"Gran", de Senior

Porto tot el dia sentint, al cotxe i dins del meu cap, la cançó "Gran" de Senior i el Cor Brutal (del disc titulat també Gran, del 2011). Em recorda sempre una persona que conec, d'aquelles que sempre transmeten seguretat i una gran confiança en si mateixes, que tenen un immens ego, a qui ningú gosa replicar, que es tenen en un altíssim concepte que fan que consideren tota la resta de la gent per sota d'ells. Tota la cançó té, òbviament, un to irònic, que queda claríssim als dos últims versos. Per favor, arribeu als últims versos, que són els que donen sentit a tota la cançó.

Ací teniu la lletra de la cançó, i a baix el video (que no em fa massa el pes).

Gran!
Eres tan gran
que les muntanyes s'agenollen
allà on vas.
Gran!
Eres tan gran
que les absències et dignifiquen,
et fan més gran.
Gran!
Eres tan gran,
dius a la cara sense botiges
les veritats.
Però com pots ser tan gran,
és increïble lo bé que fas
tot allò que fas.
Ma que eres gran.
Gran!
Eres tan gran,
tothom ho sap, ets un exemple
de dignitat.
Gran!
Eres tan gran,
la compostura i les bones maneres
no les perds mai.
Però com pots ser tan gran,
és increïble lo bé que fas
tot allò que fas.
Ma que eres gran.
(Tira-li fort!
Fes-ho tot pols!
I mostra-mos
al més gran de tots!)
Gran!
Eres tan gran!
Quin fill de puta, a mi no t'acostes.
Però quin fill de puta més gran!

 

Senior i el Cor Brutal

Article publicat a la revista La Font, núm. 72 (maig 2015)

Coneixia Senior i el Cor Brutal de fa ja uns anys, quan em va arribar una cançó optimista i brillant que es deia “El signe dels temps”, amb un vídeo colorista carregatde bon rotllo. Era del seu primer disc, L’experiència gratificant. Després, van traure un altre disc, Gran, que em va agradar molt més que el primer. Inclou algunes cançons precioses, com “Tots els ianquis que vull”. I en els últims mesos he redescobert aquest grup valencià, liderat per Miquel Àngel Landete.

Reconec que els tornat a escoltar arran del fet que han rebut el premi Enderrock al millor disc en català del 2014, pel seu treball El poder del voler. I pràcticament he escoltat junts aquest disc i l’anterior, que no havia escoltat massa, València Califòrnia. Són dos discos trets en molt poc temps, quasi seguits, i molt diferents. València Califòrnia és un disc acústic, molt suau, acaronador, amb un regust a cantautor nord-americà, amb guitarra i harmònica. M’agrada molt, hi ha cançons dolcíssimes musicalment i que van directe a l’ànima, com “Flor de maig” o “Càntic als germans de diferent mare”. Sota la suavitat musical, les lletres no et deixen indiferent, perquè Senior sempre parla de sentiments personals i humanes.

El poder del voler és tota una altra cosa, musicalment és molt més fort, elèctric, contundent, encara que les melodies segueixen sent molt cantables i pop. Però sobretot no us heu de deixar enganyar pel títol: no trobareu res de sentimentalisme en aquest disc, sinó més aviat molta ràbia i mala llet. Les lletres, quan les escoltes detingudament, et deixen clavat. Presenten sense pal·liatius estampes de la realitat en què vivim i reaccions molt dures davant eixa realitat, de vegades fins i tot massa crues.

Es tracta en conjunt d’un disc molt compromés, que pot sobtar per la radicalitat amb què presenta una crida a l’acció social. El que es proposa el músic valencià és sacsejar consciències per tal que la gent es moga per a canviar la realitat indigna que els polítics i manaires ens han creat. Val la pena escoltar-lo per a formar-se després una opinió (fins i tot per a discrepar en algun cas). Per descomptat, Senior somou amb les seues lletres directes i impactants el plàcid panorama de la música en català (Manel, Amics de les Arts i altres herbes, que a mi també m’agraden, però que no hi tenen res a veure).

Us recomano, i molt, que escolteu aquest grup, qualsevol dels seus discos. De ben segur que us sorprendrà, i us trobareu amb algunes de les millors cançons escrites en català en els darrers anys.

El signe dels temps

Fa poc m'he comprat el CD de Senior i el Cor Brutal L'experiència gratificant, on hi ha algunes cançons molt recomanables i sorprenents. Com aquesta que comparteixo avui amb vosaltres, "El signe dels temps", fresquíssima i optimista, tot i que en realitat la lletra, que teniu a sota, no ho és tant. Ve a ser com un exorcisme musical contra les coses que ens deprimeixen.

Per cert, la cançó va tenir el Premi Ovidi a millor cançó de l'any 2009. Un exemple més que en l'actual panorama de la música en valencià hi ha coses que com a mínim val la pena escoltar. El problema és que cadascú s'ha de buscar la vida per a conéixer-les.



(Nota: aquesta lletra és la que se sent en el video. La versió del disc inclou unes quantes "proclames" més en el tram final de la cançó, no recollides en el llibret de les lletres)

El sol entra en les cases
i les muntanyes s'obrin el cor
mentres les nostres vides passen
i no separen el riure del plor.

La gent està sola,
trista i avorrida.
Pobra la gent.
És el signe dels temps.

El món encara pega voltes
i no s'assusta de lo que som
quan les cançons ja no ens somouen
i ens fan vergonya les emocions.

La gent està sola,
trista i avorrida.
Pobra la gent.
És el signe dels temps.

I si no estàs sol
estàs amb qui no vols.
Que pobres som,
que sempre ho volem tot.

La gent està sola,
trista i avorrida.
Pobra la gent.
És el signe dels temps.

Però lo pitjor de tot,
què és lo pitjor de tot?
El càncer de la societat
la sida del segle XXI.
Lo que agobia l'existència,
lo que erosiona la dignitat.
Lo que separa les parelles
...
El puto messenger.

Jo no sé la gent quan ho entendrà:
que tots som immigrants.