Trobada d'El Pont i homenatge a Josep Igual

Dissabte 20 de novembre. Assisteixo a la trobada anual que realitza El Pont Cooperativa de Lletres, en aquesta ocasió a Benicarló, i ja és la desena. El Pont és una associació d'escriptors de les comarques de Castelló, que tracta de visualitzar la tasca que realitzen els autors en valencià a les nostres terres. Gent esforçada, ja es pot preveure. Justament la invisibilitat enfront de la societat i les institucions és un dels temes que apareixen en l'assemblea matinal, a la qual arribo amb retard (justificat, que conste). No en som molts, a l'assemblea, enguany per motius diversos molts dels habituals no han pogut assistir a la cita. No els ho puc recriminar, jo mateix feia uns quants anys que no acudia a la trobada, i enguany que era a Benicarló era un ocasió immillorable per a reprendre el contacte.

El desenvolupament de la jornada fa que no em penedisca gens d'aquesta represa. Tot i els pocs assistents, les propostes de l'assemblea són interessants i engrescadores. Ja ho hem dit, estem parlant de gent que no es deixa empetitir per les dificultats: escriptors i en valencià i a la perifèria, quasi res. L'ambient és, a més, amical i acollidor, i això queda referendat durant el dinar en un bon restaurant local. Bona conversa, proximitat humana, senzillesa personal en el tracte, bons arrossos: poca cosa més podem demanar d'un dinar.

A la tarde, fem cap de nou a l'Edifici Gòtic per a retre un homenatge en forma de recital a Josep Igual, soci d'El Pont, mort aquesta primavera passada. De fet, la seua figura ha estat la raó de fer la trobada del grup a Benicarló. Com solem dir, la millor manera d'homenatjar un escriptor és llegir-lo, i això és el que fem. Amb diverses i personals seleccions de textos d'Igual, hi participem Vicent Sanz, Josep Lluís Abad, Reis Lliberós, Vicent Jaume Almela, Rosa Miró, Manel Pitarch, Isidre Crespo i jo mateix. Tot plegat, una mostra completa dels diversos gèneres que conreà Igual, des de la poesia fins al dietarisme. Com s'hi va dir, n'hi ha prou amb agafar un fragment a l'atzar de la seua obra: sempre és excel·lent.

A l'acte s'hi han sumat membres de l'associació DiLlums d'Arts al Forn, de les Terres de l'Ebre, que presenten tot seguit el llibre Josep Igual i els dies, en què diverses persones que el conegueren hi escriuen en forma de dietari moments de la seua relació. Hi participen Jesús Tibau, Montserrat Domingo, Tomàs Camacho, Ricardo Gascón. Es projecten dos emotius vídeos amb imatges de Josep Igual muntats per la seua dona, Xus Valor. Un d'ells és acompanyat per Albert Fabà, que canta, a cappella, una cançó de Raimon. Són moments impressionants.

Corpresos per la intensitat literària de Josep Igual i per la vivència dolorosa de la seua pèrdua prematura, acabem l'acte i la jornada. Ha estat un dia ben complet, ple d'emocions i de coneixences. De ben segur que mantindrem el contacte, amics d'El Pont.

Article publicat a La Veu de Benicarló, núm. 1311 (3 de desembre de 2021)

Homenatge a Josep Igual

Ahir vaig assistir a l'homenatge que es va fer, a la Biblioteca Sebastià Juan Arbó d'Amposta, a l'escriptor benicarlando Josep Igual, mort el passat 25 de març. L'acte es feia dins el marc de les XVI Jornades de les Lletres Ebrenques. En una primera part, es va presentar el llibre col·lectiu Josep Igual i els dies, i es van projectar les col·laboracions gravades de les persones que no havien pogut assistir, entre els quals gent com Eliseu Climent, Enric Sòria, Joan Garí o Toni Mollà. A la nit vam poder veure diverses accions poètiques, lectures de textos i parlaments d'homenatge, en els quals hi vam participar desenes de persones, que hi actuàvem moguts per l'amistat personal i/o l'admiració literària.

La quantitat i el gruix de les aportacions fan pensar que el llegat literari de Josep Igual inicia ara un altre recorregut en el qual té futur. Els lectors i amics de l'autor prenem encara més consciència ara que ha desaparegut de la vàlua de la seua producció i de la necessitat que no desaparega en l'oblit, i actes com aquest són determinants en aquest sentit. És el moment, també, d'avaluar quina ha estat la seua aportació, de situar la seua figura en el context de la literatura catalana, com bé va indicar Lluís Roda. 

Transcric ací la meua intervenció a l'acte d'Amposta, necessàriament breu atesa la quantitat de participants que érem.

Presentació de L'incert alberg a Benicarló. 27 de gener de 2017

(No puc deixar de dir, abans de començar, que he escrit açò escoltant Bach a la gramola casolana, com diria Josep.)

Tot i ser tots dos de Benicarló, vaig conéixer Josep Igual abans com a lector que personalment. Ell formava part de l’admirable, gairebé mític, grup que es movia a l’entorn de l’Associació Cultural Alambor. Publicaven el setmanari Benicarló Crònica, la revista Passadís, organitzaven trobades literàries; Josep publicava els seus primers llibres de poesia. Parlo dels 80, i ja ens n’ha parlat, com a testimoni directe, Josep San Abdón. Soc uns anys més jove que Igual, i per tant jo seguia aquells moviments des de l’atònita mirada d’un adolescent que va descobrint i alhora creant el seu lloc al món. Josep formava part d’aquell grup que eren per a mi com uns germans grans que admirava i m’obrien camins i inquietuds que d’altra manera no hauria conegut.

No va ser, tanmateix, fins anys després que el vaig començar a llegir. Des del primer moment em va atraure la qualitat de la seua prosa, sobretot, i vaig descobrir enlluernat el seu dietarisme. Va ser llavors, ja durant la primera dècada del segle, quan el vaig conéixer personalment. El vaig començar a tractar, si no recordo malament, quan va guanyar amb El rastre dels dies el XV Premi de Narrativa Alambor de 2003 (en el qual jo formava part del jurat); llavors vaig ser l’encarregat de presentar-lo amb ell mateix a Benicarló. Després també vaig col·laborar amb ell en les presentacions, a Benicarló i a La Ràpita, de la seua antologia Poemes escollits (1987-2007), el 2007, i de L’incert alberg a Benicarló el 2017. Em sento realment privilegiat d’haver pogut compartir taula i conversa amb Josep en totes aquestes ocasions, i que ell mateix comptara amb mi per a parlar dels seus llibres.

Crec que no dic res de nou si afirmo que Josep Igual és un escriptor a reivindicar. Cada nou llibre d’ell que he llegit, especialment dels seus dietaris, m’ha renovat l’interrogant: com era possible que no fora més conegut i reconegut? Segurament per la seua voluntat de viure en aquestes tan estimades perifèries nostres, i també per la seua resistència a formar part dels cercles i capelletes literàries. No vaig a fer una anàlisi de la seua obra, perquè ni jo tinc la capacitat ni tots plegats tenim ara prou temps, però deixeu-me dir només una cosa. L’estil de Josep és dels més rics i estimulants que hi ha hagut en català en els últims anys, era un mestre en allò que en podríem dir “desautomatització verbal”: dir les coses, de vegades les més quotidianes, sense banalitzar l’expressió, amb una voluntat de treball metafòric i estilístic, de manera que el lector renove la visió sobre la realitat; un estil fastuós, amb un ús precís i hàbil de l’adjectivació, amb un punt preciosista, que provoca un intens plaer estètic. Això amanit amb un pòsit de referències literàries i culturals que ja en ell mateix suposen un enriquiment per al lector. Tot passa pel tamís de la literatura. Perquè per a Josep Igual, la vida era literatura, i la literatura era la vida.

Josep Igual: un homenatge

Ahir va morir l'escriptor Josep Igual i Febrer. L'impacte per a les lletres del territori és enorme. Quan dic "enorme" ho dic tant per la qualitat de la seua producció, com pel fet que es trobava en la plenitud creativa, i tot feia pensar que encara ens quedaven anys per a gaudir de molts més escrits seus. I quan dic "territori" em refereixo tant a l'àmbit local -Benicarló, on nasqué el 1966- com comarcal -Maestrat i Terres de l'Ebre, on residia des de feia anys. Voldria referir-me també al nivell general de la cultura catalana, però no sé si gaudia de la difusió i el reconeixement que la seua obra mereixia. Perquè estem parlant d'un autor que, tot i la proximitat geogràfica i personal, era indiscutiblement de primer ordre.

La seua obra és prolífica, diversa i va rebre alguns guardons ben destacats. Ara seria prolix fer-ne ací la relació, i això ja ho podreu trobar en obituaris diversos que aquests dies anirem veient. Açò vol ser, en canvi, un homenatge d'urgència. I, intentant trobar algunes paraules per a dir què feia de Josep un autor tan destacable, per a justificar per què ens sap tan greu la seua pèrdua, he pensat d'espigolar allò que he gosat dir d'alguns dels seus llibres. No pretenc ser un entés en el llegat d'Igual, que no és el cas; per això només trobareu referències a alguns dels llibres d'ell dels quals he escrit alguna cosa. Es tracta, senzillament, de la millor manera que se m'acut de recordar-lo en aquests moments.

Sobre Fugida en cercles  (2010)

"Igual és un mestre en la desautomatització verbal, a fer literatura sobre la realitat sense caure en la banalitat ni la superficialitat, tant lingüística com conceptual, a 'dir les coses' d'una manera diferent per tal de renovar la visió que el lector en puga tenir. De la qual cosa se'n deriva un gaudi evident."  

"[...] cada prosa requereix una contemplació per part del lector, sotmetre-la a una operació semblant a la que els experts duen a terme amb els bons vins: olorar-la, decantar-la, tastar-la a poc a poc captant-ne tots els sabors. Així podrem valorar la reflexió subjacent, o la picada d'ullet, que ens fa l'autor en cada cas. En sortirem clarament enriquits com a lectors, perquè ens farà l'efecte que entrarem, tímids, porucs i maldestres, en el ric món literari a què Igual ens convida."

Sobre El rastre dels dies (2004)

"En el rerefons, amarant-ho tot, un pòsit cultural i literari frondós, que esdevé una bona ullera per observar la realitat, o un coliri, o un vidre sortosament deformant. Les referències literàries ajuden a entendre el món, i a la inversa."

Sobre Retrats de butxaca (2006)

"Amb l’estil de prosa que li és tan propi —potser aquest cop una mica més contingut que en altres llibres, sense deixar de ser suggeridor al màxim—, Igual assaja un gènere, el de retrat o semblança, pròxim al periodisme, que no ha tingut gaires conreadors sistemàtics a casa nostra. Potser la referència ineludible són els Homenots de Josep Pla, un autor evidentment admirat per Igual i tingut en compte en aquest llibre. Això sí, l’autor benicarlando té prou personalitat per imprimir als seus particulars “homenots” i “donasses” un segell diferencial i característic. Tot plegat ens deixa, en acabar el llibre, amb el bon gust d’haver tastat una prosa excel·lent i una literatura de primera, i amb el desig que Igual no deixe d’explorar camins prosístics." 

Sobre Poemes escollits (1987-2007) (2007)

"Si haguérem de parlar de la poesia d’Igual (i jo en faré una temptativa d’aprenent neòfit), crec que hauríem de dir que és una poesia d’un fort simbolisme, d’un simbolisme dur, radical, que arriba a ser hermètic en molts casos. Tanmateix, aquesta característica se suavitza en els poemaris a mesura que passen els anys. Aquest simbolisme, que mai abandona, és creador d’imatges molt poderoses. Al meu gust, algunes de les més aconseguides donen forma a un dels temes que m’han semblat més persistents i en el qual em centraré: la dualitat entre esperança i desesperança, el vaivé del jo poètic entre la plenitud i el buit, l’oscil·lació entre l’ideal i la realitat." 

Sobre L'incert alberg (2017)

"Amb constància i mà ferma, Josep Igual va configurant una obra sòlida, treballada i personal de gran qualitat. Tot i que treballa amb assiduïtat la narrativa breu i la poesia, és en el que se sol anomenar "literatura del jo" on sembla trobar-se més a gust: el dietarisme, la prosa no imaginativa, un gènere que permet moltes modulacions textuals diferents."

"Tot lector de Josep Igual sap que l'estil és una de les claus de volta de la seua forma de fer literatura; sempre ho és, però en el seu cas destaca de manera esclatant. L'autor benicarlando defuig sempre l'expressió automatitzada, i es decanta per un estil metafòric, preciosista, a estones fins i tot barroc, amb un ús portentós de l'adjectivació, que constitueix un autèntic plaer en ell mateix per al lector.

En definitiva, L'incert alberg ens mostra un Igual en tota la seua esplendor, que ha arribat a adquirir una veu pròpia que no hauria de passar desapercebuda en l'àmbit de la nostra literatura, massa sorda cap a les perifèries. Almenys nosaltres, els mateixos perifèrics, hauríem de ser conscients del luxe que suposa poder comptar amb un autor com aquest."

Doncs això. Seguirem llegint Josep Igual.

  

Estiu literari al Maestrat

Aquest dissabte 4 d'agost vaig poder assistir a Sant Mateu a la Trobada Literària, dins de la segona edició de l'Estiu Literari al Maestrat, organitzat per Maestrat Viu. En els dies i setmanes prèvies s'havia realitzat una ruta literària sobre Xarxa prima, d'Amàlia Roig, i un club de lectura al voltant de Res no és personal, de Joan-Elies Adell.

La Trobada Literària va ser una mena de petit simposi al voltant de la literatura del Maestrat. Òscar Pérez Silvestre va presentar una ponència sobre Joaquim Garcia Girona i la seua obra Seidia, tot actualitzant l'estat de la recerca sobre aquest autor de Benassal i el seu poema èpic, ell que n'és el principal estudiós. Tot seguit, i després d'un esmorzar a la Plaça Major de Sant Mateu, va ser el moment de la presentació de les comunicacions.

Joan Garí va repassar les impressions de Fuster al Viatge pel País Valencià en passar per les terres del Maestrat, tot completant-les amb les del mateix Garí quan repetí el viatge quaranta anys després. Francesc Gil, editor de Saldonar, rememorà l'experiència de Raval de Lletres, una revista publicada entre Benicarló i Vinaròs als anys vuitanta. Enllaçant amb això, Josep Igual va fer una remembrança personal de l'activisme cultural d'aquell període a la comarca: l'associació cultural Alambor, les trobades literàries, les publicacions com Benicarló Crònica. Per últim, Enric Querol ens presentà la figura de tres interessants i desconeguts escriptors de l'edat moderna al Maestrat: Jaume Prades, Melcior Febrer i Pere-Vicent Sabata.

Un programa ben divers i atractiu, farcit d'incitacions. Una bona -excel·lent- excusa per a trobar-se amb tot de gent vinculada a la cultura de la nostra comarca, i per eixamplar el coneixement sobre autors, obres i en general la història literària del Maestrat. Cal felicitar Maestrat Viu per la iniciativa. No només pel contingut de la trobada, que posa en valor la cultura comarcal, sinó també perquè el mateix fet d'organitzar-la crea teixit, relacions, coneixences i complicitats. El Maestrat es troba viu, en efecte.

Article publicat a La Veu de Benicarló, núm. 1146 (10 d'agost de 2018)

L'incert alberg

Josep Igual, L'incert alberg
Catarroja, Afers, 2016. ("Literatures", 9)

Amb constància i mà ferma, Josep Igual va configurant una obra sòlida, treballada i personal de gran qualitat. Tot i que treballa amb assiduïtat la narrativa breu i la poesia, és en el que se sol anomenar "literatura del jo" on sembla trobar-se més a gust: el dietarisme, la prosa no imaginativa, un gènere que permet moltes modulacions textuals diferents. El seu darrer llibre, L'incert alberg, pertany a aquest àmbit, i mostra de manera brillant la maduresa a què ha arribat aquest escriptor benicarlando que resideix a les Terres de l'Ebre.

El volum està constituït per les anotacions diàries fetes per Igual durant l'any 2011. Hi trobem les referències a les rutines diàries, a la meteorologia quotidiana, a alguns aspectes de la seua vida personal: la seua disciplina de treball com a escriptor, la participació en actes literaris, els concerts musicals. Sempre amb una diversitat estilística, tan característica de l'autor, que evita que caiga en la monotonia. En aquest àmbit més personal, apareix també la vida familiar i probablement el fet més destacable d'aquell any, la malaltia i la mort del seu pare. Arran d'aquest fet podem llegir algunes de les pàgines més íntimes del llibre.

Però, sobretot, el tema més present en el llibre és la literatura. Si un dietari reflecteix la vida, aquest dietari ha de parlar de literatura, perquè per a Igual la literatura és la vida, i a la inversa. Les referències literàries són constants, fins i tot per a descriure o enriquir vivències personals; tot passa pel tamís o la ullera literària. Això ho pot fer perquè, per damunt de tot, Igual és un gran lector: en amplitud i en profunditat. La lectura del seu dietari pot ser entesa, entre d'altres coses, com un viatge per tot un mostrari d'autors que incita a la lectura encadenada.

L'altre aspecte temàtic essencial és l'actualitat social i política. Les anotacions de L'incert alberg pertanyen a un moment en què la fonda crisi econòmica desemmascarava les falsedats del sistema en el qual vivim. Hi apareixen les manifestacions per les retallades, el moviment pels indignats. L'autor es posiciona, i ho fa amb una visió crítica, lúcida, potser pessimista. Mostra una actitud de desengany davant d'una societat que, en un camí de baixada que sembla no tenir retorn, margina la literatura, el pensament i l'humanisme. En aquest sentit, la citació d'Amiel que constitueix l'entrada de l'1 de gener, a mode d'epígraf, és molt significativa: estem davant del triomf de l'utilitarisme, de l'anivellament i de la decadència espiritual. Una idea que es formula amb moltes variacions més endavant.

Davant d'aquest panorama d'empobriment espiritual i intel·lectual que Igual detecta en el dia a dia, hi oposa la voluntat tossuda de seguir endavant. En la literatura, "l'incert alberg", hi ha l'esperança ("incerta", és clar), el determini obstinat de ser més persones en un entorn hostil. I en aquest treball hi ha la companyonia d'altres esperits que ajuden a avançar.

Hem parlat del fons, però no de la forma. Tot lector de Josep Igual sap que l'estil és una de les claus de volta de la seua forma de fer literatura; sempre ho és, però en el seu cas destaca de manera esclatant. L'autor benicarlando defuig sempre l'expressió automatitzada, i es decanta per un estil metafòric, preciosista, a estones fins i tot barroc, amb un ús portentós de l'adjectivació, que constitueix un autèntic plaer en ell mateix per al lector.

En definitiva, L'incert alberg ens mostra un Igual en tota la seua esplendor, que ha arribat a adquirir una veu pròpia que no hauria de passar desapercebuda en l'àmbit de la nostra literatura, massa sorda cap a les perifèries. Almenys nosaltres, els mateixos perifèrics, hauríem de ser conscients del luxe que suposa poder comptar amb un autor com aquest.

Article publicat a La Veu de Benicarló, núm. 1075 (17 de març de 2017)

'Poemes escollits (1987-2007)', de Josep Igual

Per tancar aquesta sèrie d'escrits recuperats sobre Josep Igual, publico ací el text de la presentació del seu llibre Poemes escollits (1987-2007) (Benicarló, Onada, 2007). Va tenir lloc el 16 de febrer de 2007 a Benicarló (a la seu de la Penya Setrill), i el 2 de març a la Ràpita. Curiosament me'n recordo de la segona però no guardo cap imatge a la meua memòria de la primera, tot i que tinc la dedicatòria de l'autor al volum amb aquesta data.

Bona nit i benvinguts.
  
Som aquí per presentar un nou llibre de Josep Igual,  pulcrament editat per Onada Edicions, i titulat Poemes escollits (1987-2007). En aquest cas, el títol és claríssim: es tracta d’una selecció de vint anys de poesia, selecció que ha estat feta pel mateix autor. Igual, com tots ací sabem, ha estat (és) sobretot un poeta, tot i la dedicació a la prosa (siga narrativa o no) que ha sovintejat durant els darrers deu anys aproximadament. Com a escriptor és, originalment, vull dir en origen, un poeta, i de fet quan escriu prosa se li nota el component poètic. Ell mateix, a la “nota preliminar” del volum que avui presentem, parla del “caràcter d’eix central, llegit i escrit, que suposa per a mi el pensament destil·lat poèticament” (p. 8).

“Eix central”, diu. De fet, i per a confirmar-ho, només cal mirar l’època que abraça aquesta antologia: vint anys d’escriptor que han sigut vint anys de poesia. Poesia sense pauses: des de l’inaugural Treva d’hivern de 1987 fins a Rebotiga del brocanter, de 1999, el temps passat entre un poemari i l’altre no va superar mai els quatre anys (1987, 1988, 1990, 1990, 1994, 1994, 1997, 1999). Cal dir que la producció o almenys la publicació poètica ha minvat els darrers  anys, probablement per la dedicació d’Igual a la prosa. Però la poesia segueix present: ho veiem als breus poemes que acompanyen les imatges del llibre Benicarló. Un passeig silent, 2005, i també a l’apartat titulat “Garbell d’inèdits” en què recull tretze poemes dels darrers set anys que no havien estat publicats.

Igual és generós en la tria: no deixa fora cap llibre, tots hi són representats, com a mínim, amb quatre o cinc poemes. Els llibres més representats en la tria són Lector d’esperes (1990) amb 12 poemes i Rebotiga del brocanter (1999), amb 10. Personalment, a aquest lector que els parla són també els que més li han agradat. Fins i tot aplega un apartat de “Poemes esparsos” publicats en revistes prestigioses de poesia entre 1989 i 1992, però que fins ara no estaven disponibles en volum.

Si haguérem de parlar de la poesia d’Igual (i jo en faré una temptativa d’aprenent neòfit), crec que hauríem de dir que és una poesia d’un fort simbolisme, d’un simbolisme dur, radical, que arriba a ser hermètic en molts casos. Tanmateix, aquesta característica se suavitza en els poemaris a mesura que passen els anys. Aquest simbolisme, que mai abandona, és creador d’imatges molt poderoses. Al meu gust, algunes de les més aconseguides donen forma a un dels temes que m’han semblat més persistents i en el qual em centraré: la dualitat entre esperança i desesperança, el vaivé del jo poètic entre la plenitud i el buit, l’oscil·lació entre l’ideal i la realitat. Agafant un vers del poema “Dóna’m la mà” (53 CS):* “Es confon el respir del verd i la mort. / La vida s’explica a còpia de paradoxes.” El poeta viu en aquesta paradoxa.

El jo poètic sembla navegar esmaperdut, de vegades totalment pres de la desesperança i el buit: “Pels tinells de l’horitzó / els peus cansats, sense certeses, / els peus nus del caminant errabund.” (47 DE). I encara, a un altre poema: “El matí va endurint-se i els déus serveixen el café / sempre massa calent i amb l’afegitó de la sal / de tantes ferides mal tancades.” (31 LE). Sembla que no hi haja res a fer, i tot esforç siga inútil en la vida, en la realitat: “Tota la sal / en aquest camp perdut. // No creixerà el foc / que ens és necessari / d’aquestes branques / verdoses, cegades de pors. (..) Sacrificis inútils, / els nostres fills perduts, / la vida esgotada / en uns quants miratges, / miratges del vi enverinat, / del vi del buit cosmètic.” (35 LE). I encara: “En la mà la torxa sense quitrà / que sembra més tenebra en el front confús.” (76 RB) El llibre és ple d’imatges que expressen negativitat, pessimisme si voleu. 

Però, contradictori, de vegades el jo s’obre a una esperança, com qui espera la pluja: “Amunt i avall el serpent / del meu somni, pel tronc arrugat / del xiprer malalt que tanca el consens / de l’esperança, els palmells que esperen la pluja. (…) Aviat hi haurà saó per refermar // la teua collita descalça / que no deixa rastres significatius en l’arena / però que t’ajuda a passar casa i somni.” (75 RB) Una pluja assaonadora que, en algun moment, és el mateix jo poètic: “jo sóc també / la pluja de l’avenir, el poar cec / d’una vetlla obstinada” (62 RCT). També a 78 RB: “De vegades, en l’entranya de l’asfalt trobes / la pell llarga i cadenciosa d’un dens violoncel.”

Aquesta esperança d’un futur positiu (“pluja de l’avenir”) es lliga sovint amb un mot clau, “somni” (“tramunto carenes, / ombres del somni abandonat”, 47 DE) . És la set, el desig de l’ideal, sovint inconcret. Però aquest somni, en molts poemes, pren la forma del compromís cívic per un país i una cultura, per una col·lectivitat: “Encara somnio una inicial pàtria / de terrissa renovada, i provo d’oblidar / tants naufragis sense bandera ni resposta.” (101 GI). Aquesta “pàtria inicial” és, o ha de ser, un “país sense gebre”: “Els muscles i la murtra d’aquest perviure obstinat / anuncien la rosa groga de l’horitzó pressentit del consol: / el plural trencadís d’un país obert, sense gebre del buit / en els sembrats del futur valent i inajornable.” (33 LE)

En aquesta recerca de l’esperança volguda però no sempre possible (el títol Lector d’esperes d’un dels poemaris és eloqüent), del futur i el somni desmentit per la realitat, la poesia, l’ofici i la tasca poètiques, són necessaris per sobreviure: “Juguesques d’ofecs. / Taulells fràgils contra un darrer naufragi.” (51, CS) Però, com es veu, no es fa il·lusions sobre el paper de la poesia: és fràgil, és inútil: “No sempre enganyes la fera / amb el foc diàfan de les paraules” (25 35P); i en un altre lloc: “Sabem que els mots no tramuntaran l’obscur pou, / que ningú no ha de venir a parar-nos taula per al somni.” (48 DE). Però en aquest mateix poema, titulat “Sobre mullat”, apareix l’esperança: “Llesca les argiles. Clivella els límits. Espera la llum no usada.” I en algun moment (val a dir-ho, no els més freqüents) l’esperança esdevé confiança, i el poeta se sent gairebé diria messiànic: “Eleva el fang (…) dignifica el somni contra el temps a l’abocador, // treu espurnes del fustam, frega pacient el llautó, / si aprens l’ofici llegiràs el demà, la revolada, / i encapçalaràs la fervent i humana caminada.” (74 RB). I a 35 poemes: “Encenc aqueixa mar indiferent / i acullo l’arriscat somni fraternal.” (25)

Més temes hi ha: la contemplació i l’enyor del passat (poemes 65, 66 de Tríptic, 31 LE, 36 LE), la memòria com a base del futur (61 RCT), la soledat (“Heus ací ta flama arnada: / un present cantellut i fugaç i una tria difícil / per malviure’l tot sol”, 23 35P, 43 DE, 93 GI -“La darrera solitud”). Però els haurem de deixar per a un altre dia.

Tot això Igual ho encabeix en un bosc intricat de símbols i metàfores, com deia, en la línia del postsimbolisme poètic que beu de vegades del procediment de creació d’imatges de les avantguardes: m’ha semblat sentir ressons d’alguns versos i metàfores de Bartomeu Rosselló-Pòrcel (14, 34, 56), i també de vegades un imaginari simbòlic que em recordava la poesia de J.V. Foix, especialment els poemes en prosa de Gertrudis o de Les irreals omegues (100 GI). Això deixant de banda homenatges puntuals: a Carles Riba (a qui féu un homenatge en un poema de Treva d’hivern, 15), Joan Oliver (111 GI, 47 DE), Joan Vinyoli (38 LE). Parlo d’influències esparses i puntuals que no expliquen, ni molt menys, el conjunt. No tinc en absolut l’ambició d’escatir-ho: tot plegat hi ha al darrera molta poesia llegida i digerida; potser tota.

Formalment, és clar, absència de rima, versificació lliure. Això sí, una predilecció: el sonet, composició que ja apareix al primer llibre i a la qual dedica tot un llibre, Rebotiga del brocanter. I estructures circulars: finals de poema que reprenen imatges esparses pel poema.

És impossible esgotar en deu minuts, i amb tan poca capacitat com la meua, tot el que expressa un autor —i aquest encara menys— en els seus poemes. De fet, no sé si l’única, però sí la millor manera d’entendre’l, és llegir-lo. Per això jo he cedit la paraula tot sovint als seus versos: és la forma més destil·lada de dir allò que volen dir. I després de cedir-li la veu sobre el paper, li la cedeixo en persona.

* Les xifres entre parèntesis fan referència a la pàgina del volum Poemes escollits (1987-2007), i les sigles corresponen als llibres dels quals provenen els poemes, que són:

35P: 35 poemes (1988)

CS: Closed for sale (1993)

DE: Diari espiritual (1990)

GI: Garbell d’inèdits (2001-2007)

LE: Lector d’esperes (1990)

RB: Rebotiga del brocanter (1999)

RCT: Refugi contra la tempesta (1994)