dijous, 31 de maig del 2012

Premi per als Exilis (de ja fa uns dies)


En un apunt de ja fa unes quantes setmanes, l'escriptor Urbà Lozano (de qui, per cert, tinc ganes d'emprendre la seua recent novel·la La trampa del desig), des del seu bloc Més content que un gínjol, va decidir atorgar-nos el premi dels Liebster Blog. Es tracta d'un premi honorífic fet amb la intenció de divulgar blocs que tenen menys de dos-cents seguidors; cada premiat n'ha de guardonar cinc més, i així va continuant la cadena.

Em vaig alegrar moltíssim del premi, sobretot pel crèdit que em mereix l'origen. Saber que gent que admires t'està seguint i aprecia les quatre tonteries que escrius, dóna satisfacció, per què ens hem d'enganyar. Però em va agafar en el precís moment que em va caure a sobre una allau de feina que em va literalment sepultar, com feia anys que no em passava, i aquests Exilis han llanguit, per no dir que han emmudit del tot, durant més d'un mes. O siga que he tardat més del compte a fer-me ressò del premi.

I he tardat justament perquè volia fer-ho com cal, és a dir, difonent cinc blocs que crec que valen la pena, i no tenia temps per a entretindre'm en una entrada elaborada. Però ha arribat el moment de la justícia i, com li vaig dir a l'amic Gínjol, continuaré la cadena, sobretot per agraïment al seu gest.

Aquests són els cinc blocs (en podria haver seleccionat més) pels quals us hauríeu de donar un volt. En ordre alfabètic del títol:

El rastre de Clarisse. L'escriptor Vicent Usó parla de literatura, de política, de cultura i de tot el que li vinga bé. No sé què ho fa, que sempre subscriuria les seues paraules. És el bloc d'un escriptor compromés. Tot i que darrerament està una mica inactiu (li deu passar com als Exilis), és molt recomanable.

Els Papers de Can Perla. Obra de Manel Alonso Català, altaveu de les lectures, les creacions (poesia i narrativa) i les inquietuds literàries de tota mena d'aquest activíssim autor de Puçol, així com les seues col·laboracions en altres mitjans.

Ilercavònia. El traiguerí Vicent Sanz manté (que jo sàpiga) dos blocs: Triticària, centrat en les qüestions literàries (pròpies i alienes), i aquest Ilercavònia, que inclou entrades de caràcter més general. No m'he sabut decantar per cap dels dos, i faig una mica de trampa i els considero com una sola cosa. Tots dos de visita obligada, sempre encertats, sempre ben escrits, sempre molt elaborats.

L'Epistolari Blau. Senzillament, perquè trobo molta afinitat entre les entrades de Manuel Pérez i Muñoz i el que a mi em ve de gust llegir. Actualitat, literatura, arts escèniques, política... De tot (com correspon a un bloc en el seu sentit més general) i molt ben dit. M'hi identifico.

Vent d Cabylia. Pràcticament tots els posts que hi publica Vicent Baydal em semblen interessants. N'hi ha de treballadíssims, especialment els de temàtica històrica, que és la seua especialitat: són peces de primer nivell. Sempre amb la identitat i la realitat valenciana com a prioritat. Absolutament recomanable.

Ja em perdonareu que tots els blocs siguen indicatius de les meus fílies, però suposo que ja es tracta d'això.

Si els premiats volen continuar la cadena, les normes són les següents:

1) Copiar i enganxar en el bloc el logo del premi i fer-ne un enllaç al bloc que t’ha atorgat el premi.

2) Recomanar cinc blocs que tinguen menys de 200 seguidors, i  fer-hi un comentari perquè sàpiguen que han rebut el premi.

3) Esperar que continue la cadena i que cadascú dels cinc trie els seus cinc blocs, tot i que no hi estan obligats.

divendres, 11 de maig del 2012

Botifarra, la paraula viva


El darrer disc de Pep Gimeno "Botifarra", que es titula Te'n cantaré més de mil, té un dibuix a la coberta que, un cop desplegat, mostra al propi cantador cantant, amb els peus ben afermats a terra. Tan ben posats estan els peus, que ja no són peus, sinó arrels que s'enfonsen en la terra. La metàfora és evident: Gimeno s'alimenta de la tradició popular per al seu cant, ben arrelat en la cultura del país.

Més de dues-centes persones es van convocar en el concert que va oferir Pep Botifarra divendres passat a l'auditori de Benicarló, organitzat per l'Associació Cultural Alambor, que enguany celebra el seu trenté aniversari. Després d'un parlament compromés per part d'Àlvar Anyó, la rondalla va interpretar el primer tema, instrumental. Tot seguit, va aparéixer Pep. I es va posar el públic a la butxaca de seguida. La seua veu poderosa, sòlida, però plena de matisos i inflexions, va oferir amb solvència jotes, versaes, romanços, cants de batre i altres peces tretes del més profund de la cultura musical valenciana.

Però el Botifarra no és només un cantador. És també un veritable joglar, un showman de la cultura popular, un home amb una capacitat enorme per a omplir l'escenari. I l'ompli amb la sola virtut de la paraula. Dites, refranys, històries, anècdotes, facècies, embarbussaments, omplien els espais entre cançó i cançó, entre les rialles del públic, que anava establint una afable complicitat amb Pep Gimeno i els músics que l'acompanyaven. Una complicitat no exempta d'admiració, davant la prodigiosa memòria i capacitat verbal demostrada pel Botifarra.

Botifarra i la seua rondalla, amb Pere Gumbau

La cirereta local, o comarcal, del recital va ser la participació de Pere Gumbau, el cantador de Càlig, excel·lent com sempre. Va ser un moment d'agermanament de la cançó popular de la Costera i la Ribera amb la del Maestrat i les Terres de l'Ebre. Musicalment, els músics de la rondalla van estar magnífics, mostrant una sintonia perfecta amb el Pep. Va ser un veritable goig, una festa de la paraula cantada i dita, de la cultura oral del nostre país,que es va demostrar més viva que mai en la boca de Pep Gimeno.


El Botifarra i els seus músics van demostrar que la música popular poc arribar al públic general. Després de les generoses dues hores que va durar el concert, el sentiment generalitzat era de satisfacció. Satisfacció per la bona estona que havíem passat, i pels sentiments positius associats al fet de ser valencians que el recital ens havia desvetlat, que no és poc en els temps que corren. Molta gent m'ha dit que hi tornaran si es presenta una altra ocasió. Com en la portada del seu disc, el Botifarra va arribar i va plantar fondes les arrels al nostre poble.

Article publicat a La Veu de Benicarló, núm. 832 (11 de maig de 2012)