La figura de Ramon Vinyes, encara no prou coneguda, és una de les més peculiars i interessants de la literatura catalana del segle xx. Nascut a Berga el 1882, després d’uns inicis literaris a Catalunya decidí emigrar el 1913 a Colòmbia i s’establí a la ciutat de Barranquilla, on obrí una llibreria que es convertí en tot un referent. Fundà la revista Voces (1917-1920), primera a difondre l’avantguarda a Llatinoamèrica. Durant la República s’establí de nou a Catalunya, on havia anat fent estades els anys anteriors, i escrigué sobretot molt de teatre. Amb el daltabaix de 1939 tornà a Barranquilla, i durant els anys posteriors es convertí en mentor de la colla d’escriptors i artistes que més endavant es coneixeria com a grupo de Barranquilla. En formava part un jove Gabriel García Márquez, que anys després homenatjà Vinyes convertint-lo en el personatge del “sabio catalán” de Cien años de soledad.
Fou justament durant els anys 40 que Vinyes, conscient que en el context de l’exili no podia estrenar obra teatral, es va dedicar a la narrativa, i amb el recull de contes A la boca dels núvols guanyà el premi Concepció Rabell als jocs florals de l’exili, el 1945; fou publicat a Mèxic el 1946. No va ser fins 1984 que es reedità, seguit el 1985 d’un recull de contes inèdits fins llavors, Entre sambes i bananes. Aquest volum que ha publicat ara l’editorial Males Herbes recull tots dos llibres, i ens presenta, per tant, la narrativa completa de l’autor —com ja ho va fer l’editorial Columna l’any 2000.
Els contes de Vinyes representen una fita curiosa i original de la nostra literatura. El primer que els caracteritza és la presència de l’insòlit, de l’element fantàstic, màgic o absurd. Així, hi trobem, entre d’altres, un gos que sap detectar els poetes; un home amb quatre ombres; una entrevista al cel a un sant medieval rus; una estatueta de Venus que provoca una curiosa maledicció als seus propietaris; o un albí que produeix efectes desconcertants en aquells que el veuen. Això l’emparenta amb la família literària a què pertany Pere Calders, una línia narrativa que en la literatura catalana dels 50 tindria algunes fites importants, i que Vinyes anuncia. Però també amb altres autors europeus del segle passat com Bontempelli o Buzzati; o amb el mateix “realisme màgic” de García Márquez.
La visió de Vinyes és, tanmateix, diferent a la d’un Calders o un García Márquez: més distanciada, irònica. Hi contribueix la presència reiterada d’un narrador interposat o secundari, que posa certa distància amb la insòlita realitat descrita. El to que adopta Vinyes és sovint burleta, humorístic, la qual cosa el relaciona amb la literatura de preguerra, a la qual pertanyia generacionalment: hi trobem ressons tant de l’humor de Francesc Trabal i de certa literatura avantguardista, com de la ironia carneriana. Un parentiu visible també en l’estil, en el lèxic elaborat i preciosista, un punt barroc; un aspecte amb el qual ironitza també en algun conte.
Les narracions tenen un altre tret comú a quasi totes elles, i és l’ambientació en l’exili, majoritàriament sud-americà però també en menor grau europeu. I com a tal literatura d’exili, hi trobem alguns dels trets habituals: l’exotisme, l’ambientació tropical, la temàtica del desarrelament, l’estranyament davant una realitat en la qual l’insòlit es converteix en quotidià. Un element, aquest últim, que també destacaren altres autors exiliats a Amèrica, com Pere Calders o Lluís Ferran de Pol. Hi treu el cap en algun moment un tema característic, l’enyor.
Ens trobem, per tant, amb un narrador únic en la tradició literària catalana, que en recull diversos elements: presència del fantàstic i l’imaginatiu, temàtiques d’exili, elements narratius de preguerra i avantguardisme. Vinyes es converteix en una cruïlla fascinant que confegeix al capdavall una atractiva, interessantíssima i inclassificable veu pròpia. Sens dubte, un autor a reivindicar, i cal agrair a Males Herbes l’esforç a continuar divulgant-lo.
