Exili i insòlit

Article publicat a la revista Caràcters, núm. 95 (novembre 2022) i a La Veu de Benicarló, núm. 1389 (30 de juny de 2023)

 

Ramon Vinyes

A la boca dels núvols. Entre sambes i bananes

Males Herbes, Barcelona, 2021

Pròleg d’Imma Martí

308 pàgines

 La figura de Ramon Vinyes, encara no prou coneguda, és una de les més peculiars i interessants de la literatura catalana del segle xx. Nascut a Berga el 1882, després d’uns inicis literaris a Catalunya decidí emigrar el 1913 a Colòmbia i s’establí a la ciutat de Barranquilla, on obrí una llibreria que es convertí en tot un referent. Fundà la revista Voces (1917-1920), primera a difondre l’avantguarda a Llatinoamèrica. Durant la República s’establí de nou a Catalunya, on havia anat fent estades els anys anteriors, i escrigué sobretot molt de teatre. Amb el daltabaix de 1939 tornà a Barranquilla, i durant els anys posteriors es convertí en mentor de la colla d’escriptors i artistes que més endavant es coneixeria com a grupo de Barranquilla. En formava part un jove Gabriel García Márquez, que anys després homenatjà Vinyes convertint-lo en el personatge del “sabio catalán” de Cien años de soledad.

Fou justament durant els anys 40 que Vinyes, conscient que en el context de l’exili no podia estrenar obra teatral, es va dedicar a la narrativa, i amb el recull de contes A la boca dels núvols guanyà el premi Concepció Rabell als jocs florals de l’exili, el 1945; fou publicat a Mèxic el 1946. No va ser fins 1984 que es reedità, seguit el 1985 d’un recull de contes inèdits fins llavors, Entre sambes i bananes. Aquest volum que ha publicat ara l’editorial Males Herbes recull tots dos llibres, i ens presenta, per tant, la narrativa completa de l’autor —com ja ho va fer l’editorial Columna l’any 2000.

Els contes de Vinyes representen una fita curiosa i original de la nostra literatura. El primer que els caracteritza és la presència de l’insòlit, de l’element fantàstic, màgic o absurd. Així, hi trobem, entre d’altres, un gos que sap detectar els poetes; un home amb quatre ombres; una entrevista al cel a un sant medieval rus; una estatueta de Venus que provoca una curiosa maledicció als seus propietaris; o un albí que produeix efectes desconcertants en aquells que el veuen. Això l’emparenta amb la família literària a què pertany Pere Calders, una línia narrativa que en la literatura catalana dels 50 tindria algunes fites importants, i que Vinyes anuncia. Però també amb altres autors europeus del segle passat com Bontempelli o Buzzati; o amb el mateix “realisme màgic” de García Márquez.

La visió de Vinyes és, tanmateix, diferent a la d’un Calders o un García Márquez: més distanciada, irònica. Hi contribueix la presència reiterada d’un narrador interposat o secundari, que posa certa distància amb la insòlita realitat descrita. El to que adopta Vinyes és sovint burleta, humorístic, la qual cosa el relaciona amb la literatura de preguerra, a la qual pertanyia generacionalment: hi trobem ressons tant de l’humor de Francesc Trabal i de certa literatura avantguardista, com de la ironia carneriana. Un parentiu visible també en l’estil, en el lèxic elaborat i preciosista, un punt barroc; un aspecte amb el qual ironitza també en algun conte.

Les narracions tenen un altre tret comú a quasi totes elles, i és l’ambientació en l’exili, majoritàriament sud-americà però també en menor grau europeu. I com a tal literatura d’exili, hi trobem alguns dels trets habituals: l’exotisme, l’ambientació tropical, la temàtica del desarrelament, l’estranyament davant una realitat en la qual l’insòlit es converteix en quotidià. Un element, aquest últim, que també destacaren altres autors exiliats a Amèrica, com Pere Calders o Lluís Ferran de Pol. Hi treu el cap en algun moment un tema característic, l’enyor.

Ens trobem, per tant, amb un narrador únic en la tradició literària catalana, que en recull diversos elements: presència del fantàstic i l’imaginatiu, temàtiques d’exili, elements narratius de preguerra i avantguardisme. Vinyes es converteix en una cruïlla fascinant que confegeix al capdavall una atractiva, interessantíssima i inclassificable veu pròpia. Sens dubte, un autor a reivindicar, i cal agrair a Males Herbes l’esforç a continuar divulgant-lo.

Literatura de butxaca / 17: Martí Domínguez

Exilis interiors.

"La societat, i en especial aquell poble a la vora de la Mediterrània on vivien els Cantallops, es regia pel carpe diem, pel pensat i fet més ineluctable, i per una notable indiferència cap a l'excel·lència. Amb una societat així, els idealistes, els que volen canviar les coses i construir un món millor, tenien ben poc a fer. [...]
Feia temps que sabia que els que en aquella ciutat es dedicaven al cultiu del pensament estaven condemnats a viure tota la vida contra corrent, en una batalla infinita, desigual i, quasi sempre, injusta. Déu estava amb els altres, i en concret, amb els espavilats, amb els esquenadrets, amb els mediocres, amb els furtacabassos i amb els pobres d'esperit. L'intel·lectual nascut en una societat així s'anava corsecant, i el caràcter li canviava, se li tornava agre [...]."

Martí Domínguez, L'assassí que estimava els llibres, Proa, p. 277

Narrativa tropical

Aprofitar la mort d'un escriptor per a rellegir la seua obra és, més enllà d'una certa morbositat necrofílica, una excusa com qualsevol altra per a tornar a visitar llibres que valen la pena. Una operació, la de la relectura, que a mi, personalment obsessionat a llegir llibres pendents, em costa emprendre. Ho vaig fer fa unes setmanes amb Cien años de soledad, just l'endemà de conéixer la notícia de la mort de Gabriel García Márquez. Feia segurament uns vint-i-cinc anys que l'havia llegit. Recordo que en aquella primera ocasió el llegia en els migdies calorosos de juliol, en el descans xafogós a l'hora que el sol cremava més. Un context ben apropiat per a una novel·la tan pròpia de terres càlides.

Efectivament, mentre m'endinsava en la complexa trama de la família Buendía, amb el seu embolicat encreuament de personatges que repeteixen noms inversemblants (José Arcadio, Aureliano), contínuament em sentia envoltat per una atmosfera tropical. Tant per la forma com pel fons de la novel·la. Per la forma, per l'estil barroc, de gran riquesa lèxica, pròdig en adjectius, amb poca presència del diàleg: una narració que avança amb la força i la contundència d'un riu amazònic, entre densa vegetació. I pel fons, és clar, aquesta història tan coneguda que combina realisme amb màgia i fantasia, en allò que es va convenir a anomenar "realisme màgic". Una història que conjuga elements de la història contemporània de Colòmbia, i de tota Sud-amèrica, com ara les guerres civils, les dictadures o la forta presència de les companyies bananeres nord-americanes; amb la fantasia i la màgia: aparicions d'espectres, endevinacions del futur, l'assumpció en cos i ànima al cel d'un personatge, estores voladores portades per gitanos prodigiosos.

I pensava, mentre llegia, ara que fa més de vint anys que tinc vint anys i unes quantes lectures més a les esquenes i als ulls, que això, aquesta barreja de real i meravellós, és ben pròpia de les cultures iberoamericanes. Els exiliats catalans que van haver de viure molts anys a l'Amèrica del Sud després de la guerra civil es van sentir profundament copsats per una realitat aclaparadora, que s'imposava a l'individu, una realitat bigarrada, com la vegetació de la selva, en la qual es difuminaven les fronteres entre allò real i allò màgic. Pere Calders va trobar un món en el qual es vivien realment situacions absurdes com les que ell imaginava en els seus contes, i va reflectir-ho estupefacte en un llibre com Aquí descansa Nevares, sobre el qual no es cansava de repetir que moltes situacions les havia vistes en realitat a Amèrica, en aquest cas a Mèxic, on ell va haver de viure exiliat. Com Lluís Ferran de Pol, que ho va mostrar en algunes narracions de La ciutat i el tròpic.

També va viure molts anys a Amèrica, i en concret a Colòmbia, un escriptor català molt menys conegut, almenys aquí, Ramon Vinyes. Pertanyent a una generació anterior a la de Calders o Ferran de Pol, ja havia viscut a Colòmbia abans de la guerra, i hi tornà en el moment de la derrota. En el seu llibre A la boca dels núvols, també es pot percebre l'impacte de l'insòlit i la màgia tan present en la realitat sud-americana. Vinyes visqué a la ciutat de Barranquilla, on va participar activament de la vida cultural, regentava una llibreria, va publicar revistes literàries, i esdevingué un intel·lectual admirat per l'anomenat Grup de Barranquilla. Grup format per diversos escriptors, entre els quals precisament un jove García Márquez. Vint anys després, aquest va incloure la idolatrada figura de Ramon Vinyes com un personatge més en la galeria de Cien años de soledad: l'anomenat "sabio catalán" que coneix el darrer membre de la família Buendía.

Al capdavall, la realitat màgica i extraordinària que apareix en la magnífica novel·la de García Márquez és la realitat del tròpic que tant va impactar els escriptors exiliats catalans als anys quaranta. Un món en el qual es vivia sense contradicció la realitat i el mite, la història i la llegenda. Macondo, en definitiva. I aquell exili català trobà el seu lloc, petit, també, en aquest món.

Assegut al mig, Gabo. Assegut també, el segon per la dreta, Ramon Vinyes

Article publicat a La Veu de Benicarló, núm. 941 (4 de juliol de 2014)

Exiliats ahir i ara

Ahir va tenir lloc l'estrena de l'espectacle Criatura febril, d'Olga Suàrez i Miquel Pujadó, a l'Ateneu Cultural de Benicarló. Una experiència del tot recomanable, magnífica, un plaer estètic de primer ordre. Ja en parlaré més extensament un altre dia. Avui només volia fer sortir en aquest bloc un text que s'hi va llegir. Es tracta d'un fragment d'una carta que Joan Fuster va escriure a Agustí Bartra el 1950. La vigència dels mots fusterians és impactant, i es troba molt relacionada amb la idea que es trobava a l'origen d'aquests "Exilis".

Sueca, 21 d'octubre de 1950

Benvolgut amic Bartra:

No sé com dir-vos el meu agraïment pels vostres bons mots, ni l'alegria que he sentit en rebre'ls. És tan consolador, que arribe alguna vegada un ressò càlid, una veu companya, fins aquest erm en què vivim! Jo he dit molt sovint que potser no es trobaria un esperit més semblant al d'un valencià catalanista que el d'un català exiliat. Àdhuc pense, en les estones de desencoratjament, que encara som nosaltres més exiliats que no vosaltres, o, si voleu, que el nostre "exili" és més dolorós que el vostre. Sentir-se exiliats en la mateixa pàtria! Sentir com ens senten exiliats els compatriotes! Vosaltres, sens dubte, viviu servant al cor una imatge preciosa de la pàtria, aqueixa Catalunya ideal que l'esperança i la fe us mantenen intacta; però nosaltres... Nosaltres no sabem defugir una comparança imnmediata entre allò pel que lluitem i una realitat sorda, apàtica, amarga. Perquè si almenys tinguéssem enemics! Però no; a València els valencianistes no ens mereixem ni això, segons sembla; només una buidor angoixosa, només la indiferència radical, només el gest compassiu dels qui, si s'adonen de nosaltres, comenten: "Quina manera de perdre el temps!". Cal molta il·lusió, molta passió, per superar les crisis a què estem abocats. Anem passant-les a força d'esperança sobretot. Una esperança desesperada, en ocasions. I pensant evangèlicament que, qui perd el seu temps, el guanyarà. Aquests anys de desolació i de fosca han sorprés València en un moment delicadíssim de la seua història (...). Avui, l'allau de la castellanització no troba obstacles ni tan sols en les llars dels valencianistes, i afegiu a açò una esterilitat cultural (...) però sabeu la tragèdia que significa saber-se rent i veure que ningú no es digna a aprofitar-lo? (...)

Però cal posar fi a aquest devessall de lamentacions. L'important és, en resum, que el foc no s'ha apagat. I que els instants de desencoratjament alternen amb uns altres de confiança cega i absurda. Que fràgil que és tot açò, no? Però no hi ha res més. (...) Pense si en aquest món que vivim (...) no caldrà revisar les aprensions intel·lectualistes de què estem constituïts (aprensions en el sentit d'escrúpols, de recels). En altres paraules: si la poesia no serà la solució. I no parle ara com un senyor que escriu versos i que "agrana per a casa". La poesia i la seua arrel mística. (...) Un retorn al cristianisme? No sé. Em malfie dels retorns. Potser sí una recuperació d'aquelles forces que, en un temps, feren del cristianisme una forma essencial d'humanitat (...)

I res més per avui.

Ben vostre,

Joan Fuster

Idees exiliades

Furgant pels meus caòtics arxius (indignes d'aquest pompós nom) he trobat un article que vaig escriure ja fa un grapat d'anys. M'ha vingut de gust recuperar-lo ara ací, perquè em sembla que les idees que exposo tenen encara certa actualitat, malgrat haver passat dues eleccions autonòmiques entremig (segueixen guanyant els mateixos, tant al poble com al país). Reconec que ara potser no seria tan pessimista, després dels darrers resultats electorals. Però això no vol dir que ara tinga més raó: potser té raó el pessimista de fa vuit anys. De fet, en la idea central segueixo creient el mateix, i per això aquest bloc s'anomena Exilis.

Idees exiliades

Aquests dies estic llegint Els fugitius, de Xavier Benguerel, una novel·la mig reportatge que explica el camí cap a l’exili que hagueren de seguir els catalans que fugien de l’entrada de les tropes de Franco el 1939. Aquella gent se n’anava del país per les seues idees, perquè els vencedors de la guerra no anaven a acceptar la seua ideologia. Qüestió d’idees vencedores i vençudes. Sonarà estrany, però m’ha fet pensar en coses més actuals.

M’explicaré. Els darrers resultats electorals m’han produït, com a mínim, dos sentiments. El primer, i ara parlo a nivell local, és sentir-me enganyat. En els darrers temps, m’havia semblat veure un descontentament entre la gent del poble, unes ganes de canvi. Era mentida: els benicarlandos han votat més del mateix. Al final, ni la plaça Constitució, ni el golf, ni els PAIs, ni el caos circulatori ni tantes coses han influït en res. 

El segon sentiment deriva del primer: em sento part d’una minoria. En l’àmbit autonòmic la derrota ha estat aclaparadora. Abans de les eleccions em permetia expressar les meues idees en converses amb gent diversa, perquè em pensava que en alguna cosa estàvem d’acord. Ara, en canvi, penso que aquell amb qui parlo, que potser em donava la raó, en realitat ha tornat a votar el PP. Em sento, realment i com mai, minoritari.

L’any 1939 els exiliats ho eren per la força de les armes. Ara en tenen prou amb les urnes (la gent que menys creu en la democràcia en treu el màxim rendiment). Però no som nosaltres qui ens exiliem; són les nostres idees. Vivim en un exili interior, en què poques vegades trobem gent que pense com nosaltres. I les nostres idees no tenen cap lloc en el context social actual: estan en certa forma exiliades.

Publicat a La Veu de Benicarló, núm. 392 (11 de juliol de 2003)

Diversos escriptors en el vaixell Florida que els duia cap a Amèrica, el desembre de 1939. Es pot veure Xavier Benguerel dret al fons, el segon per l'esquerra. També hi ha Joan Oliver (dret al fons, a la dreta) i Francesc Trabal (al mig a primera fila).

Exilis

Segons el diccionari, un “exili” és l’“expatriació, voluntària o forçosa”, l’“obligació de viure fora d’un lloc, lluny d’una persona, que hom enyora”.

Hi ha un període de la nostra història cultural (del qual no parlen mai a Canal 9), que a mi particularment m’atrau molt: és l’exili. Milers de catalans i valencians van haver d’anar-se’n del seu país en acabar la guerra civil, per por a ser represaliats pel seu ideari. Però paral·lelament començava un altre exili, que anys després Joaquim Molas batejaria com “l’exili interior”. Era el que va patir la gent que es va quedar, però sense la possibilitat d’expressar les seues idees, d’usar la seua llengua, de ser lliures: el franquisme ho impedia.

A mi aquesta idea de l’exili interior m’apassiona. És l’estat d’aquell que se sent estranger en el seu propi país, perquè la situació política o social el fan sentir rar. És la sensació que hom té quan creu que tot el món va en una direcció i ell no s’hi sent a gust, i tant si fa com tothom o no, se sent incòmode, estrany. L’exili interior el viuen les persones a qui no agraden moltes coses que veuen, però se senten impotents, perquè se senten sols. Creuen que és molt difícil canviar res.

Als anys quaranta, molta d’aquella gent s’agrupava en petits grups clandestins, en pisos privats, per a parlar de política, de llengua, de cultura. Així no se sentien tan sols, i alimentaven una esperança per al futur. Aquelles reunions eren com illes en l’oceà, oasis en el desert.

He pensat de titular aquest bloc “Exilis”, perquè la majoria de temes que em motiven a escriure certifiquen que sóc un exiliat interior. Aquest espai serà com una tertúlia clandestina de la postguerra.

I així potser entre els exiliats ens anem fent companyia.