L'hora del decreixement

Fa uns anys, poc abans de l'esclat de la pandèmia, vaig veure en la televisió valenciana À Punt una minisèrie excel·lent, francesa, que es deia El col·lapse. Eren vuit capítols breus, rodats en un pla seqüència, que ens mostraven diversos episodis produïts a l'entorn d'un eventual esfondrament sobtat de la civilització i el sistema econòmic actuals. La sèrie tenia un to una mica apocalíptic, però feia reflexionar sobre com de febles són els equilibris en què es mou el nostre sistema social, i com la conjunció de crisis ecològiques, energètiques i econòmiques pot desencadenar una reacció en cadena.

No és aquest el to que adopta Jordi Marín en el seu assaig Educar per al col·lapse, publicat per Onada Edicions. De fet, l'autor, nascut a Ares del Maestrat i professor de secundària, insisteix en diverses ocasions que qui busque en el llibre un suport a les tesis alarmistes i catastrofistes en quedarà decebut. Però tampoc defuig l'opinió que la societat tal i com l'entenem avui en dia canviarà de manera radical al llarg del segle XXI. No serà d'un dia per l'altre, repeteix, però és altament probable que això passe, fruit de diverses crisis a què ens trobem abocats i que exposa en la segona part de l'assaig: la crisi climàtica, la pèrdua de biodiversitat, la crisi energètica, la digital i la social.

Marín exposa de manera molt clara i entenedora diverses dades que han de fer reflexionar qualsevol persona que no es vulga posar una bena als ulls. Avui en dia ja gairebé ningú nega el canvi climàtic -o gairebé ningú-, si bé no s'estan prenent les mesures que caldria. En canvi, hi ha altres qüestions de les quals no som tan conscients i que ja tenim a sobre. Per exemple, la crisi energètica. Està clar que els combustibles fòssils s'estan esgotant, els especialistes ho tenen clar de fa anys. Se'n seguiran extraient, però seran cada cop més costosos de generar, i per tant més cars. L'impuls que s'està donant al cotxe elèctric és una fugida endavant que evita encarar-se amb el fet que no hi ha prou electricitat per a un parc automobilístic tan descomunal, i els minerals per a les bateries són limitats i insuficients.

Una cosa semblant passa amb les energies renovables. Marín és contundent: ni els defensors de l'energia solar i eòlica veuen que puguen subministrar tota l'energia que es demanda actualment al món. El problema és un altre. El ritme a què actualment viatgen l'economia i la societat globals són insostenibles, no hi ha manera d'assumir-los perquè no hi ha prou recursos. Volem tenir més, consumir més, créixer i créixer de manera il·limitada, amb un món que sí que en té, de límits. L'anomenat "creixement sostenible", que és una idea optimista i positiva, és en realitat il·lusori: senzillament no és possible. En realitat, és un mite, una trampa del sistema neoliberal, basat en la idea que sempre s'ha de seguir creixent.

Però no. No sempre hem de seguir creixent, quan ja no hi ha més espai ni recursos per a créixer. L'única opció que hi ha, i que cada cop defensen més científics, és el decreixement. El ritme de vida que hem dut durant les darreres dècades és irreal, i hauríem d'anar canviant de mentalitat. No només perquè és l'única manera de salvar el planeta, sinó perquè a mitjà termini ens caldrà decréixer a la força. Quan no hi haja prou matèries primeres perquè tots tinguem un mòbil nou cada any, els mòbils seran més cars i en tindran només aquells que puguen pagar-lo. El mateix passarà amb l'energia. Res desapareixerà, probablement, però el seu accés serà més reduït, i caldrà que ens hi adaptem.

El decreixement no és només una opció, és una realitat que ens vindrà. Per això cal que comencem a canviar la mentalitat cap a una austeritat conscient, una nova manera de viure amb menys. No és normal que mengem productes de temporada tot l'any, no és normal que anem a tot arreu en cotxe, no és normal que canviem de roba, de mòbil o del que siga quan no és necessari. Si aprenem a viure de manera més senzilla, practicarem el decreixement en el nostre dia a dia. És el camí per a coexistir amb més harmonia amb el món on vivim, i també la via per adaptar-nos als canvis futurs amb resiliència.

Article publicat a La Veu de Benicarló, núm. 1361 (16 de desembre de 2022)

'Els dies gloriosos' de Josep San Abdón

 Article publicat a la revista Saó, núm. 445 (febrer 2019).

Josep San Abdón, Els dies gloriosos

Benicarló, Onada Edicions, 2018 (“Narratives”, 59).

Josep San Abdón és tot un referent en la cultura del Baix Maestrat. Des dels anys 80 se l’ha pogut trobar implicat en múltiples iniciatives culturals a la comarca i especialment a la seua ciutat, Benicarló. Fundador de revistes com Llombriu o Passadís, membre actiu i fonamental de l’Associació Cultural Alambor —indispensable dinamitzadora de la cultura en valencià al nord del país—, col·laborador en multitud de mitjans escrits com Saó, Avui, Caràcters, i també radiofònics. Ha estat i és un crític literari constant i amb una solidesa contrastada, i tot plegat fa que haja esdevingut una solvent figura de referència. Ha publicat també un llibre de narracions (Li hauria d’haver dit alguna cosa, 2003) i Manuel Milián Mestre. Resum biogràfic (2017).

El seu nou llibre, Els dies gloriosos, publicat per la indispensable Onada Edicions de Benicarló, és un recull dels articles que, en forma de dietari, Josep San Abdón ha anat publicant en el setmanari La Veu de Benicarló entre 2001 i 2016. Com el mateix autor reconeix, es tracta d’un “dietari inconstant”, intermitent; hi ha períodes en què les entrades sovintegen, d’altres en què es fan més esparses. Cal dir també que es tracta d’una selecció: San Abdón no ha inclòs en el volum les entrades més vinculades a l’actualitat o amb referències més personals que, passats els anys i al seu criteri, ja havien deixat de tenir interés. Els lectors hi trobaran, però, apunts sobre tot allò que apassiona i ha guiat el quefer vital de l’autor: la literatura, el cinema, el teatre, la música. De vegades alguna reflexió a partir d’un article de diari, d’un programa de televisió o de ràdio. Es tracta d’un dietari d’impressions culturals.

Qui llegisca Els dies gloriosos podrà percebre amb claredat un dels trets que caracteritzen San Abdón, com bé saben els que els coneixen personalment: el seu caràcter enciclopèdic, els seus immensos coneixements dels referents culturals més diversos. El catàleg de pel·lícules, llibres, obres de teatre, que apareixen en aquestes pàgines és una mostra d’aquest abundós cabal. Tot això és comentat per ell d’una manera que li és molt pròpia, amb senzillesa, sense pretensions, sense pedanteria. De fet, les entrades del llibre no pretenen ser apunts de crítica cultural, no tenen la intenció d’establir orientacions i valoracions. Es tracta d’anotacions en aquest sentit més personals, que volen deixar constància de la impressió que una obra li ha produït. Amb tot, fins i tot sense tenir-ne la pretensió, els comentaris exerceixen una funció crítica, perquè el lector gràcies a ells pot formar-se una opinió i sentir-se orientat, d’una manera potser menys formal a com ho fa una ressenya, per exemple. Un dels mèrits més afalagadors que se li poden atribuir al llibre és que desperta en el lector un desig de consumir una determinada obra entre les nombroses referències cinematogràfiques, literàries, musicals, que hi apareixen. Aquesta és, al capdavall, una de les funcions del bon crític.

L’aproximació de San Abdón als productes culturals que comenta és sempre feta des d’una òptica personal i amb una sinceritat absoluta. En una entrada del 4 de gener de 2012 afirma que el cinema “sobretot ha de ser una font d’emocions”. Aquesta afirmació és extrapolable, crec, també a la literatura i la música. El fet artístic concret —el llibre, la pel·lícula, el concert— desperta en San Abdón unes emocions, uns sentiments, unes reflexions. Aquesta reacció requereix ser compartida acte seguit, en un impuls elemental que sempre ens produeix l’experiència estètica. I d’ací naixem les entrades d’aquest dietari: la intenció de “parlar” de les emocions artístiques. Com ha dit Manel Alonso, “cada entrada és una invitació a la conversa”. San Abdón se’ns adreça a nosaltres, lectors, per a establir una conversa, sense la pretesa superioritat del crític, sinó com un lector, un espectador més, com nosaltres. I nosaltres dialoguem amb ell, i ens enriquim amb el diàleg. És per aquest motiu que Els dies gloriosos és un dietari que resultarà molt atractiu i llegidor a qualsevol persona amb inquietuds i gustos culturals.

'Poemes escollits (1987-2007)', de Josep Igual

Per tancar aquesta sèrie d'escrits recuperats sobre Josep Igual, publico ací el text de la presentació del seu llibre Poemes escollits (1987-2007) (Benicarló, Onada, 2007). Va tenir lloc el 16 de febrer de 2007 a Benicarló (a la seu de la Penya Setrill), i el 2 de març a la Ràpita. Curiosament me'n recordo de la segona però no guardo cap imatge a la meua memòria de la primera, tot i que tinc la dedicatòria de l'autor al volum amb aquesta data.

Bona nit i benvinguts.
  
Som aquí per presentar un nou llibre de Josep Igual,  pulcrament editat per Onada Edicions, i titulat Poemes escollits (1987-2007). En aquest cas, el títol és claríssim: es tracta d’una selecció de vint anys de poesia, selecció que ha estat feta pel mateix autor. Igual, com tots ací sabem, ha estat (és) sobretot un poeta, tot i la dedicació a la prosa (siga narrativa o no) que ha sovintejat durant els darrers deu anys aproximadament. Com a escriptor és, originalment, vull dir en origen, un poeta, i de fet quan escriu prosa se li nota el component poètic. Ell mateix, a la “nota preliminar” del volum que avui presentem, parla del “caràcter d’eix central, llegit i escrit, que suposa per a mi el pensament destil·lat poèticament” (p. 8).

“Eix central”, diu. De fet, i per a confirmar-ho, només cal mirar l’època que abraça aquesta antologia: vint anys d’escriptor que han sigut vint anys de poesia. Poesia sense pauses: des de l’inaugural Treva d’hivern de 1987 fins a Rebotiga del brocanter, de 1999, el temps passat entre un poemari i l’altre no va superar mai els quatre anys (1987, 1988, 1990, 1990, 1994, 1994, 1997, 1999). Cal dir que la producció o almenys la publicació poètica ha minvat els darrers  anys, probablement per la dedicació d’Igual a la prosa. Però la poesia segueix present: ho veiem als breus poemes que acompanyen les imatges del llibre Benicarló. Un passeig silent, 2005, i també a l’apartat titulat “Garbell d’inèdits” en què recull tretze poemes dels darrers set anys que no havien estat publicats.

Igual és generós en la tria: no deixa fora cap llibre, tots hi són representats, com a mínim, amb quatre o cinc poemes. Els llibres més representats en la tria són Lector d’esperes (1990) amb 12 poemes i Rebotiga del brocanter (1999), amb 10. Personalment, a aquest lector que els parla són també els que més li han agradat. Fins i tot aplega un apartat de “Poemes esparsos” publicats en revistes prestigioses de poesia entre 1989 i 1992, però que fins ara no estaven disponibles en volum.

Si haguérem de parlar de la poesia d’Igual (i jo en faré una temptativa d’aprenent neòfit), crec que hauríem de dir que és una poesia d’un fort simbolisme, d’un simbolisme dur, radical, que arriba a ser hermètic en molts casos. Tanmateix, aquesta característica se suavitza en els poemaris a mesura que passen els anys. Aquest simbolisme, que mai abandona, és creador d’imatges molt poderoses. Al meu gust, algunes de les més aconseguides donen forma a un dels temes que m’han semblat més persistents i en el qual em centraré: la dualitat entre esperança i desesperança, el vaivé del jo poètic entre la plenitud i el buit, l’oscil·lació entre l’ideal i la realitat. Agafant un vers del poema “Dóna’m la mà” (53 CS):* “Es confon el respir del verd i la mort. / La vida s’explica a còpia de paradoxes.” El poeta viu en aquesta paradoxa.

El jo poètic sembla navegar esmaperdut, de vegades totalment pres de la desesperança i el buit: “Pels tinells de l’horitzó / els peus cansats, sense certeses, / els peus nus del caminant errabund.” (47 DE). I encara, a un altre poema: “El matí va endurint-se i els déus serveixen el café / sempre massa calent i amb l’afegitó de la sal / de tantes ferides mal tancades.” (31 LE). Sembla que no hi haja res a fer, i tot esforç siga inútil en la vida, en la realitat: “Tota la sal / en aquest camp perdut. // No creixerà el foc / que ens és necessari / d’aquestes branques / verdoses, cegades de pors. (..) Sacrificis inútils, / els nostres fills perduts, / la vida esgotada / en uns quants miratges, / miratges del vi enverinat, / del vi del buit cosmètic.” (35 LE). I encara: “En la mà la torxa sense quitrà / que sembra més tenebra en el front confús.” (76 RB) El llibre és ple d’imatges que expressen negativitat, pessimisme si voleu. 

Però, contradictori, de vegades el jo s’obre a una esperança, com qui espera la pluja: “Amunt i avall el serpent / del meu somni, pel tronc arrugat / del xiprer malalt que tanca el consens / de l’esperança, els palmells que esperen la pluja. (…) Aviat hi haurà saó per refermar // la teua collita descalça / que no deixa rastres significatius en l’arena / però que t’ajuda a passar casa i somni.” (75 RB) Una pluja assaonadora que, en algun moment, és el mateix jo poètic: “jo sóc també / la pluja de l’avenir, el poar cec / d’una vetlla obstinada” (62 RCT). També a 78 RB: “De vegades, en l’entranya de l’asfalt trobes / la pell llarga i cadenciosa d’un dens violoncel.”

Aquesta esperança d’un futur positiu (“pluja de l’avenir”) es lliga sovint amb un mot clau, “somni” (“tramunto carenes, / ombres del somni abandonat”, 47 DE) . És la set, el desig de l’ideal, sovint inconcret. Però aquest somni, en molts poemes, pren la forma del compromís cívic per un país i una cultura, per una col·lectivitat: “Encara somnio una inicial pàtria / de terrissa renovada, i provo d’oblidar / tants naufragis sense bandera ni resposta.” (101 GI). Aquesta “pàtria inicial” és, o ha de ser, un “país sense gebre”: “Els muscles i la murtra d’aquest perviure obstinat / anuncien la rosa groga de l’horitzó pressentit del consol: / el plural trencadís d’un país obert, sense gebre del buit / en els sembrats del futur valent i inajornable.” (33 LE)

En aquesta recerca de l’esperança volguda però no sempre possible (el títol Lector d’esperes d’un dels poemaris és eloqüent), del futur i el somni desmentit per la realitat, la poesia, l’ofici i la tasca poètiques, són necessaris per sobreviure: “Juguesques d’ofecs. / Taulells fràgils contra un darrer naufragi.” (51, CS) Però, com es veu, no es fa il·lusions sobre el paper de la poesia: és fràgil, és inútil: “No sempre enganyes la fera / amb el foc diàfan de les paraules” (25 35P); i en un altre lloc: “Sabem que els mots no tramuntaran l’obscur pou, / que ningú no ha de venir a parar-nos taula per al somni.” (48 DE). Però en aquest mateix poema, titulat “Sobre mullat”, apareix l’esperança: “Llesca les argiles. Clivella els límits. Espera la llum no usada.” I en algun moment (val a dir-ho, no els més freqüents) l’esperança esdevé confiança, i el poeta se sent gairebé diria messiànic: “Eleva el fang (…) dignifica el somni contra el temps a l’abocador, // treu espurnes del fustam, frega pacient el llautó, / si aprens l’ofici llegiràs el demà, la revolada, / i encapçalaràs la fervent i humana caminada.” (74 RB). I a 35 poemes: “Encenc aqueixa mar indiferent / i acullo l’arriscat somni fraternal.” (25)

Més temes hi ha: la contemplació i l’enyor del passat (poemes 65, 66 de Tríptic, 31 LE, 36 LE), la memòria com a base del futur (61 RCT), la soledat (“Heus ací ta flama arnada: / un present cantellut i fugaç i una tria difícil / per malviure’l tot sol”, 23 35P, 43 DE, 93 GI -“La darrera solitud”). Però els haurem de deixar per a un altre dia.

Tot això Igual ho encabeix en un bosc intricat de símbols i metàfores, com deia, en la línia del postsimbolisme poètic que beu de vegades del procediment de creació d’imatges de les avantguardes: m’ha semblat sentir ressons d’alguns versos i metàfores de Bartomeu Rosselló-Pòrcel (14, 34, 56), i també de vegades un imaginari simbòlic que em recordava la poesia de J.V. Foix, especialment els poemes en prosa de Gertrudis o de Les irreals omegues (100 GI). Això deixant de banda homenatges puntuals: a Carles Riba (a qui féu un homenatge en un poema de Treva d’hivern, 15), Joan Oliver (111 GI, 47 DE), Joan Vinyoli (38 LE). Parlo d’influències esparses i puntuals que no expliquen, ni molt menys, el conjunt. No tinc en absolut l’ambició d’escatir-ho: tot plegat hi ha al darrera molta poesia llegida i digerida; potser tota.

Formalment, és clar, absència de rima, versificació lliure. Això sí, una predilecció: el sonet, composició que ja apareix al primer llibre i a la qual dedica tot un llibre, Rebotiga del brocanter. I estructures circulars: finals de poema que reprenen imatges esparses pel poema.

És impossible esgotar en deu minuts, i amb tan poca capacitat com la meua, tot el que expressa un autor —i aquest encara menys— en els seus poemes. De fet, no sé si l’única, però sí la millor manera d’entendre’l, és llegir-lo. Per això jo he cedit la paraula tot sovint als seus versos: és la forma més destil·lada de dir allò que volen dir. I després de cedir-li la veu sobre el paper, li la cedeixo en persona.

* Les xifres entre parèntesis fan referència a la pàgina del volum Poemes escollits (1987-2007), i les sigles corresponen als llibres dels quals provenen els poemes, que són:

35P: 35 poemes (1988)

CS: Closed for sale (1993)

DE: Diari espiritual (1990)

GI: Garbell d’inèdits (2001-2007)

LE: Lector d’esperes (1990)

RB: Rebotiga del brocanter (1999)

RCT: Refugi contra la tempesta (1994)