El temps de la barbàrie

Ha començat l'estiu -i ho ha fet fort-, i la meua percepció de la nova estació no pot estar més allunyada de les imatges que ens ofereix la publicitat. Hi ha gent que considera que és la millor època de l'any. No és el meu cas. Sento que aquest període és quan puc fer menys coses. És cert que tenim més temps, i això és l'únic que el fa suportable. El temps disponible és, però, inversament proporcional a la disposició personal, a les ganes.

A l'hivern, quan anem atabalats i no tenim temps, planifiquem feines que farem a l'estiu. Però després no les fem: senzillament, no en tenim ganes. Perquè, a qui li ve de gust ara, amb la calor, les mosques i tot plegat, d'asseure's a fer feina a l'ordinador? O d'ordenar aquella part de la casa que hauríem d'emprendre des de fa temps? Les úniques activitats que abelleix fer a l'estiu són les lúdiques o, directament, aquelles que impliquen no fer res: la inactivitat, la passivitat, la desídia. L'hivern, en canvi, propicia un recolliment que convida a la reflexió, al treball. Comparem l'estil de vida dels països tropicals, en un estiu permanent, amb el dels països centroeuropeus. L'estiu és un temps d'embrutiment personal, que no ens permet créixer com a persones. És el temps de la barbàrie.

Val a dir que, almenys, l'embrutiment ambiental s'acorda amb una tendència general, política, mundial. Les morts evitables a Gaza, Ucraïna, Iran i tants altres llocs oblidats per les notícies; el to de cunyadisme testosterònic i insultant de dirigents com Trump i acòlits; el menyspreu que es manifesta a les xarxes contra tot aquell que pensa d'una altra manera; la polarització política i la incapacitat general per a acceptar els arguments dels altres; la corrupció inherent al sistema i als grans partits de l'estat; la creixent tendència a menystenir les opinions científiques en temes com el canvi climàtic o la unitat de la llengua; la difusió dels discursos d'odi a tots els nivells; la degradació constant del medi ambient.

Vivim en un estiu suat, greixós i ple de mosques enganxifoses. El sol esclafant de la barbàrie ens atabala. Només ens queda desitjar que torne l'hivern, que una ventada fresca de mestral s'ho emporte tot.

Article publicat a La Veu de Benicarló, núm. 1487 (27 de juny de 2025)

Adeu a mossén Canelles

De tota la vida recordo a mossén José Canelles com a rector de la parròquia de Sant Pere (del "Cristo", com n'hem dit sempre). Se'n va fer càrrec el 1972, l'any que jo vaig nàixer. O siga, que en els meus records d'infantesa sempre hi apareix: la catequesi, les misses de xiquets, la primera comunió, la confirmació. Per a la major part de benicarlandos, la figura de Canelles és indissociable de l'experiència que hagen tingut amb la vida d'eixa parròquia i amb la imatge del Crist de la Mar.

Però mossén Canelles va ser molt més que un rector que va estar més de 45 anys de servei a Benicarló. Per a diverses generacions de joves –junt a altres capellans com Ricardo Fígols– va ser tot un referent d'una manera d'entendre la fe nova i renovadora, inspirada en el Concili Vaticà II. Va ser impulsor i consiliari de desenes de grups que amb el mètode de la revisió de vida treballaven un cristianisme que els ajudava a entendre i a transformar el món. Un cristianisme, per tant, que no era només devoció, sinó que impulsava a canviar la societat, a treballar per la justícia. Veure, jutjar i actuar eren –són– els tres passos d'un mètode de treballar que conduïa al compromís final: la implicació per canviar un mateix i per canviar l'entorn (l'ambient i les estructures). 

Juntament amb mossén Ricardo, van animar la creació a Benicarló del Moviment de Joves Cristians, que treballava a nivell diocesà. Tots els que hi hem passat sabem l'empremta que aquells grups i aquelles trobades locals i diocesanes ens van deixar, tant a nivell personal com de fe. Mossén Canelles no era només el consiliari dels grups a la parròquia de Sant Pere, sinó que també establia una relació personal i d'amistat amb els que els integràvem. Can, com l'anomenàvem familiarment, sempre tenia a punt una xarrada, un café, una estona al despatxet de casa seua al Camí la Mar. La seua proximitat en el tracte no excloïa l'exigència. No deixava que ens acomodàrem, sempre exigia implicació, esforç. Ens "fotia canya", i això ens ha forjat el caràcter.

Perquè Canelles no era un capellà complaent, de bones paraules. Era tossut i radical en l'expressió de la seua concepció cristiana. Les seues homilies sostovaven, alteraven, volien remoure consciències. També "fotia canya" des de la trona en els sermons dominicals. Recordo com als divuit, vint anys, amb idees inconformistes, esperava el sermó de Canelles a missa de dotze, que quasi sempre interpel·lava l'auditori amb poques concessions. Crides a compartir amb els que tenen menys, a no considerar com a propi allò que tenim, a viure la fe de manera vivencial i profunda. Les processons, deia per exemple, no tenen cap sentit si no van acompanyades d'un canvi i un compromís personal. ¿Com pot algú anar a missa, clamava també, si no es parla amb un familiar o no paga el que cal als treballadors? Canelles, amb actitud profètica i des d'una radicalitat profunda, no tenia por de dir les veritats de manera crua, directa.

Sense escarafalls ni proclames, va introduir el valencià a la litúrgia local. La missa de dotze dels diumenges, "la missa dels jóvens" que en déiem, va ser durant molts anys l'única en la nostra llengua a Benicarló. Podem trobar que és poca cosa, però la novetat que això suposava era profunda. No hi havia espai per a cap polèmica: la missa en valencià era un fet i prou, i si els feligresos no sabien les respostes ja les aprendrien amb temps. Com així ha segut. El valencià era la llengua normal i vehicular als grups i les trobades. Per a mi, viure la fe en la llengua que parlava a casa em va fer lligar les dues coses de manera indissoluble.

Divendres passat, mossén Canelles va marxar a la casa del Pare. Dissabte, a la missa funeral, de comiat, ens retrobàvem molts que ens sabem marcats per la seua figura, les seues paraules. El recordatori duia escrita una cita dels Fets dels Apòstols: "No he deixat de dir-vos res que us pogués ser útil". En efecte, tot el que ens va dir mossén Canelles ens ha estat útil; és més, som el que som, som com som, gràcies a ell i altres com ell.

Article publicat a La Veu de Benicarló, núm. 1469 (14 de febrer de 2025)