Daniel Gold, un nen de deu anys, i el seu avi Alfred, tots dos membres d’una família jueva de Budapest que s’havia establert a Brussel·les després de la primera guerra mundial, acaben d’arribar a Alger fugint de la persecució nazi. Tota la resta de la seua família ha estat capturada per la Gestapo, i ells dos sols han travessat França d’amagat fins que han pogut embarcar-se a Marsella en direcció a Alger. El primer client que atendran a la sastreria, en una ciutat on no coneixen ningú i on han de començar de zero, és Michel Bisset, propietari del prestigiós i luxós Cafè de París de la ciutat, qui es convertirà en el protector i amic de Daniel.
La història ressegueix la vida de Daniel, amb el·lipsis molt ben calculades entre els capítols. Com començarà a treballar al Cafè de París, on coneixerà Isabel, filla d’emigrants menorquins establerts al país, amb qui iniciarà una relació. La vivència de les tensions i els conflictes que conduiran a la independència d’Algèria, i com això afectarà el desenvolupament de les seues vides.
Aquesta trama diguem-ne central alterna amb una altra, que discorre de manera paral·lela, situada quaranta anys després. Marta, la neta de Daniel, menorquina establerta a Barcelona, recorda la relació que va mantenir amb Hanna, una jove alemanya a qui va conéixer deu anys abans en una manifestació contra la guerra de l’Iraq. La història de Marta i Hanna actua de contrapunt actual a la de Daniel, ja que els capítols dedicats a una narració i a l’altra es van alternant de manera regular, fins que s’estableixen els fils que les posen en contacte.
Per El país de l’altra riba desfilen alguns dels conflictes que van marcar el segle XX, entre els quals resulta especialment interessant el conflicte per la independència d’Algèria. Se’ns hi mostren de manera dialèctica els diversos punts de vista al voltant de la situació: el dels algerians musulmans, representats pel personatge d’Omar; i el dels francesos que no volien perdre el país on havien nascut i viscut durant més d’un segle, com Michel Bisset. Els lectors, situats en la perspectiva de Daniel Gold, entenem com ell totes dues posicions. Si bé comprenem la justícia de la reivindicació algeriana, també se’ns mostra el vessant humà d’aquells francesos que van haver d’abandonar un país que, al capdavall, també era el seu. De fet, aquest moment ofereix alguna de les millors pàgines de la novel·la.
Tanmateix, i encara des del punt de vista documental, la realitat més interessant que desfila pel llibre és la de la immigració menorquina a Alger, tan nombrosa que fins i tot va fundar la ciutat de Fort de l’Eau. Es tracta d’un fenomen encara poc conegut que Maite Salord té l’encert de posar en un primer pla en la novel·la: podem constatar la imbricació d’aquells menorquins amb la societat algeriana i alhora la fidelitat a la llengua i els costums dels seus orígens. La connexió que s’hi fa entre els elements francesos, menorquins i algerians remet inevitablement a la figura d’Albert Camus, nascut a Alger i amb antecedents a Menorca, una presència implícita al llarg del relat que és esmentat finalment en les darreres pàgines.
A El país de l’altra riba, certament, se’ns situa en uns esdeveniments històrics concrets, però la voluntat central no és fer-ne una crònica, sinó presentar com la història incideix en les persones reals. Daniel ha de canviar en diverses ocasions al llarg de la seua vida de continent i de país, empentat per les circumstàncies històriques. Al capdavall, però, entén que l’autèntica geografia és la de les persones: “Potser només som de la gent que ens estima”, afirma en un moment determinat. I és a través del relat intercalat de la neta, la qual veurà la seua vida condicionada per la història del seu avi, que pren sentit un dels temes que el llibre planteja: la influència que el passat té sobre el present.
Maite Salord ens ofereix una novel·la excel·lentment construïda, narrada amb sensibilitat i delicadesa, sobre la memòria, la identitat i la petjada subtil de la història en les nostres vides.
