El cant i el ball de la muntanya

Irene Solà, Canto jo i la muntanya balla 

Barcelona, Anagrama, 2019

("Llibres Anagrama", 61)

Canto jo i la muntanya balla, la segona novel·la d'Irene Solà, ha estat un dels llibres més premiats i reconeguts dels darrers mesos. A més del Premi Llibres Anagrama que va obtindre, recentment ha estat guardonat amb el Premi de Literatura de la Unió Europea 2020, per esmentar només dos dels reconeixements que ha rebut, als quals cal sumar l'acollida entusiasta per part de lectors i crítica. Una unanimitat que posa en relleu la capacitat de suggestió de la proposta de l'autora.

La novel·la no té una trama especialment complexa, o almenys no és allò més destacable. Dues generacions d'una família d'un poble del Pirineu, amb dues desgràcies fortuïtes, i com això les marca. Centrar-se en això hagués pogut donar tota una altra novel·la, potser més previsible, o més dramàtica, però Solà tria altres viaranys menys transitats. Amb una estructura polifònica, cada capítol està contat per un narrador diferent, amb la particularitat que aquests narradors són tant éssers humans com elements de la natura (els núvols, un cabirol,unes trompetes de la mort, la mateixa muntanya, entre d'altres) o éssers fantàstics provinents de la mitologia pirinenca, com dones d'aigua o fantasmes.

Aquesta diversitat de veus comporta, en primer lloc, que la trama familiar que hem esmentat adés quede integrada dins del conjunt, com si fos una realitat més del decurs atemporal de la muntanya. En segon lloc, cada capítol de la novel·la té una entitat fins a cert punt independent, i alguns de manera molt evident, com el que té com a narradora a una nena exiliada durant la guerra civil, escrit en castellà. El conjunt esdevé una mena de cant coral en què tots els elements donen una visió polièdrica de la muntanya. Una visió en la qual juga un paper destacat el passat, representat per les veus dels morts que d'alguna manera romanen.

Amb tot plegat es transmet la sensació que la vida humana s'insereix dins del decurs global i fins a cert punt indiferent de la natura, i que tot forma part de tot. Un cert panteisme, potser, però em sembla que més literari que ideològic, més estètic que filosòfic. Al fil d'això, cal dir que la preocupació per l'estil i la poeticitat són elements centrals en la valenta proposta de Solà. Tant per unes coses com per unes altres, m'ha recordat en més d'una ocasió la Mercè Rodoreda de la darrera part de Mirall trencat o de La mort i la primavera.

En conclusió, Canto jo i la muntanya balla és una novel·la original, agosarada, poètica, escrita per una veu novel·lística que promet situar-se en els pròxims anys en un lloc preeminent dins del panorama literari de casa nostra.

Article publicat a La Veu de Benicarló, núm. 1252 (2 d'octubre de 2020)

El mèrit de la senzillesa

Article publicat a la revista Caràcters, núm. 82 (hivern 2018).

Nell Leyshon

Color de llet

Traducció de Jordi Martín Lloret

Angle Editorial, Barcelona, 2017

191 pàgines

En el pròleg a Mirall trencat, Mercè Rodoreda escrivia: “Escriure bé costa. Per escriure bé entenc dir amb la màxima simplicitat les coses essencials.” I, una mica més endavant, afegia: “Tota la gràcia de l’escriure radica a encertar el mitjà d’expressió, l’estil.” En efecte, per a la novel·lista catalana era fonamental trobar el to, la manera d’explicar la història, i un bon i reeixit exemple d’això és la veu narradora de la Colometa a La plaça del Diamant. No és gens gratuït esmentar aquesta novel·la a propòsit de Color de llet, de la britànica Nell Leyshon: qualsevol lector atent podrà copsar un cert grau de coincidència entre totes dues obres des de les primeres pàgines, tot i les també evidents i nombroses diferències.

La protagonista de Color de llet, Mary, escriu “de pròpia mà”, com ella mateixa repeteix, la seua història, ambientada en l’Anglaterra rural dels anys 1830 i 1831. Es tracta d’una noia de catorze anys, d’extracció pagesa, que ens retrata la misèria de la seua vida familiar. Tant ella com les seues tres germanes es troben sotmeses a un pare despòtic i a l’obligació constant del treball. Un dia, el pare la lloga de criada a casa del vicari, i Mary entra en contacte amb un món que no coneixia en absolut, en el qual per primer cop rep mostres d’afecte, especialment per part de l’esposa del vicari. Progressivament, se’ns van mostrant els clarobscurs de la relació de Mary amb el vicari i la seua família, que conduiran cap a un desenllaç sobtat i potser inevitable.

Mary és una noia sense cap formació, que només ha conegut l’entorn de la granja, però amb una intel·ligència natural que la fa especialment desperta, lúcida: “tens alguna cosa”, li diu un dels personatges, “suposo que un enginy o una astúcia innats”. Es tracta d’una jove rebel i amb una sinceritat que desarma, que no sap ni pot ni vol mentir, i això dóna peu a alguns diàlegs realment inspirats. Però la gran  troballa de Nell Leyshon en aquesta novel·la és la veu narrativa: la Mary narradora. Amb un llenguatge simple i senzill, com correspon al perfil del personatge, ens va mostrant les seues vivències amb ingenuïtat, sòbriament, sense escarafalls. La senzillesa es mostra fins i tot en l’estil: l’absència de majúscules, els períodes sintàctics breus, els punts i a part constants. Tot això amb l’afegit que, tot i tractar-se d’una narradora interna, en poques ocasions mostra els seus pensaments íntims, el que realment pensa; potser perquè allò realment important és inexpressable, almenys per a ella, una noieta humil que tot just acaba d’aprendre a escriure. Aquest fet, a més de contribuir a la versemblança de la narradora, fa que la novel·la guanye en poder de suggestió.

Es pot dir, per tant, que Leyshon encerta, de totes totes, en el “mitjà d’expressió”, com deia Rodoreda. Però també “segueix” l’altre consell rodoredià a què al·ludíem a l’inici: explicar amb simplicitat “coses essencials”. Al capdavall, l’aparentment simple narració de Mary és, en el fons d’una duresa i una cruesa considerables, i no deixa de retratar realitats socials —del segle xix , en efecte, però també actuals— profundament injustes i inhumanes: la situació de la pagesia, el treball infantil, les desigualtats socials, l’abús de poder. I, sobretot, les dures condicions de vida de les dones. El procés, narrat amb detall a la novel·la, pel qual Mary aprèn a llegir i escriure, n’és una mostra: si ets dona, pobra i analfabeta només podràs accedir a una formació, a un creixement humà, pagant un alt preu. Al cap i a la fi, tota l’estada de la protagonista a la casa del vicari pot ser interpretada com això: una fabulació sobre la dificultat històrica de les dones per a sortir de la situació de pobresa, precarietat social i degradació humana a què han estat condemnades.

Hem fet referència a l’aprenentatge de l’escriptura per part de la narradora, a través del qual es planteja un altre dels grans temes del llibre: el poder de la paraula escrita. És a través de la narració per escrit, com el personatge s’encarrega de recordar periòdicament, que Mary pot ordenar tot allò que li ha passat. I, esdevenir, al capdavall, lliure. En aquest sentit, Color de llet és també una preciosa narració sobre la confiança en les paraules i en el poder alliberador de l’escriptura.

En l’àmbit de la nostra literatura, Víctor Català ja va demostrar com el món rural pot esdevenir tràgic i universal. La novel·la de Nell Leyshon és, en certa forma, un “drama rural”, que reflecteix realitats molt punyents i planteja temes universals amb l’embolcall d’una veu ingènua i senzilla. L’autora resol amb solvència aquest doble repte, gràcies a haver trobar un to adequat per a una narradora inoblidable. Com deia, de nou, Mercè Rodoreda, amb mots totalment aplicables a Color de llet: “La sensació de cosa viva la dóna la naturalitat, la claredat d’estil. Una novel·la són paraules.”

'Història d'Irene', d'Erri De Luca

Tenia molta curiositat per llegir algun llibre d'Erri De Luca, del qual Bromera ha estat en els darrers anys publicant l'obra. I he començat per aquesta Història d'Irene, publicada el 2014 dins la col·lecció "L'Eclèctica" de l'editorial d'Alzira. En realitat, el títol del volum és el de la primera de les tres narracions que s'hi apleguen, que és també la més llarga i de més entitat. Totes tres tenen, però, un element en comú: el mar hi és present en un sentit o en un altre. També en la primera és on aquesta presència és més determinant.

Irene té catorze anys i aviat donarà a llum, però ningú sap de qui és el fill. Té una relació molt íntima amb el mar, i molt poca amb les persones. A terra ferma, només amb el narrador se sent a gust, lliure. Al voltant d'aquesta figura, De Luca trena una història molt poètica, amarada de referents tant culturals com humanitaris, tots aquells que pot despertar la nostra mar Mediterrània, que és la mateixa que la del napolità autor i la de la jove protagonista grega. Lírica narració, feta de pinzellades breus, impressionista, que desemboca en una via imaginativa i fantàstica, amb ressons de les antigues mitologies clàssiques.

L'estil, de períodes curts, amb petits paràgrafs, em recordava Alessandro Baricco. Tanmateix, m'ha semblat més suggerent el record que m'ha despertat de Mercè Rodoreda: la creació d'imatges poètiques, i també el vessant fantàstic i mític, em duien al cap narracions com "La meva Cristina".

"El cel en un estable", la segona de les històries, se centra en Aldo De Luca, un soldat que amb altra gent vol arribar a una illa on ja han desembarcat els nord-americans, al final de la segona guerra mundial. És la més explícitament autobiogràfica, si bé l'element personal sembla ser una constant de la literatura d'aquest autor. La darrera i més breu, "Una cosa molt estúpida", tracta el tema de la vellesa, i en realitat de la mateixa vida, amb melancolia però també amb humanitat.

Un profund humanitarisme, efectivament, travessa les pàgines de les tres narracions que conformen Història d'Irene. Un gran amor als homes i les dones, i al món mediterrani. I un alé poètic que és el que proporciona a la veu de De Luca el seu to personal.

Howards End: "Només connecta..."

 
Howards End està considerada la novel·la més destacada d'E.M. Forster (1879-1970), un autor anglés del primer terç del segle XX, altres obres del qual són Una habitació amb vistes o Viatge a l'Índia (conegudes, com Howards End, per unes celebrades adaptacions cinematogràfiques de fa uns anys).

Aparentment, argumentalment, la novel·la és la narració entre dues famílies: les germanes Margaret i Helen Schlegel, i els Wilcox. En el fons, els personatges representen els dos components que Forster veia en Anglaterra i, més enllà encara, dues tendències de la condició humana. Les Schlegel, d'ascendència no pas casualment alemanya, representen l'idealisme, certa visió romàntica de la vida, la sensibilitat artística, les inquietuds intel·lectuals, socials i igualitàries. En canvi, els Wilcox són la visió pràctica del món, l'esfera dels negocis i el progrés, la insensibilitat però alhora la resolució necessària, l'imperialisme britànic. Tampoc és casual que unes siguen dones, i els altres sobretot homes: es poden relacionar amb la visió femenina i masculina de la realitat.

Amb tot, aquests dos mons han d'aprendre a conviure. Margaret Schlegel i Henry Wilcox es casen després que el segon quede vidu. I el símbol d'aquesta harmonia, per a la qual Margaret haurà de treballar molt, és una casa, Howards End. Una casa en el camp que, tot i donar títol al llibre, apareix en molt poques ocasions: ben bé a l'inici i en els darrers capítols. Perquè les cases, i en particular Howards End, són molt més que llocs per a viure: són la vida mateixa. "Les cases estan vives, oi?", diu Margaret. També els objectes tenen vida. Una mica a la manera de Mercè Rodoreda. En diversos moments m'ha vingut al cap Mirall trencat, per posar un exemple. Cal tenir en compte que als anys vint i trenta, l'època de formació de Rodoreda, Forster era molt més conegut que no pas ara.

L'obra també tracta el tema de les diferències socials, amb la contraposició entre els Schlegel i els Wilcox, d'una banda, pertanyents a les classes benestants; i Leonard Bast i la seua dona, de l'altra. L'epígraf inicial de Howards End diu: "Només connecta...". Per a Forster, de pensament profundament humanitarista, la clau és connectar: connectar classes socials, connectar la sensibilitat masculina i la femenina, el pragmatisme i la bellesa, el progrés i la cultura. I en aquest sentit té gran importància la senyora Wilcox, que mor poc després d'iniciada la novel·la. Ella, com la casa de Howards End, simbolitza la desitjada harmonia.

En definitiva, un llibre que cal redescobrir, injustament oblidat al meu entendre.

Lectures d'estiu (II)

Article aparegut a La Veu de Benicarló, núm. 749 (10 de setembre de 2010)


Després de la decepció que el primer llibre de l'estiu em va procurar, vaig fugir del gènere juvenil, i vaig decidir agafar de la prestatgeria un "totxo" que feia mesos que m'hi esperava: les Cartes completes (1960-1983) de Mercè Rodoreda i Joan Sales (Club Editor). Una veritable rajola: més de mil pàgines que recullen la correspondència durant més de vint anys entre aquests dos escriptors catalans. El meu xiquet quan el veia sempre deia: "Quin llibre més gros!", i mirava el nombre de pàgines, astorat.

La veritat és que quan vaig comprar aquest llibre no tenia la intenció de llegir-lo sencer, sinó de tenir-lo com un element de consulta. Però vaig començar-lo a llegir, i se'm va emportar. Ha estat sens dubte un dels llibres del meu estiu. Es llegeix veritablement amb interés i fluïdesa. No debades estem parlant de dos dels millors novel·listes catalans del segle XX, que feien literatura fins i tot en les cartes que escrivien.

Joan Sales, a qui admiro per la seua novel·la Incerta glòria, era també editor, i entre d'altres edità potser la novel·lista catalana més important del segle XX, Mercè Rodoreda. Per tant, la correspondència és la pròpia entre un editor i un dels seus autors, que amb els anys serà el de més èxit de l'editorial. Sales, però, saltava sovint els límits de la correspondència "de feina", amb comentaris irònics i entremaliats, que no sé com devien ser rebuts per la distant Rodoreda, molt més reservada. En fi, a qui li agrade la "tafaneria literària", és un llibre de primer ordre, que permet arribar a conéixer molt bé tots dos escriptors.


D'una cosa vaig passar a una altra, i de tant llegir cartes en què es parlava de llibres de Mercè Rodoreda, em van venir unes ganes tremendes de llegir-ne un. Així, vaig alternar la lectura de les cartes amb la d'El carrer de les Camèlies (Club Editor), una de les novel·les de Rodoreda que encara no havia llegit. A primera vista, recorda La plaça del Diamant: també un personatge femení que explica la seua vida en primera persona (si allà era Colometa, ací era Cecília). Però hi ha diferències.

Cecília és una prostituta, per a començar, que es mou per ambients de vegades marginals, sovint sòrdids, tot i que acaba sent una amistançada de luxe professional. La seua vida té moments extrems i de desesperació que són narrats amb aquell punt d'innocència que tenen els personatges rodoredians, i es produeix així una distància entre el to narratiu i els fets narrats que fa un gran efecte. Tot amanit amb aquelles grandíssimes troballes estilístiques que sabia inventar-se la Rodoreda, i amb aquella capacitat per a explicar històries d'allò més cruels com si no passés res.

O siga, que m'he passat mig estiu en l'òrbita de Rodoreda. Un bon patronatge per a encarrilar els viatges de la ment.