Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Lucia Berlin. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Lucia Berlin. Mostrar tots els missatges

dilluns, 23 de desembre del 2019

'Manual per a dones de fer feines'

Lucia Berlin, Manual per a dones de fer feines.
Barcelona, L'Altra Editorial, 2016.
Pròleg de Lydia Davis. Presentació d'Stephen Emerson. Traducció d'Albert Torrescasana.

Lucia Berlin (1936-2004) no va ser una autora molt coneguda en vida, i no fou fins a la publicació deu anys després de la seua mort de Manual per a dones de fer feines que assolí un enorme ressò internacional. Es digué d'ella que era el secret millor guardat de la literatura nord-americana. El llibre és una extensa antologia dels seus millors relats, de fet quaranta-tres dels setanta-sis que va escriure, és a dir que és una mostra ben representativa de la seua literatura. Aquesta edició catalana del llibre va rebre el Premi Llibreter 2016.

Lucia Berlin va tenir una vida intensa i plena de vicissituds que constitueix la matèria primera de la seua narrativa. Nascuda a Alaska filla d'un enginyer de mines, va passar la seua infantesa per diversos jaciments de Nord-amèrica. Durant la Segona Guerra Mundial va viure amb la família materna a El Paso, i després visqué l'adolescència a Xile. Va estudiar a Nou Mèxic, es va casar molt jove i va tenir dos fills del primer matrimoni. Després encara es casaria dos cops més i tindria dos fills més. Va viure en llocs molt diversos, féu multitud de feines per criar els seus fills i passaria una llarga i destructiva addicció a l'alcohol.

Tots aquests detalls vitals, i molts més que apareixen detallats en la nota biogràfica que tanca el volum, són imprescindibles per a entendre els relats de Berlin. Aquests, en la seua major part, s'inspiren en algun moment o vivència personal. L'alcoholisme, les addiccions d'alguna de les seues parelles, les conflictives relacions familiars, les experiències extretes de la seua feina com a infermera o el que fos, embarassos, la mort de la germana. Molt sovint es tracta de realitats sòrdides, però que són "transfigurades", per dir-ho així, pel fet que són narrades amb humanitat, amb un estil directe i sense concessions però que alhora mostra una acceptació i una naturalitat de tot allò.

Hi ha en aquests contes una certa atracció pels ambients populars, per la imperfecció humana, fins i tot per la marginalitat (derivada en gran part de la mateixa experiència de l'autora), però travessada de comprensió (anava a dir compassió) i d'un humor suau, ple de bonhomia. Hi és molt present un ambient "hispà" que la Lucia coneixia molt bé: el sud dels Estats Units, El Paso, Ciutat de Mèxic, Xile.

Una de les fites més difícils d'assolir per a un escriptor és crear un univers narratiu personal, una atmosfera literària pròpia, que permeten identificar-lo de manera intransferible. Els relats de Lucia Berlin ho aconsegueixen. El lector, a l'inici, pot no trobar al·licient a uns relats en els quals no sembla haver-hi molta trama, però a mesura que avança la lectura es crea un pòsit, es va configurant un món amb unes lleis pròpies en el qual se sent a gust, i que ja serà per sempre reconeixible: el món de Lucia Berlin.