'I que les fulles recorden'

Article publicat a La Veu de Benicarló, núm. 1392 (21 de juliol de 2023)

Jordi és alcalde de Beniargila, una petita localitat de muntanya molt vinculada al seu entorn natural, i ha de decidir si autoritza una urbanització que acabaria amb bona part de la muntanya i els conreus del poble. D'una banda, el projecte portaria desenvolupament als habitants i compta amb el suport dels poders polítics de la capital. De l'altra, seria la fi d'una manera d'entendre la relació amb la natura i l'entorn. A poc a poc, Jordi anirà entenent que la muntanya no és només un paisatge, sinó que s'imbrica de manera profunda i misteriosa amb la gent del poble i, de fet, amb ell mateix.

I que les fulles recorden és l'evocador títol que Javier P. Company ha posat a la seua primera novel·la, publicada a l'editorial Círculo Rojo. La història juga amb diversos moments temporals, i es van alternant els capítols centrats en el present narratiu amb aquells que ens expliquen els antecedents familiars del protagonista, especialment la història de la seua àvia Diana i la mare d'aquesta, mestra perseguida pels militars durant la guerra. A poc a poc anirem descobrint que els vincles de la família de Jordi amb la muntanya són especials i s'han transmés a través de les generacions.

Tota la novel·la és un cant a la comunió de les persones amb la natura, a la necessitat que l'ésser humà té de respectar-la i entendre-la. Company hi dona un paper important a les històries i les llegendes, que poden ser certes o no, ve a dir, però contenen veritats profundes. Lligat amb això, hi ha una presència d'elements màgics en el llibre que ens situen en la frontera entre la realitat i la fantasia, en la quals els límits entre totes dues es difuminen. Tot i les diferències òbvies, tots aquests elements i cert panteisme que hi sura em recordaven durant la lectura Canto jo i la muntanya balla, d'Irene Solà.

Javier P. Company és professor de Geografia i Història, i la seua gran passió són la natura i l'etnobotànica, la qual cosa es reflecteix en I que les fulles recorden. L'autor d'Alcoi hi demostra un gran coneixement de la terminologia botànica i dels usos tradicionals lligats a les plantes. Però sobretot un gran amor pels boscos i les muntanyes, per la vida rural tradicional, per les llegendes i els costums que estableixen un vincle indissoluble entre l'home i la natura. Amb tots aquests elements basteix una novel·la treballada i ben construïda en què la muntanya és l'autèntica protagonista.

La pancarta i l'extrema dreta

Vaig llegir fa uns dies una nota de premsa amb el titular següent: "Vox Benicarló exige retirar la pancarta LGTBI+ de la fachada del Ayuntamiento". En el text que seguia al titular s'incloïen diverses afirmacions dubtoses, una de les quals era considerar que una pancarta on es podia llegir "Benicarló, lliure de LGTBIfòbia" tenia "fines ideológicos". Rebutjar l'odi és ideologia? També deia que s'havia penjat amb motiu de la festa de l'orgull, que no representava a tots els homosexuals sinó a un lobby "cuyas fiestas hemos de pagar con dinero público". A Benicarló, que jo sàpiga, no se celebra cap festa de l'orgull i encara menys es paga amb diners dels benicarlandos, no s'entén exactament a què es refereixen.

Es podria fer un comentari detallat d'aquesta notícia, però en realitat volia compartir dues reflexions que m'ha suscitat. La primera és al voltant de la idea que a les eleccions locals es vota a la persona i no al partit. Fa temps que crec que això és una fal·làcia. Perquè, a veure, ¿voleu dir que si l'actual alcalde de Benicarló, del PP, s'haguera presentat per ERC, o pel PSOE, l'hagueren votat igual? Quan una persona vota a Vox, o a Compromís o al partit que siga, vota també el partit, i assumeix que aquella persona que es presenta per eixe partit defensarà els postulats que li dicten.

És el que estan fent els regidors de Vox a Benicarló: traslladar a nivell local les idees i l'argumentari que els dicten, encara que no peguen ni en pintura ací. Això que diuen del lobby LGTBI, que penjar la pancarta és utilitzar l'edifici "con fines ideológicos", i tota la resta, són paraules literals que podria haver dit Abascal a Madrid. Per cert, que aquests regidors, al meu entendre i ja em perdonaran, demostren ben poca habilitat, fent que la seua primera intervenció com a edils del poble siga aquesta, que tan poc aporta a Benicarló i que els deixa com simples repetidors locals de les consignes de partit.

La segona reflexió anava al voltant del concepte d'"extrema dreta". Últimament sento dir sovint que "els mitjans només diuen que Vox és extrema dreta, i no diuen mai que Podem és extrema esquerra". I en principi, podrien tindre raó: efectivament, Podem pot considerar-se "extrema esquerra", perquè defensa postulats anticapitalistes. Però això no vol dir que siguen equiparables. Això donaria per a parlar-ne molt, però em fa l'efecte que el fet diferencial, almenys al nostre país, és que l'extrema dreta va contra els drets de les persones, siguen els homosexuals, les dones o els immigrants. És una ideologia antihumanista. I aquesta, senyors, és la línia roja que diferencia els dos extrems. 

Perquè si "exigeixes" (ja el verb emprat diu molt del tarannà del partit) la retirada d'una pancarta que demana que no hi haja atacs a les persones LGTBI, ¿no vol dir que estàs a favor que es produïsquen aquests atacs? No és només ideologia, com l'extrema esquerra, amb la qual pots discrepar. És anar contra la dignitat de les persones.

Article publicat a La Veu de Benicarló, núm. 1390 (7 de juliol de 2023)