclòs.

De nou, aquesta novel·la es tanca amb una mort. I, de nou, hi ha una excel·lent, bigarrada, excessiva i magistral narració d'una escena col·lectiva, el vetlatori sobre el personatge mort en una mansió al desert, que referma l'extraordinària capacitat de Durrell per a descriure les escenes d'ambient. Però abans haurem assistit a una caiguda als inferns de Mountolive, que suposa un desengany absolut d'Egipte per a ell.

Clea

La darrera novel·la del Quartet reprén el paper de Darley com a narrador, ara amb una veu renovada pel temps i l'experiència. Com hem dit a l'inici, és l'única que té en compte el factor temporal (almenys en teoria, ja que Mountolive també el tenia en retrocedir uns anys abans en l'acció), i té lloc uns anys després del fets centrals de les novel·les anteriors, ja que se situa durant la guerra mundial. De fet, la narració de Darley, a diferència del que ocorria a Justine i Balthazar, sí que segueix ací un ordre cronològic, la qual cosa fa que siga més convencional. I també apareix el seu nom de manera més explícita.

Anys després, Darley torna a Alexandria i comença una relació amb Clea, una pintora que havia anat apareixent a totes les novel·les anteriors com amiga i confident dels diversos personatges. Ens trobem de nou amb el cas d'un personatge secundari que rep un major desenvolupament posterior. Se'ns hi va mostrant el destí dels personatges anys després: el pas del temps té un paper central en aquesta novel·la que no tenia en les anteriors.

Aquella intertextualitat a què féiem referència més amunt i que és comú a tot el Quartet, té en aquesta novel·la una manifestació destacada. Tot el tercer capítol és la transcripció del quadern de notes de Pursewarden, que du per títol «Les meves converses amb el Germà Ase». El Germà Ase en qüestió és el mateix Darley, al qual Pursewarden ridiculitza però alhora s'hi adreça. Tots dos personatges escriptors, de fet, semblen tenir elements que fan pensar que són alter ego del mateix Durrell, com si aquest es desdoblés en tots dos. Aquest capítol és una mena de torrent en què s'expandeixen en totes direccions les divagacions artístiques i pseudofilosòfiques de l'extravagant i lúcid Pursewarden, una espècie de deliri que em recorda en certa manera Joyce pel desordre —però també el Soleràs de Joan Sales, val a dir-ho.

Pursewarden acaba convertint-se així en un dels protagonistes del conjunt de novel·les, si no en el personatge més destacat. En part un misteri per a la resta de personatges, un enigma que entre tots ajuden a desvetlar. La seua germana Liza, que ja havia aparegut a Mountolive, pren ací major entitat i revela aspectes de Pursewarden que ens mostren encara altres cares d'aquesta polièdrica i complexa figura.

S'ha dit sovint que Clea és la novel·la que suposa el tancament del Quartet, i així és. El final és positiu i esperançat: diversos personatges abandonen Alexandria, pot ser per sempre; es tanca així el «temps d'Alexandria» i sembla obrir-se el «temps de París», com una nova etapa de futur. Però al mateix temps fa la sensació que el cicle de novel·les podria no acabar ací, que podria allargar-se indefinidament; les notes de feina (p. 1087) que tanquen el volum semblen indicar-ho així.

Aquesta observació es vincula també amb la relació o semblança que, de manera insistent i creixent, he observat entre El quartet d'Alexandria i Incerta glòria, de Joan Sales. La insistència a tornar una vegada i una altra sobre els mateixos fets i personatges, quasi de manera obsessiva; el fet que cada part del llibre aporta noves dades sobre les relacions entre els personatges i sobre la trama; fins i tot cap al final la preminència que pren el personatge de Pursewarden i l'atracció que exerceix sobre la resta, a la manera del Soleràs de Sales; tot això no pareix que puguen ser influències directes, ja que no em consta que Sales conegués l'obra de Durrell (a més, Incerta glòria és com a mínim contemporània d'aquesta, i anterior en part), però m'han cridat fortament l'atenció les coincidències. Al cap i a la fi, l'obra de Sales també sembla un palimpsest, un etern retorn sobre la mateixa trama, dipositant-hi nous sediments, com passa en el Quartet.

Què podem dir, per a concloure? El quartet d'Alexandria és certament una obra prolixa, difícil, que exigeix un lector atent i pacient, però també majestuosa i imponent. Les descripcions d'ambients (a Clea encara n'hi ha un altra que m'ha impactat: la de la processó), el protagonisme de la ciutat d'Alexandria, tan magníficament posada en primer pla, tan sensual, tan complexa i rica; un estil barroc i líric, amb imatges impactants; l'abundància de fragments dignes de destacar, alguns com aforismes brillants, altres com a reflexions suggerents (vegeu les poques mostres que incloc ací baix al final); tot això la fan una obra complexa, difícil d'abraçar i explicar amb concisió. Els seus grans temes? Potser l'amor, o més aviat el sexe, com a pulsió humana inevitable. També l'art i la creació, com a expressions supremes de la vida. I el temps. I la incapacitat d'arribar al coneixement absolut de la realitat.

------

«Ens utilitzem els uns als altres com destrals per tallar els que estimem de veritat.» (p. 111)

«Tots percacem raons racionals per creure en l'absurd.» (p. 91)

«Ara reconeixia que l'odi no és més que un amor fracassat» (p. 203)

«Com podria ser cap altra cosa, el coneixement, sinó imperfecte? No em puc imaginar que la realitat mantingui mai una semblança de debò amb la veritat humana [...]. A mi m'agradaria acontentar-me amb el simbolisme poètic que presenta, la mateixa forma de la natura.» (p. 920-921)

«Sorgiran les grans escoles de l'amor, i el coneixement sensual i l'intel·lectual prendran la força l'un de l'altre. Es traurà de la gàbia l'animal humà. Es netejarà tota la seva bruta palla cultural i les restes coprolítiques de les seves creences. I l'esperit humà, irradiant llum i joia, trepitjarà flonjament l'herba verda com un dansaire; [...]

Sí, per escampar l'abast de la sensualitat física fins que abraci les matemàtiques i la teologia; per nodrir, no pas per obstruir les intuïcions. Perquè cultura significa sexe, el coneixement radical. [...]

L'energia sexual i l'energia creativa van de bracet. Es transformen l'una a l'altra: la solar sexual i la lunar espiritual mantenint un diàleg etern. Cavalquen alhora per l'espiral del temps. Abasten totes les motivacions humanes. Només trobarem la veritat en les nostres mateixes vísceres: la veritat del Temps.» (p. 942-943)

Navegant per l''Ulisses' de Joyce

11 d'agost de 2019
Una de les tasques pendents que com a lector tinc des de fa anys és llegir Ulisses, la novel·la de James Joyce que està considerada una cimera literària del segle XX. La primera vegada que vaig sentir parlar-ne va ser, crec, quan feia primer de carrera. Vaig llegir Els treballs perduts, de l'immens Joan Francesc Mira, que em va entusiasmar, i una de les influències que s'esmentaven era precisament l'obra de Joyce. Només per això ja em va meréixer una alta consideració. Després, evidentment, en vaig sentir parlar molt més durant els meus estudis, sempre amb una aurèola de dificultat i complexitat gairebé insuperables.

L'any 1993 uns amics em van regalar la traducció al català de l'Ulisses, signada pel gran Joaquim Mallafrè. Una traducció mítica d'una novel·la mítica, que se'm va plantejar de seguida com un repte: algun dia havia de ser capaç de llegir-la. Però primer, vaig pensar, he de conéixer l'Odissea, ja que (creia jo) l'obra de Joyce és una transposició del clàssic d'Homer, i quan la llija he de saber trobar-hi i entendre les referències. No sabia que en realitat els paral·lels que estableix Joyce amb la història d'Odisseu són molt peculiars, de vegades anecdòtics, i en tot cas no cal fer una lectura comparativa dels dos llibres. Bé, però jo això no ho sabia, i al cap d'un temps, no recordo quan, vaig llegir l'Odissea.

Uns anys després vaig fer la meua primera temptativa amb l'Ulisses. De seguida vaig veure que no entenia res. Als dos primers capítols sortien una serie de personatges que mantenien unes converses incomprensibles, i la veu narrativa seguia uns camins encara més inintel·ligibles, passant d'un tema a un altre seguint uns fils invisibles per a mi. L'estil joyceà de Mira que tant m'havia agradat estava molt lluny d'allò! D'altra banda, en aquelles pàgines no passava res, i si passava jo no me n'assabentava. Però l'escull insuperable per a mi en aquell moment va ser el tercer capítol, en el qual Stephen Dedalus passeja per la platja. Allò era un galimaties endimoniat sense sentit! Vaig claudicar. Estava clar que no arribaria a Ítaca, i vaig abandonar la lectura.

Els que em coneixen bé saben que no solc deixar-me els llibres sense acabar. Ma mare em deia de menut que es menja tot el que hi ha al plat, i jo afegeixo que els llibres s'han d'acabar: mai se sap si pot haver algun moment que em puga agradar i el redimisca. Aquest principi m'ha fet empassar-me autèntics bòdrios, però també m'ha permés gaudir d'alguns grans llibres que inicialment em desagradaven. Per això, haver de deixar-me l'Ulisses va ser una mica frustrant. Sí, efectivament, no vaig poder amb ell. Vaig decidir que seguir llegint sense entendre res no tenia sentit.

No vaig tirar la tovallola, tanmateix. Durant anys he tingut el llibre de Joyce en un lloc d'honor, compartint tinell amb altres clàssics de primera fila. El mirava i pensava que algun dia em tornaria a atrevir. Fa dos anys, durant l'estiu, vaig pensar que era el moment. Convertit ja, crec jo, en un lector més madur i tenint per davant les hores de les vacances, vaig pensar que era el moment. Vaig decidir abordar-lo com he fet amb altres clàssics: sense gaire preparació prèvia, sense prejudicis ni excessiu respecte. Hi ha una foto icònica de Marilyn llegint l'Ulisses; si ella podia, amb tots els respectes, jo també!

Efectivament, vaig anar enfilant capítols. Certament, el fet de tenir uns vint anys més d'entrenament lector va ser definitiu. De fet, vaig llegir fins al seté capítol, ambientat en la redacció del periòdic. El problema en aquella ocasió fou que l'estiu es va acabar, i amb la tornada a la rutina laboral em resultava difícil continuar aquella lectura. No és una novel·la que pugues llegir a estones perdudes, necessita dedicació i concentració, no cal enganyar-se. No passa res, vaig dir-me, ho reprendré a les vacances de Nadal, i al proper estiu si cal.

Ai las! L'home és feble en els seus propòsits, i han passat dos anys. De nou som a l'estiu, i ara sí: he decidit reprendre'n la lectura. Esperonat també per un viatge a Dublín. A diferència de fa dos estius, aquesta vegada amb l'ajut de l'esquema Linati, en què s'indiquen algunes de les claus de cada capítol, i d'alguna pàgina d'internet on es detalla el contingut dels divuit episodis (amb alguna interpretació poc clara i alguna errada, també s'ha de dir). Sense voluntat de ser exhaustiu, però sí de gaudir un grau més de comprensió de l'obra.

Per deixar constància de tan magna empresa i per tal que aquesta no quede en l'oblit (com tantes lectures, malauradament) he pensat d'anar apuntant petites impressions durant aquesta navegació lectora. Sense voluntat de fer un estudi de cada capítol, sinó d'anar deixant constància d'algunes sensacions. Un quadern de lector, no una anàlisi de crític literari, ni una guia, Déu me'n guard. Hi incloc la data en què acabo cada capítol. No jutgeu el ritme pausat de lectura, si us plau; un hom llegeix quan pot i he alternat l'Ulisses amb altres lectures menys exigents o reclamades per circumstàncies laborals.

Capítols 1 al 7 - 12-13 d'agost
He fet una relectura en diagonal però passablement detinguda dels primers set capítols per veure on estàvem i per recuperar una mica el to, l'estil, les referències. He descobert coses que en la primera lectura no havia vist. Per exemple, el caràcter subtil d'algunes referències homèriques: Molly és Penèlope, evident, però també Calipso (capítol 4); els lotòfags són els fidels que comulguen a l'església (capítol 5). Però sobretot com Joyce va construint una complexíssima trama de referències internes que doten de sentit a molts lligams de consciència que aparentment eren incomprensibles.

Em segueixen pareixent poc interessants els primers capítols, els protagonitzats per Stephen Dedalus (la particular "telemàquia" homèrica, diguem-ne). Hom anhela de trobar l'(anti)heroi Leopold Bloom. Ben bé com a l'Odissea, també cal dir-ho. En canvi, són enlluernadors els capítols 6, centrat en l'enterrament de Paddy Dignam (el particular descens a l'Hades de Bloom, amb una presència notòria del tema de la mort, però també amb uns diàlegs molt vius dels personatges), i el 7, situat en la redacció del periòdic (amb l'original tècnica dels titulars de diari encapçalant cada secció).

Capítol 8: Lestrígons - 15 d'agost
El menjar és el motiu que recorre tot el capítol, de manera força evident. Bloom té fam, és l'hora de dinar. Els caníbals són en una descripció molt acolorida els homes menjant al primer bar on entra el  protagonista. Un capítol buscant sempre el ressò digestiu de les accions. Molt amé, humà, visual, olfactiu, orgànic, com el mateix fet de menjar.

Edito aquest apartat per constatar que alguns dels motius que apareixen en aquest capítol són recurrents al llarg de moltes pàgines de la novel·la: el prospecte d'Elies llançat al riu; els homes vestits de lletres-anunci; la broma V. S.: vessa; Mrs. Purefoy i el seu part.

Capítol 9: Escil·la i Caribdis - 17 d'agost
Una discussió sobre literatura i Shakespeare a la Biblioteca Nacional de Dublín, entre Stephen Dedalus i uns quants assistents. Sens dubte, el capítol més "literari" de la novel·la, sobretot per la temàtica. Amb una gran abundància del diàleg directe i tradicional. No ha estat especialment un capítol que m'haja atret, tot i la temàtica.

Capítol 10: Les roques errants - 19 d'agost
Espectacular el desé capítol, la referència homèrica del qual és "les roques errants". Tècnica que Joyce va denominar "laberint", una sèrie de personatges s'entrecreuen per Dublín, i gairebé tots ells provenen de la primera secció (el pare Conmee) i són recollits per la darrera (un itinerari del carruatge d'una autoritat). Un fragment conté algun element que el relaciona amb el següent o amb diversos alhora, i tot funciona com un mecanisme de rellotgeria. Un prodigi tècnic que aconsegueix plasmar la vida diversa d'una urbs contemporània.

Capítol 11: Les sirenes - 25 d'agost
Acabat l'onzé capítol, "les sirenes", que pren com a eix la música. Ací les referències tant homèriques com musicals m'han semblat més fàcils de rastrejar, més evidents, potser m'estic acostumant a la manera de fer joyceana. No vull dir tant la presència explícita de la música, com el recurs a elements musicals com a estructuradors de la prosa: onomatopeies, sons ambientals, "temes" que es reprenen. Curiós com la primera secció actua a manera d'obertura: conté elements en principi sense sentit que són passatges o referències a moments del capítol que segueix. Per no parlar dels jocs de paraules i la creació de mots aglutinants, que m'ha semblat molt freqüent (i divertit) en aquest episodi.

Capítol 12: Ciclops - 28 d'agost
El capítol 12 m'ha sobtat per una peculiaritat: està narrat per primera vegada per un narrador en primera persona, un personatge secundari de qui no sabem el nom. M'ha semblat un dels capítols més clarament humorístics, o potser és que ací he sintonitzat més amb la broma que planteja Joyce (de fet, l'Ulisses és en bona part un llibre d'humor). El narrador és molt peculiar perquè alterna el to bròfec i vulgar de la conversa en una taverna, on ell mateix participa, amb digressions que contrasten de manera molt clara, escrites amb un estil arcaic, mític, èpic diria. En alguns casos amb unes enumeracions de noms propis còmicament prolixes. La raó d'aquest doble estil? Això és més complicat. Potser per ridiculitzar les idees expressades en la conversa, que fan referència a una defensa de la Irlanda més essencial, tradicional; un nacionalisme ranci i xenòfob que troba el màxim interlocutor en el personatge del Ciutadà (el ciclop de la referència homèrica d'aquest episodi). Extraordinari l'últim paràgraf, amb Bloom vist com Elies.

M'ha semblat un capítol relativament fàcil de llegir, potser perquè hi ha molt diàleg i poca introspecció psicològica dels personatges, que és quan Joyce fa servir aquell estil seu proper al monòleg interior que el fa difícil de seguir. Ací n'hi ha poc.

Per cert, acabat aquest capítol ens trobem exactament a mitjan novel·la, i portem dos terceres parts dels divuit episodis. Els sis episodis que queden han de ser molt més llargs que els que porte llegits. Desequilibri volgut? O Joyce s'anava embrancant a mesura que avançava?

Capítol 13: Nausicaa - 31 d'agost
Res més antièpic que convertir l'episodi de Nausicaa de l'Odissea en aquesta contemplació lúbrica d'una joveneta a la platja per part de Leopold Bloom. L'episodi 13 té dues parts molt diferenciades, dividides pel clímax masturbatori de Bloom al ritme dels focs artificials. La primera, sota el punt de vista de la xica, parodia l'estil de les novel·les sentimentals. En la segona ens retrobem amb el protagonista, i reprenem l'estil de (pseudo)monòleg interior, en aquesta ocasió prenent com a eix central la figura de la dona: maternitat, virginitat, menstruació, infidelitat, etc.

No sé si és que m'hi estic acostumant, però cada vegada m'agraden més els monòlegs i les digressions de Bloom al voltant dels temes més diversos, i com passa d'una cosa a una altra durant pàgines i pàgines.

Capítol 14: Els bous del sol - 20 de setembre
A punt de naufragar en la travessia a causa de l'inici esgotador de curs, que ha fet que la lectura del capítol 14 s'eternitzés una mica (l'Ulisses no és un llibre que es puga anar llegint de manera puntual en breus moments abans d'anar a dormir). Esquivats Escil·la i Caribdis, vaig reprenent la lectura. Mostra d'una determinació ferma d'arribar a Ítaca.

Sobre aquest capítol, m'he de descobrir davant l'esforç titànic del traductor, Joaquim Mallafrè, per la perícia a l'hora de traslladar al català la imitació dels diversos estils literaris de la llengua anglesa que Joyce imita (parodia?) en aquest capítol. Val a dir que bona part d'aquests estils no els he sabut identificar; és obvi que per assaborir del tot l'abast del joc que planteja Joyce en aquest cas caldria rastrejar-los en un treball de recerca de més alta erudició que allò que em proposo, que és fer una lectura el més fluida possible. Narrativament, és una simple conversa entre intel·lectual i bròfega (com tot el llibre, val a dir) d'un grup d'estudiants i metges en pràctiques a l'hospital on la senyora Purefoy està donant a llum. Les referències a temàtiques mèdiques i sobretot relatives a la fecundació, embaràs i naixement són abundants. De fet, el joc estilístic plantejat s'hi relaciona: el desenvolupament de la llengua anglesa des del seu estat embrionari.

Capítol 15: Circe - 2 d'octubre
Nova demostració d'originalitat i torrent creatiu de Joyce, en aquesta ocasió optant per fer una narració en forma de text teatral. Però és clar, això era massa senzill, i en aquest extensíssim capítol (més de 100 pàgines) opta per introduir els pensaments i imaginacions dels personatges com si es tractara d'al·lucinacions, donant-los forma dramàtica. Això dota aquesta estranya "obra teatral" d'un to avantguardista, amb transformacions, aparicions i desaparicions sobtades: personatges que apareixen en ser esmentats i protagonitzen de manera inopinada alguna escena pròpia al marge dels fets objectius que el capítol "narra"; canvis en la indumentària o l'aspecte dels personatges (especialment de Bloom) per adaptar-lo a allò que s'està presentant. El resultat és un delirant pandemònium que en alguns moments em recordava el teatre de l'absurd de Ionesco, en d'altres el surrealisme.

El capítol és una mena de compendi del llibre, que inclou l'aparició de quasi tots els personatges, encara que siga de manera puntual o anecdòtica, i també represa i summa de tots els leitmotiven de la novel·la: tot allò que ha anat quedant a la consciència de Bloom durant aquest (llarg) dia reapareix. Es tracta ben bé d'un descens als inferns, que en aquest cas és el barri de les prostitutes de Dublín. Aquest és el correlat homèric: la fetillera Circe (que troba actualització en la madame del prostíbul) en l'Odissea aconsella Ulisses de davallar a l'Hades.

Capítol 16: Eumeu - 9 d'octubre 
En contrast amb el maellström del capítol anterior, el setzè és potser el que presenta una tècnica més tradicional, fins i tot amb una retòrica recargolada i pedant, però fàcil de seguir. No negaré que resulta un descans, si bé al capdavall resulta fins i tot monòton: ja ens havíem acostumat a l'esforç de la navegació, les aigües plàcides ja no ens atrauen. Després de la trobada entre Bloom i Stephen al capítol 15, en aquest s'inicia la tercera part de l'Ulisses, és a dir, la del nostos o retorn. Els nostres dos herois s'encaminen cap a casa, i fan parada en una mena d'alberg nocturn, on coincideixen amb un vell que diu que és mariner i fa set anys que volta pel món: potser el paral·lel més proper a l'Odisseu homèric, com no paròdic o antiheroic, com sempre.

Capítol 17: Ítaca - 16 d'octubre
Una nova demostració de Joyce. L'arribada d'Stephen i Leopold a casa d'aquest segon (Ítaca, evidentment) és "narrada" (si es pot emprar aquest verb) amb un esquema de pregunta-resposta, en el qual les respostes són exhaustives, científiques, objectives. Cada pensament, cada paraula, cada descripció, és sotmesa a una vivisecció d'una precisió de vegades exasperant, que no deixa de ser paròdica en molts moments. Si obri l'aixeta, se'ns explica l'origen i el trajecte que ha fet l'aigua fins arribar-hi, per exemple. En aquest capítol se'ns donen dades molt detallades dels personatges: els llibres que té Bloom, els diners que s'ha gastat durant el dia, adreces, noms i peculiaritats... Absolutament enciclopèdic. Enorme.

Capítol 18: Penèlope - 31 d'octubre 
Vaig agafar una mica d'alé abans d'emprendre el celebèrrim monòleg de Molly Bloom, perquè sabia de la dificultat física d'aturar la lectura en qualsevol lloc, atesa la manca de signes de puntuació, i volia llegir-lo amb les menors interrupcions possibles. No ho vaig aconseguir tant com voldria, però vaig trobar l'ajuda inesperada d'unes quantes pauses que el mateix Joyce hi va posar, que divideixen el capítol en vuit parts.

Ací, després d'una novel·la essencialment focalitzada en personatges masculins, esclata la veu femenina. I ho fa amb una presència de la sexualitat molt elevada i explícita, potser més que en cap altra part del llibre. En els pensaments de Molly (potser en els de tothom) el sexe hi ocupa un paper destacat. S'hauria de veure si Joyce pretenia reflectir la sexualitat femenina en general o en concret la d'aquest personatge, i si és el primer cas si les dones estarien d'acord amb la visió que se'ns presenta. Perquè Molly és molt banal i superficial. També hi té un pes molt destacat el passat: els records de la seua vida anterior són potser els fills que van reapareixent de manera més tenaç en aquest corrent de consciència: la seua vida a Gibraltar, la coneixença de Bloom, totes les relacions que ha tingut amb altres homes.

Cloenda
Enorme satisfacció en tancar el volum. No només per haver assolit un objectiu llargament desitjat, sinó també satisfacció pròpiament lectora. L'Ulisses és tot un espectacle lingüístic i textual, un artefacte infernal i prodigiós ple de referències internes que intueixo gairebé inesgotable. Un enorme llibre d'humor, una desmitificació de les suposadament sagrades "veritats", un mostrari orgiàstic de tècniques innovadores. Realment, després d'aquesta novel·la no es podia escriure ja com si res hagués passat: Joyce dinamita la concepció tradicional de novel·la i hi obre una infinitat de camins possibles. I voler ser original després d'Ulisses és francament ingenu.

(Acabat el llibre, trobo aquest interessant enllaç. Llàstima no haver-lo vist abans, o no. Al capdavall he fet una lectura relativament lliure, poc condicionada, que era el que pretenia, però no puc evitar anar llegint i tornant enrere i retrobant sentits. Realment, l'Ulisses no s'acaba mai)