L'últim exili

Article publicat a La Veu de Benicarló, núm. 1494 (15 d’agost de 2025), últim número de la revista

El 6 d'agost de 2004 vaig publicar el primer article d'aquesta secció, "Exilis", i en justificava el títol amb aquests mots: "He pensat de titular aquesta nova secció 'Exilis', perquè la majoria de temes que em motiven a escriure em fan sentir com un exiliat interior. O perquè la utilitzaré per parlar de temes (literatura, llengua, societat, què sé jo) dels quals, a fora, no se'n pot parlar, com si La Veu fora una tertúlia clandestina de la postguerra. I així entre els exiliats ens anem fent companyia."

Durant trenta anys La Veu ha estat aquest espai de complicitat que ens permetia expressar amb llibertat les nostres inquietuds culturals, socials, polítiques. Una zona de confort per a un sector potser minoritari (o no tant com ens pensem) de la societat benicarlanda. Exiliats interiors que trobàvem en aquestes planes una òptica sobre la realitat que s'adequava amb la que teníem o intuíem nosaltres. És possible que aquest sector social no haja aprofitat prou aquesta revista com la seua plataforma. Amb motiu del número 1000, escrivia que La Veu havia d'"aspirar a ser la veu de tots aquells que tenen una actitud crítica davant la societat i la política. Ja ho és, ara cal que els altres l'escolten i la utilitzen com a altaveu."

La història dirà -com se sol dir amb cert excés de solemnitat- si això s'ha aconseguit. El que sí que ha aconseguit del cert són diverses fites. La primera i potser més destacada, és haver-se mantingut com un setmanari íntegrament en valencià durant tres dècades. Això és quelcom que pocs poden dir, i converteix La Veu de Benicarló en una de les iniciatives més destacades de suport i promoció del valencià que s'han donat mai a Benicarló, i fins i tot al País Valencià. Un autèntic miracle que hem d'agrair a un grup de persones que s'hi han mantingut constants, fidels, cabuts, setmana rere setmana.

Un altre assoliment que no se li pot escamotejar a aquesta revisteta és que, malgrat la seua modèstia, constitueix un fons històric d'hemeroteca impressionant. Trenta anys d'història de Benicarló, alerta! Poc es pensaven els estrenus redactors d'aquest mitjà que potser serien citats en el futur per historiadors i erudits locals.

A nivell personal, La Veu ha aconseguit que, tot i que de manera una mica irregular, jo m'haja mantingut escrivint aquestes cosetes que he anat encabint dins d'aquests "Exilis". Prop de dos-cents articles, que són una gota en l'oceà dels milers de pàgines de la revista, però que a mi m'han servit com a aprenentatge. Si no haguera estat per l'existència de La Veu, no els hauria escrit: el fet de saber que tenia un lloc on publicar, la relativa obligació de tenir-los acabats tal dia perquè sortiren eixa setmana, ha fet que no quedaren en una idea sense concretar.

La Veu s'acaba. Segurament ha complert el seu paper. Gràcies infinites. Pel que fa a mi, ja tinc el vici d'anar escrivint, encara que siga de tant en tant, de literatura, de llengua, d'allò que em preocupa en la societat. Ens quedem una mica orfes, però és llei de vida. Ja trobarem o crearem altres espais de comunicació. Pel que fa a mi, si voleu, exiliats, ens seguirem veient al blog.

Odi o integració?

Fa uns mesos em vaig trobar immers, sense esperar-m'ho, en una discussió amb uns coneguts que em volien convéncer que Espanya se'n va en orris per culpa de la immigració. Hi van sortir tots els tòpics i dades falses que circulen: que si ens trauen la faena, que si tenen dret a ajudes que els "d'ací" no tenim, tot això. Em vaig adonar que el discurs xenòfob que promouen partits com Vox i altres plataformes està calant entre gent pròxima que a priori no consideraríem "extrema".

Vaig pensar en eixa conversa quan l'altre dia una dirigent de Vox va dir que deportarien set o vuit milions de persones. I també aquests dies amb els successos de Torre Pacheco. Hi pensava perquè cavil·lava si una situació semblant es podria donar a Benicarló. Està clar que hi hauria d'haver un fet, una espurna que ho precipitara tot, però si aquesta es produïra, es donen ací les circumstàncies per a l'esclat? L'esmentada conversa em va revelar que l'estat d'opinió hi és. D'altra banda, ja fa mesos que la secció local del partit ultra va difonent l'alarma, per mitjans i xarxes, que a Benicarló es viu una situació d'inseguretat, que vinculen de manera sibil·lina a la immigració. Van preparant el terreny?

No hauríem de deixar que s'escampara el discurs de l'odi, de la generalització, de la criminalització de col·lectius. Si algú delinqueix, és ell qui ho fa, no la seua cultura ni tot el seu grup social. Tanmateix, caldria que els poders públics prengueren mesures per evitar aquests escenaris. Sentia a les notícies que Torre Pacheco té un percentatge del 30% de població immigrada. Segons dades de l'INE, Benicarló presenta unes dades similars, si ho he comptat bé. Siga com siga, és un fet que tenim un gruix considerable de gent provinent d'altres països, entre els quals abunden els marroquins.

No deixa de cridar-me l'atenció des de fa temps la manca de polítiques per part de l'Ajuntament per a tractar aquest tema. Què es fa per a promoure la integració dels immigrants? La millor manera d'evitar la desconfiança i la xenofòbia és arribar a considerar aquests col·lectius com els nostres veïns, com a part del Benicarló que tenim actualment. És obvi que ara mateix no és així i s'estan configurant unes realitats que viuen d'esquena unes de les altres. ¿Quants de nosaltres coneixem gent migrada, hi parlem, els tenim en grups de whatsapp? No hi tenim cap relació mútua. Sense aquesta integració, és fàcil culpar a tots el dia que passa alguna cosa, en lloc de culpar l'individu. Perquè els veiem de fora, són "eixa gent", i els fiquem a tots en el mateix sac.

No és fàcil, el tema de la integració, ni sé quines mesures poden afavorir-la millor. El que tinc clar és que no es pot deixar el tema de banda seguint la tècnica de l'estruç, fent com si no estiguera. Potser el tema és de prou gruix perquè Benicarló tinga una regidoria que s'hi dedique. Ara mateix, no sé què es fa, ni si es fa gran cosa. Jo diria que no. Potser ara que els fets de Torre Pacheco ens posen la gravetat de la situació davant dels ulls, l'Ajuntament es decideix a implementar mesures efectives i profundes de foment de la integració. Perquè el que està clar és que cedir al discurs de l'odi no ens pot portar res de bo, ni com a societat ni com a persones.

Article publicat a La Veu de Benicarló, núm. 1490 (18 de juliol de 2025)

 

El temps de la barbàrie

Ha començat l'estiu -i ho ha fet fort-, i la meua percepció de la nova estació no pot estar més allunyada de les imatges que ens ofereix la publicitat. Hi ha gent que considera que és la millor època de l'any. No és el meu cas. Sento que aquest període és quan puc fer menys coses. És cert que tenim més temps, i això és l'únic que el fa suportable. El temps disponible és, però, inversament proporcional a la disposició personal, a les ganes.

A l'hivern, quan anem atabalats i no tenim temps, planifiquem feines que farem a l'estiu. Però després no les fem: senzillament, no en tenim ganes. Perquè, a qui li ve de gust ara, amb la calor, les mosques i tot plegat, d'asseure's a fer feina a l'ordinador? O d'ordenar aquella part de la casa que hauríem d'emprendre des de fa temps? Les úniques activitats que abelleix fer a l'estiu són les lúdiques o, directament, aquelles que impliquen no fer res: la inactivitat, la passivitat, la desídia. L'hivern, en canvi, propicia un recolliment que convida a la reflexió, al treball. Comparem l'estil de vida dels països tropicals, en un estiu permanent, amb el dels països centroeuropeus. L'estiu és un temps d'embrutiment personal, que no ens permet créixer com a persones. És el temps de la barbàrie.

Val a dir que, almenys, l'embrutiment ambiental s'acorda amb una tendència general, política, mundial. Les morts evitables a Gaza, Ucraïna, Iran i tants altres llocs oblidats per les notícies; el to de cunyadisme testosterònic i insultant de dirigents com Trump i acòlits; el menyspreu que es manifesta a les xarxes contra tot aquell que pensa d'una altra manera; la polarització política i la incapacitat general per a acceptar els arguments dels altres; la corrupció inherent al sistema i als grans partits de l'estat; la creixent tendència a menystenir les opinions científiques en temes com el canvi climàtic o la unitat de la llengua; la difusió dels discursos d'odi a tots els nivells; la degradació constant del medi ambient.

Vivim en un estiu suat, greixós i ple de mosques enganxifoses. El sol esclafant de la barbàrie ens atabala. Només ens queda desitjar que torne l'hivern, que una ventada fresca de mestral s'ho emporte tot.

Article publicat a La Veu de Benicarló, núm. 1487 (27 de juny de 2025)

Adeu a mossén Canelles

De tota la vida recordo a mossén José Canelles com a rector de la parròquia de Sant Pere (del "Cristo", com n'hem dit sempre). Se'n va fer càrrec el 1972, l'any que jo vaig nàixer. O siga, que en els meus records d'infantesa sempre hi apareix: la catequesi, les misses de xiquets, la primera comunió, la confirmació. Per a la major part de benicarlandos, la figura de Canelles és indissociable de l'experiència que hagen tingut amb la vida d'eixa parròquia i amb la imatge del Crist de la Mar.

Però mossén Canelles va ser molt més que un rector que va estar més de 45 anys de servei a Benicarló. Per a diverses generacions de joves –junt a altres capellans com Ricardo Fígols– va ser tot un referent d'una manera d'entendre la fe nova i renovadora, inspirada en el Concili Vaticà II. Va ser impulsor i consiliari de desenes de grups que amb el mètode de la revisió de vida treballaven un cristianisme que els ajudava a entendre i a transformar el món. Un cristianisme, per tant, que no era només devoció, sinó que impulsava a canviar la societat, a treballar per la justícia. Veure, jutjar i actuar eren –són– els tres passos d'un mètode de treballar que conduïa al compromís final: la implicació per canviar un mateix i per canviar l'entorn (l'ambient i les estructures). 

Juntament amb mossén Ricardo, van animar la creació a Benicarló del Moviment de Joves Cristians, que treballava a nivell diocesà. Tots els que hi hem passat sabem l'empremta que aquells grups i aquelles trobades locals i diocesanes ens van deixar, tant a nivell personal com de fe. Mossén Canelles no era només el consiliari dels grups a la parròquia de Sant Pere, sinó que també establia una relació personal i d'amistat amb els que els integràvem. Can, com l'anomenàvem familiarment, sempre tenia a punt una xarrada, un café, una estona al despatxet de casa seua al Camí la Mar. La seua proximitat en el tracte no excloïa l'exigència. No deixava que ens acomodàrem, sempre exigia implicació, esforç. Ens "fotia canya", i això ens ha forjat el caràcter.

Perquè Canelles no era un capellà complaent, de bones paraules. Era tossut i radical en l'expressió de la seua concepció cristiana. Les seues homilies sostovaven, alteraven, volien remoure consciències. També "fotia canya" des de la trona en els sermons dominicals. Recordo com als divuit, vint anys, amb idees inconformistes, esperava el sermó de Canelles a missa de dotze, que quasi sempre interpel·lava l'auditori amb poques concessions. Crides a compartir amb els que tenen menys, a no considerar com a propi allò que tenim, a viure la fe de manera vivencial i profunda. Les processons, deia per exemple, no tenen cap sentit si no van acompanyades d'un canvi i un compromís personal. ¿Com pot algú anar a missa, clamava també, si no es parla amb un familiar o no paga el que cal als treballadors? Canelles, amb actitud profètica i des d'una radicalitat profunda, no tenia por de dir les veritats de manera crua, directa.

Sense escarafalls ni proclames, va introduir el valencià a la litúrgia local. La missa de dotze dels diumenges, "la missa dels jóvens" que en déiem, va ser durant molts anys l'única en la nostra llengua a Benicarló. Podem trobar que és poca cosa, però la novetat que això suposava era profunda. No hi havia espai per a cap polèmica: la missa en valencià era un fet i prou, i si els feligresos no sabien les respostes ja les aprendrien amb temps. Com així ha segut. El valencià era la llengua normal i vehicular als grups i les trobades. Per a mi, viure la fe en la llengua que parlava a casa em va fer lligar les dues coses de manera indissoluble.

Divendres passat, mossén Canelles va marxar a la casa del Pare. Dissabte, a la missa funeral, de comiat, ens retrobàvem molts que ens sabem marcats per la seua figura, les seues paraules. El recordatori duia escrita una cita dels Fets dels Apòstols: "No he deixat de dir-vos res que us pogués ser útil". En efecte, tot el que ens va dir mossén Canelles ens ha estat útil; és més, som el que som, som com som, gràcies a ell i altres com ell.

Article publicat a La Veu de Benicarló, núm. 1469 (14 de febrer de 2025)